dimarts, 5 de febrer de 2013

Coses de parella (III). Les presses


– Si vols fumar, endavant, eh? No em molesta gens ni mica, de debò.

– Gràcies, però no et voldria empudegar la casa. A més a més, poques vegades he fumat després de fer-ho. I em sembla que sí que et molesta pel que he vist abans al restaurant.

– Que no, que no, creu-me. Durant el sopar tenia com una certa coïssor a la gola, però ara ja m’ha passat. I tot gràcies a tu, campió!

– Però el cas és que no en tinc ganes, saps? Jo diria que això de fumar després de fer l’amor és més aviat un tòpic; o potser no, però jo parlo per mi.

– Si tu ho dius, segurament deu ser així. Això em fa pensar en alguns altres tòpics, com per exemple aquell que la dona li posa nota a l’home.

– Uf! Ja el pots deixar córrer també aquest.

– Per què? No has pensat que potser has aconseguit una nota més que bona?

– Encara que sigui així, és igual; malament aniríem si ens agaféssim això com si fos un examen.

– Sí, sí, tens tota la raó del món. Però crec que també és de justícia reconèixer el savoir faire. I, en el teu cas, et poso un vuit i mig. Què et sembla? Havia pensat en un nou, i te’l mereixes, però prefereixo deixar-te a les portes de l’excel·lent; suposo que ja entens els meus motius, oi que sí, guapíssim?

– Perfectament i, de totes maneres, gràcies per aquesta puntuació. No obstant això i com ja t’he dit, no sóc gaire partidari d’aquesta mena de coses.

– D’acord, d’acord, queda entès. No en parlem més. Canviant de tema, quins plans tens per aquest proper dimecres?

– Dimecres? No ho sé pas; hauria de consultar la meva agenda.

– Agenda? Però, no has dit durant el sopar que tu no en feies servir, i que confiaves plenament en la teva memòria? T’ho comento perquè tinc dues entrades per al teatre. Hi havia d’anar amb una amiga meva, però m’agradaria més que vinguessis tu. Què hi dius?

– Doncs no ho sé, la veritat. La meva feina m’impedeix fer plans a curt termini, i potser ara et dic que sí i llavors resulta que dimecres no puc. Jo, de tu, hi aniria amb la teva amiga. Així t’assegures que aprofites les entrades.

– Vols dir que no t’ho podries arreglar? Pensa que la funció és tard, cap a les deu de la nit, si no recordo malament.

– Potser sí, qui sap, però el que passa és que el dimecres és un dia dolent per a mi. He d’anar sovint a visitar els clients per mil coses diferents.

– I el dijous? Podríem anar al cinema. Et deixo triar pel·lícula i tot, què et sembla? Però estigues tranquil, que m’agrada gairebé tot, fins i tot les de por. Això sí, llavors t’hauràs de preparar per tenir-me arrapada a tu durant dues hores, eh? Mira què et dic, que potser només et deixo triar entre pel·lícules de por!

– Impossible, els dijous tinc futbol amb els amics.

– Vaja, ja veig que ets car de veure entre setmana. Però, i el cap de setmana? Podríem quedar per sopar el divendres o el dissabte, no? O, espera, què et semblaria passar tot un dia fora? Ens aixequem ben d’hora, agafem el cotxe i anem a fer alguna visita cultural; després dinem en algun lloc maco i per la tarda ens perdem una estona pel bosc i, qui sap, potser podríem fer-ho en plena natura. Només de pensar-hi, marxaria ara mateix, t’ho ben juro.

– És que...

– Encara millor: i si marxem tot el cap de setmana? Conec una casa rural preciosa prop de Girona on estaríem la mar de bé. I des d’allà hi ha un milió de coses per fer: podem anar a la platja i amagar-nos en alguna cala recòndita, o potser algun recorregut cultural per Girona, o relaxar-nos en qualsevol balneari, o una caminada pels volcans d’Olot... O si t’estimes més anar cap al sud, podríem fer una ruta vinícola pel Priorat, perdre’ns per les vinyes, caminar pels Ports de Beseit, asseure’ns a la ribera de l’Ebre, visitar Tarragona, gaudir de la pau del delta...

– Un moment, un moment! Para el carro, que et veig molt embalada. Pensa que fa tot just quatre hores que ens hem conegut. Tu no saps res de mi, ni jo de tu.

– Però hi ha coses que una dona les sent, les nota, les percep, i estic segura que amb tu no m’equivoco. Hi posaria la mà al foc.

– Jo de tu no aniria tan ràpid. Potser no ho saps perquè ha estat el segon cop que hi anaves, però ens hem conegut en una discoteca on hi ha un munt de gent desesperada. Gairebé podríem dir que és un outlet de la carn. No t’ofenguis, si us plau, que jo sóc el primer desesperat. Ara bé, si hi ha una cosa que he après en aquests darrers temps, és que no hi ha pitjor desesperat que aquell que no ho sap ni dissimular. Aquests ni se n’adonen que ho són. I ara, potser serà millor que me’n vagi. 

Conte escrit el 5 de març de 2009.
Revisat el 4 de gener de 2013.

11 comentaris:

  1. Com a relat m'ha agradat, com sempre explorant la ment humana i els seus camins. Ara, el que no entenc és això de la desesperació d'ell. Està desesperat per què? Perquè només busca sexe? Perquè està sol? Si ella no li agrada, doncs bé, potser ho considera un polvo d'una nit i prou, però potser si es deixés estar de ximpleries podria deixar d'estar tan desesperat com es declara...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que volia transmetre és que es pot estar desesperat però tenir encara una mica de lucidesa i no aparellar-se amb la primera que passa.

      Gràcies pel comentari, de debò, que a vegades quan un escriu ho veu tot molt clar, i potser no ho era tant.

      Elimina
  2. M'ha agradat molt l'escena, sobretot perquè reflecteix les dues cares del "polvo d'una nit". La desesperació per aparellar-se d'ella que el tira enrere a ell. És paradoxal com podem arribar a compartir una intimitat amb algú sent dos desconeguts, i això ho mostra molt bé el teu relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro que t'hagi agradat. És el millor elogi que es pot rebre!

      Elimina
  3. No sé si t'ho havia dit mai però el teu estil em recorda una mica a les pelis del Tarantino. En algunes escenes, on normalment impera l'instint i les decisions preses en calent, vosaltres us dediqueu a racionalitzar fins a uns extrems que, de tan inversemblants, acaben semblant lògics i coherents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai tu, no passa cada dia que et comparin amb en Tarantino... El trucaré, que segur que a ell també li haurà agradat l'afalac!

      Elimina
    2. Hi ha gent capaç de racionalitzar molt en situacions com aquestes, sembla impossible però no ho és!

      Elimina
  4. doncs per mi sí que queda clar que és un desesperat pel simple fet d'anar a aquest outlet, me l'imagino acceptant la seva condició en el moment de capitular i comprar l'entrada. però almenys és ben conscient.
    potser seria més sorprenent alternant el rol home-dona, en tot cas, mira que poden arribar a ser patètics els humans...

    ResponElimina