dilluns, 30 de desembre de 2013

Un pare responsable (XVII). El protector

Durant tota la seva vida havia defugit la violència i les baralles, tant per principis ètics com també –ho reconeixia– per la seva condició física: sabia que tindria les de perdre en la gran majoria de casos. Tot va canviar, però, quan la seva dona es va quedar embarassada; l’instint del mascle protector va créixer dins seu de manera exponencial, i ja avisava que si algú gosava posar-li una mà damunt del nen, acte seguit hauria d’encarregar un taüt.

Però, tot i el seu nou estatus de milhomes casolà, la realitat li va fer veure que si no hagués anat amb una dona embarassada per aquell barri degradat del centre de Porto, o no hagués estat empenyent un cotxet per un carrer de Barcelona on hi havia males companyies, probablement no n’hauria sortit gaire ben parat.
 

Microrelat escrit el 25 de setembre de 2013.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Coses de parella (X). La primera cita


– Ens asseiem aquí? Et va bé? És un local collonut, aquest. Un ambient agradable, una gran selecció musical, un fotimer de whiskies i còctels, moltes ties bones… Ui, perdona! Feia broma! No em prenguis seriosament, eh?

– No, tranquil. Però potser la temperatura de l’aire condicionat està una mica massa baixa, no creus?

– No, dona, no! Després d’un parell de copes ja ni el notaràs, ja t’ho dic jo. I escolta, agafant el fil del que t’explicava abans mentre estàvem sopant... Sí, allò que et deia que sóc un gran aficionat als documentals de la 2. Me’ls empasso gairebé tots, especialment els d’animals. És un món fantàstic i alhora molt cruel, on cauen els dèbils i guanyen els forts. De fet, el nostre món, el dels éssers humans, no deixa de ser un mirall del món animal, en particular del dels mamífers, amb els quals estem tan profundament emparentats. Sense anar més lluny, abans d’ahir van emetre un reportatge fascinant sobre el dia a dia dels lleons del Parc del Serengeti. Ho haguessis hagut de veure, principalment perquè trencava alguns tòpics, com per exemple aquell que el lleó mascle viu com un rei tota la seva vida. Res d’això! Abans de poder aconseguir els favors d’una femella es passa uns quants anys sol, o acompanyat d’un altre jove lleó mascle, que no sé què és pitjor. I fins que no és prou fort per enfrontar-se a un lleó adult i guanyar-lo, en una lluita salvatge i sanguinària, no arriba a posseir el seu propi harem. Això sí, un cop té les femelles a la seva disposició, el primer que fa, el molt bèstia, és matar els cadells que hi hagi de l’anterior lleó dominant; així les lleones es tornen a posar en zel. És una carnisseria, però també se l’ha d’entendre al pobre ja que, després de tants anys, va més carregat que un magatzem ple de piles alcalines. I, pel que es veu, no perd el temps el lleó: a la que les lleones tornen a estar en zel, comença a muntar-les una darrere l’altra. Llàstima que te’l perdessis perquè valia la pena: el paio no parava! Sembla ser que un lleó pot arribar a muntar les seves femelles fins a quinze o vint vegades al dia. Sí, sí, ho has sentit bé. Vint vegades! Qui pogués ser lleó, oi? Doncs no s’ho deu passar bé, el molt malparit! Clar que també és cert que quan les lleones deixen d’estar en zel se li acaba el festival. Però tant hi fot, vint vegades en un dia, són vint vegades. Et pots arribar a imaginar el que deu ser fer-ho vint cops en un dia? Quina enveja… Buf! No fa molta calor aquí? Tu et queixaves de l’aire, però jo ja estic començant a suar. Què et passa? Per què fas aquesta cara?

– És que acabo de recordar que quan he sortit de casa m’he oblidat la planxa sobre la post, i no tinc clar que l’hagi desendollada. Ho sento, però he de marxar corrents. No, no, no cal que m’acompanyis. Abans has dit que havies aparcat bastant lluny i no et vull causar cap molèstia. Agafaré un taxi i hi arribaré en un moment, no et preocupis. Em sap greu, eh? Adéu, ja et trucaré jo, entesos?

Conte escrit el 24 de setembre de 2006.
Revisat el 29 de novembre de 2013.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Pares novells


A casa ja tenim instal·lat un pessebre petit. És un pessebre nou de trinca, de figures de plàstic que no llueixen tant com les de fang però que, a diferència d’aquestes, són resistents a qualsevol mena de joc que s’inventi el petit de la casa. Sense anar més lluny, jo diria que dies enrere va jugar als terratrèmols de Betlem, perquè, amb l’excepció dels reis, no hi havia ni una sola figura del naixement que estigués de peu i al seu lloc (ses majestats d’orient encara són lluny i abans de trobar-se amb Jesús hauran de baixar de la prestatgeria)1.

