diumenge, 30 de novembre del 2014

Participació ciutadana. Dos bancs


A banda de les trucades que faig sovint al telèfon del civisme (i que, encara que em faci pesat, repetiré totes les vegades que calgui que funciona la mar de bé), fa pocs dies he pogut donar per finalitzada la meva primera experiència en participació ciutadana a la ciutat de Barcelona. Com el resultat ha estat positiu he de dir que en general estic satisfet, però alhora també he acabat una mica cansat i fastiguejat. Això sí, continuaré burxant per altres temes que tinc al cap, i després d’haver comprovat la lentitud i la desídia de l’administració municipal, m’hi posaré ben aviat.

Tot comença el novembre del 2012 quan vaig sol·licitar via www.bcn.cat la instal·lació de dos bancs dins d’un parc infantil del meu barri; aquest espai no tenia bancs al voltant i el més proper estava a uns deu metres i a diferent alçada. Abans, però, havia fet una volta per tots els parcs infantils del barri i, a banda d’un recompte de tots els bancs, em vaig adonar que no hi havia cap coherència en la seva ubicació: uns eren al voltant del parc infantil i d’altres eren dins, i això passava tant en parcs antics com en altres de construcció més recent. També especificava que no calia que fossin bancs nous, que es podien moure del mateix espai, o agafar-ne d’altres llocs on potser n’hi ha en excés. És evident que si un parc no té bancs, la gent tendirà a no anar-hi, especialment els avis o mares embarassades. I si en un parc no hi ha vida, l’acaben ocupant gossos sense lligar (amb tot el que això comporta) i altres activitats de consum de productes de dubtosa legalitat, com així passava en el jardins dels quals parlo.

Quinze dies més tard la resposta va ser negativa. El març del 2013 vaig dur el tema al conseller de barri; em va respondre el maig de 2013 amb un extracte de la normativa de Parcs i Jardins en el que no hi havia cap impediment a la instal·lació dels bancs. Així ho vaig fer veure al conseller, que es va comprometre a fer la petició. A partir de llavors no hi va haver resposta, tot i els quatre recordatoris mensuals que li vaig enviar per correu electrònic. Vaig explicar la problemàtica a un conseller de barri a l’oposició (a qui des d’aquí li agraeixo el seu interès), el qual es va implicar des del principi i va entrar un prec al registre del districte l’abril del 2014. El setembre el regidor va respondre el prec per escrit tot dient que agraïen l’interès i que en prenien nota. L’octubre vaig tornar a preguntar al regidor durant el consell de barri (aneu-hi, ni que sigui un cop; us assabentareu de coses ben interessants que passen al vostre barri) i la resposta va ser idèntica però verbal, cosa que feia pensar que, en lloc d’avançar, el tema estava estancat.

Fart, però no vençut, vaig redactar una carta que vaig enviar a quatre diaris catalans el divendres 16 de novembre. Dos dies després vaig passar pel parc tot pensant en la improbabilitat de que hi haguessin instal·lat els bancs. I va resultar que sí! Han reubicat tres bancs individuals a tocar de l’entrada de la zona infantil; no és dins, com personalment crec que seria millor, però tampoc es tracta de filar tan prim. Tot seguit, quan vaig arribar a casa, vaig córrer a enviar un correu electrònic als quatre diaris demanant que, si us plau, no publiquessin la carta ja que havia perdut tot el seu sentit.

En resum, han calgut dos anys per reubicar tres bancs (individuals, ho vull remarcar). Tinc la sensació que, per a alguns, participació ciutadana són només dues paraules de cara a la galeria, com demostra que els consells de barri ara siguin semestrals quan abans eren trimestrals. A més a més, en l’anterior legislatura, el torn de paraules era lliure, cosa que facilitava molt la participació dels veïns i veïnes, mentre que ara s’ha d'escriure la pregunta prèviament. En definitiva, petites traves que semblen pensades per desmotivar la població, i és ben segur que en alguns casos ho hagin aconseguit. Serà qüestió que altres agafem el relleu. Com he dit abans, continuaré burxant.

Text escrit el 20 de novembre de 2014.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Converses inigualables (V). La feina

Passejant pel carrer, el Guillem assenyala un local:

– Allà hi haurà la feina del Guillem quan sigui gran.
– Ah, sí?
– I m'acompanyarà la mama.

Conversa mantinguda el 22 de novembre de 2014.

dissabte, 22 de novembre del 2014

El blog fa 5 anys!

