dilluns, 14 de maig del 2018

Home(s)

Després de consultar-ho a un fuster del seu barri, l’Aleix no ha tingut més remei que agafar el metro i anar a una ferreteria a l’altra punta de la ciutat a buscar dues frontisses especials per a la porta d’un armari de casa seva. Quan ja és a punt d’entrar a la ferreteria es troba amb l’Aina, una antiga companya de feina.

– Ei, Aina, què tal? Quina casualitat!

– Aleix! Què fas per aquí? –diu, sorpresa–. Que no saps que aquests són els meus dominis? –afegeix amb falsa supèrbia.

– De debò? No recordava que visquessis per aquí. He hagut de venir fins aquí, fins aquest coi de ferreteria, per comprar dues frontisses per a un armari de la meva cuina. Pel que sembla, només les tenen aquí, i mira que hi ha ferreteries per tot arreu, eh?

– Fes-te fotre, noi! Però no et queixis, que així tens excusa per veure el millor barri de la ciutat.

– Sobretot això, no fotem! Es nota que no coneixes el meu –diu, sorneguer–. Escolta, vols fer un cafè, ni que sigui un moment, i així matem aquesta fantàstica discussió sobre quin és el millor barri de la ciutat? Perquè tampoc cal que estiguem parlant aquí fora amb la calor que fa...

– Sí, per què no. No tinc pressa. Només havia d’anar a la biblioteca a tornar un parell de llibres. 

– Ah, sí? Quins són? –pregunta sense poder amagar la curiositat.

– No n’has de fer res, xafarder.

– D’acord, d’acord. Veig que no has canviat gens diu mentre esbossa un somriure.

Entren a una cafeteria que hi ha al costat mateix de la ferreteria. Tots dos demanen un cafè amb gel a la barra. Mentre l’Aleix agafa lloc en una taula, l’Aina s’excusa per anar al lavabo. Quan torna i s’asseu, l’Aleix no pot evitar clavar la mirada un instant a l’escot de l’Aina.

– Dissimula una miqueta, xaval.

– Ui, perdona, ha estat del tot inconscient…

– Tu tampoc has canviat gaire, pel que es pot comprovar.

– No, en això crec que no, continuo sent de carn i ossos, i no de pedra.

– Com gairebé tots els homes, vaja…

– Si ho recordes bé, el dia que vas plegar ja et vaig dir que marxava la treballadora més atractiva de l’empresa. No em diràs que no va ser un bon afalac.

– Sí, ho recordo, i també recordo que sempre deies moltes bajanades.

– Cert, però mai pujades de to. I si les deia és perquè em deixaves, no fotem. Mai he estat ni un ordinari ni un pop.

– Això és veritat. No es pot dir el mateix d’altres.

– I estic segur que, si m’hagués passat un pèl, m’hauries parat els peus.

– Sense cap mena de dubte; t’hagués clavat un bon moc.

– Algun ja me’n vas fotre...

– I segur que va ser més que merescut. Però va, para de fer-te la victimeta i a veure si em saps respondre una pregunta que a vegades comentem amb les meves amigues i que mai cap home ens ha aconseguit contestar amb cert sentit: què enteneu els homes per una dona atractiva? Atractiva vol dir endur-se-la al llit i ja està? Va més enllà d’això? Què me’n pots dir de tot plegat?

– Doncs, per començar, potser caldria que no caiguessis en el parany dels tòpics: si no tots els homes som ordinaris ni pops, com tu mateixa acabes de reconèixer fa un moment, això deu significar que no tots som iguals, per molt que a vegades es digui el contrari.

– Tens raó. Un a zero. Rectifico: no tots els homes són iguals. Però, per tant...

– ...per tant jo només puc respondre per mi mateix, no per altres.

– És lògic.

– I això ens duu a una conversa més interessant i més profunda, que quasi més que un cafè, demanaria un whisky doble amb gel. Però em conformaré amb un altre cafè, que sigui descafeïnat. Pagues tu.

– I per què jo?

– Per preguntar, no et fot.

– I qui diu que les teves explicacions tindran cert sentit per a mi?

– Cap problema, però llavors deixo estar el segon cafè i me’n vaig a la ferreteria –diu amb un somriure foteta–. Què? Intrigada?

– Que n’ets de burro! Au, va, d’acord, et convido a un segon cafè.

L’Aleix agafa un tovalló de paper, treu un bolígraf de la butxaca, hi escriu un “2-0” i li ensenya a l’Aina. Ella agafa el paper, el rebrega i li tira a la cara.

– Doncs bé, què significa per a mi que una dona és atractiva? És una pregunta una mica complicada, no és pas tan senzilla com podria semblar-ho.

– No, si encara resultarà que ets un home d’allò més complex...

