dimarts, 29 de desembre de 2015

27D. CUPpables!

Després de l’assemblea de la CUP del passat 27 de desembre, sembla que el procés hagi quedat en estat catatònic. Deixant de banda l’anècdota de l'empat entre les dues posicions a l'assemblea (si hagués guanyat una de les opcions per un o dos vots, tampoc hi hauria res clarificat), el que inquieta és el relat que s'insinua dia rere dia en molts cercles i mitjans: que el procés descarrilarà per culpa de la CUP. I que consti que, si això acaba succeint, la CUP, com que en forma part, en seria part coresponsable, com també ho seria Junts pel Sí pel seu reiterat immobilisme en el seu candidat a la presidència (al capdavall, la CUP se l’ha jugat, fins al risc de la pròpia fractura i traint el seu propi programa, per intentar cercar una solució; JxSí, no).

Ara bé, així com constantment s’ha criticat els partits polítics per no saber canalitzar amb intel·ligència i prestesa la voluntat popular expressada en els successius onzes de setembre, potser també caldria remarcar la coresponsabilitat de la massa independentista per explicar l’atzucac en què es troba ara el procés. I és que, per molt que s’insisteixi que les eleccions generals tenen un caràcter diferent a les catalanes, deixar escapar una oportunitat per dipositar vots independentistes a les urnes és un greu error. Convertir unes eleccions en un plebiscit comporta estar a l’alçada en totes les següents convocatòries electorals (amb l’excepció, potser, de les locals), i que es volatilitzin 456.183 en menys de tres mesos és perdre molt múscul.

El problema no són 1.515 contra 1.515, ni 50 a 50. El problema, que pot tenir solució amb voluntat i consens, es diu 48%. I bona part d’aquest 48% va fallar el passat 20 de desembre.

Text escrit el 28 de desembre de 2015.

dilluns, 21 de desembre de 2015

20D. Anàlisi ràpid

Ara sí, sense haver de preocupar-se per dissimular, les forces del bipartidisme tenen l’oportunitat històrica de fer la gran coalició a l’alemanya. És l’única majoria possible sense fer autèntics exercicis de malabarisme polític (als que Espanya no està acostumada) i l’ocasió que ofereix el “desafiament” sobiranista català serà prou justificació per fer allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. I, de pas, tindran via lliure per tirar endavant el TTIP adduint un suport majoritari a les urnes (coses que passen per no consultar els programes polítics o llegir diaris independents, tipus Diagonal o La Marea).

A nivell català, la força dels anomenats comuns comença a ser respectable i més si tenim en compte que el grau de coneixement del seu candidat, Xavier Domènech, era baix abans de començar la campanya; agradi o no, el carisma i la tirada d’Ada Colau són d’admirar.

Pel que fa als partits independentistes, de les tres darreres eleccions en què s'han presentat separats, en dues n’ha sortit victoriós ERC: les generals d’ahir i les europees de 2014. CiU va guanyar les municipals del passat mes de maig, però ja sabem que aquestes eleccions tenen un perfil marcadament diferenciat per la gran quantitat de candidatures de caire local que s’hi presenten. Així doncs, potser seria hora que fos ERC qui liderés el procés, tant per haver estat garant de la independència des dels seus inicis, com per ser el partit que es troba en un punt entremig entre convergents i cupaires. No se m’acut millor president de consens que Oriol Junqueras.

I un apunt final: tindrem a partir d’ara un nou tertulià i articulista al grup Godó? O encara té corda per seguir en política? En tot cas, no cal patir per ell. És un autèntic supervivent.

Text escrit el 20 de desembre de 2015.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Relativitzem

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix", va dir Albert Einstein.

No hi busqueu tres peus al gat a l’origen d’aquesta sentència tan famosa del científic alemany. Jo tinc una teoria: segur que aquesta frase se li va acudir al passadís de casa seva mentre passejava en braços algun dels seus fills que plorava desconsoladament perquè no s'aconseguia adormir de cap de les maneres. SEGUR!

Que si ara me'l poso a l'espatlla, ara panxa avall, ara a l'espatlla de nou però a l'altra (cal alternar si no volem acabar descompensats!), ara panxa amunt, ara taral·lejo una cançó, ara la canto però amb la lletra original, i ara xiulant fluixet, ara m'assec, després m'aixeco, ara m'estiro i me'l poso damunt del pit, ara li poso música tranquil·la, ara li parlo i li dic cosetes boniques amb veu suau, ara em torno a aixecar i me l'enganxo al pit i respiro a poc a poc i profundament, ara corro la cortina i el deixo mirant el carrer com es fa de nit, ara obro una miqueta la finestra un moment perquè li toqui l'aire, ara... demano el relleu!

D’aquí, m’hi jugo el que sigui, ve la frase, i té la seva lògica, ja que, per molts descobriments que facis, per moltes teories que desenvolupis, o per molts experiments que duguis a terme, res és més enigmàtic que un nadó. RES.

Text escrit el 20 d’octubre de 2015.

dilluns, 7 de desembre de 2015

Converses inigualables (XI). Vocació

Tornant d’una festa infantil al parc, el fill gran no para de tocar un espanta-sogres:
– Guillem, quan arribem a casa ja no tocarem això, d’acord?
– D’acord.

Després de deu minuts seguits sentint el mateix soroll estrident sense parar, i tot i que encara són el carrer, el pare ja no pot més:
– Guillem, pots parar una estona de tocar, si us plau? El cap em comença a fer una mica de mal.
– No puc. Tinc les dents plenes de música.

Conversa mantinguda el 7 de novembre de 2015.

dilluns, 30 de novembre de 2015

Coses de parella (XXIII). Els amics


(Asseguts en una terrassa, el Marc, el Joan, el Jaume i el David prenen una cervesa mentre esperen que arribi l’Albert.)

JAUME: I l’Albert?

JOAN: Ha dit que arribaria una mica tard. Havia d’anar a cobrar la pasta d’una feineta. No crec que trigui gaire.

MARC (movent la mà davant la cara del David): Hola, hola! Ei, David, desperta, que estem aquí!

JAUME: Carai, xaval, almenys podries dissimular una mica més amb les teves miradetes, no? Aquella noia gairebé s’ha quedat en pilota picada amb la repassada que li has clavat.

DAVID: Tant se m’ha notat?

JOAN: Doncs sí, i això que anava vestida ben discreta. No sé què deus fer quan et topes amb una d’aquelles que s’apugen les tetes fins a la barbeta.

DAVID: Bavejar, com qualsevol altre. No et fot!

JAUME: Ja, però la qüestió no és si es baveja o no, que tens raó, això ho fem tots. El que compta aquí és la mida del bassal, i en el teu s’hi deu poder fer surf i tot.

MARC: Collons, nen, quin fàstic! Que n’ets d’exagerat!

JOAN: Jo diria que la mida del bassal és directament proporcional a la quantitat de mesos que fa que no suques el melindro.

DAVID: No m’ho recordis, que això és una veritat com una catedral. Des d’aquella anglesa de l’estiu passat, res de res. Jo diria que fins i tot els pebrots em pesen més.

JAUME: Doncs potser se li haurà de posar remei, no? Estàs de sort perquè, tot just ahir, la Clàudia em va dir que l’Eva, aquella amiga seva que no està gens malament, ho ha deixat amb el xicot fa poques setmanes.

DAVID: L’Eva és aquella rossa que va venir per cap d’any?

JAUME: La mateixa. És un encant de persona. No sé què hi feia amb aquell tarat, perquè, a més a més, era més lleig que el pecat.

DAVID: Una mica generosa de formes, no?

JAUME: Coi, si comences amb peròs ho tens cru. Que el mercat no està tan farcit com per anar desaprofitant oportunitats!

MARC: No li facis cas, David. Jo estic amb tu; a l’Eva li sobren uns quilets. Mira, jo en tinc una de millor per a tu que, a més a més, és de confiança.

JAUME: Millor? Sí, home, i què més! A veure, de qui es tracta?

MARC: De la meva cosina.

JAUME: La teva cosina? David, ja pots vigilar que les dents no se t’enganxin amb aquells ferros i acabeu com dos siamesos.

MARC: Els ferros són temporals, desgraciat! Mira que ets cafre.

