dijous, 30 d’abril del 2020

El populista

Tots els assessors contractats de manera directa o indirecta, basant-se en els informes propis i també en d’altres encarregats a les grans consultories globals, li recomanaven el mateix al president: d’aquesta crisi econòmica només se’n sortirà amb mesures econòmiques dràstiques que, per força, seran impopulars. No pot ser d’altra manera; com deia la senyora Thatcher: no hi ha alternativa.

El tècnic sanitari que repartia mascaretes va gosar dir que, tenint en compte que 2.153 persones tenien més riquesa que 4.600 milions de persones, en realitat hauria de ser el contrari: es podria aplicar una mesura que afectés a molt poca gent i, en cap cas, llavors, seria impopular.

A l’acte, el general de l’exèrcit que participava en la reunió va donar l’ordre d’arrestar aquell element, despatxar-lo de la seva feina per molt essencial que fos i confinar-lo de manera permanent revisable.

Conte acabat el 30 d’abril de 2020.

dilluns, 20 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (i 31). Dietari

Amb aquest text acabo aquest dietari. Quan el vaig començar no sabia pas fins on arribaria però no m’esperava escriure durant trenta-un dies seguits. Ha estat tot un exercici de perseverança que mai fins ara havia dut a terme. Com a escriptor amateur he tingut èpoques molt prolífiques en les que escrivia contes sense parar i també d’altres en què no hi havia cap interès ni ganes. Els darrers anys han estat ben mandrosos, amb algunes excepcions en forma de microrelats de poques línies.

El dietari també ha suposat un experiment personal. Des d’abans d’acabar l’escola, jo ja tenia clar que volia ser periodista i, per ser més concrets, periodista de premsa escrita i, per ser encara més concisos, el meu somni era ser un columnista d’aquests que escriuen el que els rota cada dia. El somni però, es va anar difuminant amb el temps i una nota no prou bona a la selectivitat el va acabar d’enterrar. Amb els anys em vaig reconvertir, amb autèntic entusiasme, en tècnic informàtic, però el cuquet del periodisme sempre era allà. No va ser fins que em vaig descobrir com a narrador que vaig entendre que, més enllà del periodisme, a mi el que m’agradava era escriure.

Menys novel·la, la meva assignatura pendent, he escrit més o menys de tot en prosa, però mai un dietari com si fos, com ja s’ha dit abans, un columnista que escriu el que li rota cada dia. I, després d’haver tastat l’experiència durant un mes seguit, he d’admetre que a vegades no és fàcil trobar sobre què escriure i, després, fer-ho amb una certa qualitat (que no sempre crec haver assolit). Des d’aquí, voldria expressar la meva admiració per aquests columnistes irredempts, d’alguns dels quals en sóc seguidor fervent.

Que el dietari acabi no significa que deixi d’escriure però sí que em deslliuro del fet de fer-ho cada dia. A partir d’avui aquest blog torna a la seva pausada i mandrosa quotidianitat, és a dir que escriuré el que em roti quan em roti.

Res més. A reveure i a cuidar-se!

diumenge, 19 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (30). 30 anys

M’he fet venir bé l’entrega número trenta d’aquest dietari coronavíric per celebrar que demà farà trenta anys de la cançó 20 de abril, de Celtas Cortos. De fet, el disc al que pertany la cançó, Cuéntame un cuento, és de l’any 1991 però tots els que estimem aquest grup recordem perfectament com començava: 20 de abril del 90...

Espero que aquest bon grup no tingui la mala idea d’escriure una nova versió que comenci pel 20 de abril del 20, perquè com li preguntin a la noia hola chata, ¿como estás?, com a mínim els envia a pastar fang: Confinada, burro!

dissabte, 18 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (29). Compte!

Ja fa dies que busco, sense èxit fins ara, un cartell que, amb tot això d’aquest virus pandèmic, em podria solucionar un tema que no és menor. Clar que, ben pensat, em podria arriscar i dissenyar-lo jo mateix per després, quan acabi aquest confinament etern, produir-lo a escala massiva i així ajudar a aixecar la malmesa economia del país (i, de pas, convertir-me en un nou ric per poder comprar una casa molt més gran i amb un bon jardí en previsió per al proper confinament).

