dilluns, 10 de juny del 2019

El Miqui

Conte guanyador del 1er premi del 17è Premi Literari Solstici. Taradell, 2019.

– Que si coneixia el Miquel Àngel? El Miqui? I tant que sí! És més, estic convençut que poques persones el devien conèixer millor que jo. A banda de la seva mare, i perquè va ser qui el va parir, no m’atreviria a posar la mà al foc per ningú més. Al cap i a la fi, el Miqui i jo ens vam conèixer el primer any de parvulari, quan tot just teníem tres anys, i d’allò ja ha plogut molt. El Riqui i el Miqui: érem carn i ungla, o cul i merda, com li vam sentir dir a algú altre a qui potser li feia ràbia la nostra precoç però sòlida amistat.

» De fet, ara que hi penso, no recordo haver-lo conegut en el sentit estricte de la paraula. Tots sabem que no s’ha de generalitzar, però m’hi jugaria el coll que cap nen recorda el seu primer dia a l’escola, tret que no sigui per explicacions posteriors dels pares. Des que tinc ús de la raó, el Miqui ja era allà, al meu costat. No sé si va ser pel fet d’asseure’ns junts, o vés a saber per quin altre motiu, que ens vam fer amics en un tres i no res, però jo no recordo cap dia de la meva infantesa en el que ell no estigués present en la meva vida, com jo en la seva, suposo.

» El que sí que sé, gràcies al que els comentava abans de les explicacions dels meus pares, és que el Miqui va plorar una barbaritat els primers dies d’escola. Pel que es veu, durant la primera setmana va muntar un autèntic espectacle de llàgrimes abans d’entrar a classe. Qui sap, potser l’havien malcriat en excés els seus pares i estava massa emmarat. O potser no, ja que, per molt que se n’escrigui i les llibreries en vagin plenes, les reaccions dels nens petits són sovint imprevisibles. Això sí, quan el venien a buscar a la tarda tornava a fer el mateix, vés a saber si com a represàlia o per simple enyorament.

» El cas, però, és que ens vam fer amics i vam estar molt units durant tota l’etapa de l’escola. A més a més, vivíem ben a prop l’un de l’altre i els nostres pares, malgrat ser tan diferents, congeniaven prou bé, fins al punt que els primers anys les dues famílies vam passar juntes més d’un cap de setmana. Després l’ambient es va enrarir una mica. No sé si el motiu va ser ben bé aquest, però a mi llavors em va semblar que el pare del Miqui estava un pèl gelós del meu. Al meu pare les coses li anaven bé, tot i que cal reconèixer-li que va tenir la valentia d’arriscar-se quan va decidir deixar la feina per muntar la seva petita empresa. En canvi, el pare del Miqui seguia amb la seva feina d’administratiu i sovint se’l veia malhumorat. Més d’un cop ho va pagar el mateix Miqui amb algun calbot d’aquells que fan mal.

» Però, malgrat les desavinences que podien tenir els nostres respectius pares, nosaltres seguíem sent tan amics; els problemes eren coses dels grans, devíem pensar llavors. Ara bé, potser no és gaire políticament correcte que ho digui jo, però tothom veia que el Miqui era una mica dependent de mi. Suposo que bona part de la culpa era de la seva timidesa, però el cas és que allà on jo anava, ell sempre m’hi acompanyava. No és que busqués protecció, ni molt menys, ni tampoc es tractava pas que els altres nens no fossin amics seus; tot al contrari, el Miqui parlava i jugava amb tots ells sense cap problema. Amb les nenes no, és clar, però és que a una certa edat les nenes és com si no existissin. M’inclino per pensar que, per manca d’iniciativa pròpia, es deixava portar. Els nens ho fan això; un agafa el paper dominant, per dir-ho d’alguna manera i, si a l’altre ja li està bé, l’amistat pot rutllar, com va ser el nostre cas.