DAVID: Ei, ei, una mica de calma, si us plau. Beveu un glop, a veure si us relaxeu una mica, o encara acabareu a hòsties. Mira, Jaume, a mi els ferros se me’n refoten i, com diu el Marc, tard o d’hora se’ls traurà. Però, no sé, la noia no m’acaba de fer el pes.

MARC: Per què no? Què té de dolent la meva cosina? És molt bona noia, que ho sàpigues.

DAVID: D’això n’estic convençut, però no pots negar que està més prima que un fideu.

JAUME: Un fideu sense tetes, sense cul i sense res; clar, per això no li fa el pes. Deixa-ho córrer, Marc, segur que és molt amable i tal i qual però, físicament, a la teva cosina li manquen unes quantes corbes. És molt millor la meva proposta, que almenys l’Eva té per on agafar-se.

MARC: No dic que no, però recorda de posar-te sempre a sobre quan et fiquis al llit amb ella, o acabaràs planxat.

JAUME: Mira que ets idiota quan vols, eh?

MARC: Qui parla!

JOAN: Ei, ei, xavals, pareu el carro! Ni que estiguéssiu parlant de les vostres dones, per favor. I tu, David, una mica llepafils sí que ets, la veritat sigui dita. Però bé, si busques algú que estigui a l’entremig de l’Eva aquesta i la cosina del Marc, jo tinc la noia indicada per a tu.

DAVID: A veure amb què em surts ara. Qui és?

JOAN: Una noia ben bonica i amb un cos molt ben fet, ni massa prima ni massa grossa. I que consti que sóc objectiu de totes totes.

MARC: Sí, home! Objectiu, diu. És impossible ser-ho quan es tracta de dones.

JAUME: Quines coses té la vida. En això li dono la raó al Marc.

JOAN: Doncs, em sap greu, nois, però sí que es pot ser objectiu, sobretot si parles de la teva pròpia germana.

MARC: Però què estàs dient! Li vols encolomar la teva germana al David?

JAUME: El David és un bon amic. No s’ho mereix, això. 

JOAN: Què insinues? Ja sé que és un bon amic, tros d’animal! I també sé que la meva germana, a banda de que no està gens malament, és una gran noia. Farien bona parella.

MARC: Au, va, remata-ho, que te’n mors de ganes de dir-ho.

JOAN: Ara no t’entenc.

JAUME: Es refereix a que només et falta afegir que tu i la teva germana us assembleu com dues gotes d’aigua.

DAVID: Ei, vinga, una mica de calma, si us plau, que, amb la mala llet que porteu a sobre, sembla que sigueu vosaltres els que fa temps que no foteu un clau. I gràcies, Joan, però crec que és millor deixar en pau la teva germana. Mira, per fi arriba l’Albert. Sort que ja ets aquí, nano, que aquests ja estaven a punt d’arribar a les mans.

ALBERT: I això?

MARC: La culpa és del David, que fa segles que no folla.

DAVID: Gràcies, Marc, ets molt amable. Ara tota la terrassa ja sap que sóc un gran aficionat al solitaris. Saps el significat de la paraula discreció?

JAUME: No t’enfadis, que ningú ha sentit res.

JOAN: No ens desviem del tema. David, no has pensat que potser el problema el tens tu? Al cap i a la fi, t’hem fet tres propostes i cap t’ha semblat bé.

MARC: És a dir, que si no suques és perquè no vols. Tens l’amiga de la Clàudia, la meva cosina i la germana del Joan. Ara només faltaria que l’Albert te’n proposi una altra i que tu la rebutgis acte seguit. 

JAUME: Sí, sí, vinga! Què hi dius, Albert? Coneixes alguna noia per aquest semental?

ALBERT: L’amiga de la dona? La teva cosina? Ta germana? I si es queda amb alguna d’elles, després li estareu recordant tota la vida, no? O, encara pitjor, seríeu parents! I vosaltres us considereu amics seus... Serà possible! David, no facis cas a aquests energúmens. Té, agafa aquests dos-cents euros, ves-te’n de putes i descarrega d’una punyetera vegada, que això teu no pot ser bo.

Conte escrit el 29 d’abril de 2009.
Revisat l’11 de novembre de 2015.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Pressing CUP



A hores d’ara encara no s’ha investit el nou president de la Generalitat de Catalunya, i des de tota mena de fronts es pressiona la CUP i se li demana que sigui responsable en aquests moments tan cabdals, que segurament ho són, de la història de Catalunya. I els de la CUP, que potser són els únics que diuen les coses ben clares, reiteren un cop i un altre que ja havien anunciat que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat. No se’ls pot negar que no haguessin avisat i, com fa la dita, qui avisa no és traïdor.

Des dels sectors més convergents de Junts pel Sí no es fa res més que recórrer una i altra vegada als números, sigui en escons (62 a 10), sigui en vots (1.620.973 a 336.375), per reclamar que és Artur Mas qui hauria d’ocupar la presidència quan és justament l’aritmètica pura i dura del mandat que el poble ha atorgat al Parlament el que fa que Artur Mas no pugui ser president, ni per majoria absoluta ni per majoria simple. El poble de Catalunya, després d’escollir els seus representants polítics, ha dit clarament que no vol Mas de president. Si els votants de JxSí sabien d’entrada que seria el seu número 4 el candidat a la presidència, els de la CUP també sabien que amb els seus vots no s’investiria Mas. Cadascú es deu als seus i, evidentment, al poble de Catalunya, i els resultats, tal i com s’ha esmentat abans, només tenen una possible traducció. Caldria, per tant, trobar un candidat de consens a la presidència.

Però així com a la CUP se li demana (o gairebé exigeix en determinats cercles) que cedeixi i investeixi el número u de CDC, ningú li retreu a Mas el seu personalisme, i això que, d’entrada, semblava que no havia de ser així, si ens atenem al que va dir a la seva conferència celebrada el 25 de novembre de 2014. Entre altres paraules, això és el que apareixia al diari Ara: “El missatge més sorprenent del president ha arribat en el tram final del seu discurs, de poc més d'una hora: ell està disposat a encapçalar però també a ‘tancar’ la candidatura i, en tot cas, no es tornaria a presentar a les eleccions següents, al cap de 18 mesos”. Tot feia pensar que, si s’oferia a tancar la llista i, per tant, a no ser escollit com a diputat, el senyor Mas estava disposat a fer un pas enrere i que fos algú altre qui entomés el repte de ser president. Els fets, però, ens demostren clarament el contrari.

Malgrat tot, si a aquestes alçades algú es sorprèn del posicionament convergent és que, o bé no segueix l’actualitat política, o bé és a la lluna de València. L’any 2006 Mas es reunia en secret amb Zapatero a La Moncloa per pactar a la baixa un nou Estatut de Catalunya, Estatut que, per cert, duia en el programa i havia tirat endavant un president de la Generalitat pertanyent al PSC. Quatre anys després, el 2010, l’aposta va ser el pacte fiscal, tot i que ja es sabia que seria un intent fallit des del principi. I no va ser fins a la primera de les manifestacions multitudinàries, la de l’any 2012, que CiU va virar cap a la independència (fins aquell moment, l’estat independent només era cosa de les JNC; coses de la joventut, deurien pensar els més veterans). Entendran alguns de JxSí que, per molt que s’argumenti que estem en un període crític i històric, hi hagi molts ciutadans d’aquest país que no se’n refiïn gaire d’ells? I això sense parlar d’èpoques pretèrites, les del senyor del peix al cove, si bé ara no sabem del tot de quin cove parlava, si el de tots o el privat andorrà.

Així mateix, també caldria recordar que la llista de JxSí ve precedida de molta controvèrsia prèvia: que si llista conjunta de país; que si ERC no la vol (i llavors Junqueras era qui entorpia el procés); que si una llista del president amb personalitats civils; que si perillen les eleccions si no hi ha llista conjunta, en un acte que s’assembla força a un xantatge. En definitiva, que al final es munta una llista de país amb CDC, ERC i independents, en les que el número 1 no serà president però sí que anirà als debats a defensar els postulats i la corrupció del partit del número 4 que, per més inri, serà el candidat a la presidència gràcies al pacte al que han arribat els components de la llista. Doncs bé, el resultat no ha estat l’esperat ja que una part de l’independentisme no ha comprat aquesta llista poti-poti, i la lògica parlamentària diu que s’hauran de cercar fórmules i acords que satisfacin les dues parts. Al capdavall, és el que CiU va fer a Madrid quan va recolzar els governs en minoria de PSOE i PP. Qui sap, al final potser resultarà que les CUP negocien millor que la pròpia CDC.