– Puc continuar? Sí? Gràcies. Al meu parer, que una dona sigui atractiva és el detonant, l’espurna o com li vulguis dir, perquè m’interessi per ella i qui sap si me’n puc arribar a enamorar. A veure, hem de tenir en compte que jo sempre havia estat una mica enamoradís i...

– Havia? Has madurat?

– No, simpàtica. No he madurat tant, però el que passa és que continuo molt enamorat de la meva dona.

– És veritat, no recordava que tu estàs casat. Que bonic m’ho presentes: “continuo molt enamorat de la meva dona”. Saps que està demostrat que l’enamorament no va més enllà dels dos o tres anys? Quants anys fa que estàs amb la teva dona? No dic casat, eh?

– Fa nou anys que estic amb ella, i se me’n fot el que diguin els estudis, que d’altra banda solen ser bastant absurds i inútils. Segueixo o m’interrompràs cada dos per tres?

– D’acord, perdona. Procuraré estar més calladeta.

– És quan estàs més atractiva –li diu amb una ganyota.

– Estúpid.

– Gràcies. A veure com m’explico. Potser ho podria fer amb exemples que coneguem tots dos, amb noies de la feina. Que consti que no vol dir que m’hagi enamorat d’elles, eh?

– Bona idea. Això es posa interessant –diu tot fregant-se les mans–. Qui és la primera?

– Podríem començar per... –mira cap al sostre, com si s’ho hagués de pensar– la Sílvia.

– La Sílvia? És mona, sí.

– Sí, hi estem d’acord. Però no és una noia guapíssima amb un cos espectacular. És força bonica, discreta, una mica tímida, d’aquelles que et poden fer sortir una mica l’instint protector. És una dona amb la que podries quedar un dia per prendre alguna cosa, un altre dia al cine, després a sopar i, a poc a poc, et vas coneixent i potser al final enamorar-te d’ella. 

– Llavors vols dir que és la seva discreció i la seva lleugera vulnerabilitat, per dir-ho d’alguna manera entenedora, el que la fa atractiva?

– Sí, més o menys seria això. Veig que has captat la idea.

– Tampoc costava gaire...

– Un altre cas semblant –continua, ignorant el sarcasme–, seria la Judit.

– Sí, tenen certa semblança però a la Judit la recordo amb més classe i més sensualitat.

– Sense cap mena de dubte. La Judit vesteix amb molt de gust, sense estridències, i això li dóna un atractiu una mica més sexual que no pas la Sílvia.

– I això què vol dir? Que a la Sílvia només te l’enduries a sopar, a viure un amor platònic i només te la follaries (ui, perdó, li faries l’amor a fosques) per tenir fills?

– No, jo no he dit això. No és pas tan simple. Tenir un enamorament tranquil i progressiu no significa que no puguis tenir una vida sexual absolutament explosiva. O és que no es diu sovint que les més tímides després resulten ser les més fogoses?

– Perdona, però això també sona a tòpic. Dos a un, xato –li diu fent els números amb els dits d’ambdues mans.

– Tens raó. Gol per l’escaire. Fem un temps mort mentre demano un altre cafè a la barra i de pas vaig al lavabo? 

– D’acord.

– Vols alguna cosa més, tu?

– No, gràcies.

L’Aleix s’aixeca, s’acosta a la barra, demana i després va al lavabo. Al cap d’un parell de minuts torna a seure amb l’Aina.

– Ja torno a ser aquí. Per on anàvem?

– De moment t’has volgut embolicar amb la Sílvia i la Judit. El que no sé és si amb la Judit també estaries mig any abans de fotre-li mà.

– Carai, tu! Ets dura de pelar, eh? Si t’avorreixo m’ho dius i canvio de tema.

– No, de cap manera, ho trobo molt interessant. I m’agrada molt que t’expliquis amb exemples, i no em refereixo només a que així la cosa té més suc. És molt més clarificador, de debò. A qui més tenim?

– Segur que vols que continuï? A mi no em fa res parlar-ne, al contrari, però tampoc m’agradaria que t’ho prenguessis com un joc.

– Perdona, ja saps que sóc bastant de la conya, i potser a vegades em passo una mica. La meva intenció no és fotre’t, home! Mai havia tingut una conversa així amb un home; ho trobo molt interessant. I permet-me que et digui que tens bon gust amb les noies.

– Això és modèstia per part teva, tenint en compte el que t’he dit abans sobre tu –diu amb ironia.

– Doncs mira, no ho negaré pas. Tot i que del meu atractiu encara no n’has parlat.

– Ara mateix ho anava a fer.

– Espera. Ja sé que no és un joc, però deixa’m endevinar si hi ha alguna companya de feina més a qui trobis atractiva.

– Com vulguis. Tampoc crec que sigui gaire difícil encertar-ho.

