dilluns, 20 de novembre del 2017

Com fer que el marit es quedi de pedra

Conte finalista del XIXè premi Víctor Mora. L'Escala, 2017.

– Bé, senyora Pous, m’ha esguerrat el partit del Barça d’aquesta nit però no es preocupi, que no li passaré factura per això; a un altre potser sí, però a vostè no. El que compta, al capdavall, és que finalment sembla que l’hem enxampat. I diria que aquesta vegada no se’ns tornarà a escapar de les mans, ja que l’hem atrapat in fraganti. Però jo, al seu lloc, no m’hi capficaria gaire; entre els advocats que es pot permetre contractar, la popularitat que té entre la gent, i que tot fa pensar que no té el cervell gaire ben posat, el més probable és que vagi a petar a un sanatori i tal dia farà un any. A més a més, amb els diners a cabassos que ha fet, a la seva manera, tot cal dir-ho, segurament podrà triar el centre que més li convingui. No cal que faci aquesta cara d’innocent amb mi; guardi-la per al jutge, que llavors li farà més servei.

» Li he de reconèixer que la seva trajectòria criminal és fascinant i, sigui dit amb totes les reserves, digne d’admiració. És ben conegut que vostè és responsable de tres crims, si bé no s’han pogut demostrar mai amb proves concloents. Però, sap què és el que més em sobta? Doncs el fet que aquests homes, sobretot a partir del tercer, es volguessin casar amb vostè; als dos primers encara se’ls pot justificar, un perquè no sabia on es ficava, i el segon perquè no tenia motius de sospita o perquè pensava que tothom la difamava i la tractava injustament. En tot cas, no podien adduir que anaven enganyats, perquè vostè ha estat una mina per a la premsa, sigui la rosa, la groga o la que diuen que és seriosa. No em vull imaginar què els deuria donar, Déu me’n guard de preguntar-li, però el fet és que tots i cadascun d’aquests homes anhelaven amb frenesí compartir la seva vida amb vostè; això no es pot negar.

» Però, com els passa a la gran majoria de criminals, la cobdícia ha estat, finalment, la seva perdició, si bé cal afegir que, en el seu cas, l’obsessió per les pedres precioses l’ha dut fins aquest estat de pertorbació mental en què es troba ara. Vostè es va casar amb el senyor August Trifany fa deu anys. Es portaven més de trenta anys, però no és rar que un home madur es casi amb una dona jove; si és a la inversa, molta gent ho veu d’una altra manera, però això ja són figues d’un altre paner i no és moment ara d’obrir un nou debat. Aquest matrimoni li va durar dos anys, durant els quals l’incaut del senyor Trifany li va regalar joies a grapats de totes mides i preus, des de les més cares i luxoses fins a la col·lecció completa de la firma del coala, que jo, personalment, no suporto; mai he estat un home que segueixi la moda però diria que, gràcies a això, sóc dels pocs que no va uniformat pel carrer, i no em refereixo pas a l’uniforme de policia. Suposo que ja m’entén.

» En fi, tornem al tema. D’esperit aventurer, el senyor Trifany va pujar un dia a un globus aerostàtic, amb la mala sort que un estol d’ocells el va deixar fet un colador. Mig quilòmetre més enllà, vostè practicava el tir al plat,  però no utilitzava pas una escopeta reglamentària per a aquest esport, sinó que disparava a tort i a dret amb un subfusell d’assalt Kalashnikov, propietat d’en Trifany; pot comptar què en va treure de col·leccionar armes. El seu primer marit sempre havia deixat ben clar que volia ser incinerat, i vostè va respectar la seva voluntat, com havia de ser. Però, en lloc de llençar les cendres al vent o guardar-les en una urna a casa, com fa la gent amb dos dits de front, vostè va tenir la gran idea de contactar amb una empresa suïssa per fer-se fer un preciós diamant, gros i blavós, que va passar a presidir la llar de foc de casa seva (llavors ja era seva, gràcies al generós testament del difunt). Em sembla que no m’equivoco si afirmo que va ser a partir d’aquest moment que el seu cap va començar a desvariejar.

