dimecres, 17 de juny de 2020

Una combinació infal·lible

El mediador, després d’haver superat pels pèls una malaltia vírica durant la darrera pandèmia, havia actualitzat algunes de les seves tàctiques de resolució de conflictes. Si alguna cosa li havia ensenyat el flirteig que la mort havia tingut amb ell als peus del seu llit d’hospital era que la vida són quatre dies. 

Quan li van demanar si podia conduir la mediació en un conflicte enquistat durant segles va posar una sola condició: no hi hauria cap reunió en edificis oficials per molta història acumulada que tinguessin, ni tampoc en cap indret simbòlic per cap de les dues parts. Aquella negociació començaria a la terrassa d’un bar d’un barri obrer amb el menú més adequat per a l’ocasió: truita de patates amb pa amb tomàquet o un bon pa amb tomàquet acompanyat de truita de patates; tant hi feia l’ordre.

Conte escrit el 17 de juny de 2020.

dissabte, 13 de juny de 2020

Pregunta d'examen

Pregunta (basada en un cas real): 

Ens trobem en una plaça gran d’una ciutat que està a la fase 2 (pots ajudar-te dels apunts si necessites refrescar què es pot fer i què no en aquesta fase). En aquesta plaça hi ha nombroses terrasses de bars; algunes respecten les distàncies entre les taules però d’altres no. També hi ha un munt de bancs amb grups de gent de totes les edats que, en general, respecten poc la distància de seguretat i molts van sense mascareta. A un extrem de la plaça hi ha un grup de joves jugant un partit de futbol. A més a més, hi ha tres zones infantils degudament precintades però, en canvi, hi ha una tirolina a la que algú li ha arrencat les cintes de precinte de la guàrdia urbana i en la que hi juguen diversos nens.

Arriba un cotxe de la guàrdia urbana. La patrulla inspecciona tota la plaça i decideix actuar davant les infraccions. 

Subratlla les respostes correctes:

  • Tanquen els bars que no respecten la distància mínima de seguretat entre taules.
  • Adverteixen els ciutadans asseguts als bancs que no hi poden ser i que, si us plau, tothom es posi la mascareta.
  • Criden l’atenció dels joves que juguen a futbol, recordant-los que això no està permès.
  • Cap de les anteriors.
  • Precinten la tirolina i deixen els nens sense l’únic joc que els queda al parc.


Comentari final: la protesta a la plaça es limita a la cridòria tímida d’una taula de terrassa formada per tres joves i als xiulets d’un transeünt amb mascareta posada (sense por a ser descobert).

diumenge, 24 de maig de 2020

No tot és negatiu

No, no tot és negatiu en el món de la banca. Per no ficar-me perillosament en un jardí, parlaré de la banca d’aquí, no perquè en tingui un especial coneixement, però, com a mínim, sí que hi tinc certa proximitat. O potser podríem dir que no es d’aquí sinó més aviat d’allà, que tot depèn de fins on ens arribem a identificar a nivell territorial. En tot cas, el Banc d’Alacant i el ValènciaBank eren ben propers fins no fa gaire. Suposo que van decidir marxar per no rebre garrotades (com les que sí que van rebre molts dels seus clients), en el que alguns (dos ja són plural) deurien trobar un acte de responsabilitat i valentia.

No és hora de retreure decisions difícils perquè, com he dit en començar, no tot és negatiu. Però alguns (i aquí diria que són força més que dos) podrien dir que aquests dos bancs tenen poca sensibilitat social i que, com tot banc, pensen abans en els bitllets que en les persones. Tot això ho fa pensar quan parlem del tema dels desnonaments tant pel que fa al valencià com a l’alacantí.

Però havia dit que no volia ficar-me en un jardí, i si m’he decidit a escriure aquest text és perquè jo sí que crec que la banca fa coses bones per a la societat, si més no pel que fa a les dues entitats citades. Clar que, per ser més concís, hauré d’abandonar el plural i limitar-me al singular, però això no li treu pas cap mèrit perquè es tracta d’una aportació que fa anys i panys que dura, i de la que jo n’he quedat ben satisfet quan me n’he servit. Ara és un moment d’aquests.

Permeteu-me, doncs, que enceti un nou paràgraf perquè s’ho mereix: no hi ha millors bolígrafs que els dels bancs de València i Alacant! Són bolígrafs duradors, fins i suaus, i és un gran plaer escriure amb ells. Em van de meravella per fer la llista de la compra i anotar recordatoris en forma de gargots inintel·ligibles. Espero, de debò, que en això no afluixin mai i segueixin oferint aquest gran servei a tota la ciutadania.

Text escrit el 24 de maig de 2020.

dimecres, 20 de maig de 2020

QWERTY (XXII)

Q. El negociador va escriure al col·lega del país enemic: ho posarem tot de la nostra part a fi d'aconseguir una nova trava. 

W. La revolta va esclatar quan el diari oficial va publicar que la població havia de confitar-se a casa de nou.


E. L'informe del metge el va deixar aclaparat: el pacient presenta petits ganglis que es detesten amb facilitat.


R. El programa de cites de la televisió va rebentar les audiències quan va anunciar que el proper dia tocaria trair parella.


T. Va entrar a la biblioteca cridant com un animal. El correu que havia rebut deia que havia d'anar a la biblioteca a retronar llibres.


Y. Va guanyar el plet contra el seu acomiadament. L'ordre havia estat clara: serveix els canapès sobre les sabates.

dilluns, 18 de maig de 2020

Fases

Sí, és cert: ha de ser molt difícil gestionar una crisi sanitària com la que estem vivint. Deu ser complicat tenir presents totes les variants possibles d’un país sencer, però és evident que no és el mateix Barcelona que Sant Jaume de Frontanyà, tot i que algun cervell privilegiat va pensar que sí. Desconec en quina fase deu estar ara mateix Sant Jaume de Frontanyà, però de ben segur que ho tenen més senzill que a la gran ciutat (i així ha de ser per raons òbvies).

