dilluns, 25 de febrer del 2013

L’home del frac

Havia esmorzat i dinat el mateix menú dels darrers cinc dies: pa amb confitura. Era tot el que li quedava al rebost després de passar dues setmanes sense sortir de casa. Avui no soparia, però l’endemà hauria de baixar al carrer i comprar algunes coses. Es va acostar a la finestra i, entre les cortines, va buscar l’home que l’havia estat seguint els darrers quinze dies. Palplantat a la seva cantonada habitual, l’home del frac fumava un cigarret.

La crisi econòmica, les negatives de crèdit dels bancs i la manca d’inversors agosarats li havien enfonsat un negoci rere un altre, fins arribar a la ruïna total amb el tancament de la fàbrica de confitures de fruites tropicals provinents de cultius ecològics. Poc temps després es va adonar que el seguia l’home del frac. Fos qui fos qui s’entestés a cobrar, ho tenia magre: amb prou feines li quedaven mil euros que, per precaució, havia retirat del banc abans de la fallida final.

El seu cap no parava de donar voltes i més voltes sobre com podria esquivar l’home del frac. Pensava assegut, caminant pel passadís, estirat al llit, dret de cara a la paret, però no va trobar la solució fins que es va adonar que donava voltes i més voltes a la taula del menjador.

L’endemà, cap a les deu del matí, va sortir de casa caminant enèrgicament. No obstant això, i tal i com s’esperava, l’home del frac estava en forma i no tenia cap problema per seguir-lo. Finalment va arribar al seu destí, una sastreria, d’on va sortir al cap de deu minuts vestit amb un frac. Es va dirigir a la plaça més propera i va començar a donar voltes i més voltes a la gran font ornamental que hi havia al mig.

Conte escrit el 8 de setembre de 2010.
Revisat el 2 de gener de 2013

dimecres, 13 de febrer del 2013

Novetat literària: 18 contes

Ara que falten poc més de dos mesos per Sant Jordi i que les editorials encara no han presentat les seves novetats, el responsable d’aquest blog aprofita el moment i en presenta una: 18 contes. Es tracta d’un recull dels contes que m’han premiat i/o publicat des del 2005 fins a dia d’avui. El títol del recull és un petit i modest homenatge als Nou contes de J.D. Salinger, sabent, com no podria ser d’una altra manera, que un servidor està a anys llum del creador de Holden Caulfield, encara que dupliqui el número de relats.

Qui avisa no és traïdor: no busqueu a les prestatgeries, perquè aquest recull no el podreu comprar a cap llibreria. Tampoc el trobareu en paper (si alguna editorial s’anima en aquest projecte, jo encantat de la vida!). 
Es ven només en format digital i, alhora, també artesanal. Així que si algú compra el llibre i hi troba alguna errada, que m’ho comuniqui per correu electrònic (mauricicm@gmail.com) o mitjançant un comentari a aquest post i miraré d’esmenar-lo. El recull està disponible en els següents formats electrònics: EPUB, MOBI, AZW, LIT, LRF i FB2, si bé us recomano que el demaneu en qualsevol dels tres primers formats, que estan més ben maquetats. I si no el podeu comprar, cap problema; podeu llegir tots els contes en aquest mateix blog (aquí al costat, a la dreta, hi ha els enllaços directes als contes premiats i publicats).

I el preu? El preu el poseu vosaltres. Què us sembla? Però, que quedi clar: a mi no me’l digueu perquè no el vull saber. Aquells que vulguin el llibre només cal que facin un donatiu (el que bonament es pugui) a una ONG; si no sabeu amb quina organització col·laborar, aquí teniu un enllaç que us pot orientar. Un cop fet el donatiu, només cal que m’aviseu, sigui amb un comentari a aquest post o, si preferiu la discreció, per mitjà d’un correu electrònic, especificant sobretot el format d’arxiu. Acte seguit, jo us enviaré el recull de contes tan aviat com pugui.

Què me’n dieu? Us animeu a convertir 18 contes en un supervendes? Serà un best-seller? Somiar encara és gratuït...


dilluns, 11 de febrer del 2013

dimarts, 5 de febrer del 2013

Coses de parella. Les presses

– Si vols fumar, endavant, eh? No em molesta gens ni mica, de debò.

– Gràcies, però no et voldria empudegar la casa. A més a més, poques vegades he fumat després de fer-ho. I em sembla que sí que et molesta pel que he vist abans al restaurant.

– Que no, que no, creu-me. Durant el sopar tenia com una certa coïssor a la gola, però ara ja m’ha passat. I tot gràcies a tu, campió!

