divendres, 27 de juliol del 2018

Que es facin fotre

Vaig pel carrer ben tranquil. Són tres quarts de sis de la tarda i tot just avui començo les vacances. Quan arribo a una plaça veig, de lluny, un home alt i cepat que duu una bandera espanyola penjada del coll, com si portés una capa. L’acompanya un altre que arrossega un carro de la compra. L’home alt i cepat es dedica a repintar amb dues franges de vermell a banda i banda tots els llaços grocs que troba per fanals, pals de senyal de trànsit i altres suports, convertint-los així en maldestres banderes espanyoles. Jo fa temps que duc un llaç groc penjat de la motxilla; vaig optar per aquesta opció ja que així no me l’havia de canviar de peça de roba cada dos per tres.

El meu camí és en la direcció d’on són aquest parell d’homes. Quan arribo a la seva alçada me n’adono que el del carro veu el meu llaç groc. Sense dissimular gaire, s’acosta a l’alt i cepat i li xiuxiueja alguna cosa referent a mi, ja que de seguida es gira i em mira amb cara de pocs amics.

Jo ni sóc un milhomes ni tinc fusta d’heroi així que segueixo la meva ruta però accelerant una mica el ritme. Suposo que per fer-se els valents i amb la intenció d’intimidar-me es posen a seguir-me durant uns quants metres. Per precaució decideixo modificar la meva ruta i allargar-la una mica; prefereixo agafar un carrer més concorregut que no pas el carrer força solitari pel que tenia previst passar.

Trec el mòbil i, amb la pantalla negra, el faig servir de retrovisor com alguna vegada li he vist fer (tristament) a alguna dona. Veig que ja no em segueixen. Em ve al cap llavors el que va dir el senyor Albiol quan un salvatge va entrar amb el seu cotxe a la plaça de Vic i es va endur per davant tantes creus grogues com va poder: “No ho comparteixo però és comprensible”. Suposo que en aquest cas seria el mateix: no es pot anar intimidant el personal però, clar, si duus un llaç groc és més comprensible.

No me’l penso treure. Que es facin fotre.

diumenge, 15 de juliol del 2018