En català, si us plau

Quantes vegades us han trucat de companyies de telecomunicacions o d’energia per oferir-vos una oferta insuperable que us farà estalviar una fortuna? Moltes, oi? I quants estratagemes heu ideat per lliurar-vos-en i que us deixin en pau d’una vegada? No hauran estat pocs, de ben segur. És possible que hagueu intentat ser amables i raonar amb el pobre teleoperador, que hagueu penjat sense ni tan sols contestar, que hagueu deixat que soni i soni el telèfon amb la vana esperança que es cansin, que hagueu amenaçat en donar-vos de baixa si la companyia torracollons és una que ja teniu contractada, etcètera, etcètera. Dubto que m’equivoqui si afirmo que heu fracassat en tots els vostres intents i que us segueixen tocant el que no sona cada dos per tres. Res de nou que no ens passi a tots.

Des de fa uns quants mesos jo he adoptat una tàctica diferent. Ja us aviso d’entrada que no serveix per a evitar que deixin de trucar-me, però almenys em diverteixo durant uns minuts. Sempre que em truquen d’un número que no conec, contesto en català. Els deixo parlar una mica i acte seguit els demano que m’ho repeteixin tot de nou, però en català ja que, al capdavall, han trucat a Catalunya i aquí el català és idioma oficial. És habitual que em preguntin si entenc el castellà i jo responc, ara en castellà, que evidentment que sí, però que si una companyia em vol com a client, com a mínim s’hauria d’esforçar en parlar-me en la meva llengua, no? I torno a canviar al català. A partir d’aquí, la majoria em pengen però alguns, sigui perquè són més cabuts o sigui perquè no entenen res de res del jardinet en el que s’han ficat, continuen insistint i insistint fins que s’adonen que estan perdent el temps.

El que em queda clar, però, és que els serveis de captació de clients d’aquestes companyies no contemplen a hores d’ara tenir personal en nòmina que sàpiga parlar les llengües cooficials de l’estat, i no cal ser gaire perspicaç per endevinar que això seguirà així pels segles del segles, amén. I em sap greu, la veritat sigui dita, perquè tinc moltes ganes de poder dir clar i català: gràcies, però no m’interessa. Adéu-siau.

Text escrit el 20 de febrer de 2023.

Sequera?

Si teniu uns minuts, feu aquest exercici: obriu Google Maps, cerqueu Castelldefels o Sant Vicenç de Montalt (per posar dos exemples, però si navegueu més en trobareu a tort i a dret) i activeu la vista per satèl·lit. De ben segur no us sorprendrà veure tantes i tantes taques blaves de totes mides i formes. Així, per posar un cas, el volum d’una piscina de 6 metres de llarg per 4 d’ample i una altura de 2 metres ens donarà un total de 48 metres cúbics que, traduïts en litres, en surten 48.000. La mitjana de litres consumits a Catalunya per habitant / dia és de 117 que, multiplicats per 365 dies, ens dona un total de 42.705 litres per habitant / any. Evidentment, hi haurà piscines més grans i més petites però, sigui com sigui, tants zeros a la dreta fan mal, molt mal, i més sabent que la gran majoria d’aquestes piscines són d’ús particular. 

 

Si consultem El portal de la sequera del web de la Generalitat de Catalunya, resulta que ara mateix, amb un 28% de les reserves, estem dins de l’escenari d’alerta (40% cap avall), a només 3 punts de l’escenari d’excepcionalitat. Tot i la gravetat de la situació, en l’escenari d’alerta només es contempla establir “limitacions a l’ompliment parcial de piscines d’aigua dolça”. Hem d’arribar a l’escenari d’emergència (16% de les reserves) per trobar la “Prohibició total de l’ompliment total o parcial de fonts ornamentals, llacs artificials, piscines d’aigua dolça”.

Amb tot el coneixement que tenim de les conseqüències que patirem per l’emergència climàtica, que serà especialment crítica a la zona mediterrània en la que ens trobem, ¿no seria bo fomentar la recuperació voluntària (per ara) de les aigües de les piscines particulars amb camions cisterna i, després dels tractaments sanitaris corresponents, reintroduir-la al cicle de l’aigua? ¿O és que ens podem permetre com a societat arribar al límit que no surti aigua de les aixetes durant unes hores mentre quatre privilegiats gaudeixen d’un bany fresquet? En tot cas, qui es vulgui refrescar sempre trobarà disponibles les piscines comunitàries o els quilòmetres i quilòmetres de les platges del nostre país, ¿no?

