diumenge, 24 de maig de 2020

No tot és negatiu

No, no tot és negatiu en el món de la banca. Per no ficar-me perillosament en un jardí, parlaré de la banca d’aquí, no perquè en tingui un especial coneixement, però, com a mínim, sí que hi tinc certa proximitat. O potser podríem dir que no es d’aquí sinó més aviat d’allà, que tot depèn de fins on ens arribem a identificar a nivell territorial. En tot cas, el Banc d’Alacant i el ValènciaBank eren ben propers fins no fa gaire. Suposo que van decidir marxar per no rebre garrotades (com les que sí que van rebre molts dels seus clients), en el que alguns (dos ja són plural) deurien trobar un acte de responsabilitat i valentia.

No és hora de retreure decisions difícils perquè, com he dit en començar, no tot és negatiu. Però alguns (i aquí diria que són força més que dos) podrien dir que aquests dos bancs tenen poca sensibilitat social i que, com tot banc, pensen abans en els bitllets que en les persones. Tot això ho fa pensar quan parlem del tema dels desnonaments tant pel que fa al valencià com a l’alacantí.

Però havia dit que no volia ficar-me en un jardí, i si m’he decidit a escriure aquest text és perquè jo sí que crec que la banca fa coses bones per a la societat, si més no pel que fa a les dues entitats citades. Clar que, per ser més concís, hauré d’abandonar el plural i limitar-me al singular, però això no li treu pas cap mèrit perquè es tracta d’una aportació que fa anys i panys que dura, i de la que jo n’he quedat ben satisfet quan me n’he servit. Ara és un moment d’aquests.

Permeteu-me, doncs, que enceti un nou paràgraf perquè s’ho mereix: no hi ha millors bolígrafs que els dels bancs de València i Alacant! Són bolígrafs duradors, fins i suaus, i és un gran plaer escriure amb ells. Em van de meravella per fer la llista de la compra i anotar recordatoris en forma de gargots inintel·ligibles. Espero, de debò, que en això no afluixin mai i segueixin oferint aquest gran servei a tota la ciutadania.

Text escrit el 24 de maig de 2020.

dimecres, 20 de maig de 2020

QWERTY (XXII)

Q. El negociador va escriure al col·lega del país enemic: ho posarem tot de la nostra part a fi d'aconseguir una nova trava. 

W. La revolta va esclatar quan el diari oficial va publicar que la població havia de confitar-se a casa de nou.


E. L'informe del metge el va deixar aclaparat: el pacient presenta petits ganglis que es detesten amb facilitat.


R. El programa de cites de la televisió va rebentar les audiències quan va anunciar que el proper dia tocaria trair parella.


T. Va entrar a la biblioteca cridant com un animal. El correu que havia rebut deia que havia d'anar a la biblioteca a retronar llibres.


Y. Va guanyar el plet contra el seu acomiadament. L'ordre havia estat clara: serveix els canapès sobre les sabates.

dilluns, 18 de maig de 2020

Fases

Sí, és cert: ha de ser molt difícil gestionar una crisi sanitària com la que estem vivint. Deu ser complicat tenir presents totes les variants possibles d’un país sencer, però és evident que no és el mateix Barcelona que Sant Jaume de Frontanyà, tot i que algun cervell privilegiat va pensar que sí. Desconec en quina fase deu estar ara mateix Sant Jaume de Frontanyà, però de ben segur que ho tenen més senzill que a la gran ciutat (i així ha de ser per raons òbvies).

A la regió metropolitana, per si ja no era prou enrevessat saber què podies fer en cadascuna de les quatre fases (tot i que només s’arriba fins a la tercera perquè es comença des de la zero), ara s’han tret de la màniga la fase 0,5. No deixa de ser curiós que un món que sovint l’etiquetem de 2.0, 3.0 o ves saber per quina versió ens trobem en aquest moment, ara ens quedem en la fase 0,5. No sé ben bé quines coses puc fer en la 0,5, però dubto que pugui agafar el cotxe fins a Collserola per anar a trepitjar una mica de pinassa de la part solana (en cap cas se’m passaria pel cap travessar la frontera i passar a l’obaga!). 

A veure si quan arribem a la fase 0,75 podem fer alguna cosa més...

dissabte, 16 de maig de 2020

Classe de llengua

Mireu, noies i nois, aquesta nova modalitat de classe en línia és, parlant clar i català, una autèntica merda. Encara que no us ho pugueu creure, us trobo a faltar. Sí, sí, us ho dic de debò. Però, malgrat tot, la situació actual ens pot proporcionar aprenentatges interessants, també en la nostra assignatura. Així, si voleu aprendre a parlar sense dir absolutament res només cal que escolteu els nostres polítics; bé, això ho han fet sempre, però ara, amb tot aquest sarau del confinament i l’estat d’alarma a causa del famós virus, molt més. També cal que us prepareu per quan els jutges entrin en acció, que ho faran perquè en aquest país no se’n saben estar, i llavors podreu aprendre com no s’ha d’escriure; tots i cadascun dels membres de la judicatura d’aquest país haurien de passar per una escola d’escriptura des d’ara mateix, encara que sigui un simple curset de centre cívic, dit això amb tots els respectes cap els centres cívics. I si no voleu caure en contradiccions constants, només heu d’observar com parlen i escriuen els economistes i en cap cas imitar-los. Al capdavall, a qui se li acut dir que perquè una empresa sigui sòlida ha de tenir una bona liquiditat?

Absurd tot plegat, oi? Doncs és el pa que s’hi dona. Au, passem d’ells i entrem en matèria.

Conte escrit el 16 de maig de 2020.

dilluns, 11 de maig de 2020

Aire

Abans de parlar, l’alcalde ja donava per suposat que li llençarien damunt el setè de cavalleria. Contravenint les recomanacions (que no eren pas ordres) de les autoritats estatals, va aconsellar a tots els habitants de la ciutat que, mantenint sempre les distàncies de seguretat, sortissin a caminar sense mascareta durant les franges horàries que els corresponia.

Per un cop a la vida, va dir, que hi havia aire de certa qualitat a la ciutat, seria una llàstima desaprofitar l’ocasió d’omplir-se’n bé els pulmons.

Conte escrit l'11 de maig de 2020.

divendres, 8 de maig de 2020

Política social

El president, després de consultar els seus ministres i tot el reguitzell interminable d’assessors de confiança, va decidir prendre mesures amb l’objectiu de guanyar popularitat entre la ciutadania. Així, va promulgar un decret llei en què bona part dels recursos destinats al ministeri de defensa anirien a parar al ministeri d’educació. Ja ningú podria dir mai més que el seu govern no prioritzava la qüestió social sobre tota la resta.

L’endemà mateix, de les casernes en van sortir un munt de militars disposats a donar classe. A les escoles més afortunades fins i tot disposarien de l’ajut d’una cabra.

Conte escrit el 8 de maig de 2020.