dissabte, 16 de gener de 2010

Obra mestra

Conte guanyador del VIII Concurs literari de narrativa curta Els cinc pins. Sant Pere de Ribes, 2007.

También en castellano.

A dos quarts de deu del matí, just una hora després que hagués arribat al despatx, l’editor li va demanar a la seva secretària que no li passés cap més trucada fins l’endemà. També li va dir que li pugés un croissant i un cafè amb llet i, més tard, cap a les dues de la tarda, un entrepà de pernil i una ampolleta d’aigua. Passaria el dia tancat al seu despatx, amb l’única intenció de llegir el darrer llibre d’un dels seus autors preferits que, a la vegada, també era dels que feia guanyar més diners a l’editorial. A més a més, malgrat que ja feia més d’un any que no havien parlat, la relació entre ells sempre havia estat fluïda i plena de confiança mútua.

Una setmana abans havia rebut un correu electrònic de l’escriptor. S’excusava pel seu llarg silenci, però esperava que l’entengués. Havia estat un any molt difícil; la mort de la seva dona en aquell accident de trànsit a les costes del Garraf, en el que va caure per un profund barranc, li havia robat qualsevol al·licient per la vida. Mai havia entès per què ella havia anat aquell dia per les corbes enlloc de tallar pels túnels, com feia sempre que pujava a Barcelona. Per aquell motiu ell havia marxat de Sitges i se n’havia anat ben lluny, a una illa perduda a l’altra punta del món, on, a poc a poc, la supervivència de la pròpia individualitat havia obert altra vegada la porta a la il·lusió i al desig d’escriure. El resultat de tot plegat havia arribat per missatgeria privada, sense remitent ni origen, en forma d’un paquet que contenia quatre còpies de la novel·la: una per l’editor, dos per als correctors de confiança i la darrera per al conseller delegat de l’empresa matriu, bon amic de l’escriptor.

Aquell correu electrònic va despertar alguns records dolorosos a l’editor. Durant anys, ell i la dona de l’escriptor s’havien citat en diferents hotels de Barcelona, situats sempre ben lluny de l’editorial. Al principi era de manera molt ocasional però, de mica en mica, la freqüència va anar augmentant de forma paral·lela a la complicitat sexual i plena de desig que creixia entre tots dos. Cadascú s’estimava la seva parella, però això no era prou motiu per renunciar a unes estones de passió que, dia rere dia, deixaven enrere els sentiments de culpabilitat.

L’editor va enfocar la vista cap a la finestra, en un intent reeixit d’aparcar aquells pensaments i concentrar-se en la feina. Va treure del calaix la còpia de la novel·la i, a primera vista, ja va veure que el llibre que sortiria de la impremta rondaria les dues-centes cinquanta pàgines. Aquell escriptor, a part de ser un geni de la creació argumental i de la prosa neta i concisa, també tenia un agut sentit comercial. Si el llibre funcionava com ho havien fet tots els anteriors, el benefici per a l’editorial superaria de bon tros la previsió per aquell any. Va prémer la palanca per abaixar la seva cadira, va creuar una cama sobre l’altra i, lentament, com si fos una cerimònia ritual, va girar el full de portada.

Les hores anaven passant i, a mida que l’editor avançava pàgina rere pàgina, el text li resultava cada cop més familiar i proper; per primera vegada en la seva carrera literària, l’escriptor havia emprat un recurs del que sempre havia fugit: l’autobiografia. La novel·la, ambientada en un lloc imaginari, però que deixava entreveure de manera bastant clara l’analogia amb Barcelona i Sitges, tractava de la vida d’un escriptor que havia patit una dolorosa pèrdua personal. Altra vegada, els records van tornar al cap de l’editor. Entenia que l’escriptor hagués volgut abocar la seva experiència sobre el paper, però tenia por que no hi hagués una sobredosi de sentimentalisme. Havia llegit prop d’un terç del llibre i amb prou feines havia passat res. Però al capítol següent, l’editor va començar a veure que els trets no anaven per aquí, ja que es descobria que la dona del protagonista li era infidel amb un dels seus millors amics. Un calfred sec, que no va poder matar ni empassant saliva, va recórrer tot el cos de l’editor. Es va beure el cafè amb llet d’una glopada.

Aquell capítol marcava un punt d’inflexió. En els següents s’hi explicava com el protagonista començava a sospitar de la infidelitat, com l’extrema gelosia li feia perdre els nervis, cosa que provocava que estigués a l’aguait de qualsevol moviment o trucada de la seva dona i, com, després de fer-la seguir per un detectiu privat, es confirmava que les seves sospites tenien fonament.

L’editor no s’acabava de creure el que estava llegint. Sempre havien tingut la seguretat d’haver portat la seva relació amb una discreció absoluta. No es trucaven mai als telèfons mòbils, ni s’enviaven missatges de text; únicament es comunicaven per correu electrònic, amb la precaució afegida d’utilitzar adreces conegudes únicament per ells. Només se’ls havia vist junts en presentacions de llibres i altres actes culturals, i en aquestes ocasions amb prou feines es dirigien quatre paraules banals i buides de significat. En la novel·la, l’escriptor explicava que el protagonista havia començat a desconfiar arran d’observar mirades que es creuaven entre els dos adúlters durant una festa, però allò no era prou consistent ni versemblant, tant en la realitat com en la ficció. No obstant això, de moment no tenia res més i s’hi havia de conformar.

El llibre continuava amb el ritme trepidant que tant agradaria als fidels i nombrosos lectors, atrapats en una trama que sabien que no els decebria. L’editor, esgarrifat perquè no sabia quines eren les intencions reals de l’escriptor, ho va poder comprovar en primícia quan va llegir com el protagonista havia contractat un assassí a sou, que va preparar fins al mínim detall l’accident de trànsit en el que havia de morir la dona.

