Coses de parella. La carbassa

– I tu, què tal? Com et va amb aquella noia de qui em vas parlar ja fa unes setmanes? Ha passat per casa teva, campió?

– No, i em sembla que ja està tot dat i beneït.

– Què vols dir? Que no tira endavant la cosa? Però per què? Si, tal i com ho explicaves, semblava que el tema podia funcionar, no?

– Sí, sí, o això em pensava. Però, pel que es veu, no buscàvem el mateix. Jo volia anar un pas més enllà, però ella s’estima més que siguem amics i prou.

– Carai! Em sap greu, xaval. Després diran que als homes els fa por el compromís...

– Bé, tampoc crec que es tracti d’això, sinó que senzillament ella sí que m’agrada, i jo no li dec acabar de fer el pes. Tan simple com decebedor.

– Ei va, no et preocupis! Com se sol dir: ella s’ho perd!

– Sí, clar, aquesta és la frase típica dels col·leccionistes de carbasses.

– Va, va, no en facis un drama ara, eh?

– No en faig cap drama, però què vols que et digui, em fot.

– Però, estàs segur que no hi ha esperances? T’ho ha dit clarament ella que només vol que sigueu amics?

– No, amb aquestes paraules textuals no, però tampoc sóc tan burro com per no saber interpretar certes coses.

– Buf! Què vols que et digui! No que siguis burro, eh? Em refereixo a les interpretacions diferents que poden tenir les paraules i més en el cas de les dones, creu-me. Si tu ho veus blanc, elles ho veuen d’un matís grisós mig tornassolat.

– En aquest cas, et puc assegurar que no és així.

– Ah, no? Doncs llavors et dono la raó: havies trobat una dona ben especial, però en el sentit que deu ser rara de pebrots. Una dona que veu el blanc, blanc, i el negre, negre. Això és inaudit!

– Ei, no et passis un pèl, eh?

– Ui, tranquil, tranquil, que no ho deia amb mala intenció. Però, escolta, em sembla que començaves a estar-ne enamorat, eh? Oh, pobrissonet!

– Ets un pesat, ho sabies? I no, no crec pas que n’estigués enamorat, però bé, alguna cosa sí que començava a sentir per ella. Però d’aquí a estar-ne enamorat hi ha tot un món. D’alguna cosa han de servir les clatellades anteriors.

– Però, a veure, n’estàs segur, i quan dic segur, vull dir segur, seguríssim, que no queda cap possibilitat?

– Com t’ho he de dir? Si dic que no és que no. Hi ha paraules que no admeten més que una interpretació possible.

– I no em pots dir el que et va dir ella? Tan personal és? O és massa fort?

– No, t’ho puc dir, no pateixis. L’últim dia que estàvem parlant pel Messenger...

– Pel Messenger? Però m’estàs dient que t’ha enviat a pastar fang pel Messenger?

– Em deixaràs acabar?

– Sí, perdona.

– Doncs el que et deia: la conversa va ser bastant insípida tota l’estona i alguna cosa ja s’intuïa, però la punyalada va arribar quan ens vam acomiadar. “Cuida’t”, va escriure. “Cuida’t”! T’ho pots arribar a creure?

– No!

– Sí.

– Col·lega, et dono la raó, no hi tens res a fer. “Cuida’t” no admet discussió.

Conte escrit el 27 de novembre de 2010.

Revisat el 10 d’octubre de 2014.