» Una altra causa de la seva dependència podria venir del fet que no se’n sortia gaire bé amb els estudis. No creguin pas que amb això vull dir que fos un talòs, però sovint li costava Déu i ajut tirar endavant les assignatures. Això sí, la música se li donava molt bé. Clar que, en aquella època, la classe de música era una d’aquelles en les que es feia qualsevol cosa menys estar pendent del que deia el professor. Després de tot, pels nens, cantar era cosa de nenes. Així doncs, el Miqui havia de reprimir el seu talent en l’única cosa en què podia destacar. Més de dues i tres vegades havia rebut esbroncades i clatellots de son pare, que li retreia les males notes de matemàtiques i llengua i menyspreava els excel·lents de música. A mi, en canvi, les coses m’anaven prou bé. No era un setciències ni un repel·lent amb un munt d’excel·lents al butlletí de notes, però no solia baixar del notable amb dues excepcions fixes: a música sempre em posaven un suficient, sobretot per la mala actitud a classe, i a gimnàstica aconseguia sempre l’excel·lent.

» Ben mirat, ara que parlava de gimnàstica, aquest era segurament un dels complexos més acusats que tenia el Miqui. El pobre aprovava sempre justet, o vés a saber si per pena perquè, a favor seu, cal dir que s’hi esforçava com el que més. Era d’aquells que, per més vegades que ho intentés, sempre es menjava el plint a l’hora de saltar-lo. S’havia fumut cada nata que Déu n’hi do! I no només és que se li donés malament la gimnàstica en sí, sinó que li passava el mateix en qualsevol esport. Per això, quan érem al pati i em tocava a mi escollir els jugadors, l’agafava en segon o tercer lloc per tal que no quedés l’últim, com li passava quasi sempre quan escollia algú altre. I després, durant el partit, procurava passar-li la pilota de tant en tant, ja que sinó el pobre ni l’ensumava.

» Una altra cosa per la que patia molt era quan anàvem pel barri a fer tota mena de gamberrades. Tots sabíem que tocar els timbres, arrencar les xapes dels cotxes o cremar alguna d’aquelles antigues papereres de plàstic eren malifetes que no s’havien de fer. Però en això hi havia la gràcia, en el risc i l’emoció que implicava dur-les a terme. El Miqui, en canvi, malgrat que sempre s’hi apuntava –potser per por a que no li diguessin que era un covard–, a vegades se li paralitzaven les cames quan tocava córrer, no sé si per la cagarel·la o per un irracional sentiment de culpabilitat. Això sí, quan parlàvem amb els companys de classe de les bretolades del dia anterior, ell no deia mai res, però esbossava un somriure de complicitat, com donant per fet que havia estat tan valent com qualsevol altre.

» En aquell temps no li donava importància, o potser ni sabia que n’havia de tenir, però, amb els anys, es va convertir en un expert en aquella tàctica del somriure còmplice. I, se li ha de reconèixer, era convincent de totes totes per a aquells que no el coneixien com jo. Quan, ja a l’adolescència, un de tants cops que estàvem uns quants amics parlant de noies (que si jo m’he lligat aquesta, que si l’altra és una estreta i aquella de més enllà va com una moto, que jo ho sé bé), el Miqui sempre somreia d’aquella manera, com si ell també hagués estat ja amb no sé quantes noies, quan, en realitat, no en sabia res de res. Cert que la resta també fèiem una mica el fatxenda, coses de l’edat, suposo, però el Miqui era, sens dubte, el més bon mentider. I tenia el seu mèrit, perquè de mentides en deia ben poques, però en gesticulava un fotimer, el molt farsant. Més d’una vegada, algun company li havia preguntat directament si havia estat amb alguna noia, i ell responia que sí, però que cap era de l’institut i que no les coneixíem. Jo no deia res, perquè tampoc el volia comprometre, però a vegades em pregunto si no hagués estat millor desemmascarar-lo, ni que hagués estat una sola vegada; potser així no s’hauria construït aquella façana tan gruixuda que ens ha dut fins aquest punt.