No obstant això, el que resulta més sorprenent de tot el procés català (a banda de la forta embranzida que ha agafat en pocs anys), i a la vegada potser és el que costa més de digerir, és que el poble de Catalunya confiï el procés a un partit que fa quatre dies que ha abraçat la independència. Si de debò ara mateix el més important de tot és la independència i si de debò ara no és moment de lluites entre esquerres i dretes, com pot ser llavors que el partit majoritari no sigui ERC? Duu la independència a les venes i ideològicament és propera a la socialdemocràcia. Per què no ho compren això els votants de CDC? O és que si ERC arribés a liderar el procés, ells no hi serien? Acceptarien a un paper secundari? No podem obviar qui va ser el guanyador de les darreres eleccions europees.

Realment, doncs, és només la CUP qui té un problema i qui no cedeix?

Text escrit el 18 de novembre de 2015.
Publicat també a Crític.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Pare

Conte finalista del XVIIè premi Víctor Mora. L'Escala, 2015.
Publicat el novembre de 2015 a La dona del quadre i 11 contes més, La Busca Edicions.


A mida que el dolor es fa més i més palès a la cara de la seva dona, la força amb la que li agafa la mà augmenta de manera exponencial. Una altra contracció, una més, que de ben segur ajudarà a tirar endavant, però, tal i com els ha dit la llevadora ara ja fa set hores, el part va per llarg mentre no dilati més. L’Aina respira, es posa les mans a la panxa i li diu quatre paraules d’ànim al fill que ha de néixer a les properes hores.

Mentrestant, el Pau s’ha tornat a endormiscar; mai s’hagués pogut imaginar que es podien arribar a fer becaines de menys de dos minuts. Ella se’l mira amb tendresa, conscient que també deu estar esgotat després de dues nits sense gairebé descans. El crida amb suavitat.

– Pau...

– Què? Què passa? On som? –respon mirant cap a totes bandes mentre s’aixeca de cop mig atordit i un tros de bava se li queda encallat a la barba de quatre dies. Per uns moments no recorda que es troba en una de les sales de parts de la Maternitat de Les Corts–. Estàs bé? Crido a la llevadora? Ara hi vaig!

– No, no cal, que tot segueix igual. Escolta, per què no t’estires al llit i proves de dormir una mica? Això encara va per llarg i tu estàs fet pols.

– Al llit? Sí, home, i tu què? De cap manera!

– Au, va, no siguis tossut! Fa estona que no el faig servir; em va molt millor està asseguda sobre aquesta pilota. Només hi recolzo els braços.

– Que no, que no, que jo vull ser al teu costat. És el que em pertoca. A més, imagina’t que entra una infermera i et veu a tu amb una contracció i a mi clapant al llit com si fos el fill de l’amo. Què pensaran, eh? No, jo em quedo en aquesta cadira, que és d’allò més còmode.

L’Aina comença a somriure i és a punt de dir-li que sí, que aquella cadira plegable fa la pinta de ser comodíssima, però en aquell instant li arriba una altra contracció que li tensa tots els músculs mentre deixa anar un gemec fluix però agut. El Pau li posa les mans als lumbars en un intent de mitigar una mica el dolor. Al cap d’uns segons l’Aina respira alleujada, s’eixuga la suor del front i reprèn la conversa:

– Doncs si no vols dormir, per què no vas a veure a la teva mare un moment? Són a punt de tocar les nou –diu tot consultant el rellotge que hi ha damunt la porta.

– Que no, que no. La meva mare em repudia a l’acte si et deixo sola un instant. Em quedo aquí, i no se’n parli més.

– Com vulguis... –diu sense acabar la frase. Serra les dents i deixa escapar un petit udol; el dolor ja torna a venir.



* * *


Un parell d’hores després, el Pau, davant la insistència de l’Aina, ha sortit uns minuts a fer un tallat i a menjar alguna cosa. Mentre és fora, la llevadora ha examinat l’Aina i li ha dit que, tot i que amb calma, la natura fa el seu curs. El nen està bé, li assegura, però sembla que no té pressa per néixer. Li pregunta pel nom que li posaran, i l’Aina respon que Oriol; un nom molt bonic, li diu. Just quan la llevadora surt de la sala de parts, el Pau entra.

– Has parlat amb ta mare?

– Sí, està bé. No pateixis per ella. Tu només pensa en tu i en el petitó, d’acord? Encara no s’anima a sortir? –diu amb un somriure.

– De moment, no. Sembla que s’ho vol rumiar una mica més.

– Ei, Oriol, sóc el papa –diu amb la cara enganxada a la panxa de l’Aina–. Segur que s’hi està molt bé aquí dins, però els papes tenim moltes i moltes ganes de veure’t. I a banda de la mama i el papa, t’esperen dos grans tetes per a tu solet!

Una altra contracció trenca sobtadament la conversa entre pare i fill. El Pau ho observa tot amb admiració, convençut que si la natura hagués responsabilitzat als homes de la gestació i el part, l’espècie humana s’hauria extingit en un tres i no res. Seguidament s’imagina la mateixa escena trenta-sis anys enrere però amb diferents protagonistes: la seva mare, el seu pare i ell. Se li escapa una llàgrima que li cau lentament per la galta.

– Ei, Pau –diu l’Aina, mig recuperada de la darrera contracció–. Va tot bé? Segur que no vols anar un moment...

– Que no, que no –la talla el Pau, mentre s’eixuga la llàgrima amb la mà–. No en parlem més d’això, si us plau.

– Com tu vulguis...



* * *


– Aina, això va per bon camí –l’anima la llevadora–. Ara respira, i quan jo t’ho digui, empeny amb totes les forces, d’acord?

– Au, vinga, guapa, que ja li veig una mica el caparró! –diu el Pau amb dos ulls com dues taronges–. Ja no li queda res per sortir!

Amb la cara vermella i la boca tancada, l’Aina torna a empènyer tant com les seves esgotades forces li permeten. L’Oriol treu el cap de nou però, quan la seva mare deixa escapar l’aire, torna cap endins. Esgotada, l’Aina diu que no pot més, però el Pau li diu que sí, que ho està fent molt bé, que a la propera segur que surt. L’Aina se’l mira, li agafa la mà amb tota la força que aconsegueix reunir i, a instàncies de la llevadora, ho torna a intentar.

– Va, va, va, va, va! Molt bé, ja quasi està... –diu el Pau, excitat com mai en tota la seva vida ho ha estat. De cop i volta, calla, i a continuació sent un plor i veu com la llevadora posa l’Oriol sobre el pit de la seva mare.



* * *


Passa el temps, sense adonar-se’n si és un minut o mitja hora. Tots dos estan embadalits amb el nounat, mirant-lo i tocant-lo. El somriure que els pares tenen a la cara sembla perpetu. Tot i que ja els ho havien comentat, els sorprèn que tingui la pell tan fina i, sobretot, tan arrugada; al capdavall, els diu la llevadora, ha estat nou mesos envoltat de líquid. Es pregunten a qui s’assembla més, però no es posen d’acord; l’Aina diu que a ell, i el Pau respon que no, que molt millor que s’assembli a la mare de la criatura. Però, tot seguit, quan el Pau pensa per un moment que, més que a ell, tant de bo s’assemblés al seu pare, esclata a plorar. Els sanglots gairebé no el deixen respirar, i amb prou feines nota la mà de l’Aina al cap, que intenta consolar-lo, mentre amb l’altra mà sosté l’Oriol damunt del pit.

Minuts després aconsegueix calmar-se. Amb el cap enfonsat encara al llit, procura respirar profundament. Llavors consulta l’hora i, de sobte, fa un bot i s’aixeca de cop.

– L’Àlvar, he de trucar a l’Àlvar! –diu, atabalat però amb una seguretat absoluta–. Si el trobo a casa, pot estar aquí en un quart d’hora.

– I per què necessites l’Àlvar ara? –pregunta l’Aina astorada però sense obtenir resposta. El Pau ja és al passadís.