A la regió metropolitana, per si ja no era prou enrevessat saber què podies fer en cadascuna de les quatre fases (tot i que només s’arriba fins a la tercera perquè es comença des de la zero), ara s’han tret de la màniga la fase 0,5. No deixa de ser curiós que un món que sovint l’etiquetem de 2.0, 3.0 o ves saber per quina versió ens trobem en aquest moment, ara ens quedem en la fase 0,5. No sé ben bé quines coses puc fer en la 0,5, però dubto que pugui agafar el cotxe fins a Collserola per anar a trepitjar una mica de pinassa de la part solana (en cap cas se’m passaria pel cap travessar la frontera i passar a l’obaga!). 

A veure si quan arribem a la fase 0,75 podem fer alguna cosa més...

dissabte, 16 de maig de 2020

Classe de llengua

Mireu, noies i nois, aquesta nova modalitat de classe en línia és, parlant clar i català, una autèntica merda. Encara que no us ho pugueu creure, us trobo a faltar. Sí, sí, us ho dic de debò. Però, malgrat tot, la situació actual ens pot proporcionar aprenentatges interessants, també en la nostra assignatura. Així, si voleu aprendre a parlar sense dir absolutament res només cal que escolteu els nostres polítics; bé, això ho han fet sempre, però ara, amb tot aquest sarau del confinament i l’estat d’alarma a causa del famós virus, molt més. També cal que us prepareu per quan els jutges entrin en acció, que ho faran perquè en aquest país no se’n saben estar, i llavors podreu aprendre com no s’ha d’escriure; tots i cadascun dels membres de la judicatura d’aquest país haurien de passar per una escola d’escriptura des d’ara mateix, encara que sigui un simple curset de centre cívic, dit això amb tots els respectes cap els centres cívics. I si no voleu caure en contradiccions constants, només heu d’observar com parlen i escriuen els economistes i en cap cas imitar-los. Al capdavall, a qui se li acut dir que perquè una empresa sigui sòlida ha de tenir una bona liquiditat?

Absurd tot plegat, oi? Doncs és el pa que s’hi dona. Au, passem d’ells i entrem en matèria.

Conte escrit el 16 de maig de 2020.

dilluns, 11 de maig de 2020

Aire

Abans de parlar, l’alcalde ja donava per suposat que li llençarien damunt el setè de cavalleria. Contravenint les recomanacions (que no eren pas ordres) de les autoritats estatals, va aconsellar a tots els habitants de la ciutat que, mantenint sempre les distàncies de seguretat, sortissin a caminar sense mascareta durant les franges horàries que els corresponia.

Per un cop a la vida, va dir, que hi havia aire de certa qualitat a la ciutat, seria una llàstima desaprofitar l’ocasió d’omplir-se’n bé els pulmons.

Conte escrit l'11 de maig de 2020.

divendres, 8 de maig de 2020

Política social

El president, després de consultar els seus ministres i tot el reguitzell interminable d’assessors de confiança, va decidir prendre mesures amb l’objectiu de guanyar popularitat entre la ciutadania. Així, va promulgar un decret llei en què bona part dels recursos destinats al ministeri de defensa anirien a parar al ministeri d’educació. Ja ningú podria dir mai més que el seu govern no prioritzava la qüestió social sobre tota la resta.

L’endemà mateix, de les casernes en van sortir un munt de militars disposats a donar classe. A les escoles més afortunades fins i tot disposarien de l’ajut d’una cabra.

Conte escrit el 8 de maig de 2020.

dijous, 30 d’abril de 2020

El populista

Tots els assessors contractats de manera directa o indirecta, basant-se en els informes propis i també en d’altres encarregats a les grans consultories globals, li recomanaven el mateix al president: d’aquesta crisi econòmica només se’n sortirà amb mesures econòmiques dràstiques que, per força, seran impopulars. No pot ser d’altra manera; com deia la senyora Thatcher: no hi ha alternativa.

El tècnic sanitari que repartia mascaretes va gosar dir que, tenint en compte que 2.153 persones tenien més riquesa que 4.600 milions de persones, en realitat hauria de ser el contrari: es podria aplicar una mesura que afectés a molt poca gent i, en cap cas, llavors, seria impopular.

A l’acte, el general de l’exèrcit que participava en la reunió va donar l’ordre d’arrestar aquell element, despatxar-lo de la seva feina per molt essencial que fos i confinar-lo de manera permanent revisable.

Conte escrit el 30 d’abril de 2020.

dilluns, 20 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (i 31). Dietari

Amb aquest text acabo aquest dietari. Quan el vaig començar no sabia pas fins on arribaria però no m’esperava escriure durant trenta-un dies seguits. Ha estat tot un exercici de perseverança que mai fins ara havia dut a terme. Com a escriptor amateur he tingut èpoques molt prolífiques en les que escrivia contes sense parar i també d’altres en què no hi havia cap interès ni ganes. Els darrers anys han estat ben mandrosos, amb algunes excepcions en forma de microrelats de poques línies.

El dietari també ha suposat un experiment personal. Des d’abans d’acabar l’escola, jo ja tenia clar que volia ser periodista i, per ser més concrets, periodista de premsa escrita i, per ser encara més concisos, el meu somni era ser un columnista d’aquests que escriuen el que els rota cada dia. El somni però, es va anar difuminant amb el temps i una nota no prou bona a la selectivitat el va acabar d’enterrar. Amb els anys em vaig reconvertir, amb autèntic entusiasme, en tècnic informàtic, però el cuquet del periodisme sempre era allà. No va ser fins que em vaig descobrir com a narrador que vaig entendre que, més enllà del periodisme, a mi el que m’agradava era escriure.