Fins ara la figura que li agrada més al meu fill és el nen Jesús, amb qui més o menys s’hi identifica dient el seu propi nom: Guillem, el Guillem (i com que és el seu preferit, ja ha anat a parar més d’un cop dins la platina de la cadena de música, on hi guardem un altre objecte que li encanta: el llapis USB que conté, entre moltes altres, la cançó Mamma Mia, d’Abba). Per tant, i encara que la idea no m’engresca gaire, a la meva dona li ha tocat ser la verge Maria i a mi Sant Josep (no tenim ni gat ni gos que es facin càrrec dels papers de mula i bou).

En certa manera, fa dos anys i escaig nosaltres estàvem com Maria i Josep, amb un nen acabat de néixer, i veient desfilar encantats tots aquells que el volien conèixer. Però hi havia una diferència esfereïdora entre ells i nosaltres: i és que, com pot ser que al nen Jesús, per molta foguera que hi hagi al costat del seu bressol, el tinguin en ple hivern només amb un bolquer? De tots els pessebres que he vist arreu i per totes les fires de Santa Llúcia que he passejat durant anys i panys, mai he vist un nen Jesús vestit. Sens dubte, com a mínim pel que fa a la m(p)aternitat, no són uns pares exemplars a seguir, la veritat sigui dita. I, a banda del fred que el nen deuria passar, un nadó acabat de néixer no hauria d’estar als braços de la seva mare i arrapat al pit2? Potser sí que era el fill de Déu, perquè d’altra manera vés a saber si hagués sobreviscut. A dia d’avui, és bastant probable que les autoritats ja els haguessin retirat la criatura.

Però bé, tot i el tràngol que va patir el pobre nen Jesús, és ben sabut que se’n va sortir prou bé i que anys després la va fer grossa, així que serà millor desdramatitzar la situació i acabar aquest text com correspon a l’època: bones festes a tothom, i abrigueu-vos, que ja gairebé som a l’hivern.

1 Dos dies després d’acabar d’escriure aquest text, el naixement també ha pujat a la prestatgeria. Motiu: risc d’ingesta accidental del nen Jesús.
2 Hem aprofitat el trasllat del pessebre per treure el Jesús del bressol i posar-lo a la falda de la mare en posició de mamar.

Text escrit el 13 de desembre de 2013

dilluns, 9 de desembre de 2013

Qui la fa, la paga *


– Em sap greu dir-t’ho una altra vegada, Joan, però és que tot plegat és tan rocambolesc, tan absurd, que em costa d’entendre-ho. Si m’estiguessis explicant l’argument d’una novel·la còmica, encara podria passar, però això que dius és un cúmul de despropòsits tan gros, que no s’agafa per enlloc. Hauràs de tornar a començar pel principi. I, si us plau, vés a poc a poc i amb bona lletra, que tinc el cap molt espès.

– Au, va, Antoni, que ja t’ho he explicat dos cops fil per randa, sense ometre cap detall. Més que espès, jo diria que avui estàs bastant obtús. Pren-te un cafè ben carregat, home! Sembles el típic policia dolent de pel·lícula americana que, a base de fer repetir la declaració, busca una esquerda per on atacar el pobre detingut. Sort que et conec bé, que encara em faries pensar en el pitjor. O, si és així, digues que entri el policia bo i fem la representació completa.

– Mira, no em toquis els pebrots, que avui ja els tinc prou inflats. I si em tornes a dir obtús, o qualsevol altra paraula que em desagradi el més mínim, et detinc per desacatament a l’autoritat i t’engarjolo a pa i aigua sense fiança ni judici previ. Pensa-t’ho bé, Joan, que amb aquest ja serien quatre els càrrecs que hi hauria contra teu.

– D’acord, d’acord, no t’emprenyis, si us plau. Tampoc cal que la sang arribi al riu. Retiro el que he dit, entesos? Aquí, l’únic obtús sóc jo i ningú més.

– D’obtús no en tens res, tu, però el que és cert és que t’has ficat en un bon mullader i, si t’he de sincer, crec que te’n sortiràs bé però, això sí, pagant una bona picossada en indemnitzacions. Espero, pel teu bé, que tinguis alguns calerons estalviats.