* * *


Tretze minuts després, el Pau, des de la porta de l’hospital, veu arribar l’Àlvar en moto. Baixa corrent les escales i li agafa la bossa que li duu. Li dóna les gràcies i en pocs segons torna a ser a l’habitació, amb una càmera Polaroid a la mà. L’Aina mira el rellotge i llavors ho entén tot. El Pau fa una foto a l’Oriol, espera eternament a que la màquina la imprimeixi, i quan ja la té a la mà, se’n va a tota velocitat de l’habitació.

En un obrir i tancar d’ulls ja és fora de l’hospital, corre pel carrer Doctor Salvador Cardenal, s’atura un moment per travessar l’avinguda de Joan XXIII (tampoc es tracta de deixar l’Oriol orfe a les primeres de canvi, es diu a si mateix), i després corre més ràpid que una llebre fins al tanatori de Les Corts.

Esquiva la gentada que omple els passadissos i irromp precipitadament a la cerimònia del funeral, donant un bon ensurt a tothom. S’acosta fins al taüt i demana al responsable de la cerimònia civil que, si us plau, abans d’incinerar el seu pare, posin la foto del nét damunt de l’avi.

Conte escrit el 21 d'octubre de 2013.
Revisat el 13 de juny de 2015.


dilluns, 9 de novembre de 2015

El dit a la nafra (VIII). Llibertat de premsa

Acostumats a llegir la informació nutricional de qualsevol aliment processat i no fer-ne cap cas tot i les barbaritats que s’hi diuen, el consell de direcció d’un dels diaris de més tirada no es va adonar que un periodista díscol havia afegit un peu de pàgina on hi deia que aquell article podia contenir traces d'informació parcial, esbiaixada, censurada o, fins i tot, falsa. 

Microrelat escrit el 27 de febrer de 2015.

dilluns, 2 de novembre de 2015

QWERTY (XIII)

Q. Aquella paraula estava tan devaluada, que la candidatura alternativa va optar per canviar l'eslògan electoral: Esperit democrític. 

W. Els fulletons de propaganda on s'informava sobre el frau d'Economia havien estat claus per assolir el rècord de matrícules de la facultat.


E. L'eslògan en majúscules sobre la fotografia d'aquell cos masculí tan perfecte i musculat va esguerrar tota la campanya publicitària: IMPOTENT!


R. S'esmerçava tant en les seves crítiques, buscant sempre mots impossibles, que mai es va adonar que signava com a críptic literari.


T. El ministre d'energia, en un article al diari, va engrescar els ramaders porcins quan va assegurar que mantindrien les reserves de fuet al màxim.


Y. El premi al millor cos d'antiavalots es devia a que al manual hi deia que, quan comencessin els incidents, calia emprar la gorra sense dubtar-ho.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Converses inigualables (X). Tempus fugit

Pare i fill gran veient un partit de bàsquet en un pavelló del barri:
– Has vist aquell jugador tan gran que acaba de ficar la pilota dins la cistella? Doncs ha fet dos punts.
– Dos punts...
– Sí, i quan tiren de molt lluny són tres.
– Tres!
Un dels entrenadors demana temps mort.
– Ara hi ha temps mort.
– Qui s’ha mort?

Conversa mantinguda el 10 d’octubre de 2015.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Coses de parella (XXII). La virilitat


– Hola, Míriam, què tal? Quant de temps, eh?

– Passa, Lluís, endavant. M’alegro de tornar-te a veure.

– Jo també, de debò. I gràcies per fer un forat a la teva agenda que, tal i com està el pati, segur que tens un fotimer de clientela.

– No em queixo, les coses em van força bé, tot i que dir-ho pugui semblar políticament incorrecte.

– Molt bé no sona, no, però és el que hi ha, oi?

– Sí, suposo que deu ser així. Seu, Lluís, seu.

– Gràcies.

– I doncs, a què es deu la teva visita? He mirat la teva fitxa i han passat gairebé dos anys des del darrer cop que vas venir.

– Ja fa dos anys? Doncs sí que passa el temps ràpid! Però bé, si més no, puc dir que l’he aprofitat intensament. La meva vida va per molt bon camí, Míriam. Ja no sóc aquella ànima en pena que vas conèixer.

– Em complau molt sentir això, creu-me. Si no recordo malament, jo et vaig aconsellar que seguissis un temps més amb la teràpia, però, evidentment, no sóc pas infal·lible (mai he pretès ser-ho), i si em vaig equivocar, benvingut sigui l’error.

– No, si us plau, no fotem, que tu no t’has de disculpar de res, només faltaria. Em vas ajudar molt en una època molt difícil de la meva vida i, gràcies a tu, em conec molt millor com a persona. Però, ja veus, quan menys t’ho esperes, apareix la dona ideal, la química fa el seu efecte i, de mica en mica, es va guanyant seguretat en un mateix i s’aconsegueix sortir del pou. Li dec molt a la Xènia.

– Tant com ella a tu, suposo.

– Bé, sí, és clar. No vull dir amb això que em senti en deute amb ella, eh? Però potser sí que és cert allò que diuen que l’amor cura tots els mals.

– Hi deu ajudar, sens dubte. Però, digues, Lluís, per què m’has vingut a veure? I perdona que sigui una mica directa, però has d’entendre que la dinàmica de la consulta no ha variat i que tens un temps determinat.

– Sí, és clar, tens tota la raó. A veure, deixa’m pensar com t’ho puc explicar millor –calla durant uns segons–. Potser el més fàcil serà començar per la notícia de l’any: Míriam, em caso d’aquí a dos mesos.

– Carai, quina bona notícia! Moltes felicitats, Lluís, i dóna-li l’enhorabona a la Xènia de part meva.

– Gràcies, moltes gràcies.

– I llavors, què és el que et preocupa? Perquè he de suposar que si has pres aquesta decisió és perquè n’estàs convençut, oi?

– Sí, sí, no tinc cap mena de dubte. Em vull casar amb la Xènia, tenir fills amb ella i envellir al seu costat, com s’acostuma a dir.

– Pot ser un camí molt bonic si ho sabeu treballar bé.

– Mira, el que passa és que, quan la Xènia i jo vam començar a sortir junts, vam acordar, emulant els dies a París de l’Ilsa i en Rick, que no hi hauria preguntes sobre el passat.

– I això, per què? Que teniu alguna cosa a amagar? Lluís, tu ets tu i el teu passat, i ella, tres quarts del mateix.

– Ja ho sé, ja, i fins i tot et diré que em fa una mica de vergonya explicar-te això, perquè deixa entreveure una mentalitat poc madura, un tema que em pensava que ja tenia superat.

– Crec que la conclusió que n’has tret és prou encertada.

– Però el cas és que vam començar així, mig en broma mig seriosament, i ens ha funcionat. Alguna vegada han sorgit anècdotes o fets del passat, però ha estat per voluntat pròpia o perquè venia a tomb a la conversa, no pas perquè l’altre hagués preguntat.

– Bé, si aquesta ha estat l’opció que heu triat i us va bé, potser no ha estat tan mala idea, qui sap.

– Si t’he de ser sincer, no t’ho sé dir.

– Sembla que estem arribant al moll de la qüestió que t’ha dut fins aquí.

– Me’n vaig massa per les branques, oi? Perdona. Intentaré anar més al gra, que el rellotge corre i jo també tinc ganes de treure’m aquest pes de sobre.

– Molt bé, t’escolto.

– A veure, el cas és que quan vam començar a fer la llista de convidats, la Xènia em va comentar que li agradaria convidar els seus ex amb qui encara manté una bona relació –diu per, tot seguit, romandre en silenci uns instants, tot esperant la reacció de la Míriam.

– I a tu això no et fa el pes? O ho consideres un trencament del pacte al que havíeu arribat?

– Sí, es podria considerar més o menys així. Puc comprendre que mantingui una certa amistat amb un noi amb qui havia sortit, però el que no aconsegueixo encaixar de cap de les maneres és que en convidi sis al casament! Em vaig quedar de pedra quan m’ho va dir, i, des de llavors, l’insomni em torna a visitar gairebé diàriament, com en temps passats que creia haver enterrat.

– I tu li has comentat que això t’incomoda?

– No, no, i no ho vull fer pas. No vull que em vegi com un home gelós.

– Es tracta d’això? Estàs gelós?

– Sí, suposo que sí, però no gelós dels seus ex, sinó del que tu ja saps.

– Bé, em sembla que tenia raó. Haguéssim hagut de treballar-ho molt més, no creus?

