dimarts, 26 de juliol del 2011

De genis i desitjos

Quatre amics de tota la vida estan asseguts en una terrassa prenent unes quantes cerveses. Parlen de desitjos impossibles, de dones irresistibles i de trens de vida inabastables quan, de sobte, un home que passejava per allà rellisca i cau sobre la taula. Ràpidament l’ajuden a aixecar-se i li pregunten si està bé. L’home respon que sí i, acte seguit, els diu que és un geni i que, com que ha vist que són bona gent, els concedirà tres desitjos a cadascú. Els quatre, descreguts com qualsevol altre, es miren uns als altres durant uns segons. Després esclaten a riure i li demanen que els faci una demostració. El geni els respon que cap problema i, després de pronunciar diverses paraules inintel·ligibles, converteix un colom llardós que coixeja al voltant de la taula en un imponent mastí dels Pirineus.

Els quatre amics es queden garratibats, sense poder dissimular l’ensurt, però també esperançats per l’ocasió única que se’ls presenta. El més valent de tots quatre aconsegueix reunir el valor suficient i li pregunta quina mena de desitjos pot arribar a concedir i si hi ha alguna mena de contrapartida a canvi. El geni respon que els seus desitjos només tenen bitllet d’anada i que ells no hauran de pagar res de res, i que no tinguin por, que ell no és cap diable que vulgui comprar les seves ànimes. A continuació afegeix que té poders per satisfer una àmplia gamma de desitjos, amb l’única excepció que no pot crear persones del no res, ni tampoc transformar-les a partir d’un altre ésser viu; aquest és un tema reservat només al seu cap, que per alguna cosa té un màster. No obstant això, el geni els fa saber, després de consultar-ho en un tres i no res en una agenda electrònica, que coneix les seves dones per referències i que tots els informes que té indiquen que els quatre tenen una vida conjugal prou satisfactòria. Un dels amics intervé avisant-lo que revisi la data d’aquests informes ja que ell fa gairebé dos anys que està separat. El geni, astorat, demana disculpes i escriu a l’agenda que cal parlar amb els d’administració per tal que actualitzin els informes amb més assiduïtat.

Mentre es mira el rellotge de sol que duu al canell, el geni els urgeix una mica de pressa, ja que ha de passar un informe detallat al seu cap abans que es pongui el sol. Així que, sense perdre temps, els demana el primer desig. Però abans que cap dels quatre amics pugui contestar, el geni se’ls avança i els pregunta si algun dels desitjos que tenen es tracta de diners; tots responen afirmativament movent el cap. En aquest cas, continua, estan de sort, ja que aquesta setmana hi ha pot i té cinc-cents milions d’euros al sarró; si els sembla bé ho repartirà equitativament, cosa que surt a cent vint-i-cinc milions per barba. El que està separat li diu a un dels seus amics que no sap què en farà de tants diners, però ràpidament el fan callar, a la vegada que li recorden que no li aniran gens malament, si té en compte que és a l’atur des de fa mesos. Un altre pregunta si aquests diners són nets, legals i més blancs que una patena. El geni esbossa una ganyota que denota que s’ha sentit ofès i respon que per descomptat que sí, afegint que els de la seva espècie desconeixen què és la corrupció.

Sense ni tan sols preguntar pel segon desig, el geni, que coneix bé l’espècie humana i el pànic congènit a la mort que els corre per les entranyes, els ofereix gaudir d’una mort ben dolça: morir d’un dia per l’altre sense ni adonar-se; anar a dormir tan tranquil i ja no despertar. Els quatre amics es miren preocupats, amb por que aquest estrambòtic personatge no tingui intencions terrenals d’enviar-los a l’altre barri abans d’hora. El geni, però, llegeix a la perfecció les seves mirades i els tranquil·litza avançant-los que pel tercer desig poden demanar una vida llarga i plena de salut, però que abans de demanar el tercer cal saber el segon; la burocràcia és rígida i no permet excepcions. Alleujats, donen per bo el segon desig.

S’ho apunta tot a la llibreta i gira full per tal d’anotar el darrer desig. Tal i com els ha dit, té facultats suficients per a oferir-los una existència ben llarga i en bona forma física. Un dels amics li pregunta què entén ell per una vida llarga, a la qual cosa el geni respon que la garantia és de com a mínim noranta-cinc anys, que no està gens malament. Tres dels amics es mostren d’acord amb aquest últim desig però l’últim s’ho repensa un moment i li diu al geni que amb que li asseguri que com a mínim viurà un dia més que els seus pares ja en té més que prou. 