El problema és que jo, de disseny i dibuix, vaig més aviat just (i sóc generós amb mi mateix), així que hauré de buscar un soci que em dibuixi dos nens terrorífics amb forma de vector de transmissió i amb un text a sota que digui: “Compte amb els nens!”. Això, en forma d’adhesiu i ben enganxat a la portes de les cases, segur que serà un bon repel·lent de malfactors. 

Ja compto els bitllets.

divendres, 17 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (28). Manu militari (2)

Em va sobtar veure al televisor un megageneral amb armilla antibales metàl·lica (perdó, medalles ¿d’honor?) parlant sobre com combatre una pandèmia vírica. Però bé, si sortia allà, al costat del president, per alguna cosa devia ser. Així doncs vaig decidir aplicar els meus coneixements militars, que no són pocs comparats amb els de molta altra gent si tenim en compte que jo vaig fer el servei militar obligatori.

Diuen que és molt difícil que el virus estigui pul·lulant per l’aire però vés a saber, que tots sabem que hi ha molta fake news per tot arreu. Tenint en compte la seva mida segur que deu estar més per les altures que no pas pel terra, així que jo ja fa dies que vaig fer un cuerpo a tierra de la manera més johnrambonesca que us pugueu imaginar. Per tant, faig vida reptant, amb l’excepció de quan he d’anar al vàter, i la veritat és que em sento més segur. Malgrat tot, de tant en tant m’aixeco i desfilo de la manera més marcial possible i amb un tros de formatge de cabra a cada espatlla (a falta de l’entranyable animal a casa), per aixecar-me la moral i mostrar-li que a collons a mi no em guanya ningú i que no li tinc por. També m’he pintat la cara com si estigués al Vietnam perquè, si ens trobem, s’endugui tal ensurt que foti el camp cagant llets. Llàstima que no tinc subfusell però ho substitueixo per l’escombra i amb sons guturals balístics que fan feredat amb la veu greu que tinc; aquesta arma, almenys, no se m’encalla tres cops de cada quatre.

De moment estic ben sa i fort, sobretot a nivell mental, així que ja veieu que l’estratègia militar funciona.

dijous, 16 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (27). Manu militari (1)

A casa som quatre però no quatre qualsevol. Som quatre soldats i estem ben preparats per a la guerra. Tots, des del més gran al més petit, estem ben ensinistrats per a totes les tasques que ens siguin requerides en batalla: sí, matar també ho fem tots. Heu llegit bé: tots, tant hi fa l’edat que tinguis. Si algú s’escandalitza perquè un nen amb quatre anys mata, li respondré que, amb les lògiques limitacions de l’edat, ho porta fent des dels dos. Qui avisa no és traïdor.

Això sí, la guerra que ens explica en roda de premsa aquell home que no sé com no fa gepa del metall que arriba a dur el pit, aquella guerra, no l’entenem. I no l’entenem perquè no veiem l’enemic. Nosaltres sabem matar mosquits i poca cosa més. Pel que fa tota la resta intentem cuidar i cuidar-nos.

dimecres, 15 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (26). Lutxa!

Tots necessitem una certa activitat física i no descobrim res de nou si diem que els nens encara més. Al meu vector de transmissió petit, amb quatre anys sobre les espatlles, li encanten les lluites, especialment contra mi. Així, cada matí, just després d’aixecar-se i fer el pipi de torn, em busca i em diu: Lutxa? Això significa que anem al sofà i comença la lluita. Però no són lluites qualsevol: tenen puñetazo, cortazo, cabolo, hielo (que es neutralitza amb el rayo), tijeras (molt útils per fer pessigolles), purpurina (sí, ho heu llegit bé, i es combat amb viento) i també músculs i fuerza, que et serveixen per recuperar-te en un tres i no res quan estàs gairebé derrotat. I clar, com no podia ser d’una altra manera en aquestes edats en què les antenes sempre estan sintonitzades, el darrer atac és CORONAVIRUS!. Per sort, i al contrari del que passa fora de casa, el podem combatre també amb músculs i fuerza.

