dilluns, 16 de novembre del 2015

Pare

Conte finalista del XVIIè premi Víctor Mora. L'Escala, 2015.
Publicat el novembre de 2015 a La dona del quadre i 11 contes més, La Busca Edicions.

A mida que el dolor es fa més i més palès a la cara de la seva dona, la força amb la que li agafa la mà augmenta de manera exponencial. Una altra contracció, una més, que de ben segur ajudarà a tirar endavant, però, tal i com els ha dit la llevadora ara ja fa set hores, el part va per llarg mentre no dilati més. L’Aina respira, es posa les mans a la panxa i li diu quatre paraules d’ànim al fill que ha de néixer a les properes hores.

Mentrestant, el Pau s’ha tornat a endormiscar; mai s’hagués pogut imaginar que es podien arribar a fer becaines de menys de dos minuts. Ella se’l mira amb tendresa, conscient que també deu estar esgotat després de dues nits sense gairebé descans. El crida amb suavitat.

– Pau...

– Què? Què passa? On som? –respon mirant cap a totes bandes mentre s’aixeca de cop mig atordit i un tros de bava se li queda encallat a la barba de quatre dies. Per uns moments no recorda que es troba en una de les sales de parts de la Maternitat de Les Corts–. Estàs bé? Crido a la llevadora? Ara hi vaig!

– No, no cal, que tot segueix igual. Escolta, per què no t’estires al llit i proves de dormir una mica? Això encara va per llarg i tu estàs fet pols.

– Al llit? Sí, home, i tu què? De cap manera!

– Au, va, no siguis tossut! Fa estona que no el faig servir; em va molt millor està asseguda sobre aquesta pilota. Només hi recolzo els braços.

– Que no, que no, que jo vull ser al teu costat. És el que em pertoca. A més, imagina’t que entra una infermera i et veu a tu amb una contracció i a mi clapant al llit com si fos el fill de l’amo. Què pensaran, eh? No, jo em quedo en aquesta cadira, que és d’allò més còmode.

L’Aina comença a somriure i és a punt de dir-li que sí, que aquella cadira plegable fa la pinta de ser comodíssima, però en aquell instant li arriba una altra contracció que li tensa tots els músculs mentre deixa anar un gemec fluix però agut. El Pau li posa les mans als lumbars en un intent de mitigar una mica el dolor. Al cap d’uns segons l’Aina respira alleujada, s’eixuga la suor del front i reprèn la conversa:

– Doncs si no vols dormir, per què no vas a veure a la teva mare un moment? Són a punt de tocar les nou –diu tot consultant el rellotge que hi ha damunt la porta.

– Que no, que no. La meva mare em repudia a l’acte si et deixo sola un instant. Em quedo aquí, i no se’n parli més.

– Com vulguis... –diu sense acabar la frase. Serra les dents i deixa escapar un petit udol; el dolor ja torna a venir.



* * *


Un parell d’hores després, el Pau, davant la insistència de l’Aina, ha sortit uns minuts a fer un tallat i a menjar alguna cosa. Mentre és fora, la llevadora ha examinat l’Aina i li ha dit que, tot i que amb calma, la natura fa el seu curs. El nen està bé, li assegura, però sembla que no té pressa per néixer. Li pregunta pel nom que li posaran, i l’Aina respon que Oriol; un nom molt bonic, li diu. Just quan la llevadora surt de la sala de parts, el Pau entra.

– Has parlat amb ta mare?

– Sí, està bé. No pateixis per ella. Tu només pensa en tu i en el petitó, d’acord? Encara no s’anima a sortir? –diu amb un somriure.

– De moment, no. Sembla que s’ho vol rumiar una mica més.

– Ei, Oriol, sóc el papa –diu amb la cara enganxada a la panxa de l’Aina–. Segur que s’hi està molt bé aquí dins, però els papes tenim moltes i moltes ganes de veure’t. I a banda de la mama i el papa, t’esperen dos grans tetes per a tu solet!

Una altra contracció trenca sobtadament la conversa entre pare i fill. El Pau ho observa tot amb admiració, convençut que si la natura hagués responsabilitzat als homes de la gestació i el part, l’espècie humana s’hauria extingit en un tres i no res. Seguidament s’imagina la mateixa escena trenta-sis anys enrere però amb diferents protagonistes: la seva mare, el seu pare i ell. Se li escapa una llàgrima que li cau lentament per la galta.

