De genis i desitjos

Quatre amics de tota la vida estan asseguts en una terrassa prenent unes quantes cerveses. Parlen de desitjos impossibles, de dones irresistibles i de trens de vida inabastables quan, de sobte, un home que passejava per allà rellisca i cau sobre la taula. Ràpidament l’ajuden a aixecar-se i li pregunten si està bé. L’home respon que sí i, acte seguit, els diu que és un geni i que, com que ha vist que són bona gent, els concedirà tres desitjos a cadascú. Els quatre, descreguts com qualsevol altre, es miren uns als altres durant uns segons. Després esclaten a riure i li demanen que els faci una demostració. El geni els respon que cap problema i, després de pronunciar diverses paraules inintel·ligibles, converteix un colom llardós que coixeja al voltant de la taula en un imponent mastí dels Pirineus.

Els quatre amics es queden garratibats, sense poder dissimular l’ensurt, però també esperançats per l’ocasió única que se’ls presenta. El més valent de tots quatre aconsegueix reunir el valor suficient i li pregunta quina mena de desitjos pot arribar a concedir i si hi ha alguna mena de contrapartida a canvi. El geni respon que els seus desitjos només tenen bitllet d’anada i que ells no hauran de pagar res de res, i que no tinguin por, que ell no és cap diable que vulgui comprar les seves ànimes. A continuació afegeix que té poders per satisfer una àmplia gamma de desitjos, amb l’única excepció que no pot crear persones del no res, ni tampoc transformar-les a partir d’un altre ésser viu; aquest és un tema reservat només al seu cap, que per alguna cosa té un màster. No obstant això, el geni els fa saber, després de consultar-ho en un tres i no res en una agenda electrònica, que coneix les seves dones per referències i que tots els informes que té indiquen que els quatre tenen una vida conjugal prou satisfactòria. Un dels amics intervé avisant-lo que revisi la data d’aquests informes ja que ell fa gairebé dos anys que està separat. El geni, astorat, demana disculpes i escriu a l’agenda que cal parlar amb els d’administració per tal que actualitzin els informes amb més assiduïtat.

Mentre es mira el rellotge de sol que duu al canell, el geni els urgeix una mica de pressa, ja que ha de passar un informe detallat al seu cap abans que es pongui el sol. Així que, sense perdre temps, els demana el primer desig. Però abans que cap dels quatre amics pugui contestar, el geni se’ls avança i els pregunta si algun dels desitjos que tenen es tracta de diners; tots responen afirmativament movent el cap. En aquest cas, continua, estan de sort, ja que aquesta setmana hi ha pot i té cinc-cents milions d’euros al sarró; si els sembla bé ho repartirà equitativament, cosa que surt a cent vint-i-cinc milions per barba. El que està separat li diu a un dels seus amics que no sap què en farà de tants diners, però ràpidament el fan callar, a la vegada que li recorden que no li aniran gens malament, si té en compte que és a l’atur des de fa mesos. Un altre pregunta si aquests diners són nets, legals i més blancs que una patena. El geni esbossa una ganyota que denota que s’ha sentit ofès i respon que per descomptat que sí, afegint que els de la seva espècie desconeixen què és la corrupció.

Sense ni tan sols preguntar pel segon desig, el geni, que coneix bé l’espècie humana i el pànic congènit a la mort que els corre per les entranyes, els ofereix gaudir d’una mort ben dolça: morir d’un dia per l’altre sense ni adonar-se; anar a dormir tan tranquil i ja no despertar. Els quatre amics es miren preocupats, amb por que aquest estrambòtic personatge no tingui intencions terrenals d’enviar-los a l’altre barri abans d’hora. El geni, però, llegeix a la perfecció les seves mirades i els tranquil·litza avançant-los que pel tercer desig poden demanar una vida llarga i plena de salut, però que abans de demanar el tercer cal saber el segon; la burocràcia és rígida i no permet excepcions. Alleujats, donen per bo el segon desig.

S’ho apunta tot a la llibreta i gira full per tal d’anotar el darrer desig. Tal i com els ha dit, té facultats suficients per a oferir-los una existència ben llarga i en bona forma física. Un dels amics li pregunta què entén ell per una vida llarga, a la qual cosa el geni respon que la garantia és de com a mínim noranta-cinc anys, que no està gens malament. Tres dels amics es mostren d’acord amb aquest últim desig però l’últim s’ho repensa un moment i li diu al geni que amb que li asseguri que com a mínim viurà un dia més que els seus pares ja en té més que prou. 

Conte escrit el 15 de maig de 2006.

Revisat el 25 de juliol de 2011.