Coses de parella. Les coses clares

– Hem de parlar. Sí, sí, ho hem de fer, i no, no ho podem deixar per més endavant, a no ser que vulguis que la nostra relació es vagi corcant poc a poc i acabi d’aquí uns quants anys plena de preguntes sense resposta, de penediments propis i de retrets mutus. Deixa’m parlar, per favor. Mira, jo no vull dubtes: quan vull una cosa, lluito per ella i vaig a per totes. No sóc de les que creu que l’objectiu justifica els mitjans per arribar-hi, siguin quins siguin, però bé, tampoc se’m cauen els anells ni m’ho penso dues vegades si arriba a ser necessari. Tinc el defecte, o tal vegada és una virtut, segons com es miri, de ser molt exigent amb mi mateixa; però és que resulta que també ho sóc amb els altres. Això que l’amor és donar-se a l’altre sense esperar res a canvi és una de les estupideses més grans i embafadores que mai s’han sentit. Segur que ho va dir un poeta fracassat platònicament enamorat de vés a saber qui i que acabava de sortir ben begut d’un bordell de mala mort. Si jo noto que m’estimes de debò, amb intensitat i força, et faré l’home més feliç del món; t’ho donaré tot de mi, no et defraudaré pas. Però tu no em fallis; si vols que sigui la teva dona hauràs d’estar a l’alçada; el llistó te’l posaré ben alt. Al cap i a la fi sempre he considerat que la vida no deixa de ser un exercici de superació diari; hem de lluitar sense descans cada minut per ser millors, tant per la nostra pròpia satisfacció com per la del altres. No t’ho prenguis com una amenaça, no és pas la meva intenció ni és el meu estil; únicament m’estic sincerant amb tu per tal que quedi clar el que jo vull i el que exigeixo de tu. Espera un moment, no he acabat encara. Que em deixis parlar, et dic! Tingues paciència, home! Què deia? Sí, ja ho recordo. Mira, si tens això clar, si acceptes aquestes condicions, per dir-ho d’alguna manera, tu i jo podem fer grans coses junts, podem formar un equip insuperable! Què me’n dius? Sí, sí, ara ja pots parlar.

– Gràcies. Mira, que em deixis anar tot això just el segon dia que ens veiem, doncs què vols que et digui, molt normal no ho trobo, gairebé em fa venir una úlcera a l’estómac i una urticària acusada per tot el cos. Saps què et dic? Doncs que tinguis sort a la vida, t’ho dic també sincerament. Per cert, el sopar de l’altre dia va estar molt bé i estic encantat d’haver-te conegut. Apa, adéu siau!

Conte escrit el 16 de maig de 2006.

Revisat el 2 d’agost de 2015.