Coses de parella. El casament

– Estàs guapíssima, Carla. El vestit et queda que ni fet a mida.

– És que està fet a mida! I, de guapa, res de res. Semblo una merenga gelada que es desfà a poc a poc i deixa el rastre darrere seu. Déu meu, quina cua més llarga! Per què no vaig aturar a temps la meva mare? Que en vaig ser de burra de deixar-la que m’acompanyés a mirar vestits! Com si no la conegués...

– No t’hi capfiquis tant, dona, que, al cap i a la fi, ella ho ha fet amb tota la bona intenció. Pensa només en la felicitat que li has donat amb tot això del teu casament. La teva mare ha rejovenit deu anys.

– Tu ho has dit: el meu casament, no el seu.

– Segur? 

– D’acord, el que tu diguis. D’aquest tema ja n’hem parlat prou, i com diu el bon amic del papà: ara no toca. Però, sigui el meu casament o sigui gairebé el seu, he estat jo qui l’ha patida dia rere dia des de fa ja no sé quants mesos, i això no hi ha persona humana que ho aguanti. Que si el vestit, que si les sabates, que si les invitacions, que si els convidats, que si el primer plat, que si el segon, que si quines flors eren les més adients pels centres de taula... fregida! Em té fregida! A més a més, no sé per què la defenses tu ara; t’has vist al mirall la pinta que fas amb el teu horrorós vestit de dama d’honor? O ara em diràs que t’agrada?

– No, no m’agrada gens. És lleig, quico i patèticament púdic, però també és veritat que només fa uns minuts que el duc posat i que d’aquí a unes quantes hores el llençaré directament al fons del contenidor gris. Mentrestant procuraré no emborratxar-me, fer el paper que se m’ha assignat i, en la mida possible, passar-ho tan bé com pugui.

– Clar, per a tu és més fàcil, no seràs l’objectiu de totes les mirades. En canvi, jo tindré milions d’ulls repassant-me de dalt a baix. I, el que és pitjor, la majoria criticaran el meu vestit quan el vegin, però quan els tingui al davant només em diran afalacs. Una colla d’hipòcrites és el que són, tots i cadascun d’ells; no se’n salva ni un.

– I de quants hipòcrites parlem al final? L’últim número que recordo rondava pels tres-cents cinquanta, crec.

– Això era fa dues setmanes. Ara ja li pots afegir l’IVA, perquè hem arribat a les quatre-centes. Amics i més falsos amics dels meus pares: que si els del club de golf, els del polo, els de l’òpera i no sé de quants llocs més. No sé com els meus pares encara estan vius amb l’estressant vida social que porten; jo ja hauria caigut morta d’un infart.

– O, veient la gent amb qui es barregen, potser la dinyaries abans de nàusees i diarrees, si em permets l’atreviment.

– Tranquil·la, que a tu t’ho permeto tot. La mamà diu que he tingut la immensa sort que tothom que ha rebut la invitació ha dit que vindrà. Sembla que ningú s’ho vol perdre per res del món.

– És que feia molt temps que no es vivia un casament com aquest a la ciutat. Has de reconèixer que és un esdeveniment de primer ordre dins del fantàstic món de la burgesia.

– Ja ho sé, ja, no cal que m’ho recordis.

– I el Borja què hi diu de tot aquest sarau?

– Què vols que digui? Doncs el mateix que jo. Fa dies que no el veig però, coneixent-lo, en deu estar més que fart, per molt que intenti dissimular per telèfon. La seva mare encara és més histèrica que la meva, que ja és dir, i el seu pare està tot el dia donant pel sac amb els vins de no sé quin any i el xampany francès; és pesadíssim, el coi de sogre! El que està clar, però, és que el Borja es mor de ganes que s’acabi aquest espectacle dantesc i fotre el camp cap a Tahití com més aviat millor.

– I qui no! I l’Àlvar, com ho porta?

– Fatal, ho està passant fatal. Que li hagi tocat ser el padrí li ha caigut com una llosa. Tímid com és, el pobre, i haurà de llegir el discurs durant el banquet.

– I, seriosament, el Borja no pot triar algú altre? Cal que es mantinguin les bones formes i els compromisos fins aquests extrems?

– Ja saps que sí, Glòria, no insisteixis. El pare del Borja i el de l’Àlvar són socis des de fa no sé quants anys, i no els han deixat cap més opció. Així són les coses i poc més hi podem fer, nosaltres. És millor no capficar-s’hi i, com deies tu abans, deixar que passi el dia d’avui i que cadascú després faci la seva.

– D’acord, d’acord, no pateixis per mi, que no muntaré cap merder, tot i que de ganes no me’n falten. Això sí, com m’agradaria que l’Àlvar es deixés anar i proclamés als quatre vents que el viatge a Tahití és per a quatre persones, i que els nens dormiran amb els nens i les nenes amb les nenes. Seria apoteòsic, oi? Au, va, anem, que si estem soles més estona encara em llençaré damunt teu.

Conte escrit el 17 de gener de 2011.
Revisat el 17 de desembre de 2014.