– Segurament, però ara no tinc temps, Míriam. Només falten un parell de mesos i les poques hores lliures que tinc les he de dedicar als preparatius, que no s’acaben mai.

– Doncs, llavors, no sé què puc fer per tu, Lluís. No veig de quina forma et podria ajudar.

El Lluís desvia la mirada cap a una prestatgeria mentre repica suament amb els dits sobre els seus genolls. Torça lleugerament el coll, com si volgués llegir els títols dels llibres d’una llambregada i, sense mirar directament la Míriam, li diu:

– Què et semblaria si et convido al casament i fem veure que ets una ex meva? Ja està, ja t’ho he dit. Déu meu, quin descans!

– Perdona, però, ho entès bé? –li contesta, sorpresa–. M’has insinuat que simuli que sóc una antiga xicota teva al teu casament? Lluís, per favor, és la cosa més forassenyada que he sentit en molt de temps. Ja t’ho pots treure del cap.

– Posa’t al meu lloc, si us plau. Jo només tinc una ex i no la vull tornar a veure per res del món. Si vénen els sis de la Xènia, serà com si em clavessin un set en blanc. Agafa-t’ho com una nova experiència professional; segur que en treus alguna cosa de profit. A més a més, jo crec que tu i jo fem el fet com a parella, no creus? Al capdavall, si fa o no fa tenim la mateixa edat, així que ningú hi veuria res estrany.

– Lluís, per favor...

– Espera, espera, abans de respondre’m, m’agradaria que escoltessis tot el que vull dir.

– Molt bé, t’escolto, però hauràs d’anar ràpid perquè, tot i que encara no és l’hora, et concedeixo només tres minuts. Després hauràs de marxar.

– Cap problema, me’n sobraran dos. Mira, Míriam, la meva relació amb la Xènia és el millor que m’ha passat mai i, com ja t’he dit abans, la vull tenir al meu costat per sempre més. No em perdonaria mai de la vida si algun dia li arribés a fer mal i, sobretot, no li vull dir cap mentida; per a mi, la sinceritat és fonamental.

– I no és una mentida el que em proposes?

– Ara sí que ho és, però hi ha una manera que no ho sigui, si t’avens a ajudar-me. Míriam, ens n’hauríem d’anar al llit. Què hi dius? De fet, el divan ja ens serviria.

Conte escrit el 9 de juny de 2010.
Revisat el 3 d’octubre de 2015.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

12-O. Festa, per descomptat!

Demà és dotze d’octubre, dia de la Hispanitat i, com ja és habitual des de fa anys, començarem a sentir i llegir un reguitzell de comentaris i piulades de bona part dels partidaris de la independència demanant que avui no sigui festiu, i que ells pensen treballar peti qui peti (m’agradaria saber, però, quants realment acaben treballant). Res més estúpid i poca-solta.

Oi que no es para de remarcar que volem la independència per fer un país millor, més habitable i just pels seus ciutadans, i, alhora, poder tenir una relació de fraternitat cordial amb el poble espanyol? Doncs que es noti, home! Un cop siguem independents, a banda dels nostres propis festius (Sant Jordi no es toca, o ens el carreguem), celebrem també el dia nacional del país veí com a prova de que els respectem i els estimem.

I que no quedi aquí la cosa: que també sigui festiu el 14 de juliol, que convé estar de bones tant amb els baix com amb els de dalt.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Escòcia. Agost 2006


Amb aquesta crònica de viatges m’estreno en un gènere que fins ara no havia tocat mai. Tan de bo en vinguin més, però mai se sap, potser em quedo embarrancat amb una i prou. He de dir que he trigat a escriure-la ja que només he aprofitat estones perdudes que, com a molt, eren de mitja hora (i encara perdia deu minuts mentre si decidia si m’hi posava o no). He gaudit força escrivint-la i el resultat final m’agrada prou; ja em direu si a vosaltres també us fa el pes, sempre que arribeu al final, és clar. Hi ha un matís important: després d’uns quants mesos treballant-hi, aquest text l’he acabat d’escriure el 2015, mentre que el viatge el vaig fer el 2006. No obstant això, considero que el record és prou potent, tant d’aquest viatge com dels altres que he fet, com per escriure’n ara una crònica fidedigna. Espero que la gaudiu.

_________________

Pròleg

Després de recórrer mitja Europa mentre fem una cervesa en una terrassa de Gràcia, finalment ens decidim per anar a Escòcia. Dit i fet, en pocs dies ja tenim els bitllets d’avió, el cotxe llogat, la ruta planificada i alguns dels allotjaments emparaulats. Ara només cal veure si ens portarem bé durant el viatge, ja que, tot i que amb el Camil i el Dani ens coneixem des de parvulari, mai hem viatjat junts; el quartet el completa l’Alba, la dona del Dani. A tot això cal sumar-hi que un servidor està amb els ànims per terra i amb la inseguretat a flor de pell a causa d’algunes patacades de caire emocional que ara no vénen al cas, però me’n guardo ben bé prou de comentar-ho als altres; al capdavall, crec que la millor manera de tirar endavant és que tothom et tracti com sempre ho ha fet.


Glasgow

Acabem d’aterrar a Glasgow i ja tenim la primera prova de foc: agafar el cotxe a l’aeroport i anar fins a l’hotel circulant... per l’esquerra! L’afortunat és el Dani, que va ser l’incaut que va reservar el cotxe per Internet i qui ha de donar la cara amb el seu carnet de conduir. Per sort meva, les quatre maletes hi caben bé al maleter (un senyor Opel Vectra), perquè quan he arribat a l’aeroport m’han dit de tot per portar una maleta visiblement més gran que les seves; onze dies després, però, les fotos em mostraran a mi amb roba variada, mentre que ells hi apareixeran sempre vestits com el primer dia (coses que passen per portar poca roba d’abric). Finalment, tot i agafar una sortida equivocada de l’autopista, arribem a l’hotel sense gaires problemes. Deixem les maletes, agafem el metro i marxem cap al centre, per mirar d’aprofitar les hores de sol que encara queden (es nota que Escòcia està a l’alçada del sud de Suècia).

Ajuntament de Glasgow
Venim més que avisats que Glasgow és lleig de nassos. Tothom amb qui he parlat que ha estat o viscut aquí durant una temporada m’ha dit el mateix. Diuen que, comparat amb Edimburg, poca cosa hi té a pelar, però, què voleu que us digui, el centre és prou bufó, com a mínim la zona de l’ajuntament i els carrers adjacents que arriben fins al riu Clyde. Sopem per allà i acte seguit anem cap a una zona de marxa, però ens trobem amb uns carrers buits i avorrits (potser les guies fallen poc, però quan ho fan, et deixen en calces!). És aquí on comencem a posar a provar el nostre anglès amb una pregunta a dues noies que faria sortir de la tomba al mateix sir Walter Scott si l’hagués arribat a sentir: Excuse me, where are a pub? Tot s’ha de dir: alguns de nosaltres porten l’anglès millor que els altres, però tampoc és qüestió ara de fustigar els més angloanalfabets; després de tot, el responsable de la pregunta s’ho sentirà a dir pels segles dels segles. A més a més, i per si no n’hi hagués prou, ens han comentat que l’anglès que parlen els escocesos és molt tancat. Tant hi fa, sigui com sigui, segur que ens sabrem fer entendre.


Glasgow – Loch Lomond and the Trossachs

El segon dia comença com ha de ser, amb un bon scottish breakfast: salsitxes, bacon, ous, mongetes estofades, xampinyons, tomàquet fregit i cafè o te. No és estrany que després d’embotir-nos amb tot això, comencem a desfilar cap al vàter (burro, l’últim!). L’avantatge és que el dinar sempre serà frugal i ràpid, i això beneficiarà la nostra butxaca en un país on els preus s’enfilen com si res.

Catedral de Sant Mungo

Fiquem les maletes al cotxe i ens en anem cap a la catedral de Sant Mungo. No és una església lletja, però li falta un bon rentat de cara. Hi fem una breu visita, després passem per Provand’s Lordship house (la casa més antiga de Glasgow) i, ja que hi són, aprofitem per mirar com assagen uns quants grups de gaiters; hi ha cartells que anuncien un certamen musical en pocs dies. Quan les nostres orelles ja diuen prou, i això és ben aviat perquè, pel que sembla, només estan afinant els instruments, agafem el cotxe i marxem de la ciutat. Pugem cap al nord: anem al Parc nacional de Loch Lomond and the Trossachs.

