dilluns, 28 de setembre del 2015

Els petits canvis són poderosos. El gra de sorra (IV). Bústia Ciutadana


La Bústia Ciutadana és una aplicació de l’Ajuntament de Barcelona per a telèfons mòbils (i altres dispositius del mateix ram) que serveix per a informar l’Ajuntament de qualsevol incidència que ens puguem trobar en la via pública: arbrat, bancs, baranes, calçada, fanals, espais verds, jocs infantils, papereres, pilones, semàfors, voreres, entre molts altres temes. Podríem dir que es tracta de la versió App del telèfon del civisme, si bé aquest darrer probablement té més opcions ja que, sortosament, per ara les màquines encara no arriben a la flexibilitat de les persones.

Aquesta aplicació, que podeu descarregar aquí si sou de la poma o aquí si sou androides, és ben senzilla d’utilitzar: només cal triar a quin apartat correspon la incidència de la que volem informar, quina mena de desperfecte té i especificar la localització, que el mateix dispositiu mòbil ja s’encarrega de cercar; a més a més, si volem, podem fer una fotografia i adjuntar-la a la incidència.

La resolució que personalment he experimentat ha estat, en general, força ràpida, tant en incidències de neteja de carrers, com de buidat de papereres o contenidors, així com també de reparació de jocs infantils i de bancs. En canvi, quan es tracta de reparar voreres malmeses, només t’envien el número de l’ordre de treball mitjançant la qual resoldran la incidència, però no s’hi ha intervingut fins passats dos mesos.

En tot cas, cal remarcar que aquesta aplicació és una eina més, fàcil i ràpida, que ens permet a tots i cadascun de nosaltres fer la ciutat una mica més habitable d’una manera ben senzilla.

Text escrit el 8 de juliol de 2015.

diumenge, 20 de setembre del 2015

dilluns, 14 de setembre del 2015

El dit a la nafra (VII). Arguments

La cúpula dirigent, reunida en secret al saló vip d’un exclusiu restaurant, va debatre tota mena d’arguments per justificar el vot que prendria la coalició en el referèndum que havia de determinar el futur del país. A nivell públic, el primer i més important seria el del dèficit fiscal, amb l’augment de recursos consegüent que tindria això a les seves butxaques privades. 

Microrelat escrit el 27 de febrer de 2015.

dissabte, 12 de setembre del 2015

27S. Onzes de setembre


M'agrada assistir a les manifestacions de l'onze de setembre per la il·lusió de creure que participes en alguna mena de canvi en positiu per a la nostra societat. Hi vaig per convicció però sense sentir-me del tot còmode. Al meu parer, és innecessària tant la parafernàlia de punters i samarretes blanques d'aquest 2015 com les samarretes grogues i vermelles del 2014. No m'agrada que em diguin com he de vestir i encara menys que em facin inscriure; a les manifestacions, de tota la vida s'hi ha anat com et dóna la santa gana. Per aquest motiu, a totes dues manifestacions he vestit de manera diferent: aquest any amb la samarreta negra de Som Energia i l'any passat amb la blava de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. He de dir, malgrat tot, que ningú m'ha fet cap comentari, si bé alguna mirada de sorpresa i de desaprovació sí que he copsat (no sé si pel color o pel missatge).

També em fa molt respecte i em genera un lleuger rebuig veure tanta bandera i tanta exaltació nacionalista, i ahir patia per la impressió que es podia endur el meu fill gran. Però ràpidament vaig comprovar que el patiment era innecessari i bàsicament adult: quan estàs a punt de fer quatre anys, les banderes que la gent duu a l'esquena són capes de cavallers, i jo em vaig apuntar al carro de la imaginació i li vaig dir que les altres eren simples draps que penjaven d'un pal. I, sobretot, i que quedi ben clar, el millor de la manifestació eren els helicòpters i les avionetes!

A veure quina una s’empescaran per la manifestació de l’any que ve, que segur que n’hi haurà, sigui de reivindicació un cop més o qui sap si (i tan de bo) de celebració, però potser el més adient seria tornar al Passeig de Gràcia i ocupar-lo de nord a sud i d’est a oest amb la samarreta que a cadascú li vingui més de gust. L’uniformització mai ha dut res de bo.

Text escrit el 12 de setembre de 2015.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Coses de parella. Les coses clares

– Hem de parlar. Sí, sí, ho hem de fer, i no, no ho podem deixar per més endavant, a no ser que vulguis que la nostra relació es vagi corcant poc a poc i acabi d’aquí uns quants anys plena de preguntes sense resposta, de penediments propis i de retrets mutus. Deixa’m parlar, per favor. Mira, jo no vull dubtes: quan vull una cosa, lluito per ella i vaig a per totes. No sóc de les que creu que l’objectiu justifica els mitjans per arribar-hi, siguin quins siguin, però bé, tampoc se’m cauen els anells ni m’ho penso dues vegades si arriba a ser necessari. Tinc el defecte, o tal vegada és una virtut, segons com es miri, de ser molt exigent amb mi mateixa; però és que resulta que també ho sóc amb els altres. Això que l’amor és donar-se a l’altre sense esperar res a canvi és una de les estupideses més grans i embafadores que mai s’han sentit. Segur que ho va dir un poeta fracassat platònicament enamorat de vés a saber qui i que acabava de sortir ben begut d’un bordell de mala mort. Si jo noto que m’estimes de debò, amb intensitat i força, et faré l’home més feliç del món; t’ho donaré tot de mi, no et defraudaré pas. Però tu no em fallis; si vols que sigui la teva dona hauràs d’estar a l’alçada; el llistó te’l posaré ben alt. Al cap i a la fi sempre he considerat que la vida no deixa de ser un exercici de superació diari; hem de lluitar sense descans cada minut per ser millors, tant per la nostra pròpia satisfacció com per la del altres. No t’ho prenguis com una amenaça, no és pas la meva intenció ni és el meu estil; únicament m’estic sincerant amb tu per tal que quedi clar el que jo vull i el que exigeixo de tu. Espera un moment, no he acabat encara. Que em deixis parlar, et dic! Tingues paciència, home! Què deia? Sí, ja ho recordo. Mira, si tens això clar, si acceptes aquestes condicions, per dir-ho d’alguna manera, tu i jo podem fer grans coses junts, podem formar un equip insuperable! Què me’n dius? Sí, sí, ara ja pots parlar.

– Gràcies. Mira, que em deixis anar tot això just el segon dia que ens veiem, doncs què vols que et digui, molt normal no ho trobo, gairebé em fa venir una úlcera a l’estómac i una urticària acusada per tot el cos. Saps què et dic? Doncs que tinguis sort a la vida, t’ho dic també sincerament. Per cert, el sopar de l’altre dia va estar molt bé i estic encantat d’haver-te conegut. Apa, adéu siau!

Conte escrit el 16 de maig de 2006.
Revisat el 2 d’agost de 2015.

dijous, 3 de setembre del 2015

Converses inigualables (IX). Quatre taronges

Esmorzant mare, pare i fill gran:
– Bla bla bla, bla bla bla bla bla.
– Bla bla.
– Bla?
– Bla bla bla bla bla, blaaaaa!
– Bla, bla bla? 
– Bla.
– Bla bla bla bla bla, bla bla bla.
– I jo corria perquè la policia em perseguia! –va dir el fill.
Quatre ulls com quatre taronges.

Conversa (de la que només recordo la darrera frase, com és fàcil d’entendre) mantinguda el 2 de setembre de 2015.