També haureu vist que gairebé tot és en castellà malgrat que a casa som catalanoparlants. Són coses de la immersió lingüística a les escoles, que li costa arribar al pati. Això sí, com que en aquest dietari mando jo, escric el títol com em dona la gana.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (25). Essencials

Dos dels comerços oberts (fins avui) durant aquests dies de confinament són els estancs i els quioscs. Pel que sembla són de primera necessitat i, ironies a part i pel que m’incumbeix a mi personalment, és ben bé així.

Algú pot pensar que els estancs són innecessaris perquè, més enllà de segells, venen tabac, i aquest producte en si mateix no és necessari per la subsistència humana, excepte, és clar, per als fumadors empedreïts. I jo, com exfumador empedreït (¡divendres ja farà nou anys de la darrera cigarreta!) entenc perfectament els fumadors. Ningú deixa de fumar per obligació sinó per motivació.

D’altra banda, els quioscs són necessaris perquè encara hi ha gent que compra el diari en paper (un petit plaer que cal rememorar de tant en tant). És probable, a més a més, que la gent que compra el diari en paper no consulti la premsa mitjançant Internet, així que és bo que puguin acudir als quioscs i triar aquell diari que creguin més fiable. Conformar-se amb el que es veu al televisor podria ser arriscat en alguns casos.

Però si per alguna cosa són realment vitals estancs i quioscs és perquè venen allò més essencial per als més durament confinats: els cromos de futbol i els petits ninots de goma que adoren els més menuts. És la seva petita alegria en aquests dies d’arrest domiciliari. Veient la consideració del govern cap als nens, segur que estancs i quioscs es mantenen oberts per aquest motiu. Segur...

dilluns, 13 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (24). El teu ordinador

Si ahir parlava de la màgia del copiar i enganxar, avui la posaré en pràctica i faré un refregit d’una entrada del meu blog de fa gairebé cinc anys. En resum: ¿tens ordinador(s) a casa? Sí. ¿L’exprimeixes a un nivell tan exagerat que l’aprofites també com a calefactor? No. Doncs no perdis ni un minut i instal·la algun dels múltiples programes de computació distribuïda i fes que el teu ordinador treballi en benefici de tothom. El coronavirus ens fa quedar a casa? Doncs des de casa intentarem desactivar-lo.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (23). Màgia

Aquests dies d’escola de clausura, el meu fill gran, amb vuit primaveres, ha de dur a terme algunes propostes i tasques que l’equip de mestres li ha encomanat. N’hi ha de voluntàries i d’altres que s’han de retornar fetes en un termini fixat. La manera de comunicar-nos amb la mestra és via correu electrònic. Ella ens envia les propostes, les descarreguem i a casa les anem fent amb prou bon ritme (triomfen les de matemàtiques, agraden les de música i activitat física, i són les de llengua les que costen un pèl més).

A l’hora de retornar les propostes, és el meu fill gran mateix qui escriu els correus electrònics. Així ens anem familiaritzant també amb aquesta eina que ens acompanya tantes i tantes hores: el teclat. I, clar, amb la informàtica també arriba la màgia: copiar, enganxar i desfer. CONTROL total!

dissabte, 11 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (22). Com el dijous

El que ha passat amb les mascaretes és d’aquelles coses que farien riure si no fos perquè la situació actual és massa greu: de ser necessàries en només alguns casos concrets, hem passat a la recomanació de portar-la quan posem el primer peu fora de casa. Jo duc ulleres i, quan respiro amb la mascareta posada, se m’entelen una mica i això al final es fa pesat. A més a més, si surto al carrer intento aprofitar per respirar l’aire més net que hem tingut mai a Barcelona; en canvi, amb la mascareta respiro tota l’estona el mateix aire reescalfat.

Així doncs, pel carrer he optat per no dur-la fins que m’obliguin, i per tal d’assegurar-me de respectar i que em respectin la distància mínima, he decidit gaudir d’aquests carrers lliures de cotxes i caminar sempre que pugui pel bell mig com el dijous. És un petit plaer molt però que molt gran.

divendres, 10 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (21). Com a casa?

Aixeco la persiana, corro la cortina i allà el veig: el verd preciós dels arbres de la Serra del Catllaràs. Qui m’anava a dir, però, que els arbres del Prepirineu fossin plataners, amb aquelles boles a punt d’esclatar tan punyeteres per als al·lèrgics.

No hi fa res perquè en un tres i no res arribem als Jardins Artigas, dissenyats per un tal Antoni Gaudí. Tot i que la versió que veig (en una pantalla) no és exactament la mateixa: em sap greu, senyor Tolkien, però, en comparació, Rivendell és un simple succedani.

Tant hi fa i tal dia farà un any, perquè ens queda l’opció ben divertida de pujar al Tren del ciment, si bé tot indica que aquesta vegada ens haurem de conformar amb el simple ciment barceloní.

I és que, i mai més ben dit en un dia com avui, aquest virus ens ha muntat un bon cristu...

dijous, 9 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (20). Deslocalitzat

Jo, que sóc molt llest, vaig decidir, uns dies després de l’inici del confinament, desactivar la localització del meu telèfon mòbil. Em nego rotundament a que Google o qualsevol de les seves múltiples filials utilitzi la meva ubicació per seguir tots els meus moviments i que pugui fer negoci amb les meves dades d’ubicació. Què carai els importa si estic aquí o allà, cinc metres més amunt o cinc metres més avall!

La part dolenta és que llavors el Wikiloc no em funciona i em podria desorientar, però dins de casa he optat per assumir aquest risc. La part bona és que la bateria em dura una mica més. Magre consol.

dimecres, 8 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (19). Penitència

Com a membre de l’heterogeni grup d’ateus, agnòstics, escèptics, incrèduls i descreguts, he d’admetre que tinc la cella alçada i el nas arrufat. Com no els hauria de tenir si tot indica que aquesta setmana santa serà d’autèntica penitència? Però és que el tema ja ve de lluny, eh? Durant la setmana santa del 2018, al Moianès hi va fer un fred de nassos, i a la del 2019, al nord d’Osona va bufar un vent de por durant quatre dies seguits (fins i tot gent del camp de Tarragona ens va dir que allò era molt pesat). I aquest any, tan rodó i bufó amb els seus dos vints, ¡patapam!, ens cau damunt un virus pandèmic que ha transformat casa nostra en un convent de clausura. 

Si a més a més fa bon temps al nord del Berguedà durant els propers dies, potser hauré de començar a creure en algun ens superior.

dimarts, 7 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (18). Hipoactivitat

No, a casa de moment no tenim diagnosticat cap trastorn relacionat amb els cavalls, més enllà que algunes vegades ens puguem disfressar de cavallers medievals o que, relacionat amb els èquids, puguem fer el burro quan ens vingui de gust. Fins i tot, és possible que fem curses a cavall, convertint el nostre petit pis en una mena d’hipòdrom.

Però, ja que parlem de trastorns, serà interessant comprovar quants TDAH (no entro a valorar ara si realment existeix o no aquest trastorn) s’arribaran a diagnosticar un cop acabi aquest confinament, després del que seran com a mínim dos mesos de clausura obligatòria.

Mentrestant, a casa intentem que els dos perillosos vectors de transmissió, de 4 i 8 anys, es moguin tant com puguin, que sempre serà molt menys del que els cal.

dilluns, 6 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (17). El cuquet

Un company blogaire va escriure un post en el que animava als supervivents de la catosfera a aprofitar el confinament per treure la pols dels seus blogs i donar-los un petita empenta. Jo li vaig deixar un comentari en el que li deia que, amb dos nens a casa, teletreballant i intentant exercir de mestre maldestre, ho tenia ben difícil. Però sempre ens podem sorprendre a nosaltres mateixos i buscar el temps sota les pedres quan trobem quelcom que ens entusiasma. Té nassos la cosa que, després de molt temps sense escriure res de res per falta absoluta de motivació i ganes, hagi estat un confinament el que m’hagi revifat el cuquet.

Ara també podria dir que, quan ens deixin sortir del cau, estaré tan fart de pantalles i d’haver estat tant temps tancat a casa que no escriuré res en anys. Però, francament, a hores d’ara confio poc en la meva pròpia paraula.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (16). El poder de la paraulota

Si hi ha una cosa que fa riure als nanos és, entre moltes altres, sentir algú dir una paraulota (sempre en un context que no sigui violent, de malestar o de conflicte, és clar). En aquests dies de confinament he de confessar que més d’un cop he utilitzat aquest recurs poc educat, però és que se li ha de reconèixer que té una efectivitat altíssima.