» Quan vam acabar vuitè d’EGB tots dos vam anar al mateix institut. Allà va ser on ens vam començar a distanciar. No va ser d’una manera intencionada, ni molt menys, sinó l’evolució normal del que suposava passar d’una escola petita a un centre de més de mil alumnes. A primer de BUP ens va tocar en classes diferents però, així i tot, el Miqui venia amb mi i els meus nous amics a l’hora del pati o en els descansos entre classe i classe. A mi no em feia res i, és més, semblava que s’hi avenia força amb la nova gent. Però a segon les coses es van començar a tòrcer. Ens va tocar a la mateixa classe i, des del primer moment que vam trepitjar l’aula, ell ja va donar per descomptat que m’asseuria al seu costat, sense saber si jo havia parlat amb algú altre. Finalment ens vam asseure junts però, per primera vegada, vaig veure que alguna cosa no rutllava. Després, amb les setmanes, me’n vaig oblidar, però si hagués d’esmentar un punt d’inflexió en la nostra relació, segurament seria aquell dia.

» Sí, podríem dir que segon de BUP va ser clau. El Miqui va repetir curs. Recordo que, quan m’ho va explicar, vaig sentir una certa satisfacció durant uns segons. El curs havia estat difícil, no només pel que feia a les matèries, sinó també perquè més d’una vegada el vaig engegar a dida. Com que anava tan perdut en la majoria de classes, em preguntava constantment, cosa que a mi em feia perdre el fil del que explicaven els professors. Sempre acabàvem fent les paus, però va ser com si un mur de vidre s’aixequés a poc a poc entre nosaltres dos. A partir de llavors, les coses van canviar. Ja no estàvem a la mateixa planta i les tardes lliures no eren les mateixes, així que només ens vèiem a l’hora del pati. A més a més, per aquella època vaig començar a rondar una noia i sovint anàvem junts a l’institut. El Miqui ens va acompanyar algun cop, però ràpidament va veure que allà hi sobrava. Després, quan coincidíem alguna vegada i estàvem sols, em preguntava per la noia, per si ens havíem fet un petó o si es deixava tocar els pits. Quasi sempre li contestava amb evasives, ja que no n’havia de fer res, però reconec que alguna vegada també em va agradar fer el fantasma. Llavors no em podia imaginar que una dotzena d’anys més tard tindríem una conversa del mateix estil que marcaria per sempre la nostra amistat.

» També he de dir que aquell curs, el de segon de BUP, va ser molt difícil per al Miqui, i no em refereixo només als estudis. Els seus pares es van separar i això, vulguis o no, sempre és un cop dur, i més en aquella edat tan difícil de l’adolescència. El Miqui va prendre partit clarament per la seva mare, i durant un temps no va voler saber res del seu pare. Pel que sembla, la relació de parella feia anys que no funcionava i, per acabar-ho d’adobar, el seu pare va cometre més d’una relliscada anant de putes, i això que econòmicament les coses no els anaven pas gaire bé.

» L’any que jo vaig entrar a la universitat, el Miqui començava COU. Les nostres vides anaven per camins diferents, i potser no ens haguéssim vist més si no hagués estat perquè ens creuàvem pel barri tot sovint. És curiós, a vegades estàs temps i temps que no veus el veí del replà i, en canvi, n’hi ha d’altres que viuen deu carrers més enllà i que te’ls trobes dia sí dia també. Aquesta era la sensació que tenia amb el Miqui. Però, malgrat el distanciament que s’havia produït entre nosaltres, encara parlàvem com a vells amics.

» El curs següent, mentre el Miqui repetia COU, jo vaig marxar a Edimburg, amb una beca Erasmus. Mai fins llavors havia estat tant temps sense veure’l. A més a més, quan vaig tornar, vaig anar a viure amb uns companys de la universitat, a l’altra punta de la ciutat, així que no ens trobàvem ni per casualitat. No obstant això, jo sabia algunes coses d’ell gràcies a la meva mare, ja que coincidia amb la del Miqui pel mercat. Va aconseguir acabar COU i, després d’estar uns mesos buscant feina, al final va entrar a la oficina on treballava el seu pare, amb qui més o menys s’havien reconciliat. Segons la seva mare, les coses li anaven prou bé: tenia un sou, ajudava a casa i tot li feia pensar que tenia una amigueta a qui encara no coneixien. Em vaig alegrar per ell, sincerament.

