dissabte, 1 de gener de 2022

Lectures 2021

Comença el 2022 i, com ja és habitual en aquest i altres blogs, toca parlar dels llibres llegits el 2021. Aquest darrer any les lectures han estat 27, la xifra més baixa dels deu anys que duc fent el recompte. No sabria explicar-ne els motius, més enllà que continuo anant de cul i que la lectura de premsa i revistes segueix a bon ritme.

D’aquests 27 llibres, 16 han estat en català i 11 en castellà. A continuació farem el top 3 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 3 dels que m’han agradat més (ben negres):

  • Suicidio perfecto - Petros Márkaris (cada dia m’estimo més en Kostas Jaritos).
  • Les aventures de Sherlock Holmes - Sir Arthur Conan Doyle (un clàssic a degustar en petites dosis).
  • Enero sangriento - Alan Parks (un bon descobriment).

El top 3 dels més decebedors:

  • Jo confesso - Jaume Cabré (lectura innecessàriament llarga i, al meu parer, també innecessàriament embolicada).
  • L'illa dels tresors – VVAA (recull de contes d’autors consagrats dedicat a la xarxa de biblioteques. L’escriptura per encàrrec no dona bons resultats).
  • Pactes verds en temps de pandèmies - Alfons Pérez (llibre necessari però pesat en la seva lectura).

Nous autors descoberts que aniré seguint: 6 (Jordi Muñoz, Miquel Puig, Margaret Atwood, Ferran Torrent, Alan Parks, Kent Haruf). En la bona línia: 5 (Petros Márkaris, Sir Arthur Conan Doyle, Mari Jungstedt, Donna Leon, Andreu Escrivà). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 1 (Jaume Cabré).

I a continuació teniu la llista completa:

  1. Principi de realitat - Jordi Muñoz
  2. Quin remei! i altres contes - VVAA
  3. Suicidio perfecto - Petros Márkaris
  4. Mujer de frontera - Helena Maleno
  5. Les aventures de Sherlock Holmes - Sir Arthur Conan Doyle
  6. Harry Potter y el prisionero de Azkaban - J. K. Rowling
  7. Un bon país no és un país low cost - Miquel Puig
  8. Geografies de l'absència i altres contes - VVAA
  9. La ventana alta - Raymond Chandler
  10. Manual de lucha contra el cambio climático - João Camargo, Samuel Martín-Sosa
  11. Disposat a tot - Peter Mayle
  12. Anuari Mèdia.cat 2019 - Grup de periodistes Ramon Barnils
  13. Las trampas del afecto - Mari Jungstedt
  14. Les venjances de Talltendre - Jordi Frabad
  15. Piedras ensangrentadas - Donna Leon
  16. Y ahora yo qué hago - Andreu Escrivà
  17. Els llops de Praga - Benjamin Black
  18. El cuento de la criada - Margaret Atwood
  19. 100 qüestions per entendre el canvi climàtic - Jordi Mazón, Marcel Costa
  20. Jo confesso - Jaume Cabré
  21. L'home que mirava passar els trens - Georges Simenon
  22. Los testamentos - Margaret Atwood
  23. Gràcies per la propina - Ferran Torrent
  24. L'illa dels tresors - VVAA
  25. Pactes verds en temps de pandèmies - Alfons Pérez
  26. Enero sangriento - Alan Parks
  27. Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2022!

divendres, 17 de setembre de 2021

QWERTY (XXIV)

Q. L'independentista autènticament pur ho tenia ben clar quan va escriure que ell no participaria mai en una faula de diàleg. 

W. L'article de la revista de farmàcia va crear confusió: si hi ha opció, cal dispensar sempre el fàrmac genètic.


E. L'entrenador la va vessar quan va escriure al president que veia els jugadors força desenfrenats a l'inici de la pretemporada.


R. L'audaç emprenedor va dissenyar una xarxa social ideal per a usuaris que volguessin cridar l'atenció tant com fos possible: Instabram.


T. Tothom va entendre l'articulista quan va escriure que la repressió i l'exili eren conseqüència directa de l'embut democràtic que patia l'Estat.


Y. El regidor no s'equivocava pas quan escrivia el correu al seu amic constructor: ¿quan quedarem per lubricar el nostre acord?

dimarts, 7 de setembre de 2021

Espanta

En Reed Deer rep un missatge de Whatsapp d’algú que fa temps que no veu però a qui encara considera amic. L’obre i es troba un enllaç a una notícia que critica de manera furibunda l’alcaldessa de la seva ciutat. No és estrany rebre missatges d’aquest tipus i no li sol donar més importància de la que té, i més tenint en compte com l’alcaldessa desperta antipaties i simpaties a parts iguals (a ell tampoc li fa gaire el pes). Però quan veu el mitjà que publica la notícia es posa les mans al cap. Es tracta d’un mitjà clarament d’ultradreta amb tot el que això comporta: feixista, antifeminista, homòfob, supremacista, etcètera.