Fins i tot, la iniciativa podria anar un pas més enllà i, un cop buides les piscines, es podria oferir omplir-les de terra i així poder plantar algun arbre que ajudés en la captura de CO2 (un gra de sorra, sí, però un gra de sorra més), o potser cultivar un petit hort de radical quilòmetre zero, amb tots els beneficis personals i comunals que això comporta.

Sigui com sigui, urgeix endurir el llistat de mesures a emprendre en cas de sequera, que ja sabem que cada any que passi serà més habitual.

Text escrit el 8 de febrer de 2023.

Lectures 2022

Comença el 2023 i, com ja és habitual en aquest i altres blogs, toca parlar dels llibres llegits el 2022. Aquest darrer any les lectures han estat 30, tres més que el 2021. D’aquests 30 llibres, 18 han estat en català i 12 en castellà. A continuació farem el top 3 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 3 dels que m’han agradat més:

• El accionista mayoritario – Petros Márkaris (s’està convertint en un dels meus autors preferits).
• Junil a les terres dels bàrbars – Joan-Lluís Lluís (novel·la ben peculiar que m’ha sorprès gratament).
• Tiempos de hielo – Fred Vargas (gènere negre del bo).

El top 3 dels més decebedors:

• La família Martin – David Foenkinos (poc suc, insípida).
• L'instant abans de l'impacte – Glòria de Castro (tot i que comença prou bé, ràpidament es torna del tot prescindible).
• La cara oculta – Mari Jungstedt (s’estarà esgotant la fórmula?).

Nous autors descoberts que aniré seguint: 5 (Joan-Lluís Lluís, Maurizio de Giovanni, Jean-Patrick Manchette, Kaouther Adimi, Sue Grafton). En la bona línia: 7 (Petros Márkaris, Sir Arthur Conan Doyle, Donna Leon, Andrea Camilleri, Georges Simenon, Lluís-Anton Baulenas, Fred Vargas). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 2 (Andreu Martín, Mari Jungstedt).

I a continuació teniu la llista completa:

1. El accionista mayoritario - Petros Márkaris
2. Bon dia, mandra: Estratègies per sobreviure a la feina - Corinne Maier
3. Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís
4. Líbranos del bien - Donna Leon
5. Història mundial de Catalunya - Borja de Riquer (direcció)
6. Les memòries de Sherlock Holmes - Sir Arthur Conan Doyle
7. Un filo de luz - Andrea Camilleri
8. Toda esa furia - Isaac Rosa
9. Harry Potter y el cáliz de fuego - J. K. Rowling
10. La família Martin - David Foenkinos
11. La violència justa - Andreu Martín
12. Anuari Mèdia.cat 2021 - Grup de periodistes Ramon Barnils
13. Rússia, l'escenari més gran del món - Manel Alías
14. Malgret duda - Georges Simenon
15. Les fúries invisibles del cor - John Boyne
16. Poni - R.J. Palacio
17. Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol
18. L'hivern del comissari Ricciardi - Maurizio de Giovanni
19. Contes d'amor - Hermann Hesse
20. Iacobus - Matilde Asensi
21. Putin trenta anys després del final de l'URSS - Llibert Ferri
22. Amarga dulzura - Nazaret Castro, Laura Villadiego
23. El mètode Grönholm - Jordi Galceran
24. L'instant abans de l'impacte - Glòria de Castro
25. Nada - Jean-Patrick Manchette
26. Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi
27. La cara oculta - Mari Jungstedt
28. El nas de Mussolini - Lluís-Anton Baulenas
29. "A" d'adulteri - Sue Grafton
30. Tiempos de hielo - Fred Vargas

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2023!

En què quedem?

 

Foto presa el 30 de novembre de 2022 a Barcelona.

Anticapitalista

Al·leluia! Ja surt l’aigua calenta per l’aixeta! És lamentable, pensa, que es perdin prop de vint litres d’aigua fins que no s’aconsegueix la temperatura adient; que l’aigua no és pas barata, home! S’apunta mentalment que haurà de cercar a Amazon si existeix algun giny tecnològic que pugui mitigar aquest balafiament. Qui sap si existeix un escalfador de canonades, tot i que, si fos així, n’hauria de comprar uns quants ja que en una casa com la seva hi ha molts metres de coure. S’acaba de rentar les mans i surt del lavabo amb un somriure; no ho sabria explicar, però aquell és el seu lavabo preferit, el més petit i amagat dels quatre banys que hi ha a casa.