– Ei, Pau –diu l’Aina, mig recuperada de la darrera contracció–. Va tot bé? Segur que no vols anar un moment...

– Que no, que no –la talla el Pau, mentre s’eixuga la llàgrima amb la mà–. No en parlem més d’això, si us plau.

– Com tu vulguis...



* * *


– Aina, això va per bon camí –l’anima la llevadora–. Ara respira, i quan jo t’ho digui, empeny amb totes les forces, d’acord?

– Au, vinga, guapa, que ja li veig una mica el caparró! –diu el Pau amb dos ulls com dues taronges–. Ja no li queda res per sortir!

Amb la cara vermella i la boca tancada, l’Aina torna a empènyer tant com les seves esgotades forces li permeten. L’Oriol treu el cap de nou però, quan la seva mare deixa escapar l’aire, torna cap endins. Esgotada, l’Aina diu que no pot més, però el Pau li diu que sí, que ho està fent molt bé, que a la propera segur que surt. L’Aina se’l mira, li agafa la mà amb tota la força que aconsegueix reunir i, a instàncies de la llevadora, ho torna a intentar.

– Va, va, va, va, va! Molt bé, ja quasi està... –diu el Pau, excitat com mai en tota la seva vida ho ha estat. De cop i volta, calla, i a continuació sent un plor i veu com la llevadora posa l’Oriol sobre el pit de la seva mare.



* * *


Passa el temps, sense adonar-se’n si és un minut o mitja hora. Tots dos estan embadalits amb el nounat, mirant-lo i tocant-lo. El somriure que els pares tenen a la cara sembla perpetu. Tot i que ja els ho havien comentat, els sorprèn que tingui la pell tan fina i, sobretot, tan arrugada; al capdavall, els diu la llevadora, ha estat nou mesos envoltat de líquid. Es pregunten a qui s’assembla més, però no es posen d’acord; l’Aina diu que a ell, i el Pau respon que no, que molt millor que s’assembli a la mare de la criatura. Però, tot seguit, quan el Pau pensa per un moment que, més que a ell, tant de bo s’assemblés al seu pare, esclata a plorar. Els sanglots gairebé no el deixen respirar, i amb prou feines nota la mà de l’Aina al cap, que intenta consolar-lo, mentre amb l’altra mà sosté l’Oriol damunt del pit.

Minuts després aconsegueix calmar-se. Amb el cap enfonsat encara al llit, procura respirar profundament. Llavors consulta l’hora i, de sobte, fa un bot i s’aixeca de cop.

– L’Àlvar, he de trucar a l’Àlvar! –diu, atabalat però amb una seguretat absoluta–. Si el trobo a casa, pot estar aquí en un quart d’hora.

– I per què necessites l’Àlvar ara? –pregunta l’Aina astorada però sense obtenir resposta. El Pau ja és al passadís.



* * *


Tretze minuts després, el Pau, des de la porta de l’hospital, veu arribar l’Àlvar en moto. Baixa corrent les escales i li agafa la bossa que li duu. Li dóna les gràcies i en pocs segons torna a ser a l’habitació, amb una càmera Polaroid a la mà. L’Aina mira el rellotge i llavors ho entén tot. El Pau fa una foto a l’Oriol, espera eternament a que la màquina la imprimeixi, i quan ja la té a la mà, se’n va a tota velocitat de l’habitació.

En un obrir i tancar d’ulls ja és fora de l’hospital, corre pel carrer Doctor Salvador Cardenal, s’atura un moment per travessar l’avinguda de Joan XXIII (tampoc es tracta de deixar l’Oriol orfe a les primeres de canvi, es diu a si mateix), i després corre més ràpid que una llebre fins al tanatori de Les Corts.

Esquiva la gentada que omple els passadissos i irromp precipitadament a la cerimònia del funeral, donant un bon ensurt a tothom. S’acosta fins al taüt i demana al responsable de la cerimònia civil que, si us plau, abans d’incinerar el seu pare, posin la foto del nét damunt de l’avi.

Conte escrit el 21 d'octubre de 2013.
Revisat el 13 de juny de 2015.


4 comentaris: