dissabte, 23 de gener de 2010

Pare i fill

Conte guanyador del 1er premi del Concurs de relats breus Sant Jordi 2008. Valls, 2008.


El pare

Havia de ser un sopar en família com qualsevol altre, amb la dona, les dues filles, el marit de la filla gran i el fill petit. Però des del principi ha notat que hi havia quelcom que no rutllava. No sap què pot ser, però té la sospita que alguna cosa li passa al seu fill. De fet, no és que només ho sospiti sinó que n’està convençut perquè ja fa setmanes que se’l veu bastant nerviós. A més a més, gràcies a una trucada que va fer dies enrere a un amic que treballa al banc, va descobrir que el noi estava en números vermells; llavors va entendre perquè es va negar rotundament a passar uns dies a la platja amb els seus amics al·legant que eren massa diners. La mateixa trucada va servir per resoldre aquest petit problema; ara, però, sembla que n’hi ha un altre de bastant més gros.

Intenta evitar que la imaginació faci de les seves i que li comencin a venir al cap possibles conjectures, però no és fàcil resistir-s’hi. Al llarg de la seva vida ha estat un home pràctic i procliu a la calma, però les mirades fugisseres entre els tres fills, l’artificial intent de distendre l’ambient per part del gendre (una cosa que habitualment li surt amb gràcia i sense cap esforç) i, sobretot, el mutisme quasi absolut del noi durant tot el sopar, l’han posat en un estat de tensió poc freqüent en ell. Es tracta de drogues? Alcohol? Alguna malaltia greu? Un delicte que ha comès? Un desengany sentimental d’una relació que ells desconeixien? Com li va dir la seva dona, tant de bo fos això últim.

Cada pocs minuts ell i la mare del noi es creuen una mirada expectant. Està convençut que tard o d’hora el seu fill explicarà què li passa, així com també sap que amb preguntes només aconseguiria empitjorar la situació. Però si hi ha una cosa innegable és que els únics que no saben de què va el problema són la seva dona i ell. No li dol. O potser sí, ja que llavors hauria pogut oferir abans la seva ajuda. Malgrat això, també el satisfà comprovar que entre els tres germans hi ha una confiança i una estimació a prova de bombes.

Tot i que procura i creu mostrar-se com sempre, les mirades ràpides cap el seu fill són constants, en un intent fallit de descobrir-hi algun indici clarificador, per petit que sigui. En canvi, el noi amb prou feines aixeca la vista del plat si no és per buscar la complicitat de les seves germanes i del seu cunyat. De tant en tant també es fixa en el plat del fill, i el tranquil·litza lleugerament veure que s’ha menjat tot el sopar; això li alimenta l’esperança que els nervis no estan tant a flor de pell com es pensava i que potser el tema no és tan greu.

Finalment sembla que el noi vol intervenir en la conversa. S’equivocava de mig a mig; els nervis no eren a l’estómac per la simple raó que els té repartits en abundància per tot el cos. Veu com escanya el tovalló amb les dues mans tremoloses i alhora tenses a causa de la força del tancament dels punys. Prova de parlar però la veu se li esquerda. Comença a tartamudejar. Les paraules no li surten. La impaciència per saber què els vol dir el seu fill el devora, però aguanta estoicament per tal de no posar-li les coses més difícils.

Escolta atentament el que el seu fill intenta explicar. Li agradaria tenir un mirall al davant per comprovar que els seus esforços per mostrar una cara afable són fructífers. A mida que va interpretant les paraules inconnexes del seu fill, els nervis li van desapareixent; el seu lloc l’ocupa un dolor punxant, com si el patiment s’anés transfonent del seu fill cap a ell. De fet, això és el que voldria, deslliurar el seu fill, en la mida possible, de la insuportable tensió que li corre per les entranyes i carregar-s’ho ell a l’esquena. Arriba un moment que el noi ja no pot més i esclata a plorar. El seu discurs es torna inintel·ligible però ja no hi fa res; en essència, ja sap què té.

Ràpidament veu que ha de fer alguna cosa. S’ha quedat pensatiu uns instants, intentant encaixar el cop, i no s’ha adonat del temps que pot haver transcorregut des que el fill ha vomitat l’horror de vida en què ha estat vivint durant el darrer any. Dos segons? Tres? Un minut? Sap que el noi espera un gest, unes paraules, el que sigui. Se’l mira un moment abans de dir res. El pobre està sanglotant d’una manera que espanta. Tremola de dalt a baix. La seva dona li ha passat un braç per l’espatlla per tal de tranquil·litzar-lo una mica. Però és inútil, cal esperar que els ulls deixin de rajar i que el cansament per la respiració desbocada faci el seu efecte.

El seu fill el necessita, els necessita a tots, més que mai. Està enfonsat, només cal veure’l. Li diu quatre paraules d’ànim, quatre paraules que a ell mateix li sonen intranscendents i gairebé buides de sentit, potser tòpiques fins i tot, però s’adona que el noi les agraeix profundament mentre amb el mateix tovalló es va eixugant les llàgrimes que cedeixen el pas a una mirada suplicant d’ajuda. Mai l’havia vist tan perdut, tan desorientat, tan destrossat. Com ha pogut arribar fins aquí? Per què no els havia dit res abans? I, encara pitjor: com és que ell, que és el seu pare, no s’ha adonat de res del que li passava al seu fill tot aquest temps? Tant hi fa, sap que això ara ja no té cap importància. En canvi, el que si que en té és el fet que el noi sigui ben conscient del que li passa i que hagi donat el pas de reconèixer el seu problema.

La barreja de sensacions contraposades que sent el confon. Per una banda està decebut, però no només pel noi, sinó especialment d’ell mateix, com si hagués fallat com a pare, si bé no encerta a endevinar en quin sentit; per l’altra banda, l’orgull es deixa veure, tot i que tímidament, tant per la confiança que el seu fill els ha dipositat com pel valor del noi a saber dir prou i buscar suport.

S’aixeca, s’acosta al seu fill, li dóna un copet a l’espatlla i li diu: vine, anem a preparar el cafè.


El fill

Avui és el dia. Així havia quedat amb les seves germanes quan li van preguntar si ho volia explicar als pares. Però abans de deixar-lo respondre li van aclarir que, si bé la decisió era seva i que per descomptat la respectarien, elles creien que els pares havien de saber què passava. Ell també ho pensava; eren els seus pares i tenien tot el dret a conèixer la situació a la que s’havia vist arrossegat sense ser-ne conscient fins que ja va ser massa tard. Confiava plenament en ells i estava segur que l’ajudarien en tot el que calgués. Però malgrat això, la horrorosa tensió que de ben segur hi hauria en el moment d’explicar-los-ho tot i, sobretot, la por a una mala primera reacció el duien esporàdicament a pensar el contrari i a provar de sortir-se’n sense el seu suport.

Abans d’entaular-se encara no tenia decidit en quin moment concret ho explicaria. De fet, qualsevol moment és l’idoni i a la vegada també és el pitjor; no hi ha moments bons per explicar segons quines coses. A poc a poc, el sopar ha anat avançant i ell s’ha mantingut callat. Amb prou feines ha pres part en cap conversa i a les bromes del cunyat s’ha forçat a dibuixar un somriure al seu rostre.

La temptació de mirar de reüll els seus pares és constant però l’evita per tal de no trobar-s’hi cara a cara. Amb la mare ho té més fàcil doncs no hi té un contacte visual directe, però amb el pare sí; per sort seva, com que gairebé no ha aixecat el cap durant el sopar, no s’ha adonat en cap moment que el seu pare li ha llençat unes quantes llambregades. Contràriament, sí que busca sovint les seves germanes, però de tant fer-ho, al final creu que les mirades de suport són mirades de retret per no haver dit res encara. Això el posa encara més nerviós, si arriba a ser possible.

Han acabat el segon plat. Decideix que quan s’hagin menjat els postres i abans que el pare vagi a la cuina a preparar el cafè, com és costum, serà el moment de reunir tot el valor possible i deixar-ho anar d’una vegada. Ara ja no sap si està més nerviós per la forma com puguin reaccionar o pel fet de callar, no explicar res avui i haver de patir un altre dia un sopar com aquest. Però quan s’acaba la poma que ha agafat de la fruitera li entren els dubtes. En un breu moment de lucidesa compara la situació angoixant que està vivint amb el fet de deixar de fumar: demà, demà és el dia.

Es coneix bé, o així ho creu, i sap que el més probable és que acabi plorant, per molt que s’esforci per evitar-ho. No serà el primer cop que els nervis que té a l’estómac, a les mans, a la mandíbula i a qualsevol altra part imaginable del cos s’acabin canalitzant en un aqüífer de llàgrimes inesgotable. Si hagués de comptar totes les vegades que això li ha passat durant aquest darrer any, hauria de fer servir també els dits dels peus.

Finalment, quan veu que el pare fa el gest d’aixecar-se li demana que s’esperi un instant, doncs els ha d’explicar una cosa important. És el moment d’acabar amb aquesta agonia d’una vegada per totes. Però com que no sap per on començar, a la taula es fa un silenci tan incòmode i esmolat que el deixa mentalment bloquejat. No sap com sortir d’aquesta situació i per altra banda ara ja no li queda cap més remei que tirar endavant. Sent com la mare li diu que estigui tranquil, que expliqui què li passa i que així el podran ajudar.

Potser són les paraules d’ànim de la mare o potser és la nàusea de les seves pròpies que volen sortir d’una vegada, però el cas és que aconsegueix pronunciar les primeres frases. La mirada, no obstant, segueix fixa en el plat; se sent absolutament incapaç d’aguantar el contacte visual. Comença a explicar el que li passa de manera inconnexa, sense cap ordre cronològic. Metòdic com és ell, això li fa augmentar el neguit, i s’amoïna per si oblida alguna cosa que voldria dir. Nota que els nervis i la tensió el comencen a trair quan les vocals se li allarguen a la boca. Cada cop es nota el cap més calent, com si estigués a punt de rebentar. La mandíbula entra en un tremolor continu i incontrolable i provoca que les vocals, a més d’allargar-se, comencin a esquerdar-se. La desesperació arriba als ulls. Comencen a vessar-li llàgrimes, primer d’una en una, com un xim-xim; en pocs segons acaben desembocant en una tempesta diluviana d’estiu carregada d’aparell elèctric en forma de sanglots àvids d’oxigen.

No pot pensar, ni mirar, ni escoltar, ni parlar. Ha oblidat allò que tant el preocupava: la primera reacció dels seus pares. Tot el seu cos, amb els seus cinc sentits, només està pendent d’aguantar el sacseig que està patint. No veu la cara d’impotència que fa la resta de la família. Però quan nota el braç d’algú a la seva esquena i veu que és el de la seva mare, s’adona immediatament que els té al seu costat. Això li produeix una sensació d’alleujament tan reconfortant, que li permet calmar-se una mica i començar a controlar els moviments compulsius del seu cos. S’eixuga la cara amb el tovalló i, un darrere l’altre, esgota tots els mocadors de paper del paquet que duia a la butxaca del cul dels pantalons.

Mai fins ara havia sentit la vulnerabilitat i la debilitat en un estat tan acusat i pur. Una sola paraula en contra tindria el mateix efecte que una empenta davant d’un barranc. A poc a poc va aixecant la vista. Mira la germana mitjana. El petit somriure que li dedica li fa comprendre que ha fet el que havia de fer i que se sent orgullosa d’ell. Quan canvia a la germana gran no hi troba els seus ulls; està mirant el pare. Ell també vol mirar el seu pare, però com que encara no li ha sentit dir res, no s’hi atreveix. I com si el pare hagués endevinat els seus pensaments, de la seva veu n’escolta unes quantes paraules que l’omplen d’una calma que feia temps que no sentia dins seu. Ja està fet, pensa. Es posa a les mans de tots ells sabent que no només no està sol, sinó que té el vital suport dels pares. I això el fa sentir bé.

Veu que el pare s’aixeca i que se li acosta. Per primer cop durant tot el sopar les seves mirades es troben. Li somriu, nota un cop afectuós a l’esquena, i quan sent que el seu pare li demana que l’acompanyi a fer el cafè, s’adona que s’ha de recuperar no només perquè s’ho deu a ell mateix, sinó també perquè els ho deu a tota la família. Somriu, s’aixeca i el segueix cap a la cuina.

Conte escrit el 7 de novembre de 2006.
Revisat el 23 de gener de 2010.

2 comentaris:

  1. Boníssim, una vegada més. Aquest doble relat em diexa bon gust de boca, i el neguit de saber el "què" s'aparta davant el plaer de llegir el "com". Felicitats!

    ResponElimina
  2. Me n'alegro que t'hagi agradat, company. I com bé dius, el "què" no importa pas gaire, oi?

    ResponElimina