» Dos o tres anys després, quan jo ja m’havia llicenciat en econòmiques i treballava en una consultoria, me’l vaig trobar un dia que anava a dinar a casa dels meus pares. Tot i que vam parlar poc, se’l veia content i va insistir que ens veiéssim el cap de setmana següent. S’havia fet una bona colla d’amics i li feia molta il·lusió presentar-me’ls. A mi la idea no em feia massa el pes, però tampoc volia ferir-lo amb una negativa. Mai m’ho va dir però segur que setmanes més tard el Miqui es va penedir d’haver-me convençut.

» Perquè va ser llavors quan vaig conèixer la Magda. No li diré que era la noia més bonica que havia vist mai, però sí que vaig sentir que era la dona de la meva vida. Durant el sopar amb els amics del Miqui, m’ho vaig arreglar per asseure-m’hi a prop, i des del primer moment vam congeniar. Recordo aquell dia com si fos avui. A més de bonica, era intel·ligent, amable, culta i riallera. Dies després, perquè arran d’aquell sopar vam quedar amb freqüència, vaig adonar-me que també era una gran conversadora i que sabia escoltar. Mai havia sentit un sentiment tan profund per una dona. Me’n vaig enamorar amb una velocitat que, al principi, m’espantava a mi mateix i tot. Però les coses van anar bé i poc després ja sortíem junts.

» Des de llavors vaig tornar a veure el Miqui més sovint. Aquella colla d’amics quedava gairebé cada cap de setmana i, és clar, nosaltres, la Magda i jo, anàvem a sopar amb ells de tant en tant. Malgrat que eren bona gent, jo no m’hi trobava gaire còmode, sobretot perquè el Miqui se’m va tornar a enganxar com en altres èpoques, si bé jo notava que hi havia alguna cosa que no funcionava. Si en algun moment ens quedàvem ell i jo sols era la mar d’agradable amb mi, però si hi havia més gent i jo participava de manera activa en la conversa, es dedicava a rebatre’m i a portar-me la contrària en tot el que podia. En aquell moment, jo no sabia d’on podia venir aquella actitud més aviat hostil. Va ser més endavant que ho vaig comprendre tot. El Miqui feia anys que estava enamorat de la Magda.

» El trencament definitiu de la nostra antiga amistat va arribar poc després. Una nit, en la que va estar tan desagradable que fins i tot els altres se’n van sorprendre, jo me’l vaig endur una estona per parlar amb ell amb tranquil·litat. Ell es va voler justificar dient que potser havia begut un pèl massa i que llavors se li escapava una estupidesa rere l’altra. Jo li vaig respondre que no, que aquell comportament seu ja venia de temps enrere i que no entenia a què podia ser degut. Ell va riure i em va dir que semblava un paranoic, que jo era el seu millor amic i que no li tingués en compte aquestes coses. Aprofitant que estàvem sols, ràpidament va canviar de tema i, amb un somriure sorneguer, em va preguntar com m’anava al llit amb la Magda. Jo li vaig respondre que no n’havia de fer res, que m’estimava la Magda i que no era d’aquests que anava explicant la seva vida sexual. Ell va insistir, recordant-me que anys enrere sí que havia explicat algunes coses i que, al cap i a la fi, ell era el meu millor amic. M’hi vaig negar altra vegada, però va ser com si parlés amb una paret.