» Mig any després, va conèixer el senyor Carter, un americà de Colorado. Si hem de fer cas al que deien les revistes del cor, la seva història d’amor va ser molt intensa i apassionada; jo hi hagués afegit que també va ser fugaç, perquè va durar més el festeig, tot just un parell de mesos, que no pas el matrimoni. Durant el viatge de noces a l’estació d’esquí d’Aspen, se’ls va acudir la genial idea d’esquiar fora pistes. Vostè va perdre el control uns segons, cosa que li pot passar al més expert en la matèria, i el pal se li va escapar de les mans per anar-se a clavar al bell mig de l’esquena del pobre Carter. Ja és mala sort, eh? Almenys li va quedar el consol de convertir l’americà en un altre diamant, igual de gros que l’anterior, però, en aquesta ocasió, ben translúcid i brillant.

» Passem al tercer de la llista, li sembla? Està clar que a vostè la guerra freda i el teló d’acer li importaven un rave, perquè va passar del ianqui amb barret de cowboy al mafiós de l’Swarov, que era búlgar, si no recordo malament, i duia un d’aquells barrets típics russos; desconec si se’ls anomena d’alguna manera en particular. Si li he de ser sincer, que el paio aquest la dinyés no em va saber greu. Pot sonar malament, però de malparits el món n’és ple; segur que n’hi ha més que a l’infern, que ja és dir. Malgrat tot, crec que encara va viure uns anys de propina perquè, sens dubte, era un eixelebrat de cap a peus. La prova és la seva mort: a qui se li acut fer esquí aquàtic pel mar Negre, sense tenir-ne ni fava i, per postres, que la llanxa la condueixi algú, en aquest cas vostè, que n’havia oblidat les nocions més elementals? La cosa no podia acabar de cap altra manera: la llanxa a tota màquina, com si fos un cavall desbocat, i l’Swarov sortint disparat cap a la costa. Corre el rumor que es va encastar contra un arbre i que va morir clavat com un pollastre a l’ast; és cert, això? En tot cas, vostè després va tenir la sort de recuperar els coneixements mínims de navegació, que havia après del seu primer marit, i d’encertar amb la palanca del fre. I, com no podia ser d’una altra forma, un tercer diamant va anar a parar damunt de la llar de foc. Aquest va tornar a ser blau.

» Permeti’m un incís: els diamants només poden ser blaus o transparents? És que no ho sé, de debò. Pensi que la meva dona em té prohibit que li regali una pedra d’aquestes, per allò dels diamants il·legals que vénen de l’Àfrica i que financen el contraban d’armes. No sap quina sort he tingut amb això.

» Bé, continuem, que ja arribem al darrer: el senyor Guig, l’afortunat, dit entre cometes, que està a l’hospital en estat de coma induït. És estrany aquest cognom: Guig. És com Puig però amb ge; no l’havia sentit mai. Si li he de confessar el que penso, a mi em sembla que aquest tal Guig és un tarambana de cap a peus. És evident que de calés n’està ben carregat, i això em fa pensar que es va casar amb vostè per sortir de l’anonimat i adquirir una mica de popularitat. Alguns multimilionaris ja en fan de coses d’aquestes; ho han aconseguit tot a la vida però encara en volen més, i és llavors quan pensen en sortir a les portades.

» Miri, senyora Pous, ha de saber que jo he seguit la seva trajectòria amb molta atenció, gairebé amb delit, m’atreviria a dir. Em vaig encarregar de la investigació del cas Trifany, infructuosa com és ben conegut i com també es van encarregar d’esbombar els diaris de l’època, i he mantingut contactes durant aquests darrers anys amb la Interpol pel cas Swarov i amb l’FBI pel d’en Carter. Cal dir que la Interpol no va insistir gaire en resoldre el cas; ja els estava bé que aquell mal element criés malves. En canvi, els americans s’ho van prendre molt a pit, però tampoc van aconseguir res. Això sí, ens va quedar ben clar que no els agrada que se’ls toqui ni un sol pèl als seus compatriotes. Doncs bé, com li deia, des que vaig llegir que tornava a estar aparellada, he seguit tots els seus moviments a través de la premsa i els programes de televisió que viuen dels temes del cor. Però la sorpresa va ser que qui acaparava els titulars era en Guig i no pas vostè. Al contrari que els tres marits anteriors, aquest darrer no l’ha pogut controlar mai. Que si festes privades d’on sortia considerablement begut a altes hores de la matinada, que si fotografiant-se amb tota mena d’esportistes d’elit que li agraïen el seu patrocini, que si rumors sobre si s’entenia amb aquesta o aquella altra; en fi, un etcètera llarguíssim que prefereixo estalviar-me perquè, sinó, això seria més llarg que un dia sense pa. I jo em preguntava: aquest també acabarà a l’altre barri abans d’hora? La resposta és que li ha anat de ben poc, i no només en una ocasió, sinó en dues, si bé a vostè només li podem atribuir la segona.