Menys novel·la, la meva assignatura pendent, he escrit més o menys de tot en prosa, però mai un dietari com si fos, com ja s’ha dit abans, un columnista que escriu el que li rota cada dia. I, després d’haver tastat l’experiència durant un mes seguit, he d’admetre que a vegades no és fàcil trobar sobre què escriure i, després, fer-ho amb una certa qualitat (que no sempre crec haver assolit). Des d’aquí, voldria expressar la meva admiració per aquests columnistes irredempts, d’alguns dels quals en sóc seguidor fervent.

Que el dietari acabi no significa que deixi d’escriure però sí que em deslliuro del fet de fer-ho cada dia. A partir d’avui aquest blog torna a la seva pausada i mandrosa quotidianitat, és a dir que escriuré el que em roti quan em roti.

Res més. A reveure i a cuidar-se!

diumenge, 19 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (30). 30 anys

M’he fet venir bé l’entrega número trenta d’aquest dietari coronavíric per celebrar que demà farà trenta anys de la cançó 20 de abril, de Celtas Cortos. De fet, el disc al que pertany la cançó, Cuéntame un cuento, és de l’any 1991 però tots els que estimem aquest grup recordem perfectament com començava: 20 de abril del 90...

Espero que aquest bon grup no tingui la mala idea d’escriure una nova versió que comenci pel 20 de abril del 20, perquè com li preguntin a la noia hola chata, ¿como estás?, com a mínim els envia a pastar fang: Confinada, burro!

dissabte, 18 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (29). Compte!

Ja fa dies que busco, sense èxit fins ara, un cartell que, amb tot això d’aquest virus pandèmic, em podria solucionar un tema que no és menor. Clar que, ben pensat, em podria arriscar i dissenyar-lo jo mateix per després, quan acabi aquest confinament etern, produir-lo a escala massiva i així ajudar a aixecar la malmesa economia del país (i, de pas, convertir-me en un nou ric per poder comprar una casa molt més gran i amb un bon jardí en previsió per al proper confinament).

El problema és que jo, de disseny i dibuix, vaig més aviat just (i sóc generós amb mi mateix), així que hauré de buscar un soci que em dibuixi dos nens terrorífics amb forma de vector de transmissió i amb un text a sota que digui: “Compte amb els nens!”. Això, en forma d’adhesiu i ben enganxat a la portes de les cases, segur que serà un bon repel·lent de malfactors. 

Ja compto els bitllets.

divendres, 17 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (28). Manu militari (2)

Em va sobtar veure al televisor un megageneral amb armilla antibales metàl·lica (perdó, medalles ¿d’honor?) parlant sobre com combatre una pandèmia vírica. Però bé, si sortia allà, al costat del president, per alguna cosa devia ser. Així doncs vaig decidir aplicar els meus coneixements militars, que no són pocs comparats amb els de molta altra gent si tenim en compte que jo vaig fer el servei militar obligatori.

Diuen que és molt difícil que el virus estigui pul·lulant per l’aire però vés a saber, que tots sabem que hi ha molta fake news per tot arreu. Tenint en compte la seva mida segur que deu estar més per les altures que no pas pel terra, així que jo ja fa dies que vaig fer un cuerpo a tierra de la manera més johnrambonesca que us pugueu imaginar. Per tant, faig vida reptant, amb l’excepció de quan he d’anar al vàter, i la veritat és que em sento més segur. Malgrat tot, de tant en tant m’aixeco i desfilo de la manera més marcial possible i amb un tros de formatge de cabra a cada espatlla (a falta de l’entranyable animal a casa), per aixecar-me la moral i mostrar-li que a collons a mi no em guanya ningú i que no li tinc por. També m’he pintat la cara com si estigués al Vietnam perquè, si ens trobem, s’endugui tal ensurt que foti el camp cagant llets. Llàstima que no tinc subfusell però ho substitueixo per l’escombra i amb sons guturals balístics que fan feredat amb la veu greu que tinc; aquesta arma, almenys, no se m’encalla tres cops de cada quatre.

De moment estic ben sa i fort, sobretot a nivell mental, així que ja veieu que l’estratègia militar funciona.

dijous, 16 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (27). Manu militari (1)

A casa som quatre però no quatre qualsevol. Som quatre soldats i estem ben preparats per a la guerra. Tots, des del més gran al més petit, estem ben ensinistrats per a totes les tasques que ens siguin requerides en batalla: sí, matar també ho fem tots. Heu llegit bé: tots, tant hi fa l’edat que tinguis. Si algú s’escandalitza perquè un nen amb quatre anys mata, li respondré que, amb les lògiques limitacions de l’edat, ho porta fent des dels dos. Qui avisa no és traïdor.

Això sí, la guerra que ens explica en roda de premsa aquell home que no sé com no fa gepa del metall que arriba a dur el pit, aquella guerra, no l’entenem. I no l’entenem perquè no veiem l’enemic. Nosaltres sabem matar mosquits i poca cosa més. Pel que fa tota la resta intentem cuidar i cuidar-nos.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (26). Lutxa!

Tots necessitem una certa activitat física i no descobrim res de nou si diem que els nens encara més. Al meu vector de transmissió petit, amb quatre anys sobre les espatlles, li encanten les lluites, especialment contra mi. Així, cada matí, just després d’aixecar-se i fer el pipi de torn, em busca i em diu: Lutxa? Això significa que anem al sofà i comença la lluita. Però no són lluites qualsevol: tenen puñetazo, cortazo, cabolo, hielo (que es neutralitza amb el rayo), tijeras (molt útils per fer pessigolles), purpurina (sí, ho heu llegit bé, i es combat amb viento) i també músculs i fuerza, que et serveixen per recuperar-te en un tres i no res quan estàs gairebé derrotat. I clar, com no podia ser d’una altra manera en aquestes edats en què les antenes sempre estan sintonitzades, el darrer atac és CORONAVIRUS!. Per sort, i al contrari del que passa fora de casa, el podem combatre també amb músculs i fuerza.

