.+Les+hores.jpg)
Amb el teu permís, Pepe, allà on siguis (lloc que hauràs convertit en una esbojarrada olla de grills, d’això n’estic segur), utilitzaré el teu nom per a aquest escrit, que no tinc ganes d’ofendre algú, ni que sigui accidentalment, i posaria la mà al foc que a tu aquest escrit com a molt te la portaria fluixa.
Així doncs, anem al gra. José Rubianes Alegret: tres paraules que corresponen al nom de pila i als respectius primers cognoms de pare i mare. Ras i curt, sense conjuncions pel mig ni res semblant. A mi, si algun cop m’han escrit la I, acte seguit he demanat que l’eliminessin. I és que mai he acabat d’entendre aquesta dèria d’alguns d’inserir la conjunció copulativa entre el primer i el segon cognom. Així d’entrada se m’acudeixen tres possibilitats que justifiquin la presència d’aquesta lletra:
Almenys, però, és d’agrair que la llengua catalana hagi estat prou hàbil al llarg de la història per només incloure la conjunció I entre cognoms, perquè si hagués optat també per la disjuntiva O, s’haurien pogut produir un bon nombre de casos (amb tota la problemàtica que se n’hauria derivat) com el de l’hipotètic José Rubianes o Azaña i Alegret.
(Pepe: abans d’Azaña havia escrit Aznar, però m’ha semblat de molt mal gust. Espero que Azaña sigui més adequat)
Text escrit el 24 de gener de 2013.
Així doncs, anem al gra. José Rubianes Alegret: tres paraules que corresponen al nom de pila i als respectius primers cognoms de pare i mare. Ras i curt, sense conjuncions pel mig ni res semblant. A mi, si algun cop m’han escrit la I, acte seguit he demanat que l’eliminessin. I és que mai he acabat d’entendre aquesta dèria d’alguns d’inserir la conjunció copulativa entre el primer i el segon cognom. Així d’entrada se m’acudeixen tres possibilitats que justifiquin la presència d’aquesta lletra:
- La primera podria venir, precisament, del caràcter copulatiu de la conjunció, interpretat (amb pinces) com l’origen dels cognoms de la persona: ja que provinc d’una còpula, és just que aquesta I copulativa sigui present al meu nom complet. L’acudit, si és que arriba a aquesta categoria, és tan dolent i barroer que val més deixar arraconada aquesta opció.
- La segona possibilitat no està gaire allunyada de la primera. Qui afegeix la conjunció entre els seus dos cognoms en realitat ens vol dir que, el dia de la rebolcada triomfal, el llit estava ocupat únicament pels legítims propietaris; no hi havia ningú més que pogués exigir que el futur fill portés tres cognoms. No cal dir que torna a ser un acudit estúpid que no fa riure, així que potser també és millor descartar-la.
- I la tercera i darrera possibilitat és la que, des del meu punt de vista, ja no va tan desencaminada: la conjunció entre el primer i el segon cognom es deu exclusivament a un lleuger caràcter exhibicionista de reafirmació de la identitat catalana. N’hi ha que hi posen pebrots, i d’altres hi posen is; tot és respectable.
Almenys, però, és d’agrair que la llengua catalana hagi estat prou hàbil al llarg de la història per només incloure la conjunció I entre cognoms, perquè si hagués optat també per la disjuntiva O, s’haurien pogut produir un bon nombre de casos (amb tota la problemàtica que se n’hauria derivat) com el de l’hipotètic José Rubianes o Azaña i Alegret.
(Pepe: abans d’Azaña havia escrit Aznar, però m’ha semblat de molt mal gust. Espero que Azaña sigui més adequat)
Text escrit el 24 de gener de 2013.
Vinc de cal Llibres i punt! Em sembla que em tindràs donant la vara (o la tabarra, ara no sé què és més català) per aquí... Crec que això de la còpula cognominal hagués fet riure al Rubianes :D
ResponEliminaBoníssim! A mi tampoc no m'agrada que me la posin, de vegades m'ho fan sense demanar i em fa molta ràbia. No m'agrada que els meus cognoms copulin, deu ser això?
ResponEliminaDoncs jo no li trobo el problema a la I aquesta. No la poso, ni hi penso, però no em molesta. Sí que recordo haver-la fet servir quan anava a l'escola, però va ser una fatxenderia momentània, no ho he fet més. Però gairebé em fas venir ganes de fer-la servir home, com et passes amb els bells costums catalanets, hehehe.
ResponEliminaAntigament crec que també s'utilitzava en altres idiomes on s'utilitzen els dos cognoms. Si no estic equivocat inicialment el cognom volia dir "fill de" així que la i indicaria les persones de qui ets fill. A mi m'agrada posar-la. També quan parlem català fem exhibicionisme de reafirmació? Jo no necessito reafirmar-me ni exhibir-me però igualment m'agrada.
ResponEliminaA mi m'havien dit que en català aquesta "i" s'hi havia de posar, com si fos una regla de la llengua. Així que, durant un temps la vaig utilitzar-.. però com veia que molta gent no ho feia, i a mi em sonava estranyíssim, doncs vaig deixar de fer-ho :-)
ResponElimina