» Ho va deixar córrer, però només una estona, perquè després, quan érem fora de la discoteca fumant un cigarret, va tornar sobre el tema. Aquesta vegada però, va deixar anar tota la seva lascívia i parlava de la Magda com si volgués endur-se-la al llit: que si el seu cul, que si les tetes, que si era de les que gemegava o no, entre altres coses. Llavors ho vaig veure clar. El Miqui estava boig per la Magda i no podia suportar que estigués amb un altre home; el fet que jo fos el seu xicot segurament ho empitjorava encara tot més. Per primera vegada, em vaig adonar que aquell amic d’infantesa no estava gaire bé del cap. No obstant això, jo vaig reaccionar de la pitjor manera possible i em vaig esplaiar amb tota mena d’obscenitats que va escoltar amb un fil de baba penjant del llavi. Ara me’n penedeixo però en aquell moment tenia el cap massa calent i estava enfurismat per la seva falta de respecte cap a la Magda.

» Va escoltar-ho tot amb una atenció que m’hagués fet vomitar si no hagués estat per la ràbia acumulada que duia dins meu. Quan vaig acabar d’escopir totes aquelles paraules, vaig encendre un altre cigarret i, acte seguit, li vaig dir que no el volia veure mai més i que no s’acostés a la Magda per res del món. Ell em va insultar, de fill de puta en amunt, i després va afegir que jo li havia robat la Magda, que ell l’havia conegut molt abans que jo i no sé quantes ximpleries més. Me’n vaig anar; vaig entrar a la discoteca a buscar la Magda i després vam agafar un taxi. No el vaig tornar a veure més. Durant les setmanes següents a la nostra discussió jo no les tenia totes. A la Magda no li vaig comentar res, si bé li vaig explicar que ens havíem discutit per altres coses i que no en volia saber res més. 

» Al cap d’un any, si fa o no fa, la Magda i jo vam anar a viure junts, en un pis nou de trinca que feia goig de veure. Temps després ens vam casar. Malgrat que preferíem una cerimònia més íntima, al final vam decidir tirar la casa per la finestra i fer un gran casament. Vam convidar familiars i un munt d’amics, però me’n vaig guardar prou de dir-li res al Miqui. Així i tot, vaig preguntar per ell a algun dels amics de la Magda, però feia temps que ningú l’havia tractat. 

» I no va ser fins ahir, que vostès em van venir a buscar, que no sabia si estava viu o mort. I resulta que està mort. Qui ho havia de dir! En el fons va ser un pobre desgraciat tota la seva vida. No sé, potser no va tenir gaire sort, però tampoc la va saber aprofitar quan les coses li venien de cara. Clar que, ben mirat, un pot fer el que vulgui amb la seva vida, però sembla que el Miqui ha volgut marxar d’aquest món fent tot el soroll possible, el molt malparit. Ara m’adono que, malgrat tots els anys que vam passar junts, no el coneixia a fons. Sabia que era un reprimit i que tenia una certa tendència a l’autodestrucció, però d’aquí a que l’enveja et domini la voluntat hi ha un bon tros. 

» Pensant-ho bé, no ens hauria d’estranyar que hagi acabat com ha acabat. Segurament tots els que el coneixíem en tenim part de culpa, però qui es podia esperar un suïcidi? Els seus pares deuen estar destrossats i jo, si he de ser sincer, tinc una sensació de buidor dins meu que no m’esperava que fos tan profunda. Ara bé, no puc negar que estic tan perplex com empipat pel seu odi visceral cap a mi. Si es volia engegar un tret al cap, doncs endavant, era la seva vida, però que s’hagi inventat tot de proves falses contra mi és monstruós. El perdono perquè, matusser com era, sé que tot s’arreglarà i perquè el pobre no hi era tot. Però el que no li consento, de cap de les maneres, és que faci passar tot aquest tràngol a la meva Magda; això sí que no. Per cert, no ha vingut encara la Magda? Saben on és?

– A l’enterrament del Miqui.

– Ah, clar. Mirin si és bona persona i quin cor més gran que té. Només la Magda faria això.

– Ricard, el Miqui era el seu marit.

– La Magda... No es poden arribar a imaginar quant me l’estimo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada