Tant és si es tracta d’una moda, d’una febre o de si molta població s’ha conscienciat que l’activitat física ajuda a tenir una bona salut, però el fet és que es veu gent corrent per tot arreu. Cada dos per tres descobreixes que aquest o aquell altre conegut surt a córrer amb certa assiduïtat. Alguns que poc temps abans tancaven bars i fumaven com carreters han fet un gir de cent vuitanta graus i quan tenen una estona lliure es calcen les vambes, es lliguen el GPS al braç i van a fer quilòmetres. Diuen que enganxa, cosa que no sé perquè no ho he provat (i, per ara, no em motiva gaire), però alguna cosa deu tenir quan tants i tants s’hi llencen i hi queden atrapats.
El que ja no trobo tan saludable és la fal·lera per les curses. El desig de superació és intrínsecament humà però sempre amb uns límits raonables si no es vol prendre mal, i veient la distància i el perfil d’algunes curses (de fins a 100 quilòmetres!) entenc el que em va dir un conegut meu, exesportista d’elit: les asseguradores mèdiques deuen estar d’allò més contentes. Malgrat tot, sembla que els trets van per una altra banda, i un exemple és la marató de Nova York, segurament la més popular i desitjada per tots els corredors, i que ha estat condecorada amb el premi Príncep d’Astúries dels esports.
El que em sobta més, però, és no haver sentit a cap metge o a cap expert en alt rendiment esportiu posar el crit el cel pel fet de realitzar esforços considerables en un entorn tan contaminat com són gairebé totes les ciutats d’aquest món. El dia de la marató es tallen carrers però la grisor que conformen les tones de brutícia ambiental que romanen durant dies i dies sobre els nostres caps necessiten ventades o pluges intenses per tal que s’esvaeixin i aquestes, de moment, no es poden encarregar.
Potser la millor manera de resumir la contradicció entre esport i contaminació apareixia al número 45 de la revista Opcions (publicació molt recomanable): Com és que davant de la notícia que l’atmosfera de Barcelona està superant regularment els límits de contaminants admesos com a acceptables, l’Ajuntament recomana no sortir a fer exercici al carrer, en lloc de restringir la circulació de vehicles motoritzats almenys mentre no millori l’aire? Evident, no?
Text escrit el 25 de juny de 2014.
Jo tinc una pregunta. Què més dóna fer esport o no a la ciutat, si total respirem tot el dia l'aire contaminat que ens envolta. Fent esport potser inal·les més aire, peròigualment, de tot el dia no te'n salves. Tampoc no veig massa on és el problema. Efectivament, la solució és limitar les emissions, però no sembla que l'ajuntament estigui massa per la labor.
ResponEliminaLa diferència és que si l'obligatorietat o no de l'activitat. Per la ciutat t'hi has de moure per anar a treballar, a comprar o portar els nens a l'escola. Fer esport en entorns contaminats és un acte voluntari, no?
Elimina