Fa gairebé cinc anys i mig vaig publicar aquest post en què parlava sobre tipografies més ecològiques a l’hora d’imprimir documents. Ara, després de rellegir-lo, m’he sorprès de mi mateix quan deia que “descartava la Century Gothic perquè no hi havia manera d’acostumar-m’hi”: resulta que des de fa temps utilitzo aquest tipus de lletra de forma habitual. Deixant de banda aquesta anècdota tipogràfica personal que amb tota probabilitat no interessarà a ningú, sí que voldria parlar d’un altre petit gra de sorra que ens farà estalviar tòner i suposo que, a la llarga, també quatre rals.
Amb el confinament causat per la Covid 19, molts vam haver d’adaptar-nos a treballar des de casa. Això va comportar, en no pocs casos, que els propis treballadors haguessin de gratar-se la butxaca per poder dur a terme la seva feina en millors condicions. En el meu cas, va ser necessari adquirir una cadira més adient per seure hores i hores davant l’ordinador així com també una impressora làser monocrom (necessària també per a tasques escolars).
Com ja és ben sabut, les impressores venen amb els consumibles ben justos per tal que al cap de poc ús ja n’hagis de comprar de nous i, tancats com estàvem a casa, tornava a ser la butxaca del treballador a la que li tocava encarregar-se de comprar-los. Un dia, en un instant inaudit de lucidesa, se’m va acudir de provar d’imprimir un text en una de les tonalitats de gris que incorpora el processador de textos i va sortir prou bé: es llegia bé, no calia forçar gens la vista ni posar-te el llum al damunt. Vaig provar grisors que van del 50 al 95% i finalment m’he quedat al 75%.
La base és empírica és nul·la, però la lògica diu que sí... no?
Text escrit el 29 de desembre de 2020.