Acte seguit, en Reed fa el que no fa gairebé mai amb aquesta mena de missatges polítics: contestar. Li respon que caldria anar amb compte amb els missatges que es reenvien, ja que aquella publicació és d’ultradreta i, a la ultradreta, mai no se li pot fer el joc. Convençut que el seu amic ha enviat el missatge sense conèixer la tendència del mitjà informatiu, el sorprèn quan llegeix la resposta. El seu amic li diu que sí, que sí, però que les eleccions a l’alcaldia no són tan lluny. 

I aquí és quan en Reed nota que acaba d’aparèixer una esquerda entre tots dos, una esquerda que fa mal i que també fa por, perquè quan s’hi val tot per vèncer un adversari polític, fins i tot utilitzar en benefici propi el joc brut del feixisme més extrem, potser és que no es té clar del tot qui és l’adversari legítim i qui és l’antagonista de la democràcia. I, això, espanta. I en Reed s’espanta. I el narrador, també.


Text escrit el 7 de setembre de 2021.

divendres, 23 de juliol de 2021

Despropòsits

 

Si observeu bé aquesta fotografia, podreu comprovar com a mínim dues coses: 

  • Primera, que València deu ser molt més lluny que Sud-àfrica.
  • I segona, que el català baixa a València però deu créixer entre la població sud-africana. 
Coses de la globalització...

dilluns, 21 de juny de 2021

Vine a donar sang

Si miro el meu històric de donacions, resulta que fa 28 anys que sóc donant de sang. La meva primera donació va ser amb 18 anys. En realitat aquell dia tenia un examen en el que no tenia cap esperança d’acostar-me al desitjat cinc pelat, així que, potser per algun sentiment ocult de culpa, vaig decidir no presentar-me i compensar-ho d’alguna manera. Tampoc va sortir gaire bé: em vaig marejar una mica i vaig veure com es desmaiava una noia a la llitera del costat. Com a conseqüència de tot plegat, vaig trigar dotze anys a tornar a donar sang. Això sí, tot i marejada, la sang d’aquell 10 de febrer de 1993 va servir com qualsevol altra.

Després d’aquella donació, n’han vingut trenta-una més. Alguns anys he donat més, altres menys i en un parell cap. En tot aquest temps, les instal·lacions dels hospitals on es realitzen les donacions han millorat notablement, el personal sanitari que t’atén continua amb el mateix somriure a la cara i mai falta un voluntari que és allà pel que necessitis. Però el més gratificant de tot és el missatge que t’envien el dia que la teva sang s’utilitza en aquell o aquell altre hospital. Gràcies a aquest missatge, sé que les meves donacions han anat a parar a pacients que estaven a l’Hospital Clínic, a Sant Pau o a la Vall d’Hebron. És un missatge reconfortant que sempre t’arrenca un petit somriure. Aquesta setmana, però, el missatge m’ha arrencat una llagrimeta després de llegir que la sang anava a Sant Joan de Déu.

Siguis qui siguis, petitona o petitó, noiet o noieta, molta força i endavant! Per a mi ha estat un orgull.

Text escrit el 20 de juny de 2021.

dissabte, 17 d’abril de 2021

10!

10!

Ara ja feia molt temps que no ho celebrava, però les xifres rodones sempre fan gràcia, oi? Deu anys sense tabac! No està gens malament!

dilluns, 12 d’abril de 2021

El túnel pandèmic

Amb el teu permís, Agatha, canviaré el títol d’una de les teves novel·les per adaptar-lo als temps que vivim: S’anuncia una nova onada. Efectivament, la quarta onada és tombant la cantonada i, pel que sembla, ens agafa amb les UCIs dels hospitals al límit. No podem dir que no sabíem que això passaria perquè estava més cantat que We are the champions en el món de l’esport. Cada vegada que ens alleugereixen d’algunes restriccions per donar aire econòmic i mental a la població, part de la ciutadania hi respon amb un bon pessic de Dolce Vita. És la quarta vegada que ensopeguem amb la mateixa pedra, així que potser ja és hora d’admetre que, d’intel·ligents, no en som pas gaire.

El cas és que la famosa llum al final del túnel continua sense veure’s, i això que, amb més rodolons que no pas empentes, la vacunació avança. Però cada vegada que un minúscul raig de llum apareix davant nostre, l’onada de torn s’encarrega de tapar-lo. La sensació que en resulta de tot plegat és que estem dins d’un túnel però que anem just darrera la tuneladora.


Text escrit el 12 d’abril de 2021.