Dietari coronavíric (11). Ridícul

Fa dos dies vaig veure al Telenotícies de TV3 la notícia d’una cursa virtual de motos entre uns quants pilots de la graella del mundial. La causa és, com tot el que està passant arreu del món, l’omnipresent virus que ho ha trastocat tot, inclòs l’ajornament indefinit del campionat. Més enllà de l’absurditat que, amb l’aturada total i absoluta de l’activitat esportiva, es mantingui l’espai de l’esport a les notícies, és ridícul i proper a la malversació dedicar recursos públics a informar de la cursa virtual de quatre ganàpies, l’activitat habitual dels quals té l’escàs mèrit de malbaratar benzina per un tub i contaminar a tort i a dret.

Però, ¿què podíem esperar d’un espai que, més enllà del futbol i poca cosa més, té la gran majoria dels clubs esportius del país relegats, com a molt, al canal Esport3?¿Què costaria informar de com deuen estar patint ara, en lloc de mostrar-nos la costellada virtual d’uns quants cremagomes?

Dietari coronavíric (10). (In)Competents

Que si ho recentralitzo tot (amb una fortor a socarrim polític que fa tirar enrere) per tenir un major control que, com ha quedat ben palès, és a anys llum de ser reeixit. Que si trec els capitostos de l’exèrcit a les rodes de premsa per mostrar fermesa i seguretat (com si poguéssim matar els virus a canonades...). Que si la corba de morts i/o contagiats ha tingut un increment menor avui comparat amb ahir per disparar-se de nou demà. Que si ordeno confinament, no confinament, confinament, no confinament, confinament, no confinament, com si fossin els pètals d’una margarida. Que si...

En fi, que estem en mans de gent (in)competent, incapaç ni tan sols d’aprendre de la mala experiència italiana. Més que diners, m’aposto el primer dia que puguem sortir de casa que, quan ens deixin anar a treballar, mantindran les escoles tancades. Deu a un a que em quedaré a casa.

Dietari coronavíric (9). Contactless

Sovint penso en el dia en què tot tornarà a la normalitat però, encara més important que el quan (que esperem que no sigui gaire tard), hi ha el com. ¿Com serà la vida d’aquí a un temps quan aquesta pandèmia hagi afluixat? Perquè, parlant amb familiars i amics, tothom coincideix que, si més no durant un període llarg, res serà com abans. ¿Ens atrevirem a tornar al cinema o al teatre tenint espectadors a les butaques del costat?¿O reduiran els aforaments de les sales dues terceres parts?¿Gosarem anar a sopar amb els amics?¿O, convertint una broma clàssica en realitat, demanarem quatre taules per a una persona en lloc d’una taula per a quatre? I, així, podríem seguir amb mil exemples més.

Em queda el consol, a nivell personal, que les sortides a la muntanya semblen més factibles que els exemples anteriors, però el que queda força clar és que ens podríem encaminar cap a una societat contactless.

Dietari coronavíric (8). No esteu sols

Al Joan Antoni, DEP.

Si una cosa m’impacta d’aquest coi de pandèmia, més enllà dels números esgarrifosos que no paren de créixer, és saber que la gent mor sola, sense l’acompanyament dels seus en els instants finals. Però tinc l’esperança (indemostrable empíricament) que quan entres al famós túnel i veus la llum allà al final, el que en realitat et queda és el passadís que es fa als campions (com al Camp Nou, si pot ser). Tots aquells que imaginàriament t’aplaudeixen són els familiars i amics que han coprotagonitzat la teva vida. I, quan treus el cap per la sortida del túnel, retrobes la teva gent que t’ha precedit anys enrere.

I, després d’haver saludat a tothom, descobreixes un petit paradís: una prestatgeria immensa plena de llibres, molts d’ells de poesia en català i també, és clar, La Regenta de Clarín.

Dietari coronavíric (7). Certificat

El que escriu aquestes línies certifica de manera total i absoluta que es troba al carrer amb els seus dos fills per un tema de salut mental bàsica. Així mateix es fa responsable que els dos fills no interaccionaran amb cap altre nen (ni tan sols per canviar cromos de futbol), ni tampoc tocaran gronxadors, tobogans, rocòdroms o sorrals (convertits aquests darrers, amb alta probabilitat, en nous pipicans, si no ho eren ja). Igualment, el que escriu també certifica que no tocaran poms, baranes ni botons d’ascensors, i, encara molt menys, gosaran saludar ni mirar cap veïna o veí.

Certifica, per tant, i se’n fa absolutament responsable que l’únic objecte que tocaran (i de manera profilàctica amb les bambes) és la pilota de futbol que, també tristament, resta confinada.