– Però el cas és que no en tinc ganes, saps? Jo diria que això de fumar després de fer l’amor és més aviat un tòpic; o potser no, però jo parlo per mi.

– Si tu ho dius, segurament deu ser així. Això em fa pensar en alguns altres tòpics, com per exemple aquell que la dona li posa nota a l’home.

– Uf! Ja el pots deixar córrer també aquest.

– Per què? No has pensat que potser has aconseguit una nota més que bona?

– Encara que sigui així, és igual; malament aniríem si ens agaféssim això com si fos un examen.

– Sí, sí, tens tota la raó del món. Però crec que també és de justícia reconèixer el savoir faire. I, en el teu cas, et poso un vuit i mig. Què et sembla? Havia pensat en un nou, i te’l mereixes, però prefereixo deixar-te a les portes de l’excel·lent; suposo que ja entens els meus motius, oi que sí, guapíssim?

– Perfectament i, de totes maneres, gràcies per aquesta puntuació. No obstant això i com ja t’he dit, no sóc gaire partidari d’aquesta mena de coses.

– D’acord, d’acord, queda entès. No en parlem més. Canviant de tema, quins plans tens per aquest proper dimecres?

– Dimecres? No ho sé pas; hauria de consultar la meva agenda.

– Agenda? Però, no has dit durant el sopar que tu no en feies servir, i que confiaves plenament en la teva memòria? T’ho comento perquè tinc dues entrades per al teatre. Hi havia d’anar amb una amiga meva, però m’agradaria més que vinguessis tu. Què hi dius?

– Doncs no ho sé, la veritat. La meva feina m’impedeix fer plans a curt termini, i potser ara et dic que sí i llavors resulta que dimecres no puc. Jo, de tu, hi aniria amb la teva amiga. Així t’assegures que aprofites les entrades.

– Vols dir que no t’ho podries arreglar? Pensa que la funció és tard, cap a les deu de la nit, si no recordo malament.

– Potser sí, qui sap, però el que passa és que el dimecres és un dia dolent per a mi. He d’anar sovint a visitar els clients per mil coses diferents.

– I el dijous? Podríem anar al cinema. Et deixo triar pel·lícula i tot, què et sembla? Però estigues tranquil, que m’agrada gairebé tot, fins i tot les de por. Això sí, llavors t’hauràs de preparar per tenir-me arrapada a tu durant dues hores, eh? Mira què et dic, que potser només et deixo triar entre pel·lícules de por!

– Impossible, els dijous tinc futbol amb els amics.

– Vaja, ja veig que ets car de veure entre setmana. Però, i el cap de setmana? Podríem quedar per sopar el divendres o el dissabte, no? O, espera, què et semblaria passar tot un dia fora? Ens aixequem ben d’hora, agafem el cotxe i anem a fer alguna visita cultural; després dinem en algun lloc maco i per la tarda ens perdem una estona pel bosc i, qui sap, potser podríem fer-ho en plena natura. Només de pensar-hi, marxaria ara mateix, t’ho ben juro.

– És que...

– Encara millor: i si marxem tot el cap de setmana? Conec una casa rural preciosa prop de Girona on estaríem la mar de bé. I des d’allà hi ha un milió de coses per fer: podem anar a la platja i amagar-nos en alguna cala recòndita, o potser algun recorregut cultural per Girona, o relaxar-nos en qualsevol balneari, o una caminada pels volcans d’Olot... O si t’estimes més anar cap al sud, podríem fer una ruta vinícola pel Priorat, perdre’ns per les vinyes, caminar pels Ports de Beseit, asseure’ns a la ribera de l’Ebre, visitar Tarragona, gaudir de la pau del delta...

– Un moment, un moment! Para el carro, que et veig molt embalada. Pensa que fa tot just quatre hores que ens hem conegut. Tu no saps res de mi, ni jo de tu.

– Però hi ha coses que una dona les sent, les nota, les percep, i estic segura que amb tu no m’equivoco. Hi posaria la mà al foc.

– Jo de tu no aniria tan ràpid. Potser no ho saps perquè ha estat el segon cop que hi anaves, però ens hem conegut en una discoteca on hi ha un munt de gent desesperada. Gairebé podríem dir que és un outlet de la carn. No t’ofenguis, si us plau, que jo sóc el primer desesperat. Ara bé, si hi ha una cosa que he après en aquests darrers temps, és que no hi ha pitjor desesperat que aquell que no ho sap ni dissimular. Aquests ni se n’adonen que ho són. I ara, potser serà millor que me’n vagi. 

Conte escrit el 5 de març de 2009.
Revisat el 4 de gener de 2013.