També haureu vist que gairebé tot és en castellà malgrat que a casa som catalanoparlants. Són coses de la immersió lingüística a les escoles, que li costa arribar al pati. Això sí, com que en aquest dietari mando jo, escric el títol com em dona la gana.

dimarts, 14 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (25). Essencials

Dos dels comerços oberts (fins avui) durant aquests dies de confinament són els estancs i els quioscs. Pel que sembla són de primera necessitat i, ironies a part i pel que m’incumbeix a mi personalment, és ben bé així.

Algú pot pensar que els estancs són innecessaris perquè, més enllà de segells, venen tabac, i aquest producte en si mateix no és necessari per la subsistència humana, excepte, és clar, per als fumadors empedreïts. I jo, com exfumador empedreït (¡divendres ja farà nou anys de la darrera cigarreta!) entenc perfectament els fumadors. Ningú deixa de fumar per obligació sinó per motivació.

D’altra banda, els quioscs són necessaris perquè encara hi ha gent que compra el diari en paper (un petit plaer que cal rememorar de tant en tant). És probable, a més a més, que la gent que compra el diari en paper no consulti la premsa mitjançant Internet, així que és bo que puguin acudir als quioscs i triar aquell diari que creguin més fiable. Conformar-se amb el que es veu al televisor podria ser arriscat en alguns casos.

Però si per alguna cosa són realment vitals estancs i quioscs és perquè venen allò més essencial per als més durament confinats: els cromos de futbol i els petits ninots de goma que adoren els més menuts. És la seva petita alegria en aquests dies d’arrest domiciliari. Veient la consideració del govern cap als nens, segur que estancs i quioscs es mantenen oberts per aquest motiu. Segur...

dilluns, 13 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (24). El teu ordinador

Si ahir parlava de la màgia del copiar i enganxar, avui la posaré en pràctica i faré un refregit d’una entrada del meu blog de fa gairebé cinc anys. En resum: ¿tens ordinador(s) a casa? Sí. ¿L’exprimeixes a un nivell tan exagerat que l’aprofites també com a calefactor? No. Doncs no perdis ni un minut i instal·la algun dels múltiples programes de computació distribuïda i fes que el teu ordinador treballi en benefici de tothom. El coronavirus ens fa quedar a casa? Doncs des de casa intentarem desactivar-lo.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (23). Màgia

Aquests dies d’escola de clausura, el meu fill gran, amb vuit primaveres, ha de dur a terme algunes propostes i tasques que l’equip de mestres li ha encomanat. N’hi ha de voluntàries i d’altres que s’han de retornar fetes en un termini fixat. La manera de comunicar-nos amb la mestra és via correu electrònic. Ella ens envia les propostes, les descarreguem i a casa les anem fent amb prou bon ritme (triomfen les de matemàtiques, agraden les de música i activitat física, i són les de llengua les que costen un pèl més).

A l’hora de retornar les propostes, és el meu fill gran mateix qui escriu els correus electrònics. Així ens anem familiaritzant també amb aquesta eina que ens acompanya tantes i tantes hores: el teclat. I, clar, amb la informàtica també arriba la màgia: copiar, enganxar i desfer. CONTROL total!

dissabte, 11 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (22). Com el dijous

El que ha passat amb les mascaretes és d’aquelles coses que farien riure si no fos perquè la situació actual és massa greu: de ser necessàries en només alguns casos concrets, hem passat a la recomanació de portar-la quan posem el primer peu fora de casa. Jo duc ulleres i, quan respiro amb la mascareta posada, se m’entelen una mica i això al final es fa pesat. A més a més, si surto al carrer intento aprofitar per respirar l’aire més net que hem tingut mai a Barcelona; en canvi, amb la mascareta respiro tota l’estona el mateix aire reescalfat.

Així doncs, pel carrer he optat per no dur-la fins que m’obliguin, i per tal d’assegurar-me de respectar i que em respectin la distància mínima, he decidit gaudir d’aquests carrers lliures de cotxes i caminar sempre que pugui pel bell mig com el dijous. És un petit plaer molt però que molt gran.

divendres, 10 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (21). Com a casa?

Aixeco la persiana, corro la cortina i allà el veig: el verd preciós dels arbres de la Serra del Catllaràs. Qui m’anava a dir, però, que els arbres del Prepirineu fossin plataners, amb aquelles boles a punt d’esclatar tan punyeteres per als al·lèrgics.

No hi fa res perquè en un tres i no res arribem als Jardins Artigas, dissenyats per un tal Antoni Gaudí. Tot i que la versió que veig (en una pantalla) no és exactament la mateixa: em sap greu, senyor Tolkien, però, en comparació, Rivendell és un simple succedani.

Tant hi fa i tal dia farà un any, perquè ens queda l’opció ben divertida de pujar al Tren del ciment, si bé tot indica que aquesta vegada ens haurem de conformar amb el simple ciment barceloní.

I és que, i mai més ben dit en un dia com avui, aquest virus ens ha muntat un bon cristu...

dijous, 9 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (20). Deslocalitzat

Jo, que sóc molt llest, vaig decidir, uns dies després de l’inici del confinament, desactivar la localització del meu telèfon mòbil. Em nego rotundament a que Google o qualsevol de les seves múltiples filials utilitzi la meva ubicació per seguir tots els meus moviments i que pugui fer negoci amb les meves dades d’ubicació. Què carai els importa si estic aquí o allà, cinc metres més amunt o cinc metres més avall!

La part dolenta és que llavors el Wikiloc no em funciona i em podria desorientar, però dins de casa he optat per assumir aquest risc. La part bona és que la bateria em dura una mica més. Magre consol.

dimecres, 8 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (19). Penitència

Com a membre de l’heterogeni grup d’ateus, agnòstics, escèptics, incrèduls i descreguts, he d’admetre que tinc la cella alçada i el nas arrufat. Com no els hauria de tenir si tot indica que aquesta setmana santa serà d’autèntica penitència? Però és que el tema ja ve de lluny, eh? Durant la setmana santa del 2018, al Moianès hi va fer un fred de nassos, i a la del 2019, al nord d’Osona va bufar un vent de por durant quatre dies seguits (fins i tot gent del camp de Tarragona ens va dir que allò era molt pesat). I aquest any, tan rodó i bufó amb els seus dos vints, ¡patapam!, ens cau damunt un virus pandèmic que ha transformat casa nostra en un convent de clausura. 

Si a més a més fa bon temps al nord del Berguedà durant els propers dies, potser hauré de començar a creure en algun ens superior.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (18). Hipoactivitat

No, a casa de moment no tenim diagnosticat cap trastorn relacionat amb els cavalls, més enllà que algunes vegades ens puguem disfressar de cavallers medievals o que, relacionat amb els èquids, puguem fer el burro quan ens vingui de gust. Fins i tot, és possible que fem curses a cavall, convertint el nostre petit pis en una mena d’hipòdrom.

Però, ja que parlem de trastorns, serà interessant comprovar quants TDAH (no entro a valorar ara si realment existeix o no aquest trastorn) s’arribaran a diagnosticar un cop acabi aquest confinament, després del que seran com a mínim dos mesos de clausura obligatòria.

Mentrestant, a casa intentem que els dos perillosos vectors de transmissió, de 4 i 8 anys, es moguin tant com puguin, que sempre serà molt menys del que els cal.

dilluns, 6 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (17). El cuquet

Un company blogaire va escriure un post en el que animava als supervivents de la catosfera a aprofitar el confinament per treure la pols dels seus blogs i donar-los un petita empenta. Jo li vaig deixar un comentari en el que li deia que, amb dos nens a casa, teletreballant i intentant exercir de mestre maldestre, ho tenia ben difícil. Però sempre ens podem sorprendre a nosaltres mateixos i buscar el temps sota les pedres quan trobem quelcom que ens entusiasma. Té nassos la cosa que, després de molt temps sense escriure res de res per falta absoluta de motivació i ganes, hagi estat un confinament el que m’hagi revifat el cuquet.

Ara també podria dir que, quan ens deixin sortir del cau, estaré tan fart de pantalles i d’haver estat tant temps tancat a casa que no escriuré res en anys. Però, francament, a hores d’ara confio poc en la meva pròpia paraula.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (16). El poder de la paraulota

Si hi ha una cosa que fa riure als nanos és, entre moltes altres, sentir algú dir una paraulota (sempre en un context que no sigui violent, de malestar o de conflicte, és clar). En aquests dies de confinament he de confessar que més d’un cop he utilitzat aquest recurs poc educat, però és que se li ha de reconèixer que té una efectivitat altíssima.

Així, per exemple, la cançó Visca tot el diccionari!, de La Trinca, es converteix en tot un hit: “diputats i diputades són persones reputades”, o que “en Núñez (...) n’escull onze” asseguren un èxit absolut. Si jugues als animals i dius la mosca “cojonera” (és a dir: totes), les rialles ressonen per tota la casa. I si jugues a les rimes i demanis que t’acabin “Si Pepín tiene un cojín, ¿que tendrá Pepón?”, la resposta arriba en qüestió de centèsimes de segon. El proper dia potser ens passem a la zoologia i parlem de la gallina jove.

I és que, més que mai en temps de confinament: sapere aude!

dissabte, 4 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (15). (No)Essencials

Si doneu un cop d’ull a aquesta web d’Apuntes de clase, un suplement de La Marea molt recomanable, podreu veure quines són les taules salarials de la gent que s’està deixant la pell per tota la resta. A aquestes alçades de la pel·lícula dubto que quedi algú que desconegui que bona part dels que se la juguen cada dia en hospitals, serveis socials, supermercats, residències de gent gran, personal de neteja, etc. formen part d’allò anomenat precariat. En canvi, molts d’aquells amb sous estratosfèrics han de romandre a casa, teletreballant com a molt, que no dic que en molts casos puguin ser útils al conjunt de la societat, però no estan literalment al peu del canó.

Quan es calmi (i no quan acabi) tot aquest sarau del coronavirus no em queda cap dubte que les taules salarials es modificaran de manera justa per als essencials...

divendres, 3 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (14). Mascota

Us presento, aquí dalt a l’esquerra, la primera mascota que tenim a casa. És completament artesanal i podria dur l’etiqueta de “Fet a mà”, “Producte de la terra” o “DOQ Cristina”. Es diu Còvid, un nom que ens evoca l’entranyable Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona i alhora també ens recorda que el seu origen prové d’un cabronàs dels grossos (tot i ser minúscul, per fer-ne encara més burla). És afable, tendre i divertit, es deixa acaronar, xutar i no li molesta gens ni mica ser l’ase dels cops. Als nens els encanta.

Ara ens estem plantejant, tot i que ni pixa ni tampoc caga, posar-li un tros de cordill i treure’l a passejar. A veure si cola.

dijous, 2 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (13). Hibernació

Una de les paraules que més sona aquests dies és hibernació. Ja no es poden comptar les vegades que s’ha dit que, amb el confinament quasi absolut, es posava l’economia en hibernació, que significa, si fa o no fa, una parada gairebé total de tota activitat econòmica menys d’aquelles decretades com a essencials (ara ja no recordo si les perruqueries entren o no en aquesta categoria).

A mi la hibernació em fa recordar els óssos bruns dels Pirineus (per cert, no us perdeu La Casa de l’Ós Bru, a Isil). Jo, que sóc fredolic, sovint penso en la sort que tenen de poder passar l’hivern dormint i despertar quan entra la primavera. Tant de bo poguéssim fer el mateix: així ens confinaríem sense problema i, un cop ens despertéssim, adéu-siau al coi de virus. 