Pel camí cap a Loch Lomond ens confonem de carretera i anem a petar a Loch Ard, però tant hi fa, perquè el que ens fa més il·lusió és que veiem el nostre primer llac escocès. Després, durant el matí, mentre ens movem per carreteres bastant solitàries, veurem el Loch Achray, el Katrine i el Venachar, i en els dies posteriors ens en farem un fart, de veure llacs. Una altra cosa que es repetirà durant els propers dies serà la frase del Camil dient que, pels seus collons, ell es banyarà al Loch Ness.

Per la tarda toca un nou canvi de conductor; m’estreno en un cotxe britànic: volant a la dreta, canvi de marxes a l’esquerra i circular també per l’esquerra. Jo diria que no estava en tanta tensió a l’hora d’agafar un cotxe des de l’examen pràctic, però bé, en pocs minuts un s’hi acostuma sense gaires problemes. De fet, és més perillós a mida que passen els dies i la confiança adquirida et fa abaixar la guàrdia; que li preguntin al Camil (o a mi, que anava de copilot) quan, dies més tard, a Stirling, gairebé es fica en contradirecció en una via de dos carrils i doble sentit! 

Loch Katrine
Anem cap a Loch Lomond, el llac més gran d’Escòcia, però a meitat de camí decidim parar; la pluja comença a ser més insistent i també hi ha una mica de boira. Girem cua i anem fins a Tyndrum, on hi tenim l’allotjament per aquesta nit.

Tyndrum són quatre cases en mig del no-res verd escocès, però com a parada tècnica per dormir i marxar d’hora l’endemà ens va prou bé. A més a més, hi ha un pub, al que no faltem per barrejar-nos amb els quatre autòctons, si bé som els únics que juguem a cartes i tirem una pinta de cervesa per sobre de la taula (la tiro jo amb un cop de colze i l’Alba és qui en surt perjudicada; perdó!). Finalment, amb alguna cervesa de més però ben contents, anem a dormir, que ja toca.

Per cert, avui ha estat un dia gris i lleig, amb un plugim intermitent que obliga a dur sempre el cangur. La temperatura ha rondat entre els nou i els dotze graus. Sí, això és Escòcia i aquí el temps no està per hòsties, ni avui, ni els propers dies, perquè seran poques les hores de sol que podrem gaudir.


Glen Coe – Isle of Skye

Just després de l’esmorzar i abans de marxar cap al nord, fem petar la xerrada (com podem) amb el propietari del Bed & Breakfast. En un principi ens sorprenem d’entendre’l prou bé, però la qüestió queda més o menys clara quan ens diu que ell no és escocès, sinó sud-africà (el que no acabo de discernir és si l’accent sud-africà és més intel·ligible o si només és cosa d’aquest bon home). En fi, pugem al cotxe i cap a l’Illa d’Skye s’ha dit.

Glen Coe

El trajecte fins a Skye ens fa passar per la carretera més bonica que trobarem a Escòcia, la que travessa la vall de Glen Coe. Es tracta d’una vall verda, com no podia ser d’altra manera, que la carretera segueix fent ziga-zagues entre muntanyes amb cims arrodonits i amb rierols i llacs per tot arreu. I, tot plegat, amanit per un xim-xim intermitent i algun raig de sol llunyà que s’atreveix a foradar la boira.

Més endavant passem prop del Ben Nevis, la muntanya més alta de la Gran Bretanya, però la boira que hi ha a l’horitzó ens el tapa. En canvi, però, sí que podem veure el viaducte de Glenfinnan, on s’hi va rodar alguna escena de la sèrie de pel·lícules del Harry Potter. Poc després arribem a Mallaig, on haurem d’esperar una estona llarga abans de poder agafar el ferri que ens ha de dur a l’illa d’Skye.

Després d’un trajecte de poc més d’una hora, arribem a Skye. Només ens queda seguir fins a Broadford que, com comprovarem mentre busquem una vegada i una altra el B&B, més que un poble, és un conjunt de cases disseminades per la carretera. Abans d’arribar-hi, però, encara tenim temps per parar en el que deduïm que era una església antiga, perquè amb prou feines en queden les quatre parets; al voltant, tocant a la carretera, hi ha un petit cementiri, per on hi pasturen algunes cabres de cara i potes negres.

Ovella escocesa
Finalment arribem al B&B on coneixem la que serà la nostra amfitriona durant dues nits. Podríem dir que és la típica velleta britànica: prima, cabells blancs, boca petita (que encara sembla més petita perquè quan està callada prem els llavis) i duu unes ulleres antigues de vidres grans. La casa també encaixa en el tòpic britànic, i té tants detalls per tot arreu curosament posats, que fa por moure’s i no tirar-ne algun amb el colze per accident. 


Isle of Skye

Diuen que Skye és com una Escòcia en petit, o si més no això posa a la guia i és de suposar que d’alguna banda ho haurà tret. En tot cas, és un paradís de verdor i aigua: prats i més prats recorreguts per rierols que desemboquen al mar amb salts d’aigua d’un centenar de metres, costes abruptes que et deixen sense respiració a mida que t’apropes més i més a l’espadat, gespa que arriba a tocar del mar, carreteres estretes d’un sol sentit amb els passing place corresponents cada pocs centenars de metres i, com no podia ser d’una altra manera, amb una destil·leria de bon whisky escocès, la Talisker, que més tard anirem a visitar però que resultarà que trobarem tancada.

Espadat a Skye

Camí de Portree passem pel costat d’un camp de golf. El Camil i jo, que darrerament ens hem afeccionat bastant al Pitch & Putt (esport no deixa de ser golf però en distàncies més curtes i del que Catalunya n’és potència mundial), proposem d’entrar a donar-hi un cop d’ull. Estem al país bressol del golf i gairebé és imperdonable deixar passar l’ocasió de jugar-hi. Però també és cert que per jugar a golf necessites unes quantes hores i que d’una vegada pari aquest xim-xim tan molest (això nosaltres, perquè els escocesos diuen que juguen a golf encara faci sol!). Així que, de moment, ho deixem córrer.

Portree és el nucli habitat més gran d’Skye i potser l’únic lloc que podem anomenar poble tal i com els entenem a casa nostra. El port, amb diferents casetes pintades de diversos colors, és bastant pintoresc. Entrem en una mena de supermercat i comprem uns quants sandvitxos freds per dinar per alguna banda però, com que torna a ploure, acabem menjant dins del cotxe. És aquí, a Portree, on el desànim em torna a envair, tot i que no sé ben bé per quin motiu. Sóc conscient, però, que les coses no s’arreglen canviant de país i de rutines durant uns dies, i que no deixa de ser normal que, a hores d’ara, el dibuix de la meva estabilitat emocional sigui similar a la gràfica de la borsa. Penso, llavors, en l’absurda idea de deixar-ho tot i instal·lar-me aquí, a Portree, aïllat de tothom i envoltat de verd, i, per uns moments, trobo que és una fugida prou interessant. Com és evident, però, al cap de poca estona torno a la realitat i me n’adono que aquí jo no hi tinc res a fer, lluny dels meus i en un lloc on el fred i la pluja regnen dia sí dia també.

Més tard anem cap a l’oest de l’illa, a visitar el castell de Dunvegan. Tot i la història que pugui tenir el castell, la veritat és que, vist des de fora, és força lleig; suposo que el fet que les parets siguin de formigó hi té a veure. No obstant això, el paisatge del voltant és magnífic, a semblança de la resta de l’illa. També són molt bonics els jardins del castell, en els que ens dediquem a fotografia floretes com si fóssim fotògrafs professionals, tot i anar amb càmeres de butxaca automàtiques.

Portree
Ja de tornada, fem un conclave i decidim que avui és un bon dia per fer-nos un homenatge i sopar en un restaurant com déu mana, tot i saber que la clatellada serà de consideració. I després de sopar estem convidats a un pub, on avui s’hi juga a una mena de joc semblant a l’Stop (a casa l’anomenàvem així); és aquell joc que consisteix en què, donada una lletra, s’han de trobar noms de persones, animals, llocs geogràfics, etc. que comencin per la lletra escollida. En tot cas, el nostre team queda l’últim a molta distància, cosa que ja era d’esperar.