Dietari coronavíric (6). Catarsi

Un dels moments més especials del dia és a les vuit de la tarda, quan el veïnat surt als balcons i aplaudeix. Aplaudeix als professionals sanitaris, al personal de neteja, a la gent de serveis socials, als treballadors dels súpers i, evidentment, a si mateixos, només faltaria. Són uns minuts màgics per agafar ànims i forces. A casa, qui potser millor s’ho passa és el més petit: aplaudeix, salta i crida a la veïna del davant. Al gran ja li van sortint les vergonyes i a vegades s’amaga una mica. Mare i pare també ens deixem anar i no dubtem a cridar algun crit d’ànim.

Som fidels a la cita i, fins ara, dels de casa només un servidor se l’ha saltada un cop. De fet, vaig sortir fora i vaig començar a aplaudir, però aquell dia l’ànim i les forces estaven per terra i, de l’emoció, van caure algunes llagrimetes. Encara que ja fos fosc, vaig preferir entrar i guardar-me-les per a mi solet, que ja és prou difícil tot plegat!

Un dia fluix el pot tenir qualsevol, no?

Dietari coronavíric (5). Passeig de la brossa

Fa dos dies parlava de la sort de tenir un gos a casa per poder sortir a respirar aire fresc de tant en tant amb l’excusa de les necessitats fisiològiques de la bèstia. Malgrat tot, als que no tenim mascota (o només tenim fills), ens queda, a banda de la sortida a la compra distòpica al supermercat, el recurs magre de baixar a llençar les escombraries (d’aire fresc, llavors, ben poc). De fet, des del balcó puc veure els contenidors que tenim a prop de casa, i ja ha passat en més d’una ocasió que alguna persona, amb una bossa d’escombraries a la mà, passa de llarg dels contenidors. Tant pot ser perquè porta alguna altra cosa a la bossa com perquè aprofita l’avinentesa per anar fins al següent contenidor i així allargar la caminada. Si el paren els mossos, sempre pot dir que va a llençar les escombraries, que està fent el passeig de la brossa, vaja.

Curiosament, a quinze minuts a peu de casa hi ha el carrer de Brossa. És un carrer ben curt que, coses de la vida, acaba al cementiri de Sant Andreu. Ni fet expressament pels temps vírics que corren.

Dietari coronavíric (4). Wikiloc

A l’Óscar, l’Alan, el Josep i el Jordi.

Sempre que puc, que és poc, m’escapo a fer una excursió a la muntanya, sigui sol, acompanyat o amb la família. La gran majoria dels que trepitgem camins i corriols coneixem l’aplicació Wikiloc; gràcies a ella, els més totxos no ens desorientem. De ben segur que som uns quants els que ja tenim pensades les excursions que farem un cop ens deixin sortir de la gàbia.

Mentrestant, ens haurem de conformar en pujar el pic de l’armari, passar el drap per la carena de la pols, beure de la font de l’aixeta i descansar a la vall del sofà. Això sí, si intenteu gravar l’excursió, el Wikiloc us dirà que és massa curta. Comprovat.

Dietari coronavíric (3). Potòmetre

Ja ho diuen que “qui té un amic té un tresor”. Si hi afegim allò tan conegut que “el gos és el millor amic de l’home” ens dona com a resultat final que qui té un gos avui en dia té un autèntic tresor. Això ens queda ben corroborat si mirem una estona per la finestra o badem des del balcó per respirar una mica d’aire: en diumenge víric, al carrer només s’hi veuen persones que passegen el seu gos (sense mascareta, el gos).

Ara bé, potser caldria regular d’alguna manera aquestes sortides canines perquè tot fa pensar que si comptéssim les passes dels gossos ens podríem endur una bona sorpresa de la llarga durada dels seus passeigs.

Mentrestant, els nens, confinats a casa.

Dietari coronavíric (2). Autoresponsabilitat

Demà, dilluns, caldrà dur un certificat d'autoresponsabilitat per als desplaçaments que, tot i les estadístiques demolidores d’infectats i morts, serà voluntari. Un dels supòsits en el que una persona es podria moure és per acudir al lloc de treball.

Seria interessant que hi hagués un registre en el que hi apareguessin llistades totes aquelles empreses que, tot i no ser essencials (alimentació, sanitat, transports, etc.), han decidit continuar amb la seva activitat en menor o major mesura, i que la ciutadania decideixi si val la pena o no comprar-los els seus productes.

Dietari coronavíric (1). De cap de setmana

Escolto a la ràdio, veig al 324 i llegeixo els diaris que des d’ahir, divendres, i durant tot el cap de setmana els mossos d’esquadra faran controls per aquells que intentin saltar-se el #joemquedoacasa amb la intenció d’anar a passar el cap de setmana a la segona residència.

No crec que sigui necessari multar-los. N’hi ha prou amb confiscar-los la segona residència durant el temps que duri tot aquest sidral víric per utilitzar-la com a habitació d’hospital descentralitzada. Després, com és obvi, caldrà que paguin de la seva butxaca la desinfecció de l’habitatge.