PS: ¿Per què hibernació va amb B quan hivern va amb V?

dimecres, 1 d’abril de 2020

Dietari coronavíric (12). Els rentadors

En totes les crisis n’hi ha que hi perden i n’hi ha que hi guanyen. A casa, com no podia ser d’una altra manera, passa el mateix: el que perd és el rentavaixelles i la que guanya és la rentadora.

El rentavaixelles, pobre, és víctima de l’augment considerable d’àpats a casa: que tots esmorzem, dinem i sopem a casa el converteix en l’electrodomèstic més explotat (amb permís de la nevera, que ja hi està avesada).

En canvi, la rentadora gaudeix d’uns dies (que seran setmanes) de relativa tranquil·litat: amb dos nens confinats a casa, sense escola, ni parc, ni futbol, ni res de res, la roba aguanta neta força temps més, amb l’excepció lògica dels tovallons. Cada cop que la poso, me la miro i la remiro bé, no fos cas que se li escapi algun somriure.

dimarts, 31 de març de 2020

Dietari coronavíric (11). Ridícul

Fa dos dies vaig veure al Telenotícies de TV3 la notícia d’una cursa virtual de motos entre uns quants pilots de la graella del mundial. La causa és, com tot el que està passant arreu del món, l’omnipresent virus que ho ha trastocat tot, inclòs l’ajornament indefinit del campionat. Més enllà de l’absurditat que, amb l’aturada total i absoluta de l’activitat esportiva, es mantingui l’espai de l’esport a les notícies, és ridícul i proper a la malversació dedicar recursos públics a informar de la cursa virtual de quatre ganàpies, l’activitat habitual dels quals té l’escàs mèrit de malbaratar benzina per un tub i contaminar a tort i a dret.

Però, ¿què podíem esperar d’un espai que, més enllà del futbol i poca cosa més, té la gran majoria dels clubs esportius del país relegats, com a molt, al canal Esport3?¿Què costaria informar de com deuen estar patint ara, en lloc de mostrar-nos la costellada virtual d’uns quants cremagomes?

dilluns, 30 de març de 2020

Dietari coronavíric (10). (In)Competents

Que si ho recentralitzo tot (amb una fortor a socarrim polític que fa tirar enrere) per tenir un major control que, com ha quedat ben palès, és a anys llum de ser reeixit. Que si trec els capitostos de l’exèrcit a les rodes de premsa per mostrar fermesa i seguretat (com si poguéssim matar els virus a canonades...). Que si la corba de morts i/o contagiats ha tingut un increment menor avui comparat amb ahir per disparar-se de nou demà. Que si ordeno confinament, no confinament, confinament, no confinament, confinament, no confinament, com si fossin els pètals d’una margarida. Que si...

En fi, que estem en mans de gent (in)competent, incapaç ni tan sols d’aprendre de la mala experiència italiana. Més que diners, m’aposto el primer dia que puguem sortir de casa que, quan ens deixin anar a treballar, mantindran les escoles tancades. Deu a un a que em quedaré a casa.

diumenge, 29 de març de 2020

Dietari coronavíric (9). Contactless

Sovint penso en el dia en què tot tornarà a la normalitat però, encara més important que el quan (que esperem que no sigui gaire tard), hi ha el com. ¿Com serà la vida d’aquí a un temps quan aquesta pandèmia hagi afluixat? Perquè, parlant amb familiars i amics, tothom coincideix que, si més no durant un període llarg, res serà com abans. ¿Ens atrevirem a tornar al cinema o al teatre tenint espectadors a les butaques del costat?¿O reduiran els aforaments de les sales dues terceres parts?¿Gosarem anar a sopar amb els amics?¿O, convertint una broma clàssica en realitat, demanarem quatre taules per a una persona en lloc d’una taula per a quatre? I, així, podríem seguir amb mil exemples més.

Em queda el consol, a nivell personal, que les sortides a la muntanya semblen més factibles que els exemples anteriors, però el que queda força clar és que ens podríem encaminar cap a una societat contactless.

dissabte, 28 de març de 2020

Dietari coronavíric (8). No esteu sols

Al Joan Antoni, DEP.

Si una cosa m’impacta d’aquest coi de pandèmia, més enllà dels números esgarrifosos que no paren de créixer, és saber que la gent mor sola, sense l’acompanyament dels seus en els instants finals. Però tinc l’esperança (indemostrable empíricament) que quan entres al famós túnel i veus la llum allà al final, el que en realitat et queda és el passadís que es fa als campions (com al Camp Nou, si pot ser). Tots aquells que imaginàriament t’aplaudeixen són els familiars i amics que han coprotagonitzat la teva vida. I, quan treus el cap per la sortida del túnel, retrobes la teva gent que t’ha precedit anys enrere.

I, després d’haver saludat a tothom, descobreixes un petit paradís: una prestatgeria immensa plena de llibres, molts d’ells de poesia en català i també, és clar, La Regenta de Clarín.

divendres, 27 de març de 2020

Dietari coronavíric (7). Certificat

El que escriu aquestes línies certifica de manera total i absoluta que es troba al carrer amb els seus dos fills per un tema de salut mental bàsica. Així mateix es fa responsable que els dos fills no interaccionaran amb cap altre nen (ni tan sols per canviar cromos de futbol), ni tampoc tocaran gronxadors, tobogans, rocòdroms o sorrals (convertits aquests darrers, amb alta probabilitat, en nous pipicans, si no ho eren ja). Igualment, el que escriu també certifica que no tocaran poms, baranes ni botons d’ascensors, i, encara molt menys, gosaran saludar ni mirar cap veïna o veí.

