dijous, 27 d’octubre de 2011

Hauria hagut de morir aquí


– Jo hauria hagut de morir aquí.


Quan vaig sentir aquella frase de boca del vell esprimatxat que tenia prop meu, una esgarrifança em va posar la pell de gallina. Encara que l’hagués pronunciada en un to de veu quasi neutre, com si parlés del temps, ni així era una frase fàcil de pair. M’esperava un cap de setmana feliç i ple d’emocions, però no m’hauria imaginat mai que també en visqués d’altres en un sentit tan diferent.


Vam triar les terres de l’Ebre per la senzilla raó que tant la Marta com jo teníem arrels familiars d’aquelles comarques. Com a tants altres de la generació dels setanta, els nostres avis ens havien explicat moltes històries de la guerra; l’empatia de la infantesa, transformant-les en aventures, i l’avidesa de coneixement de l’adolescència van fer la resta.


Havíem sortit de Barcelona ben d’hora, disposats a gaudir junts de cada instant. D’il·lusió i ganes no ens en faltaven ja que només feia un mes que sortíem i era el primer cap de setmana que passaríem plegats. Tot i que la nit anterior el meteoròleg de la televisió havia explicat que es preveia un sol radiant, la primera sorpresa va ser veure com queia la pluja poc abans de sortir. Però, a mida que avançàvem cap al sud, la nostra opinió de l’home del temps va anar canviant; a poc a poc el sol s’obria pas, oferint-nos un dia net i clar. Tot feia pensar que deixàvem enrere la borrasca.


Havíem previst fer una parada a Matanguera d’Ebre, un poble on, segons la informació d’un fullet que duia la Marta, l’aviació franquista s’hi havia acarnissat amb una brutalitat esfereïdora durant la batalla de l’Ebre. El poble antic va quedar completament destrossat i això va obligar als pocs supervivents a aixecar-ne un de nou anys més tard.


Quan hi arribàrem, vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’entrada del poble nou. Mentre jo pagava al vigilant, la Marta es va dirigir a la caseta d’informació. Acte seguit la vaig sentir que em cridava que no perdés més temps, ja que havíem tingut la sort, segons ella, d’enxampar una visita guiada. A mi m’agraden més aviat poc les visites guiades; m’estimo més perdre’m pel lloc que visito mentre m’imagino les històries més inversemblants que el meu cervell és capaç de maquinar.


Així doncs, vaig arribar a la seva alçada i ens vam afegir al grup. Un caminet enfangat i ple de bassals conduïa fins al poble vell, ubicat dalt d’un turó. Quan després de caminar uns cinc minuts vaig albirar el poble, una sensació estranya que mai havia experimentat fins llavors em va recórrer les entranyes: la impotència, la tristesa, la ràbia i l’angoixa es barrejaven lentament, com si costés remenar-les a fi de sentir-les cadascuna en la seva puresa, així com també la transició entre una i l’altra.


Tot plegat em recordava, salvant les distàncies, les imatges de Sarajevo que havíem vist pel televisor anys enrere. Aquí però, la tangibilitat de les pedres tallava la respiració. Malgrat que la destrucció era quasi absoluta, encara es veien ben dibuixats els carrers i les plantes de les cases. A cada passa semblava com si sentissis alguna persona parlant o algú altre que et saludava. Però ningú deia ni piu; només la lleugera brisa que movia les fulles dels arbres i les passes calmoses dels visitants trencaven el silenci. Gairebé era un sarcasme contradictori i cruel, però el cas és que s’hi respirava una pau absoluta.


La guia es va encarregar de trencar aquell silenci amb la seva veu estrident. Al principi, jo anava al costat de la Marta, si bé ja només mig escoltava les explicacions de la guia. Pel que es veu, durant el bombardeig hi van morir tots els habitants del poble, tret d’aquells que, per feina o per qualsevol altra causa, van tenir la sort de no ser allà en aquell fatídic moment. Famílies senceres havien quedat sepultades sota les runes i a algunes persones se les va donar per desaparegudes durant mesos, ja que les tasques de recerca es van haver de realitzar amb mitjans propis molt precaris; els vençuts no mereixien més i aquell poble no va ser pas una excepció. Hi havia el cas particular d’una dona que no van arribar a trobar mai. Tota la seva família –marit, sogra i fills– hi va morir, però d’ella ni se’n va trobar el cadàver ni constava enlloc com a supervivent. Havia quedat com l’únic cas oficial de desaparició.