Conte escrit el 15 de maig de 2006.
Revisat el 25 de juliol de 2011. 

dimecres, 20 de juliol del 2011

Que s’inventin una paraula (I). Mercat



A qui li agrada anar a comprar menjar sap que no hi ha res millor que els mercats. En pocs llocs es pot trobar una combinació tan completa de colors: el granat del pernil salat, el verd de la mongeta tendra, el taronja apagat dels préssecs, el negre de les olives d’Aragó, el blanc del bacallà, el vermell de la mitjana de vedella o el platejat de la pell de sardina entre tants i tants altres. Tampoc hi manquen les olors: la que es desprèn de la llonganissa acabada de tallar pel xarcuter, el formatge que es detecta a metres de distància o l’aroma de la fruita de l’estiu. I tot plegat arrodonit per la millor qualitat i preu i no gaire lluny de casa.

Els mercats són una baula essencial en la cadena alimentària. Aquella cadena que comença per la llavor sembrada a la terra o pel naixement de l’animal, després passa per les mans del pagès o del ramader, arriba al mercat (després d’un excés d’intermediaris, tot cal dir-ho), el ciutadà compra el que desitja i, finalment, la família menja. És, per tant, una cadena on hi trobem un clar protagonista: el cicle de la vida.

I és per aquesta raó, entre moltes altres, que resulta ofensiu que en aquests dies en els que només es parla de crisi financera, de deute creixent, de davallada econòmica i de contínues retallades socials, la paraula mercat surti una i altra vegada als mitjans de comunicació fent referència a una colla d’especuladors sempre insatisfets de cobdícia, perillosament sobrats de poder i disposats a fer-nos anar a tots com una baldufa. Hi ha molts mercats: el mercat comú, el mercat de treball i també el mercat del sexe, però de mercat a seques només n’hi ha un, així que, si us plau, que s’inventin una paraula i que deixin els mercats, els de debò, en pau.

Text escrit el 18 de juliol de 2011.

dilluns, 11 de juliol del 2011

El seductor

Ja no sap on mirar. El noi que seu dues taules enllà porta més d’un minut mirant-se-la fixament, amb uns ulls lleugerament tancats que denoten la concentració de la vista en un únic objectiu. Els raigs de sol que il·luminen la seva cara li mostren els iris verds i lluents que l’han deixat clavada a la cadira. Mai havia sentit que se la miressin amb tant deteniment i això que al llarg de la seva vida ha pogut gaudir de les mirades de desig d’uns quants homes. Però aquest és diferent. La té embruixada i si fes un petit senyal per tal que ella s’hi acostés, o si ell s’aixequés i anés cap a la seva taula, no sabria què fer; per primera vegada, tem perdre el control per un desconegut del que no en sap res de res.

Hi ha moments que sembla que el noi tanqui una mica més els ulls, com si volgués posar més èmfasi al seu desig. I, cada vegada que ho fa, ella no ho pot resistir, i ho intenta dissimular bevent llargs glops del seu refresc, la fredor del qual li apaivaga per uns segons el pessigolleig proper a l’esgarrifança que la intensa mirada li està provocant.

Decidida a acabar amb l’ardorosa situació, decideix moure fitxa. Acota el cap amb parsimònia i es descorda dos botons de la brusa, deixant veure un escot cardíac. Però just quan se’l torna a mirar per tal de comprovar la reacció del noi, se’l troba amb el cap aixecat i mig tremolós, els ulls tancats i la boca mig oberta. Mig segon després esternuda escandalosament un, dos, tres i fins a quatre cops seguits. Després es moca, respira alleugerit i desvia la mirada cap a una altra banda. 

La noia es queda garratibada. Ella no ho sap, però el cas és que el noi pateix d’esternut fòtic i que, quan li pica el nas i no aconsegueix esternudar, s’aprofita de la seva afecció i mira el sol per tal que l’ajudi.

Conte escrit el 6 de gener de 2007.
Revisat el 9 de juliol de 2011.

dimecres, 6 de juliol del 2011

El revòlver (III)



El gremi
La patronal bancària va decidir amb rapidesa i per unanimitat que calia eliminar el president d’un banc ètic per insolidari.
Publicat també aquí.