Així, per exemple, la cançó Visca tot el diccionari!, de La Trinca, es converteix en tot un hit: “diputats i diputades són persones reputades”, o que “en Núñez (...) n’escull onze” asseguren un èxit absolut. Si jugues als animals i dius la mosca “cojonera” (és a dir: totes), les rialles ressonen per tota la casa. I si jugues a les rimes i demanis que t’acabin “Si Pepín tiene un cojín, ¿que tendrá Pepón?”, la resposta arriba en qüestió de centèsimes de segon. El proper dia potser ens passem a la zoologia i parlem de la gallina jove.

I és que, més que mai en temps de confinament: sapere aude!

dissabte, 4 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (15). (No)Essencials

Si doneu un cop d’ull a aquesta web d’Apuntes de clase, un suplement de La Marea molt recomanable, podreu veure quines són les taules salarials de la gent que s’està deixant la pell per tota la resta. A aquestes alçades de la pel·lícula dubto que quedi algú que desconegui que bona part dels que se la juguen cada dia en hospitals, serveis socials, supermercats, residències de gent gran, personal de neteja, etc. formen part d’allò anomenat precariat. En canvi, molts d’aquells amb sous estratosfèrics han de romandre a casa, teletreballant com a molt, que no dic que en molts casos puguin ser útils al conjunt de la societat, però no estan literalment al peu del canó.

Quan es calmi (i no quan acabi) tot aquest sarau del coronavirus no em queda cap dubte que les taules salarials es modificaran de manera justa per als essencials...

divendres, 3 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (14). Mascota

Us presento, aquí dalt a l’esquerra, la primera mascota que tenim a casa. És completament artesanal i podria dur l’etiqueta de “Fet a mà”, “Producte de la terra” o “DOQ Cristina”. Es diu Còvid, un nom que ens evoca l’entranyable Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona i alhora també ens recorda que el seu origen prové d’un cabronàs dels grossos (tot i ser minúscul, per fer-ne encara més burla). És afable, tendre i divertit, es deixa acaronar, xutar i no li molesta gens ni mica ser l’ase dels cops. Als nens els encanta.

Ara ens estem plantejant, tot i que ni pixa ni tampoc caga, posar-li un tros de cordill i treure’l a passejar. A veure si cola.

dijous, 2 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (13). Hibernació

Una de les paraules que més sona aquests dies és hibernació. Ja no es poden comptar les vegades que s’ha dit que, amb el confinament quasi absolut, es posava l’economia en hibernació, que significa, si fa o no fa, una parada gairebé total de tota activitat econòmica menys d’aquelles decretades com a essencials (ara ja no recordo si les perruqueries entren o no en aquesta categoria).

A mi la hibernació em fa recordar els óssos bruns dels Pirineus (per cert, no us perdeu La Casa de l’Ós Bru, a Isil). Jo, que sóc fredolic, sovint penso en la sort que tenen de poder passar l’hivern dormint i despertar quan entra la primavera. Tant de bo poguéssim fer el mateix: així ens confinaríem sense problema i, un cop ens despertéssim, adéu-siau al coi de virus. 

PS: ¿Per què hibernació va amb B quan hivern va amb V?

dimecres, 1 d’abril del 2020

Dietari coronavíric (12). Els rentadors

En totes les crisis n’hi ha que hi perden i n’hi ha que hi guanyen. A casa, com no podia ser d’una altra manera, passa el mateix: el que perd és el rentavaixelles i la que guanya és la rentadora.

El rentavaixelles, pobre, és víctima de l’augment considerable d’àpats a casa: que tots esmorzem, dinem i sopem a casa el converteix en l’electrodomèstic més explotat (amb permís de la nevera, que ja hi està avesada).

En canvi, la rentadora gaudeix d’uns dies (que seran setmanes) de relativa tranquil·litat: amb dos nens confinats a casa, sense escola, ni parc, ni futbol, ni res de res, la roba aguanta neta força temps més, amb l’excepció lògica dels tovallons. Cada cop que la poso, me la miro i la remiro bé, no fos cas que se li escapi algun somriure.