Eilean Donan Castle – Fort Augustus – Loch Ness – Avoch

Pugem al cotxe i marxem d’Isle of Skye en direcció a Inverness, la ciutat més gran (tampoc costa gaire) de la regió de les Highland. Pel camí, però, farem unes quantes parades, si bé la primera i més important gairebé ens la saltem. El Camil explica que un amic seu li va dir que anéssim a veure un lloc, un indret, un bosc, un poble, un pedrot, alguna cosa en fi, anomenada Wester Ross, però tampoc n’ha buscat més informació. Però, quan ja comencem a circular per la carretera cap al nord, el Dani consulta el mapa i fot un crit dient que, si anem al tal Wester Ross dels nassos, ens perdrem el castell d’Eilean Donan, i això seria del tot imperdonable. Ras i curt, deixem Wester Ross per a una altra ocasió (tampoc el Camil es queixa gaire), girem cua i anem cap a Eilean Donan.

Eilean Donan Castle

Eilean Donan és, segurament, el castell més conegut d’Escòcia. Fotografiat milions de vegades, crec que deu aparèixer a tots els fulletons de propaganda de viatges a Escòcia, així com també en els anuncis d’un conegut whisky. Situat en una petita illa dins del Loch Duich, es pot accedir al castell a través d’un pont de pedra. Com la gran majoria de castells d’arreu, ha rebut patacades i restauracions a parts iguals però, així i tot, la màgia que desprèn l’indret et transportaria a l’edat mitjana si no fos perquè hi ha uns quants turistes que et recorden que estàs al segle XXI. Però sí, ens hauríem estirat els cabells si no haguéssim vingut aquí.

Ens encotxem de nou i no parem fins a Fort Augustus, el poble que hi ha a l’extrem sud del Loch Ness. Ara seria l’hora que el milhomes del Camil es llancés al llac però, com era d’esperar, encara té dos dits de front i, amb el fred que fa, es tira enrere de la seva falsa promesa. Aquí, a Fort Augustus, la saben llarga i aprofiten la tirada del famós monstre del Loch Ness per vendre tota mena de souvenirs inútils relacionats amb el tema. De totes maneres, nosaltres només hem parat a dinar i ho fem al costat del Caledonian Canal, que travessa Escòcia des d’Inverness, al nord, fins a Fort William, a l’oest.

Després de dinar tornem al cotxe i enfilem cap a Inverness. Pel camí parem una estona al costat d’un bosc per veure si ens podem acostar al Loch Ness, però, en comprovar que no hi ha manera, optem per fer una guerra de pinyes, cosa que és molt més divertida. Després de tot, i deixant de banda la llegenda del monstre, el Loch Ness no té res d’especial respecte altres llacs escocesos, i que consti que de llacs ja en sabem un munt!

Loch Ness
Finalment arribem a Inverness i tots estem d’allò més atents per si trobem el restaurant que el mateix amic d’abans del Camil (quina perla d’amic!) li va dir que busquéssim. No passa ni un minut que ens hi topem de morros i s’ha de reconèixer que el restaurant té tela: La Tortilla Asesina s’anomena, i a cada costat del nom hi ha pintada una bandera espanyola amb un cap de toro. Sí, té pebrots que en una petita ciutat del nord d’Escòcia t’hi trobis això. Sigui com sigui, aquella nit soparem a una altra banda.

No obstant això, abans de sopar anem fins a Avoch, on dormirem. Avoch és un poblet que està a Black Isle, que d’illa no en té res; és una petita península a pocs quilòmetres d’Inverness, però té la particularitat que el paisatge és bastant diferent al que hem vist fins ara: aquí hi ha camps conreats.


Avoch - Ullapool – Cawdor Castle - Inverness

El B&B que hem agafat a Black Isle és el millor de tots els que hem estat fins ara. Però, i sempre hi ha com a mínim un però en qualsevol allotjament (sigui de la categoria que sigui), té una falla important i és d’allò més incomprensible: el mirall no és damunt la pica, sinó que l’han col·locat al costat. Tant el Camil com jo ens quedem de pedra: qui ha estat el totxo que ha instal·lat el mirall allà? Perquè, justament avui, tots dos hem decidit afaitar-nos amb màquina, cosa que no fem des de Barcelona: el Camil es vol afaitar el cap i jo vull fer el mateix amb la barba, deixant-me-la com faig sempre, retallada com si fos de dos dies. Què hi farem, algú haurà de passar l’escombra després...

Ullapool

Ullapool és una aposta personal meva. A la guia hi diu que és un poble pescador d’allò més bonic i que la carretera fins allà val molt la pena. Però, com passa de tant en tant, la guia i jo no estem gaire d’acord perquè el poble és bufó però tampoc és per tirar coets. A més a més, just quan ens posem a dinar al costat de platja, un estol de gavines aterra al nostre costat per veure si poden picar alguna molla que ens caigui a terra, i el cas és que un servidor no pot aguantar aquests ocellots, així que dino angoixat i amb presses. Sortosament, al cap de poca estona ja hem acabat i ens entretenim una estona mirant un parell de foques que han entrat al port.

De tornada sí que coincideixo amb la guia turística. Els paisatges que es veuen per la carretera, tot i no ser tant espectaculars com els de Glen Coe, són impressionants. A més a més, com que al cotxe n’hi ha dos i mig que dormen, tota la meva atenció es centra en la carretera i el seu voltant. Gairebé tinc ganes de girar cua sense avisar i conduir fins a dalt de tot d’Escòcia.

Quan arribem de nou a Avoch ens trobem amb una gran sorpresa: els núvols s’estan obrint una mica i deixen entrar els primers rajos de sol en gairebé una setmana! Ho aprofitem com millor podem: tirats damunt la gespa que hi ha al costat d’una platja mentre veiem com un home juga amb el seu gos tot llençant-li branques i pedres a l’aigua. Malgrat tot, aquesta estona de sol no dura més enllà de tres quarts d’hora, encara que, de fet, tant hi fa, perquè ja comença a ser hora d’agafar el cotxe i anar fins a Cawdor Castle.

Cawdor Castle és un castell més, molt ben conservat, i que també té uns jardins esplèndids, cosa que de ben segur que és mèrit del jardiner i també d’aquest xim-xim que no s’acaba mai. Però si per una cosa destaca per a nosaltres Cawdor Castle és per tenir un petit camp de golf al costat, amb una gespa impecable i que, per sorpresa nostra, a partir de les cinc de la tarda s’hi pot jugar de franc perquè a aquelles hores l’encarregat ja ha plegat i el camp queda obert (no hi ha portes ni tanques més enllà d’unes baranes de fusta). La mala sort és que, com ell és qui lloga els pals, o jugues i acabes abans de les cinc de la tarda, o duus els teus pals.

Cawdor Castle
Una mica decebuts, però tampoc gaire perquè jugar amb pluja hauria estat una mica pesat, anem cap a Inverness que, la veritat sigui dita, té poca cosa a veure, així que ràpidament busquem un lloc per sopar i acabem a una pizzeria. Allà topem amb un cambrer jovenet d’allò més quadrat. Just quan entrem veiem que l’única taula disponible és una que està arraconada a la paret i parada per a tres comensals, però amb espai suficient per enretirar-la una mica i permetre que hi càpiguen quatre sense problemes i, al mateix temps, deixar prou espai al passadís.

El cambrer diu que allò no pot ser, que aquella taula és per a tres. Quan li insistim una mica, el pobre noi s’esvera una mica i se’n va ràpidament a buscar el seu cap, el qual, en un tres i no res, soluciona l’atzucac del pobre cambrer, cosa que ens permet sopar una pizza que, per ser sincers, tampoc val gaire la pena.


Avoch – Stirling – Perth

Després de l’scottish breakfast de rigor, pugem al cotxe i comencem a baixar cap al sud, fins a Perth, on tenim el B&B d’aquesta nit. Quan fa uns dies, a Skye, dues noies escoceses ens van preguntar què coi hi anàvem a fer a Perth, on deien que no hi havia res per veure, no vam saber què dir. Suposo que, en planificar el viatge, vam creure que seria interessant fer una parada allà abans d’arribar a Edimburg. Sigui com sigui, avui dormirem a Perth.

