El blog fa 5 anys!

Avui fa cinc anys que vaig publicar la primera entrada al meu blog. Si algú té temps i ganes de llegir-la pot interpretar, sense por d’equivocar-se, que l’entusiasme per entrar en el món blogaire no era precisament desbordant. En aquell moment ho vaig viure així i no me n’amago pas; tal i com vaig escriure, l’objectiu principal era que els meus contes no es quedin amagats a les catacumbes del disc dur del meu ordinador. 

Cinc anys, però, donen per molt: m’he casat, he deixat de fumar, ha nascut el meu primer fill, i fins i tot he aparegut a la contraportada d’un diari, per anomenar alguns fets en estricte ordre cronològic. I durant tot aquest temps, i com també en tants altres temes, he canviat d’opinió respecte als blogs. Si fa cinc anys el blog no era res més que un recurs on poder publicar els meus escrits i relats, avui en dia s’ha convertit en una autèntica passió. Una prova és la periodicitat amb la que publico les entrades, que gairebé mai supera la setmana, així com també el fet de programar-ne pels dies que sé que no seré a casa, com per exemple les vacances.

A més a més, gràcies al blog (i també a la falta de temps, tot cal dir-ho) he conreat cada cop més el gènere del microrelat i d’aquí han aparegut les sèries de microrelats El pare responsable i QWERTY; i ja que hi estem posats, avanço que properament en naixerà una altra batejada amb el nom de El dit a la nafra. També és a causa del blog que a vegades vagi badant pel carrer i trobi aquella fotografia, com per exemple aquesta, que no hagués vist d’una altra manera. No diré que es veu el món d’una altra manera, que podria fer pensar que sóc un tros de fatxenda, però sí que és cert que s’activa algun mecanisme diminut del cervell que fa que estiguis una mica a l’aguait i tinguis una mirada un pèl diferent de la que tenies (una cosa semblant em va passar quan vaig començar a escriure). En definitiva, El blog del Maurici m’ha enriquit a nivell personal, m’ha fet i em fa passar molt bones estones i, per si no fos prou, m’ha permès conèixer altres blogs de gent ben diversa que tenen moltes coses interessant a dir.

Ara bé, si fins ara he parlat de la part positiva, ara toca fer-ho de dos aspectes que no ho són tant. El primer és que la dedicació al blog comporta temps i aquest temps emprat ha perjudicat, vulguis o no, a l’escriptura de nous contes i especialment contes llargs (pocs, molt pocs, en aquests darrers anys); en contrapartida, i tal i com he escrit abans, sóc molt més prolífic en el microrelat, format que encaixa a la perfecció amb la lectura en pantalla. L’altre aspecte negatiu, i aquest ja és una mica més preocupant, és el que el material comença a escassejar. Suposo que aniré escrivint i alimentant el blog, però tinc la sensació que tot plegat té data de caducitat. Això sí, de moment, és indefinida. En tot cas, però, la premissa principal del blog és passar-m’ho bé. Si algun dia sento que és més una obligació que no pas una altra cosa, baixarem persiana i tancarem etapa. Mentrestant, però, El blog del Maurici continuarà obert i qui sap si amb projectes tan engrescadors com el del recull 18 contes. Alguna idea a llarg termini ronda pel cap; a veure si s’arriba a materialitzar.

I no puc acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que em llegiu; sou vosaltres qui acaba donant l’autèntic sentit al blog. Hi ha gent que diu que escriuen per ells mateixos; jo també, però sobretot escric perquè m’agrada que em llegeixin. Deu ser vanitat d’escriptor amateur...

A reveure!