Certifica, per tant, i se’n fa absolutament responsable que l’únic objecte que tocaran (i de manera profilàctica amb les bambes) és la pilota de futbol que, també tristament, resta confinada.

dijous, 26 de març de 2020

Dietari coronavíric (6). Catarsi

Un dels moments més especials del dia és a les vuit de la tarda, quan el veïnat surt als balcons i aplaudeix. Aplaudeix als professionals sanitaris, al personal de neteja, a la gent de serveis socials, als treballadors dels súpers i, evidentment, a si mateixos, només faltaria. Són uns minuts màgics per agafar ànims i forces. A casa, qui potser millor s’ho passa és el més petit: aplaudeix, salta i crida a la veïna del davant. Al gran ja li van sortint les vergonyes i a vegades s’amaga una mica. Mare i pare també ens deixem anar i no dubtem a cridar algun crit d’ànim.

Som fidels a la cita i, fins ara, dels de casa només un servidor se l’ha saltada un cop. De fet, vaig sortir fora i vaig començar a aplaudir, però aquell dia l’ànim i les forces estaven per terra i, de l’emoció, van caure algunes llagrimetes. Encara que ja fos fosc, vaig preferir entrar i guardar-me-les per a mi solet, que ja és prou difícil tot plegat!

Un dia fluix el pot tenir qualsevol, no?

dimecres, 25 de març de 2020

Dietari coronavíric (5). Passeig de la brossa

Fa dos dies parlava de la sort de tenir un gos a casa per poder sortir a respirar aire fresc de tant en tant amb l’excusa de les necessitats fisiològiques de la bèstia. Malgrat tot, als que no tenim mascota (o només tenim fills), ens queda, a banda de la sortida a la compra distòpica al supermercat, el recurs magre de baixar a llençar les escombraries (d’aire fresc, llavors, ben poc). De fet, des del balcó puc veure els contenidors que tenim a prop de casa, i ja ha passat en més d’una ocasió que alguna persona, amb una bossa d’escombraries a la mà, passa de llarg dels contenidors. Tant pot ser perquè porta alguna altra cosa a la bossa com perquè aprofita l’avinentesa per anar fins al següent contenidor i així allargar la caminada. Si el paren els mossos, sempre pot dir que va a llençar les escombraries, que està fent el passeig de la brossa, vaja.

Curiosament, a quinze minuts a peu de casa hi ha el carrer de Brossa. És un carrer ben curt que, coses de la vida, acaba al cementiri de Sant Andreu. Ni fet expressament pels temps vírics que corren.

dimarts, 24 de març de 2020

Dietari coronavíric (4). Wikiloc

A l’Óscar, l’Alan, el Josep i el Jordi.

Sempre que puc, que és poc, m’escapo a fer una excursió a la muntanya, sigui sol, acompanyat o amb la família. La gran majoria dels que trepitgem camins i corriols coneixem l’aplicació Wikiloc; gràcies a ella, els més totxos no ens desorientem. De ben segur que som uns quants els que ja tenim pensades les excursions que farem un cop ens deixin sortir de la gàbia.

Mentrestant, ens haurem de conformar en pujar el pic de l’armari, passar el drap per la carena de la pols, beure de la font de l’aixeta i descansar a la vall del sofà. Això sí, si intenteu gravar l’excursió, el Wikiloc us dirà que és massa curta. Comprovat.

dilluns, 23 de març de 2020

Dietari coronavíric (3). Potòmetre

Ja ho diuen que “qui té un amic té un tresor”. Si hi afegim allò tan conegut que “el gos és el millor amic de l’home” ens dona com a resultat final que qui té un gos avui en dia té un autèntic tresor. Això ens queda ben corroborat si mirem una estona per la finestra o badem des del balcó per respirar una mica d’aire: en diumenge víric, al carrer només s’hi veuen persones que passegen el seu gos (sense mascareta, el gos).

Ara bé, potser caldria regular d’alguna manera aquestes sortides canines perquè tot fa pensar que si comptéssim les passes dels gossos ens podríem endur una bona sorpresa de la llarga durada dels seus passeigs.

Mentrestant, els nens, confinats a casa.

diumenge, 22 de març de 2020

Dietari coronavíric (2). Autoresponsabilitat

Demà, dilluns, caldrà dur un certificat d'autoresponsabilitat per als desplaçaments que, tot i les estadístiques demolidores d’infectats i morts, serà voluntari. Un dels supòsits en el que una persona es podria moure és per acudir al lloc de treball.

Seria interessant que hi hagués un registre en el que hi apareguessin llistades totes aquelles empreses que, tot i no ser essencials (alimentació, sanitat, transports, etc.), han decidit continuar amb la seva activitat en menor o major mesura, i que la ciutadania decideixi si val la pena o no comprar-los els seus productes.

dissabte, 21 de març de 2020

Dietari coronavíric (1). De cap de setmana

Escolto a la ràdio, veig al 324 i llegeixo els diaris que des d’ahir, divendres, i durant tot el cap de setmana els mossos d’esquadra faran controls per aquells que intentin saltar-se el #joemquedoacasa amb la intenció d’anar a passar el cap de setmana a la segona residència.

No crec que sigui necessari multar-los. N’hi ha prou amb confiscar-los la segona residència durant el temps que duri tot aquest sidral víric per utilitzar-la com a habitació d’hospital descentralitzada. Després, com és obvi, caldrà que paguin de la seva butxaca la desinfecció de l’habitatge.

dilluns, 17 de febrer de 2020

QWERTY (XXI)

Q. L'anunci del fabricant de pintures ho deixava ben clar: experimenti amb tots els dolors! 

W. Que l'informe digués que la humanitat estava causant una extinció passiva d'espècies no va remoure la consciència de cap president.


E. Les fotocòpies del professor eren clares: una de les claus de la filosofia de tots els temps la trobareu a la Taverna.


R. El missatge del psicòleg no el va ajudar gaire: busca en la teva inferioritat per saber qui ets realment.


T. La causa de l'allau de trucades de pocavergonyes calia buscar-la en els rètols escampats per tota la ciutat: telèfon del cinisme.