Avui fa cinc anys que vaig publicar la primera entrada al meu blog. Si algú té temps i ganes de llegir-la pot interpretar, sense por d’equivocar-se, que l’entusiasme per entrar en el món blogaire no era precisament desbordant. En aquell moment ho vaig viure així i no me n’amago pas; tal i com vaig escriure, l’objectiu principal era que els meus contes no es quedin amagats a les catacumbes del disc dur del meu ordinador

Cinc anys, però, donen per molt: m’he casat, he deixat de fumar, ha nascut el meu primer fill, i fins i tot he aparegut a la contraportada d’un diari, per anomenar alguns fets en estricte ordre cronològic. I durant tot aquest temps, i com també en tants altres temes, he canviat d’opinió respecte als blogs. Si fa cinc anys el blog no era res més que un recurs on poder publicar els meus escrits i relats, avui en dia s’ha convertit en una autèntica passió. Una prova és la periodicitat amb la que publico les entrades, que gairebé mai supera la setmana, així com també el fet de programar-ne pels dies que sé que no seré a casa, com per exemple les vacances.

A més a més, gràcies al blog (i també a la falta de temps, tot cal dir-ho) he conreat cada cop més el gènere del microrelat i d’aquí han aparegut les sèries de microrelats El pare responsable i QWERTY; i ja que hi estem posats, avanço que properament en naixerà una altra batejada amb el nom de El dit a la nafra. També és a causa del blog que a vegades vagi badant pel carrer i trobi aquella fotografia, com per exemple aquesta, que no hagués vist d’una altra manera. No diré que es veu el món d’una altra manera, que podria fer pensar que sóc un tros de fatxenda, però sí que és cert que s’activa algun mecanisme diminut del cervell que fa que estiguis una mica a l’aguait i tinguis una mirada un pèl diferent de la que tenies (una cosa semblant em va passar quan vaig començar a escriure). En definitiva, El blog del Maurici m’ha enriquit a nivell personal, m’ha fet i em fa passar molt bones estones i, per si no fos prou, m’ha permès conèixer altres blogs de gent ben diversa que tenen moltes coses interessant a dir.

Ara bé, si fins ara he parlat de la part positiva, ara toca fer-ho de dos aspectes que no ho són tant. El primer és que la dedicació al blog comporta temps i aquest temps emprat ha perjudicat, vulguis o no, a l’escriptura de nous contes i especialment contes llargs (pocs, molt pocs, en aquests darrers anys); en contrapartida, i tal i com he escrit abans, sóc molt més prolífic en el microrelat, format que encaixa a la perfecció amb la lectura en pantalla. L’altre aspecte negatiu, i aquest ja és una mica més preocupant, és el que el material comença a escassejar. Suposo que aniré escrivint i alimentant el blog, però tinc la sensació que tot plegat té data de caducitat. Això sí, de moment, és indefinida. En tot cas, però, la premissa principal del blog és passar-m’ho bé. Si algun dia sento que és més una obligació que no pas una altra cosa, baixarem persiana i tancarem etapa. Mentrestant, però, El blog del Maurici continuarà obert i qui sap si amb projectes tan engrescadors com el del recull 18 contes. Alguna idea a llarg termini ronda pel cap; a veure si s’arriba a materialitzar.

I no puc acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que em llegiu; sou vosaltres qui acaba donant l’autèntic sentit al blog. Hi ha gent que diu que escriuen per ells mateixos; jo també, però sobretot escric perquè m’agrada que em llegeixin. Deu ser vanitat d’escriptor amateur...

A reveure!

dilluns, 17 de novembre del 2014

Coses de parella. La carbassa

– I tu, què tal? Com et va amb aquella noia de qui em vas parlar ja fa unes setmanes? Ha passat per casa teva, campió?

– No, i em sembla que ja està tot dat i beneït.

– Què vols dir? Que no tira endavant la cosa? Però per què? Si, tal i com ho explicaves, semblava que el tema podia funcionar, no?

– Sí, sí, o això em pensava. Però, pel que es veu, no buscàvem el mateix. Jo volia anar un pas més enllà, però ella s’estima més que siguem amics i prou.

– Carai! Em sap greu, xaval. Després diran que als homes els fa por el compromís...

– Bé, tampoc crec que es tracti d’això, sinó que senzillament ella sí que m’agrada, i jo no li dec acabar de fer el pes. Tan simple com decebedor.

– Ei va, no et preocupis! Com se sol dir: ella s’ho perd!

– Sí, clar, aquesta és la frase típica dels col·leccionistes de carbasses.

– Va, va, no en facis un drama ara, eh?

– No en faig cap drama, però què vols que et digui, em fot.

– Però, estàs segur que no hi ha esperances? T’ho ha dit clarament ella que només vol que sigueu amics?