– Va sobreviure, si bé ningú no ho va arribar a saber mai.


Lentament m’havia anat despenjant del grup i jo vaig ser l’únic que va sentir el que aquell home acabava de dir.


– Ella era fora del poble quan les bombes ho van arrasar tot.


– Perdoni, com diu?


– Aquest era el meu poble. Vaig tenir la desgràcia de ser fora durant aquella mitja hora de terror, ja fa més de setanta anys. No havia tornat des de llavors. Jo també vaig perdre tota la meva família aquí: els pares, els sogres i la dona. Sort que no li vaig donar cap fill.


Em vaig quedar de pedra. Potser jo estava molt suggestionat per l’entorn i per l’impacte inicial de les paraules d’aquell vell, però el cert és que el dolor i el patiment havien deixat una profunda empremta en la seva cara.


– Ho sento, de debò. Em sap greu, cregui’m. No sé què més li puc dir.


– No et preocupis, noi. Ha plogut molt des de llavors.


– Sí, clar.


– Aquell dia jo no tenia feina al camp però, malgrat això, em vaig inventar una excusa, com altres vegades ja havia fet, per tal d’escapolir-me una estona i poder trobar-me amb ella.


– Ella? A qui es refereix? A la dona desapareguda?


– Sí. Feia cosa de mig any que ens enteníem. No hi havia amor, només era sexe salvatge i animal en plena natura. En això ens convertíem, en dos mamífers sedents de satisfer els seus instints més primitius. Ni tan sols ens petonejàvem. I, cada cop que acabàvem de fer l’amor, el sentiment de culpa ens feia jurar pel més sagrat que aquella havia estat la darrera vegada. Però sempre hi tornàvem, era superior a nosaltres, per molt que això sembli una excusa molt gastada. Potser no em creuràs, però jo me l’estimava molt a la meva dona.


– Clar que el crec. A més a més, jo no sóc ningú per jutjar-lo.


– Quan van començar a caure les bombes, estàvem cardant amagats darrere un marge, prop del riu. Després de vestir-nos a corre-cuita, vam volar cap al poble, però, quan hi érem a tocar, ella va preferir quedar-se amagada i que jo anés a veure què havia passat. Tot i que els nervis la consumien, va poder més el què diran per si ens veien arribar junts que no pas saber com estava la seva família. Després de tot, ignoràvem que tots eren morts i corríem el perill que ens enxampessin. Quan ho va saber, no va dir res. No va plorar. Tampoc es va moure. Res de res. Es va quedar hores i hores al mateix lloc. Jo anava i venia del poble per veure com estava, però ella continuava igual com l’havia deixada el cop anterior. Quan li vaig dir que hi havia alguns supervivents, els que, com nosaltres, eren fora del poble però per motius més decents i honrats que no pas el nostre, em va fer jurar i perjurar que digués que no en sabia res d’ella. Em costava entendre que encara estigués pendent del què diran; les nostres famílies eren mortes, ho havíem perdut tot. O potser fou que la seva ment ja s’avançava al futur i tenia por del què dirien els que al cap de poc temps manarien. No ho sé pas. El cas és que jo vaig tornar al poble i quan l’endemà la vaig anar a trobar per veure si necessitava res, ja no hi era. La vaig estar buscant durant hores, però no li vaig veure el pèl. Havia desaparegut. I, vés per on, passaria a la història del poble com l’única desapareguda del bombardeig.


– I vostè, quant temps s’hi va quedar al poble?


– Dos o tres mesos només, els que vam haver de menester per enterrar tots els morts. No podia quedar-m’hi, ja no m’hi lligava res i la culpa era tan forta i intensa com justa. M’havia salvat gràcies a posar-li les banyes a la meva dona. Així de clar. I saps què és el pitjor de tot? Que ni aquell dia, ni els següents, ni en cap moment de la meva vida, he plorat per ella. No sé per què, però no he pogut mai. Potser és el càstig que em mereixia: no tenir ni el consol de les llàgrimes. Jo hauria hagut de morir aquí.