Y. L'error li va arruïnar la campanya de Sant Jordi: una rosa per a la teva dona i una altra per a la teva sobra!

dilluns, 3 de febrer de 2020

Límits

– És primordial, indispensable i del tot necessari posar límits. Si no posem límits, es faran a la idea de que en tot moment podran fer el que vulguin sense pensar en cap cas en les conseqüències.

– Ara no sé si em parles dels fills o de les GAFA.

Microrelat escrit el 3 de febrer de 2020.

dijous, 16 de gener de 2020

El geni i l'informàtic

El geni se li va aparèixer a l’informàtic i li va dir: “Et concedeixo tres desitjos per a tot el que et resta de vida”.

L’informàtic, sense pensar-s’ho gaire, va respondre: “Vull disposar d’un control+Z, un control+C i un control+V per a qualsevol qüestió que em sorgeixi des d’ara mateix”.

Microrelat escrit el 16 de gener de 2020.

divendres, 3 de gener de 2020

Lectures 2019

Comença el 2020 i, com ja és habitual en aquest i altres blogs, toca parlar dels llibres llegits el 2019. Aquest darrer any la xifra de llibres llegits ha estat de tres menys que l’anterior, amb un total de trenta-sis. De la mateixa manera que l’any anterior, el motiu d’aquest número tan elevat és que uns quants llibres eren força curts. D’aquests 36 llibres, 22 han estat en català i 14 en castellà; feia anys que no hi havia tant desequilibri entre les dues llengües. Com a novetat, m’he estrenat en un format que encara no havia tastat mai: el llibre-conversa o com se li vulgui dir (números 5 i 34). I no vull deixar passar l’ocasió de comentar que en l’antologia de microrelats catalans Bones confitures hi ha un parell de microrelats meus!

Un cop més, a continuació també farem el top 5 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat més:

  • El dia que Barcelona va morir – Enric Calpena (bona novel·la històrica ambientada a casa. Què més es pot demanar?)
  • Noticias de la noche – Petros Márkaris (en Kostas Jaritos, tot i que pot ser odiós en alguns moments, m’ha convençut del tot)
  • Sé lo que estás pensando – John Verdon (un bestseller de ja fa uns anys que m’ha sorprès gratament)
  • Irène – Pierre Lemaitre (em pregunto per què el vaig tenir tant temps a la prestatgeria dels pendents. Molt bona novel·la negra)
  • Entre Ítaca i Icària – Xavier Domènech, Àngels Barceló, Joan Tardà (trobarem a faltar polítics així)

El top 5 dels més decebedors:

  • Nudo España – Pablo Iglesias y Enric Juliana (no és un llibre dolent però destil·la certa supèrbia i condescendència)
  • La novel·la de Sant Jordi – Màrius Serra (m’encanta l’Enigmàrius però no em convenç l’autor quan escriu novel·la)
  • Teoria King Kong – Virginie Despentes (tot i el rebombori amb aquest llibre, a mi no m’ha fet ni fred ni calor)
  • La gran teranyina – Roger Vinton (enrevessat, com totes les trames familiars que hi ha a Catalunya)
  • No Logo – Naomi Klein (feixuc, molt feixuc, i l’edició tampoc hi ajudava gaire)

Nous autors descoberts que aniré seguint: 5 (Petros Márkaris, John Verdon, Pierre Lemaitre, Patricia D. Cornwell i Montse Sanjuan). Autors abandonats: 0. En la bona línia: 6 (Donna Leon, Enric Calpena, Henning Mankell, Mari Jungstedt, Andrea Camilleri i Agatha Christie). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 2 (Raymond Chandler i Matilde Asensi).

I a continuació teniu la llista completa:

  1. Pruebas falsas – Donna Leon
  2. Estimats Lluc i Joana – Oriol Junqueras
  3. El dia que Barcelona va morir – Enric Calpena
  4. Vi bo i altres contes – VVAA
  5. Nudo España – Pablo Iglesias y Enric Juliana
  6. L'inspector fa tard – Manuel de Pedrolo
  7. Antes de que hiele – Henning Mankell
  8. La novel·la de Sant Jordi – Màrius Serra
  9. Anuari Mèdia.cat - Els silencis mediàtics de 2018 – Grup de periodistes Ramon Barnils
  10. Adreça desconeguda – Kressmann Taylor
  11. Ous ferrats i altres contes – VVAA
  12. El sueño eterno – Raymond Chandler
  13. És una guerra? Gihadisme i terrorisme – VVAA
  14. Noticias de la noche – Petros Márkaris
  15. Informe sobre Catalunya – José Enrique Ruiz-Domènec
  16. Matí i altres contes – VVAA
  17. Sé lo que estás pensando – John Verdon
  18. Cómo llegamos a la final de Wembley – J.L. Carr
  19. La Malcontenta – Sebastià Alzamora
  20. El último acto – Mari Jungstedt
  21. El último Catón – Matilde Asensi
  22. Teoria King Kong – Virginie Despentes
  23. Harry Potter y la piedra filosofal – J. K. Rowling
  24. La dansa de la gavina – Andrea Camilleri
  25. La gran teranyina – Roger Vinton
  26. Irène – Pierre Lemaitre
  27. Bones confitures. Antologia de microrelats catalans – VVAA
  28. La jota de corazones – Patricia D. Cornwell
  29. Cara de peix i altres contes – VVAA
  30. El mètode Grönholm – Jordi Galceran
  31. Les mans del drac – Sebastià Bennasar
  32. No Logo – Naomi Klein
  33. La sergent Anna Grimm – Montse Sanjuan
  34. Entre Ítaca i Icària – Xavier Domènech, Àngels Barceló, Joan Tardà
  35. Que no torni i altres contes – VVAA
  36. Un gato en el palomar – Agatha Christie

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2020!