Crims a favor de la humanitat
L’acusat va ser condemnat a un arrest menor per haver fet evacuar el país que feia de paradís fiscal abans de bombardejar-lo.


El pistoler
De tu en faré una bona persona encara que sigui a hòsties, li va dir el pare amenaçant-lo amb la culata.


El terrorista
Avui he conegut el nou veí, el del primer, i sembla un bon noi. M’ha dit que treballa des de casa.


Oportunitat d’or
El franctirador no va dubtar a disparar al nen per tal d’aconseguir un tirador de franc per al seu fill.


L’interrogatori
Vagi al gra, perquè si em torna a contestar amb una metàfora, jo li respondré amb una bala hiperbòlica.

divendres, 1 de juliol del 2011

La família feliç

Hi havia una vegada un matrimoni mal avingut però que ho portaven tan ben dissimulat que tothom els creia prou feliços per atipar-se d’anissos. Aquest matrimoni tenia un fill, el qual, sense saber-ho, era el responsable que el matrimoni no se n’hagués anat encara a Can Pistraus. Encara.

El fill era un bon noi, aplicat i atent amb els nens i les senyores velletes, però, en canvi, era desafortunat en amors. I per això, i també perquè els pisos anaven tan cars que ni venent un ronyó al mercat negre d’òrgans humans n’hagués pogut comprar cap, el noi seguia a casa; ho va provar també amb un pulmó, que pel que es veu es cotitza millor, però la oferta va baixar dràsticament quan el noi va confessar que fumava des de ben jovenet.

Els seus pares, professionals de la cortesia i de les bones maneres, frisaven com bojos per veure si el fill s’independitzava d’una vegada. Tots dos volien veure el seu nen emancipat i fet tot un home com cal, però el que desitjaven de debò era que marxés feliç de casa (casat o solter, l’amor ja arribaria), i així poder-se divorciar l’endemà mateix.

I al final aquest dia va arribar. El noi va trobar un petit pis de lloguer (un tuguri, vaja) i se’n va anar de casa, emportant-se amb ell els bons consells del pare i les indicacions casolanes de la mare (amb llàgrimes de cocodril incloses). Dos dies després, la felicitat que el noi havia aconseguit conquerir amb la seva nova llar va trencar-se en mil bocinets ben petits, petits, petits. Els pares el van anar a visitar i li van comunicar que es divorciaven. Després d’intentar-los convèncer amb una llarga conversa que no va donar fruits i veient que estaven a punt de llençar-se els plats pel cap, els va enviar directament a la merda, afegint-hi que, si volien trencar plats, que trenquessin els seus (no et fot).

Van passar els anys i el que és la vida, el noi va seguir sense sort amb les dones. El pare i la mare no s’havien reconciliat amb els anys i així havien contribuït, juntament amb el fill, a fer augmentar l’estadística de llars unipersonals i també la de potencials clients del nou (i estúpid) fenomen social dels singles. La bonica família que formaven tots tres vivint a la mateixa casa s’havia dividit en tres impersonals minipisos de jubilats. 

Perquè era ben bé així: el fill s’havia prejubilat i els pares passaven de llarg la vuitantena. I va arribar un moment que el fill va entendre que els seus pares ja no podien valer-se per ells mateixos i que se li presentava un problema gros, gros, gros. Ni el pare, ni la mare, ni tampoc ell podien permetre’s pagar una residència. El fill de bon grat els voldria tornar a tenir amb ell i poder-los cuidar en els seus últims anys, però li feia molta però que molta por la bomba de rellotgeria que significaria tenir-los a tots dos a casa.

Però no va tenir elecció. Amb dos dies de diferència el pare es va trencar el fèmur dret i la mare l’esquerre. Després d’algunes setmanes viatjant de Can Ruti a Bellvitge i de Bellvitge a Can Ruti, el fill va decidir imposar-se als seus pares i els va obligar a anar a viure amb ell, ho volguessin o no. Per sorpresa seva, tots dos hi van estar d’acord sense protestar gens ni mica. El que el fill no sabia era que durant aquelles setmanes els seus pares s’havien reconciliat a base d’un intercanvi frenètic de romàntics missatges SMS.

I tal dit tal fet, quan els pares ja estaven força recuperats van anar a viure amb el seu fillet de l’ànima i tots tres van tornar a ser tan feliços i tan contents que de tants anissos gairebé no els van quedar dents.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat.

Conte escrit el 10 d’abril de 2006.
Revisat el 30 de juny de 2011.