Va callar. Me’l vaig mirar un moment als ulls; brillaven, com si anés a plorar, però no ho va fer. Després vaig abaixar la vista, intentant encaixar tot el que m’havia explicat. Aquella història era una tragèdia com no n’havia sentida mai cap i, si bé en algun moment se m’havia passat pel cap que aquell vell s’ho estigués inventant tot, en aquell instant estava segur que no m’havia mentit. Aquella mirada tan profunda, que semblava veure en les pedres les vides que havien estat segades tants anys enrere, no podia enganyar.


No recordo si van passar uns quants segons o fins i tot alguns minuts, però quan li anava a preguntar el motiu del seu retorn després de tants anys ja no hi era. Em vaig girar i vaig veure com s’allunyava. El vaig voler anar a buscar, però llavors la Marta, una mica enfadada, em va agafar la mà, alhora que sentia com la guia ens demanava que no ens endarreríssim i continuéssim la visita. Atordit com encara estava, em vaig deixar portar per la Marta mentre em girava constantment fins que l’home va desaparèixer. Si bé se m’acudien diferents hipòtesis, no sabria mai el perquè del seu retorn, però potser allò era el menys important d’aquella història.


De cop i volta, com si la natura ens hagués volgut fer tornar a la nostra realitat, un cop de vent va moure les fulles dels arbres fent caure algunes gotes de pluja sobre nosaltres. 

Conte escrit el 7 de febrer de 2007. 
Revisat el 29 de desembre de 2010. 

dissabte, 22 d’octubre de 2011

De part (II). Per l’adreçador

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.

Microrelat escrit el 10 de setembre de 2011
Publicat també aquí.

dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida en un xip



Segons les estadístiques de Facebook, ara mateix hi ha més de vuit cents milions d’usuaris actius en aquesta xarxa social, cosa que la situaria, si la tractéssim com un estat, just per darrere de la Xina i l’Índia. La taxa de natalitat a Facebook, si és que podem anomenar així les altes d’usuaris, duu un ritme vertiginós, però també és de suposar que, malgrat la joventut d’aquest nou “estat”, uns quants milers d’aquests usuaris ja deuen haver mort, tot i que difícilment es deuen comptabilitzar. Milers i milers de persones han deixat aquest món però continuen ben vives a Facebook i a tants altres llocs virtuals, i tot gràcies a una contrasenya que, si el finat havia sabut guardar-ne la seva confidencialitat, ningú més coneix.

Desconec si existeix algun mecanisme per fer saber als responsables de les xarxes socials que un familiar o un amic ha mort i així poder eliminar la seva personalitat virtual. El que queda clar, però, és que mentre el perfil segueixi actiu, aquelles persones que tenia afegides com a amistats li podran escriure missatges al mur –a la vista de tothom– com si res hagués passat. Això és el que, malauradament, li va passar a en J., una de les amistats que tenia afegides jo al meu perfil, que va morir mesos enrere, però que igualment ha rebut un munt de felicitacions pel seu aniversari ara fa pocs dies.


En una vida cada vegada més virtual, en el que les preteses amistats amb prou feines saben si estem vius o morts, no seria d’estranyar que tard o d’hora ens implantessin un xip que ens desconnectés automàticament del món virtual un cop haguéssim deixat el món real.


Text escrit el 14 d’octubre de 2011.

PS (16 de febrer de 2013): sembla que el tema ja està solucionat.

dijous, 13 d’octubre de 2011

La caça


– On són els gossos que falten? Contesteu! On són? La mare que us ha parit a tots! Aquests gossos són un regal de la meva dona! Com els hagueu fet res, us faré penjar del pi més alt! 

Alguns homes es miraven escagarrinats. Uns altres acotaven el cap i així evitaven trobar-se cara a cara amb el terratinent. Ningú els havia dit que aquella dotzena de llebrers que havien arribat a la finca unes setmanes abans eren un regal de la senyora. I com que no en sabien res, aquells que havien demostrat que no servien per a la caça havien estat tractats com sempre havia estat costum: se’ls penjava vius de la branca d’un arbre. Els gossos agonitzarien hores, potser dies, movent frenèticament les potes del darrere, en un intent inútil de trepitjar el terra i alleugerir l’ofec letal de la corda; els caçadors fins i tot en feien broma i deien que els deixaven escrivint a màquina o tocant el piano. 