Connecta l’alarma, surt i tanca la porta. Contempla extasiat la darrera instal·lació de plaques fotovoltaiques. Això de tenir casa pròpia i no haver de compartir res amb veïns torracollons facilita poder fer obres d’aquesta mena. S’acosta al cotxe i, abans de pujar-hi, acaricia la carrosseria amb delicadesa; n’està enamorat, ho admet, d’aquella màquina elèctrica amb gairebé cinc-cents cavalls de potència. Supera, de llarg, el cotxàs que tenia abans, i això que no se’n podia dir que fos un quatre per quatre qualsevol. Quan seu al volant se li escapa una ganyota de disgust quan li ve al cap la gracieta que va llegir no recorda on: parlava sobre un cotxe amb centenars de cavalls i un burro al volant. Una poca-soltada d’algun estúpid mediocre, segur.

En pocs minuts arriba al col·legi electoral. S’acosta a la taula en la que hi ha dipositades les paperetes i els sobres i, amb una exhibició de convicció, agafa la de sempre: la del partit anticapitalista. Perquè, quan es tracta de ser d’esquerres, ecologista i anticapitalista, ningú el guanya. Que quedi ben clar!

Conte escrit el 14 d'octubre del 2022.

Condemneu-nos (en bona companyia)

En les tradicions cristianes més retrògrades i conservadores, el sexe està permès únicament des de la seva vessant reproductiva. Tot el que sigui fora d’aquest àmbit és pecat fatal, total, mortal i criminal. En conseqüència, si el sexe només és per tenir fills, un cop l’embrió ha estat concebut, és sagrat i intocable; per tant, és obvi que avortar durà les dones directament i sense judici final previ al més profund dels inferns, allà on cremen les pitjors bruixes per tota l’eternitat.

Però, ¿què passa amb els homes que decideixen fer-se la vasectomia? ¿Per què no se’n parla d’aquesta mena de depravats que volen gaudir del sexe amb la tranquil·litat de no deixar prenyada la dona? ¿Qui s’han pensat que són, que creuen que poden decidir lliurement sobre els seus cossos i esterilitzar-se perquè els ve de gust i cardar pels descosits? Perquè, si el que volen és no tenir fills, la castedat és l’única opció acceptable, com sap tothom. ¿I com és que no hi ha brigades pro-vida a les clíniques i hospitals on es practiquen vasectomies? ¿Per què aquesta paraula no apareix en cap programa electoral dels partits més conservadors? ¿És massa llarga? ¿No la saben escriure? Misteris del patriarcat...

En tot cas, si algun dia ens acaben condemnant, esperem que també ens enviïn al més profund dels inferns, en bona companyia.

Text acabat el 3 de juliol de 2022.

I aleshores, de veritat, no en quedà cap

La novel·la li havia sortit rodona, versemblant, coherent, trepidant, emotiva, sòlida, commovedora, i s’estalviava més qualificatius perquè no era partidari d’adjectivar gaire. Els personatges eren perfectament imperfectes, el desenllaç de ben segur que passaria a la història de la literatura i l’estructura de la novel·la s’estudiaria en les facultats de filologia més prestigioses d’arreu del món. Només hi havia una cosa que li feia basarda: que, per aclamació popular, l’editor li demanés una segona part. Però tenia ben clar que en cap cas una novel·la tan perfecta podia tenir una seqüela. I, per evitar-ho, va decidir que reescriuria alguns passatges.

Per començar, va decidir que el personatge principal moriria de manera ben dramàtica al darrer capítol. Sense aquell fantàstic personatge, no hi havia segona part possible. Però, per estar-ne més segur, l’antagonista, el dolent més dolent que mai ningú havia imaginat, tampoc sobreviuria. I, com que no es fiava gens ni mica de la indústria del llibre, sempre disposada a esprémer la gallina dels ous d’or fins a límits inimaginables, també va matar, un per un, tots els personatges secundaris.

Tot i això, un rau-rau a la consciència li deia que amb aquesta massacre no n’hi hauria prou. Va entendre, doncs, que només li quedava una única opció per tal de salvar la integritat de la seva novel·la. Va picar el punt i final, va guardar el document i, acte seguit, es va engegar un tret.

Conte acabat el 30 de març de 2022.