De baixada, el Dani s’ha entestat tant sí com no en visitar una destil·leria de whisky, i tot i que a la resta ni ens va ni ens ve, com que ens agafa de passada no hi posem objecció. La mala sort és que, quan arribem a la destil·leria Dewar’s, ens trobem que està tancada perquè sembla que hi celebren alguna mena de festival; la quantitat de cotxes que no paren d’arribar a l’aparcament asseguren l’èxit de l’event. Girem cua i continuem la ruta, però al cap de pocs minuts, el Dani, que va ben informat, ens diu que més avall hi ha una altra destil·leria, la de The Famous Grouse. Dit i fet, ens encaminem cap allà i al cap de poca estona hi arribem.

The Famous Grouse Distillery
La visita, com era d’esperar, a mi no em motiva gaire. Més enllà del poc que entenc de les explicacions del guia, el que em fa més tírria és el teatre que hi posa, així que desconnecto al cap de pocs minuts. El lloc té el seu encant, amb petites edificacions de planta baixa de color blanc i teulada negra. A més a més, hi ha dos inscripcions curioses: una diu que aquella és la destil·leria més antiga d’Escòcia (any 1773), i l’altra demana que estiguis en silenci ja que allà hi ha whisky dormint. Acabem la visita, fem un tast del whisky més barat i dolent que tenen (inclòs amb l’entrada) i, ara ja sí, anem cap a Perth. 

Perth és una ciutat petita i sense gaire encant però, just aquells dies s’hi celebren els Highland Games, una mena de jocs i festivals de la cultura escocesa i celta, que es duen a terme en diferents indrets durant tot l’any. El Dani i l’Alba, fanàtics de tota mena d’esdeveniments folklòrics, no dubten ni un segon i proposen quedar-se allà, però el Camil i jo volem anar a Stirling, tal i com ja havíem quedat abans. Així doncs, per primer i darrer cop durant aquest viatge, ens separem durant unes hores.

Castell d'Stirling

Stirling està a un cop de cotxe i ens hi plantem en poca estona. He de reconèixer que, si no hagués estat per Braveheart, la pel·lícula sobre William Wallace de Mel Gibson, probablement no hauria vingut a Stirling. Desconec la poca o molta veracitat dels fets que s’hi expliquen a la pel·lícula, com també em passa amb Rob Roy, però aquestes són les coses que té el cinema: la seva influència pot arribar més enllà de la pantalla. En tot cas, la visita s’ho val: el castell, tot i alguna restauració de mal gust en alguna part, és molt interessant i, a més a més, les vistes paguen la pena, incloent-hi el monument a William Wallace a la llunyania. La nostra curiositat històrica queda del tot satisfeta quan ens trobem una estàtua de Robert The Bruce a l’entrada del castell.

Quan tornem a ser Perth i estem de nou els quatre junts, ens embranquem en una discussió absurda, infantil i, evidentment, de broma, sobre qui ha aprofitat millor la tarda. Per molt que diguin el contrari, està clar que era molt millor visitar Stirling que no pas veure quatre gaites i uns quants animalots celtes estirant la corda o llençant troncs amunt...


Edimburg

Pugem al cotxe per penúltima vegada per anar fins a Edimburg, on ens hi plantem en poc més d’una hora. Sense pensar-ho dues vegades, deixem el vehicle en un aparcament situat al peu del castell d’Edimburg. Sortirà un pèl car pagar dos dies i mig de pàrquing, però en tres dies hem de sortir ben d’hora cap a l’aeroport de Glasgow i preferim tenir el cotxe a prop i segur.

Castell d'Edimburg
En lloc d’un B&B, aquí ens allotjarem en un alberg de joventut, i el tenim ubicat a Cockburn Street, a vint o trenta metres de la Royal Mile, el principal carrer del casc antic d’Edimburg, que va des del majestuós castell fins al palau de Holyrood. Però és que, a més a més, durant bona part del mes d’agost es celebra el Festival Internacional d’Edimburg, i la Royal Mile es converteix en un escenari improvisat de tota mena d’actuacions teatrals i musicals. L’ambient dels carrers és impressionant, encomana alegria i felicitat per tots costats, i cada dos per tres ens aturem per veure què fan uns i altres. I per si no fos poc, avui és el primer dia que tenim un sol que gairebé escalfa! Què més podem demanar?

A banda dels espectacles i l’ambient, la Royal Mile (que, en realitat, és la suma consecutiva d’uns quants carrers, a semblança de les nostres Rambles) té un bon grapat dels edificis més importants d’Edimburg, però no ve al cas fer-ne aquí un llistat exhaustiu, que tampoc vull avorrir ningú més del necessari. Només voldria remarcar l’edifici del Parlament Escocès, i no perquè sigui el més interessant, ni de bon tros, sinó perquè es tracta d’un edifici acabat de construir a principis del segle actual l’arquitecte del qual fou Enric Miralles. També destaca perquè dins dels lavabos masculins hi havia un rètol on hi deia això: Please wash your hands before leaving.

Cartell al lavabo d'homes del Parlament d'Escòcia

Més enllà de la ciutat antiga, Edimburg també té la seva part de ciutat nova plena d’interès, i la trobem a la zona dels carrers George, Queen i Princes Street, a tocar de la ciutat vella. Aquest darrer, Princes, té tota l’oferta comercial que es pugui imaginar i, com era d’esperar en una ciutat on el turisme és un no parar, les voreres estan plenes de gom a gom. Això sí, amb algunes excepcions, aquí també hi trobarem les botigues que hi ha en qualsevol altra ciutat; coses de la globalització, diuen. I també cal destacar, com a bon lletraferit que sóc, el monument a Walter Scott, i no perquè sigui especialment bonic, que no ho és, sinó pel personatge en sí, l’autor d’Ivanhoe, Rob Roy o Quentin Durward, entre moltes altres obres.

Com no podia ser d’altra manera, per la nit sortim a fer una cervesa i, com també era d’esperar, un fotimer de gent ocupa els pubs i passeja pels carrers del casc antic. Tenim ganes de mesclar-nos amb els autòctons però, al primer pub que entrem, trobem un noi i una noia de Sevilla i acabem petant la xerrada amb ells. Això sí, com a mínim la pinta que demanem és una Tennent’s escocesa, i ho remarco perquè el barril del costat és d’aquella que triomfa allà on va (i resulta que és cert, que triomfa).

Royal Mile
Ja de nit, quan ja som al llit, tots plegats protagonitzem una escena mig surrealista mig còmica. La causa és el coi de maleta del Camil, que l’ha deixat al bell mig del pas, i com que les bufetes estan plenes a vessar a causa de les cerveses, cada dos per tres algú va al lavabo i ensopega amb la maleta dels pebrots. Quan un servidor ensopega per segon cop, li engega una merescuda puntada de peu que l’envia un bon tros enllà, amb el resultat que desperta el Camil i es queixa que no el deixem dormir. Tanmateix, poc dormirem perquè ens hem de llevar ben d’hora i anar cap a l’aeroport de Glasgow. El viatge a Escòcia ja arriba a la seva fi.


Epíleg

Tornem cap a casa. Encara em queden dies de vacances i, tot i que tinc ganes de gaudir-los, em pregunto si seré capaç d’omplir-los com cal i no deixar-me endur pel desànim. Sé que no existeixen les solucions miraculoses i també sé que tirar endavant encara em costarà un gran esforç, però tinc la intuïció que aquest viatge és un punt d’inflexió, que les coses començaran a rodar millor, encara que sigui a poc a poc i amb entrebancs, i que, en definitiva, ja començo a escalar el pou.

Si hi ha un color que destaca a Escòcia és el verd, i és ben sabut que el verd és el color de l’esperança. 

_________________

Nou anys després el record que tinc d’aquell viatge és tan viu i evocador com si acabés d’aterrar ahir mateix. Sí, va suposar un punt d’inflexió; i sí, sortir d’una depressió no va ser tasca fàcil. Després d’aquest he fet altres viatges, igual d’apassionants i divertits, però en aquest cas, com que vaig marxar moix i aixafat, Escòcia té l’honor de ser el viatge que m’ha donat més vitamines (i no la D, precisament) i energies. 

M’agradaria tornar-hi, però més temps, tres setmanes o més si pot ser. I m’agradaria tornar-hi amb la meva dona i els meus dos fills, però quan ja siguin més grandets i prenguin més consciència del fet de viatjar. Estic convençut que també en quedaran fascinats.

Text escrit el 7 d’agost de 2015.