– No senyor, ens els han robat. Ens n’hem adonat quan hem fet el recompte abans de tornar cap aquí. Els hem buscat per tot arreu però havien desaparegut. Tant vostè com nosaltres sabem que és impossible que s’hagin perdut; això vol dir, per tant, que algú ens els ha pres. Deu haver estat aquell vagabund que ronda per aquí d’ençà unes setmanes, i que diuen que viu al bosc amb uns quants gossos. Per força ha de ser ell, no pot ser ningú més.

Aquella mentida els serviria per tornar cap al bosc el més aviat possible i salvar els gossos de la mort a la qual havien estat condemnats. Els quedarien algunes ferides al coll, però ja s’empescarien algun remei per curar-los o, com a mínim, dissimular les marques. Si els gossos morien, ells haurien de fugir ben lluny; l’amo mouria els fils necessaris per tal que ningú els donés feina en aquella comarca i segurament tampoc els perdonaria una bona pallissa a cadascú.

– Doncs ja els podeu anar a buscar ara mateix! Agafeu els meus pastors alemanys. I pobres de vosaltres si no torneu amb els gossos sans i estalvis. Va! A què espereu? Ah, i porteu-me també el miserable aquest. Sabrà qui mana aquí. No li feu gaire mal, que el vull d’una peça. Li farem entendre que serà millor que marxi d’aquí; en aquesta terra no ens agraden els lladres. Vinga va, aneu per feina!

El captaire era al bosc. Caminava a poc a poc, amb una vella bossa d’esport a l’esquena, seguit per tres llebrers. Es dirigia a una de les coves on solia dormir i on havia deixat lligats els altres gossos que havia recollit els darrers anys en diferents pobles d’aquella zona. Sabedor de com acabaven aquelles caceres, havia seguit la partida tan bon punt l’havien despertat de bon matí els primers lladrucs. En cap moment s’havien adonat de la seva presència; els boscos de la comarca eren com casa seva i ningú se’ls coneixia millor. Quan va estar segur que tots havien agafat el camí de tornada cap a la finca, havia corregut a despenjar els gossos. Els va mirar les ferides i va comprovar que no eren greus. Se’ls va endur al rierol més proper i els les va netejar amb una pastilla de sabó que duia dins la bossa.

Quan van arribar a la cova van ser rebuts amb un guirigall estrepitós de lladrucs. Va deslligar un a un tots els gossos, mentre els acariciava i comprovava en alguns l’estat d’antigues ferides. Amb els tres gossos nous ja eren dotze. El captaire se’ls mirava feliç ja que aquella era la seva família. Però, per l’altra banda, la preocupació per com mantenir-los era creixent. Els llebrers l’ajudaven a atrapar conills i altres petites peces, però amb la sobreexplotació dels boscos per part dels caçadors, cada cop resultava més difícil trobar menjar. També baixava sovint als pobles o anava a les granges properes i realitzava feines esporàdiques, pagades sempre en espècies. Sabia que alguns abusaven de la seva bona fe i li deixaven les tasques més pesades. S’aprofitaven de la força dels seus braços, però ell no es queixava mai; feia el que li demanaven i després ho cobrava en menjar, o bé amb roba, mantes i tabac. Així també aconseguia mantenir una certa bona reputació al pobles de la comarca, malgrat saber que molts el consideraven un beneit estrafolari amb qui era millor relacionar-se el mínim imprescindible.

Mentre el captaire estava ocupat en les seves cabòries de subsistència, els homes del terratinent corrien tant com podien per anar a salvar els tres llebrers que havien deixat penjats dels arbres. Quan van arribar al lloc i no els van trobar, no els va quedar cap més remei que donar per bona la versió que li havien explicat al seu amo. Si bé per una banda se’ls complicava la situació, i més se’ls complicaria si no era el captaire qui se’ls havia endut, per l’altra els afavoria el fet que l’acusació de robatori seria molt més senzilla de preparar. Es van dividir en quatre grups, amb un pastor alemany per cadascun d’ells, per pentinar la màxima extensió de bosc possible. Es movien de manera silenciosa i coordinada, escrutant minuciosament el terreny per descobrir qualsevol pista del parador dels animals. Pocs minuts després, un dels gossos rastrejadors va començar a bordar. Havia ensumat alguna cosa. Els caçadors van carregar les escopetes.