– A veure, podria ser la... –passen uns segons– Natàlia?

– Bingo. La Natàlia està ben bona i té unes corbes que maregen.

– I parlant com en parles, diria que el seu atractiu és més aviat sexual. M’equivoco?

– No, no t’equivoques. Per tant, si tornem enrere en el temps, i recordem el que ha passat abans quan t’he donat un cop d’ull a l’escot...

– No ha estat un cop d’ull, nen –el talla–. Has clavat la vista a les meves tetes. Si no t’arribo a avisar, encara tindries els ulls allà.

– La realitat és tan subjectiva –diu mig sospirant.

– Dedueixo per tant, que, per a tu, el meu atractiu és purament sexual, oi?

– No vas mal encaminada, però compte amb mal interpretar-ho.

– Mal interpretar el què? Que mentre amb altres dones primer faries un cafè i no te les enduries al llit fins la desena cita, a mi intentaries follar-me a les primeres de canvi? Interpreto malament? –diu, aixecant una mica la veu, però sense deixar entreveure si l’enuig és seriós o de broma.

– Em deixes parlar?

– Sí.

– Sense interrompre’m?

– Ho intentaré.

– Gràcies. El que vull dir és que sí, el teu atractiu és molt sexual, però crec que això tampoc t’ha sorprès gaire. Que un home...

– Un home o tu?

– Tens raó, parlo per mi. No veig quin mal hi pot haver en sentir una forta atracció sexual i anar-se’n al llit a la primera cita. Qui diu que, a partir d’aquí la cosa no pot evolucionar cap una relació més seriosa? Per què no ens podríem enamorar després d’haver fet l’amor? 

– O sigui, que seria el camí invers del que faries amb la Sílvia?

– Més o menys, però amb el mateix final: una relació seriosa. Espero no haver-te ofès. 

– No, noi, fa falta molt més per ofendre’m. M’agradaria, però, fer-te una pregunta ben senzilla, sense tantes complicacions.

– Digues.

– Si quan treballava allà ja feies bromes una mica pujades de to (que en cap cas vol dir que fossin grolleres i que et puc assegurar que em divertien força), i després d’explicar-me tot això avui, just quan poca estona abans m’has repassat de dalt a baix...

– Sort que la pregunta era senzilla...

– Tens raó. Al gra: tu el que vols és enrotllar-te amb mi?

La pregunta, feta de manera tan directa, sorprèn a l’Aleix, que ha de respirar uns segons abans de respondre. Tot aixecant les celles, l’Aina marca el dos a dos amb el dits.

– No, ja t’he dit que estic enamorat de la meva dona. Només he teoritzat, per dir-ho d’alguna forma –diu empassant saliva.

– És que em costa d’entendre, la veritat sigui dita. He de reconèixer que ho has explicat prou bé, però es fa estrany que et diguin que volen fer un clau amb tu, però només en la teoria, saps? No m’ho acabo d’empassar. 

– Et sonen les paraules fidelitat i lleialtat?

– Au va, no siguis ridícul. Una relliscada la pot tenir qualsevol. O una nit boja de passió. Fins i tot, les persones més enamorades han fotut cagades de l’alçada d’un campanar.

– No dic que no, però no és el meu cas –diu amb aparent tranquil·litat.

L’Aina respira a fons durant uns segons, fent apujar el tòrax de manera ostensible, mentre, amb un somriure a la cara, mira fixament l’Aleix. Agafa el bolígraf que l’Aleix havia deixat a la taula, arrenca un tovalló de paper i hi escriu alguna cosa. Doblega el paper per la meitat tants cops com li és possible i li diu:

– Mira, noi, aquí tens el meu número. Adéu.  

Agafa els llibres i surt de la cafeteria. L’Aleix, mentrestant, mira el paper durant una estona. Negant-se a si mateix, l’agafa i el comença a obrir. Quan ja el té del tot obert, el gira ràpidament i el deixa amb el número escrit boca avall. Intenta inspirar a fons i lentament perquè nota que la respiració se li està accelerant per moments. Fa una ullada cap pel sostre i es pregunta si han apagat l’aire condicionat de l’establiment. L’erecció que té és imponent. Pensa en la Magda, la seva dona. Finalment tomba el tovalló d’una revolada i llegeix dos números: 3-2. Amb una lleugera ganyota a la cara, respira més alleujat que no pas decebut i surt de la cafeteria.

Quan arriba a la ferreteria, la troba tancada. 

Conte escrit el 26 de juny de 2016.
Revisat el 14 de maig de 2018.

4 comentaris:

  1. Bon final, ben trobat. Però has tirat d'una bona colla de tòpics per escriure el relat, eh...

    ResponElimina
  2. Uiiiiii, quasiiiii!!!
    Quasi, què?
    No ho sé, però quasi! :)

    ResponElimina