dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida en un xip



Segons les estadístiques de Facebook, ara mateix hi ha més de vuit cents milions d’usuaris actius en aquesta xarxa social, cosa que la situaria, si la tractéssim com un estat, just per darrere de la Xina i l’Índia. La taxa de natalitat a Facebook, si és que podem anomenar així les altes d’usuaris, duu un ritme vertiginós, però també és de suposar que, malgrat la joventut d’aquest nou “estat”, uns quants milers d’aquests usuaris ja deuen haver mort, tot i que difícilment es deuen comptabilitzar. Milers i milers de persones han deixat aquest món però continuen ben vives a Facebook i a tants altres llocs virtuals, i tot gràcies a una contrasenya que, si el finat havia sabut guardar-ne la seva confidencialitat, ningú més coneix.

Desconec si existeix algun mecanisme per fer saber als responsables de les xarxes socials que un familiar o un amic ha mort i així poder eliminar la seva personalitat virtual. El que queda clar, però, és que mentre el perfil segueixi actiu, aquelles persones que tenia afegides com a amistats li podran escriure missatges al mur –a la vista de tothom– com si res hagués passat. Això és el que, malauradament, li va passar a en J., una de les amistats que tenia afegides jo al meu perfil, que va morir mesos enrere, però que igualment ha rebut un munt de felicitacions pel seu aniversari ara fa pocs dies.


En una vida cada vegada més virtual, en el que les preteses amistats amb prou feines saben si estem vius o morts, no seria d’estranyar que tard o d’hora ens implantessin un xip que ens desconnectés automàticament del món virtual un cop haguéssim deixat el món real.


Text escrit el 14 d’octubre de 2011.

PS (16 de febrer de 2013): sembla que el tema ja està solucionat.

7 comentaris:

  1. És una magnífica idea aquesta del final, i et diré més, crec que acabarà passant.

    Quan deies que la comunitat també havia tingut morts em pensava que et referies a donar-se de baixa, que també hi ha casos, però pel que en sé et tenen tan agafats pels collons que no és cosa tan fàcil. Però si parlem de morts de veritat, com el cas que expliques, diré que això passa per tenir tants 'amics' en aquestes xarxes socials del dimoni. Els familiars del tal J., els seus amics més propers, companys de feina, veïns i altra gent del seu voltant saben positivament que el pobre va finar. Per tant, qui són els interfectes que el feliciten pel seu aniversari?? Doncs els 'amics' virtuals que en algun cas no se sap ni d'on han sortit. Quins amics, eh?

    Jo no tinc facebook, passo totalment d'aquest nou país. El que em preocupa és dinyar-la per sorpresa i no tenir temps d'avisar la gent dels blogs, que si bé potser no són amics a tots els efectes, sí que els tinc una estimació especial i no voldria que patissin per una desaparició sobtada. Algun cop ja he dit que no marxaré mai sense avisar, que si algun cop, de sobte, deixo d'escriure i de comentar a tort i a dret, que es preocupin. No costa res deixar un missatge minso, encara que sigui, per dir que deixes el món virtual, i així la gent queda tranquil·la.

    Com m'embolico, però el tema em sembla molt interessant, de veritat. Estem tan ficats a la virtualitat, i és tot tan nou encara, que ens anem trobant problemes com aquest i hem d'anar pensant en solucions sobre la marxa.

    ResponElimina
  2. Això s'arreglaria amb una desaparició automàtica si el propietari del compte no hi entrés en un temps determinat, avisant-ho quan et registres.
    De tota manera, la teva opció és tan surrealista com molts dels amics que un va afegint al seu món virtual.
    Petons.

    angie

    ResponElimina
  3. Ep, Maurici. Just l'altre dia pensava en coses d'aquestes, però a nivell blocaire. Què passaria si un blocaire que coneixes a la vida real es morís? Segurament ningú podria accedir a tancar el seu bloc o almenys els comentaris. I què, llavors et toca a tu fer un post per avisar a la resta que fulanet de tal bloc s'ha mort? Ostres, és un mal rotllo!

    També ho vaig pensar fa temps per culta del fb, aquell cop. Va morir una noia, coneguda llunyana, i em vaig preguntar què passaria amb la seva compta de Facebook. La veritat és que no en tinc ni idea, perquè jo no era "amiga virtual" seva, i la veritat és que em sembla de mal gust demanar-ho a gent que li era propera...

    És un tema lleig. Em penso que deixaré la meva contrassenya apuntada a sota d'una rajola del bany perquè pogueu eliminar el meu facebook si em moro!! Uhms, m'ho he repensat... de cap manera, que em regiraríeu el mail! Quina vergonya!

    ResponElimina
  4. Jo espero que la meva família us digui què, i el bloc quedi tancat quan es pugui... No tinc Facebook, és un rotllo.

    ResponElimina
  5. Tens molta raó, i m'has fet pensar un motiu més per esborrar-me del facebook, on hi sóc i cada dia estic una mica més penedida perquè els meus "amics virtuals" són exactament això.
    Estic segura que, com dius, si em moro, em felicitarien la majoria pel meu aniversari. Segur!
    Així que m'obligues a preguntar-me: què coi faig al facebook?

    ResponElimina
  6. Molt bona reflexió. La veritat que podria dir-se que ara els nens ja no neixen amb un pa sota el braç, sinó amb un Facebook sota el braç!

    ResponElimina
  7. Els dos primers microrelats m'han semblat brillants en el seu contingut i en el seu redactat acurat i concís. Et felicito.
    En relació a aquesta reflexió sobre la "continuïtat" dels nostres perfils a les xarxes socials després del nostre traspàs, m'ha fet pensar que deu ser tota una temptació per al finat continuar fent-los servir d'alguna manera (potser "abusant" dels nostres amics amb qui teníem una base comuna més àmplia) per seguir enviant missatges des del més enllà durant un temps indeterminat… Dóna per una versió Facebook de "Ghost" no creus?

    ResponElimina