La cova del captaire era massa lluny per poder sentir aquells lladrucs, malgrat que ell tenia l’oïda ben desenvolupada. Mentrestant, per celebrar que la família havia augmentat, el captaire s’havia estirat al terra, havia encès un caliquenyo, i l’assaboria tranquil·lament, tot pensant quins noms podria posar als tres llebrers nous. De mica en mica però, la nyonya i el cansament, units amb l’agradable temperatura i la fresca brisa que apaivagava l’escalfor del sol, el van deixar mig adormit. El descans li va durar poca estona; un lladruc llunyà el va posar en alerta.

El ritme de la persecució s’havia accelerat a mida que els pastors alemanys tenien més clar quin era el camí que calia seguir. Des d’un turó, el captaire va veure la gentada que el venia a buscar. Va córrer cap a la cova, es va carregar la bossa a l’esquena i va començar a córrer. Tots els llebrers el seguien. Poca estona més tard, els caçadors van arribar a la cova. Malgrat saber que s’enfrontaven a un sol home, no les tenien totes. Amb l’arma ben agafada van entrar-hi. No hi havia ningú. Van examinar els voltants i van trigar ben poc a trobar el rastre que havien deixat el captaire i els seus gossos; tot indicava que fugien cap a l’est, amb la intenció de no deixar-se atrapar al cim de la muntanya.

Ràpidament els perseguidors es van organitzar: els homes més joves, amb dos dels pastors alemanys, van agafar un camí també en direcció est per a obligar el captaire a girar cap a l’altra direcció. Mentrestant, la resta es dirigiria al cim. No van trigar gaire a albirar el fugitiu. El van cridar, tot assegurant-li que no li farien cap mal i que només volien recuperar els tres gossos. No els va fer cas i va continuar corrent. Un dels caçadors va decidir mostrar-se més expeditiu i va disparar una perdigonada a l’aire. No va funcionar. Un altre, animat pel tret anterior, va fer el mateix, si bé enlloc de disparar a l’aire, va apuntar directament al captaire. El va tocar.

Obligat pel setge al qual l’estaven sotmetent, el captaire va haver de girar cap a l’oest, malgrat saber que es ficava en una ratera. Era una maniobra arriscada, però no li quedava cap més opció; amb una mica de sort, potser els aconseguiria despistar. Hauria volgut que els seus llebrers no el seguissin i que fugissin bosc enllà, però sabia que mai l’abandonarien. El seu ritme s’alentia cada cop més, tant a causa de la pujada com per la ferida del braç esquerre, que li sagnava abundantment. Els perseguidors, que ja s’havien oblidat de l’exigència de l’amo que volia el captaire viu, van continuar disparant, embriagats per aquella nova cacera humana. Dos trets li van tocar la cama dreta quan ja era prop del cim. Va arribar dalt de tot, i llavors va veure que en pocs minuts estaria encerclat per totes bandes; no s’havia adonat que els seus perseguidors s’havien dividit i que l’altre grup de caçadors era ben a prop. No tenia escapatòria: per una banda hi havia els caçadors i per l’altra el barranc.

Aprofitant que els gossos estaven distrets llepant-li les ferides, va obrir la seva bossa i en va treure unes cordes. Va preparar dotze nusos tan ràpid com va poder i els va passar pels colls dels llebrers. Amb una altra corda més llarga els va enllaçar tots. A la fi, quan va veure que arribaven els primers caçadors i li cridaven que es rendís si no volia morir allà mateix, va agafar un dels extrems de la corda i va començar a córrer, malgrat el dolor persistent de les ferides. Finalment, va arribar al llindar del barranc i va saltar, arrossegant els dotze llebrers darrere seu.

Conte escrit el 3 d’agost de 2007. 
Revisat el 2 d’octubre de 2011. 

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Elegància


Fotos preses el 3 d’octubre de 2011 al Centre Integral de Salut Cotxeres (Avinguda de Borbó 18-30, Barcelona) i al Centre Esportiu Municipal Cotxeres Borbó (Carrer Ramon Albó 41-57, Barcelona).