» Tot just fa quatre dies, el tal Guig va ingressar a l’hospital en un estat tan desastrós, que els metges es van veure obligats a clavar-li un bon calbot i deixar-lo estabornit durant vés a saber quants dies. Evidentment, la premsa se’n va fer ressò, i el primer que vaig pensar jo era quina n’havia fet vostè ara. En reconeixement a les seves aptituds li he de confessar que, ja d’entrada, vaig creure en la possibilitat que no hi estigués implicada; en poques paraules: hauria estat el primer cop que hauria fallat. Poques hores després, els periodistes ja havien escampat tot el que havia passat, i posaria la mà al foc que no va ser vostè qui li va administrar aquell còctel de whisky, cocaïna i pastilletes blaves, ni tampoc qui va posar el cap d’aquella morenassa tan voluptuosa entre les seves cames. No és d’estranyar que tot plegat li provoqués un infart d’elefant. I a qui no, oi? El tema, així, quedava prou clar: vostè no havia intentat pelar el seu marit, sinó que ell mateix gairebé s’havia condemnat a mort a causa de la vida dissoluta que duia.

» Ara bé, pel que sembla, vostè no podia permetre que la cosa acabés així. Quina fal·lera que té per carregar-se marits, eh? Malgrat tot, o ha perdut molta capacitat d’execució pel camí durant aquests darrers temps, o se li ha girat el cervell definitivament. Jo m’inclino per una barreja de les dues opcions.

» Com és lògic, com a esposa del senyor Guig, tenia tot el dret a visitar el seu marit. El servei de seguretat de l’hospital va atendre la seva petició i va impedir que entressin periodistes a fer safareig sobre el pobre comatós. D’això me’n vaig assabentar també per la televisió i, just en sentir-ho, vaig trucar immediatament a l’hospital per tal que un agent de seguretat no s’allunyés ni un sol instant del seu marit. 

» Li va anar de ben poc. El de seguretat va arribar just al moment en què el matalàs començava a cremar de mala manera. Cal dir que va actuar amb fermesa i celeritat, ja que va agafar el primer extintor que va trobar i el va buidar tot sobre el llit d’en Guig qui, per cert, va despertar del coma al rebre aquell munt d’escuma a sobre. El dubte que jo tinc, senyora Pous, és saber què pretenia realment? Volia només assassinar-lo o intentava matar dos pardals d’un tret i de pas aconseguir les cendres? Suposo que el diamant hauria estat translúcid un altre cop, no? I, ja per acabar, digui’m una cosa, oi que vostè és de l’Espanyol?

Conte escrit el 4 de febrer de 2009
Revisat el 17 de maig de 2013

dimarts, 14 de novembre del 2017

QWERTY (XVII)

Q. Les instruccions del ministre eren clares: si volem una justícia com cal, hem de retorçar el jutges tant com sigui possible. 

W. L'ordre del general era inequívoca: desistir sense treva.


E. Estranyada per no rebre cap missatge, va repassar el seu anunci: m'ofereixo per a tot tipus de sexe gripal.


R. El correu electrònic l'havia condemnat al fracàs: recapto fons per a engegar una iniciativa solitària.


T. L'informe del metge el va espantar: administració de quatre infeccions mensuals durant un any.


Y. La noia no va voler saber res d'ell després de llegir el Whatsapp: sóc de Vilatranca. Quedem?

dimarts, 7 de novembre del 2017

Retazos de dignidad

I

Dicen que un tío del PP (o PSOE o C's, para el caso es lo mismo) fue al supermercado a comprar dignidad. Salió sin entender nada cuando vio que ni con entregarse a la corrupción más absoluta conseguiría adquirirla.


II

Después de la independencia de Catalunya, se oía decir a los votantes del PP (o del PSOE o C's, para el caso es lo mismo): ojalá tuviera la décima parte de la dignidad que tenían esas cacerolas abolladas...