– No, amb aquestes paraules textuals no, però tampoc sóc tan burro com per no saber interpretar certes coses.

– Buf! Què vols que et digui! No que siguis burro, eh? Em refereixo a les interpretacions diferents que poden tenir les paraules i més en el cas de les dones, creu-me. Si tu ho veus blanc, elles ho veuen d’un matís grisós mig tornassolat.

– En aquest cas, et puc assegurar que no és així.

– Ah, no? Doncs llavors et dono la raó: havies trobat una dona ben especial, però en el sentit que deu ser rara de pebrots. Una dona que veu el blanc, blanc, i el negre, negre. Això és inaudit!

– Ei, no et passis un pèl, eh?

– Ui, tranquil, tranquil, que no ho deia amb mala intenció. Però, escolta, em sembla que començaves a estar-ne enamorat, eh? Oh, pobrissonet!

– Ets un pesat, ho sabies? I no, no crec pas que n’estigués enamorat, però bé, alguna cosa sí que començava a sentir per ella. Però d’aquí a estar-ne enamorat hi ha tot un món. D’alguna cosa han de servir les clatellades anteriors.

– Però, a veure, n’estàs segur, i quan dic segur, vull dir segur, seguríssim, que no queda cap possibilitat?

– Com t’ho he de dir? Si dic que no és que no. Hi ha paraules que no admeten més que una interpretació possible.

– I no em pots dir el que et va dir ella? Tan personal és? O és massa fort?

– No, t’ho puc dir, no pateixis. L’últim dia que estàvem parlant pel Messenger...

– Pel Messenger? Però m’estàs dient que t’ha enviat a pastar fang pel Messenger?

– Em deixaràs acabar?

– Sí, perdona.

– Doncs el que et deia: la conversa va ser bastant insípida tota l’estona i alguna cosa ja s’intuïa, però la punyalada va arribar quan ens vam acomiadar. “Cuida’t”, va escriure. “Cuida’t”! T’ho pots arribar a creure?

– No!

– Sí.

– Col·lega, et dono la raó, no hi tens res a fer. “Cuida’t” no admet discussió.

Conte escrit el 27 de novembre de 2010.
Revisat el 10 d’octubre de 2014. 

divendres, 14 de novembre del 2014

9N. Paradoxes


Tot i que aquest escrit ja és post-9N, he decidit aixoplugar-lo sota el mateix paraigua per tal de mantenir-ne la unitat temàtica. El text d’avui és delicat i espinós i, en conseqüència, pot generar (si és que ho fa) opinions de tota mena. Malgrat tot, però, crec que és necessari parlar-ne ja que, com a mínim fins ara, un servidor mai s’havia plantejat aquest tema. Anem al gra.

S'ha sentit dir moltes vegades que a Espanya no hi ha partits d'extrema dreta perquè aquesta ja es troba més o menys còmoda dins d'un dels partits majoritaris de l'estat. És cert que n’hi ha alguns encara més escorats a la dreta, però són molt minoritaris i la seva influència és, a hores d’ara, insignificant (tret de quan provoquen algun aldarull). Un altre tema a discutir seria la definició d’extrema dreta en si mateixa, ja que alguns simpatitzants d’aquests partits, més que de dretes, en realitat són ultranacionalistes amb una aversió malaltissa a tot el que vingui de fora.

A Catalunya, però, no hi ha cap partit que englobi el moviment paral·lel a l’extrema dreta espanyola en versió catalana. Perquè, no ens enganyem, de gent similar també n’hi ha i són fàcils d’identificar. A continuació van alguns exemples amb els que m’he topat durant els darrers anys: 

  • “Jo agafava tots els immigrants, els fotia en un vaixell i els enfonsava a alta mar”.
  • Un clàssic: “Els moros i els xinesos són uns guarros”.
  • Una de la zona alta de Barcelona: “I ara amb aquesta línia 9 vindrà tota la xusma de Santa Coloma fins aquí”.
  • “No només hi havia molts sudaques, sinó que a més eren d’aquells tan foscos”.

Com és fàcil d’endevinar, les persones d’aquesta tendència es troben molt a gust amb tot el que envolta el 9N i marquen paquet per demostrar que són més catalans que ningú. Ara bé, quan obren la boca la seva vehemència és tan biliar que, en lloc d’aconseguir el que seria l’objectiu final del Sí-Sí, l’únic que fan és posar uns quants pals a les rodes. Són tan viscerals que poden acabar ofenent, i fins i tot espantant, aquells que creuen que un Sí-Sí és una bona oportunitat de regeneració democràtica; aquells pels que un Sí-Sí és, com sovint passa en democràcia, l’opció menys dolenta de totes; o aquells que, entre molts d’altres, volen mantenir una estreta relació amb Espanya, sigui per arrels familiars o per simple afinitat, sense renunciar a un estat independent.