La por li va fer tancar el llibre amb un cop sec, per tornar-lo a obrir d’immediat i buscar frenèticament la pàgina on s’havia quedat. Si tot allò era biogràfic, el sicari s’havia sortit amb la seva, però necessitava continuar per trobar indicis que alimentessin la petita esperança que aquell text era realment ficció. Però abans de seguir, va demanar a la secretària que li portés una camamilla. Hauria preferit una til·la o un tranquil·litzant ben fort, però amb el càrrec que exercia no es podia permetre que el creguessin amb els nervis a flor de pell. Va respirar profundament i va seguir.

Amb una ambigüitat que no permetia distingir el que era verídic del que no ho era, l’autor descrivia l’enterrament de la dona de la manera més impulsiva i desordenada possible. Un còctel de sentiments d’odi, venjança, amor i tristesa, s’havia apoderat de la voluntat del protagonista, i aconseguia traslladar al lector la confusió per emetre un judici evident i ràpid sobre la seva conducta. Les següents pàgines anaven enfocades en el mateix sentit: el cúmul d’excessos als que es deixava arrossegar l’escriptor, conscient que no hi havia justificació possible, buscaven la compassió del lector amb una redacció plena de frases curtes, moltes sense verb, i puntuacions constants.

L’editor es va aturar un instant. El nus a l’estómac, junt amb les creixents nàusees que sentia, el van portar a beure’s la camamilla d’un sol glop, malgrat que encara fumejava. Recordava perfectament el dramatisme d’aquell enterrament. L’escalfor del líquid per l’esòfag el va calmar per uns segons. Va agafar de nou el llibre i es va adonar que encara li faltaven unes cinquanta pàgines. Encara havien de passar algunes coses i, si bé es podia imaginar possibles finals, mantenia l’esperança en el ja residual sentit comú, tant el seu com el de l’escriptor.

El fil del qual penjava l’esperança es va trencar definitivament quan va llegir que, mesos més tard, el protagonista tornava a contactar amb el sicari. El final que més l’espantava es començava a dibuixar maquiavèl·licament. La venjança de l’escriptor no seria completa fins que l’amant de la dona també estigués mort. Amb tota la intenció, l’escriptor traïa el seu estil clar i directe i es ficava a fons en la descripció acurada del seguiment de l’amant per part de l’assassí. Tots els moviments diaris de l’editor es trobaven en aquelles pàgines.

L’editor no va poder reprimir les llàgrimes. Les mans li tremolaven, gotes de suor li lliscaven pel front i va haver de córrer al lavabo privat del seu despatx quan va notar que se li escapaven unes gotes d’orina. Assegut a la tassa no va poder més i va arrencar a plorar, amb la tovallola a la boca per minimitzar el soroll dels sanglots. Pensava en trucar a la policia però ell mateix veia que allò no tenia ni cap ni peus. Acusar algú en base a l’argument d’una novel·la era més propi de la parcel·la editorial que no pas de la policial. I encara que li fessin una mica de cas, ningú sabia on era l’escriptor ni qui era l’assassí a sou. Com a molt li podrien oferir protecció policial, però llavors s’hauria de justificar davant de la seva família i de la seva empresa.

Va sortir del lavabo i es va trobar l’entrepà i la beguda que havia demanat sobre la taula. La secretària havia entrat al seu despatx i ell ni se n’havia adonat. El pànic que el dominava ni tan sols li permetia pensar en si l’havia sentit o no plorar. Va llençar el dinar a la paperera i es va enfonsar a la cadira; encara li quedaven algunes pàgines.

Tal i com s’esperava, l’amant moria. L’assassí l’atropellava amb un quatre per quatre i fugia del lloc del crim com si res hagués passat. Almenys l’autor havia tingut el detall d’escriure que la mort havia estat a l’acte. Mentre esbossava un somriure que ni ell mateix s’esperava, l’editor va fer broma en veu alta, tot qüestionant si la realitat s’aproximaria a la ficció. Les darreres pàgines del llibre el van fer enrabiar, si bé no el van sorprendre; els anteriors remordiments del protagonista es transformaven en satisfacció i orgull per haver dut a terme la seva venjança.

Blanc com un got de llet, durant mitja hora es va quedar amb la mirada perduda per la finestra. No sabia què podia fer ni qui el podia estar esperant fora. Hauria de viure amb l’angoixa constant de vigilar cada vegada que creués el carrer. I l’horroritzava la possibilitat que l’assassí no tingués cap mena d’escrúpols i l’atropellés un dissabte o un diumenge quan solia sortir a passejar amb la dona i els fills.

Es va aixecar, va sortir del despatx i li va dir a la secretària que marxava a casa, ja que no tenia l’estómac gaire fi. Va baixar amb l’ascensor fins al pàrquing. Va conduir amb molta calma, mirant constantment pels retrovisors. No va veure res sospitós en cap moment i, al cap d’una estona, ja es trobava a l’entrada del garatge de casa seva. Quan va entrar a casa va saludar a la dona, tot dient-li que no es trobava bé i que se n’anava al llit. Abans, però, es va empassar dues pastilles per dormir.

No va aclucar l’ull en tota la nit, consumit per un patiment gratuït, ja que el que l’editor no sabia, ni sabria mai, és que, setmanes enrere, l’assassí a sou havia rebut una trucada de l’escriptor; li acabava d’ingressar la quantitat estipulada en el compte corrent del banc suís que el sicari li havia indicat, però la feina que li havia encarregat quedava cancel·lada. L’amant de la seva dona viuria.

Conte escrit el 24 de maig de 2007.

Notícies relacionades: Diari de Vilanova (7 de desembre de 2007)
.

Cap comentari:

Publica un comentari