No obstant això, el que segueix sent un misteri és saber quin és el partit polític amb el que es troba més còmode aquest perfil d’elector. I, encara que ens (em) pugui sorprendre, és molt probable que votin el mateix partit que alguns votem o hem votat algun cop. Paradoxes de la política, suposo.

Text escrit el 14 de novembre de 2014.

dilluns, 10 de novembre del 2014

divendres, 7 de novembre del 2014

9N. La papereta


Com que a hores d’ara és impossible saber del cert què ens trobarem el proper diumenge 9 de novembre, cal anar preparats pel que sigui. Així, si volem anar a votar, és imprescindible que portem la papereta ja preparada, no fos cas que no en trobéssim als col·legis electorals. Si encara no la teniu, la podeu descarregar fàcilment des d’aquest web. Un cop l’hagueu descarregat només caldrà imprimir-lo i llestos. Però si a casa vostra necessiteu més d’una papereta o en voleu imprimir per més gent, seria bona idea imprimir-ne dues per full. Això és ben senzill de fer: se n’imprimeix una, es gira el full, es torna a posar a la safata del paper i es torna a imprimir. I si teniu una mica de temps, podeu mirar de dissenyar un full on n’hi càpiguen tres. Els boscos no poden decidir, però nosaltres sí que ho podem fer per ells.

Text escrit el 6 de novembre de 2014.

dijous, 6 de novembre del 2014

Converses inigualables (IV). La televisió

– Papa, aquest quin és? –pregunta el Guillem mentre assenyala una pàgina d’un conte plena de planetes.
– Mercuri –començo a respondre amb el primer de la fila.
– I aquest?
– Venus.
– I aquest?
– La Terra.
– I aquest?
– Mart.
– I aquest?
– Júpiter.
– I aquest?
– Saturn.
– I aquest?
– Urà.
– I aquest?
– Neptú.
– I aquest?
– Plutó.
– I aquest?
I com que no en conec cap més contesto el primer que em ve al cap, demostrant que la televisió té molta força independentment de l’edat:
– El planeta Namek*.

Conversa mantinguda el 3 de novembre de 2014.

* Més informació.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Córrer a ciutat


Tant és si es tracta d’una moda, d’una febre o de si molta població s’ha conscienciat que l’activitat física ajuda a tenir una bona salut, però el fet és que es veu gent corrent per tot arreu. Cada dos per tres descobreixes que aquest o aquell altre conegut surt a córrer amb certa assiduïtat. Alguns que poc temps abans tancaven bars i fumaven com carreters han fet un gir de cent vuitanta graus i quan tenen una estona lliure es calcen les vambes, es lliguen el GPS al braç i van a fer quilòmetres. Diuen que enganxa, cosa que no sé perquè no ho he provat (i, per ara, no em motiva gaire), però alguna cosa deu tenir quan tants i tants s’hi llencen i hi queden atrapats.

El que ja no trobo tan saludable és la fal·lera per les curses. El desig de superació és intrínsecament humà però sempre amb uns límits raonables si no es vol prendre mal, i veient la distància i el perfil d’algunes curses (de fins a 100 quilòmetres!) entenc el que em va dir un conegut meu, exesportista d’elit: les asseguradores mèdiques deuen estar d’allò més contentes. Malgrat tot, sembla que els trets van per una altra banda, i un exemple és la marató de Nova York, segurament la més popular i desitjada per tots els corredors, i que ha estat condecorada amb el premi Príncep d’Astúries dels esports. 

El que em sobta més, però, és no haver sentit a cap metge o a cap expert en alt rendiment esportiu posar el crit el cel pel fet de realitzar esforços considerables en un entorn tan contaminat com són gairebé totes les ciutats d’aquest món. El dia de la marató es tallen carrers però la grisor que conformen les tones de brutícia ambiental que romanen durant dies i dies sobre els nostres caps necessiten ventades o pluges intenses per tal que s’esvaeixin i aquestes, de moment, no es poden encarregar. 

Potser la millor manera de resumir la contradicció entre esport i contaminació apareixia al número 45 de la revista Opcions (publicació molt recomanable): Com és que davant de la notícia que l’atmosfera de Barcelona està superant regularment els límits de contaminants admesos com a acceptables, l’Ajuntament recomana no sortir a fer exercici al carrer, en lloc de restringir la circulació de vehicles motoritzats almenys mentre no millori l’aire? Evident, no?

Text escrit el 25 de juny de 2014.