– Això ja m’ho imagino, i, francament, no saps la ràbia que em fa. Saps que ni tan sols m’han posat mai una multa de trànsit? I ara m’he de veure així per aquests tres desgraciats.

– És que no ho entenc, Joan, no ho entenc. Com pot ser que tu, la persona més íntegra que conec, el millor president que ha tingut mai l’associació de veïns del barri, un dinamitzador de la festa major com no n’hi ha hagut cap altre, un lluitador incansable contra les barrabassades que l’ajuntament fa aquí i allà, el cap visible durant tants anys de l’associació pares i mares de l’escola i, en fi, no sé quantes coses més, com pot ser, deia, que t’hagis deixat endur d’aquesta manera? És que fins i tot et negues a acceptar factures sense IVA!

– Doncs, mira, com s’acostuma a dir: coses que passen.

– No, coses que passen, no; no em fotis! Fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem i no t’he vist mai perdre els estreps, sempre has sabut mantenir la calma. I en fa més de trenta que estic a la policia i, fins avui, no havia sentit res igual d’idiota i inversemblant.

– I què vols que t’hi digui? Ha anat així i punt, i ja no es pot fer marxa enrere. Així que crec que el millor que puc fer ara és col·laborar amb la justícia. Suposo que em tindran en compte el fet que hagi volgut declarar sense la presència d’un advocat, no? És una mostra de bona voluntat, penso jo. Clar que, amb la sort que tinc, ja no les tinc totes.

– Tu estigues tranquil, que encara no t’hem pres cap declaració oficial. Jo estic aquí per ajudar-te però, abans de tot, he de saber què ha passat realment. Ja sé que és el tercer cop que m’ho explicaràs, i ja et dic per endavant que, si cal, hi haurà un quart i un cinquè. Però tu d’aquí no et mous fins que jo ho hagi entès tot. I no et queixis, que encara has tingut sort que justament aquesta nit estigués jo de guàrdia. Així que, quan vulguis, pots tornar a començar. Explica-m’ho amb tot detall, com si fos el primer cop, entesos? Prometo posar-hi els cinc sentits.

– Doncs au, sant tornem-hi, que no ha estat res. A veure, poc abans d’anar a dormir, cap a la una de la nit, he sortit al balcó a fumar el darrer cigarret del dia. 

– Maleït vici... per què no ho deixes d’una punyetera vegada?

– És el tercer cop que m’interromps amb la mateixa cantarella. 

– Està bé, perdona’m, només em preocupo per la teva salut.

– Et crec ja que, al capdavall, porto gairebé quatre hores aquí sense fumar. Que m’estàs utilitzant com a conillet d’índies per a alguna teràpia alternativa?

– Prou ximpleries, Joan. Continua, si us plau.

– D’acord. He apagat el cigarret al cendrer i, com acostumo a fer, m’he quedat uns quants minuts badant al balcó. A aquelles hores s’hi respira una pau que costa de creure en una ciutat com aquesta, i més durant els mesos d’estiu.

– De quants minuts parlem?

– No ho sé. Sis, set, deu a tot estirar, però em sembla que això no té gaire importància, oi?

– No se sap mai. Quanta més informació tinguem, millor.

– El que tu diguis. Bé, el cas és que, quan anava a entrar dins, a través dels arbres m’ha semblat veure una cosa estranya a la façana de la casa del davant.

– En Fèlix, el gat.

– Això mateix. I ja sé perquè li dieu Fèlix: grimpa per les façanes d’obra vista calçat amb peus de gat, i sempre va vestit de negre per passar el més inadvertit possible. I tot i que alguns companys teus el volien batejar amb el nom de Silvestre, tu vas aconseguir que li posessin Fèlix, ja que a tu en Silvestre et cau molt bé perquè sempre persegueix en Piolín, a qui no suportes des que tens ús de la raó, juntament amb Peter Pan, en Mickey Mouse i el Bambi.

– Carai, noi, quina memòria! Podries deixar la teva feina d’educador social i venir a treballar aquí, amb la policia, que anem ben curts de personal. Ens aniries la mar de bé.

– Si n’hi haguessin més dels meus, potser no en caldrien tants dels teus, però això ja és una altra història. Segueixo.

– Sí, sí, endavant, disculpa’m.

– Quan m’he adonat que allò que hi havia a la façana era una persona, he donat la volta silenciosament per anar a buscar el telèfon, que estava sobre la tauleta del menjador...

– I llavors ha estat quan t’has fumut la nata contra la porta del balcó.

– Veig que hi ha detalls que recordes molt bé.

– I per què tenies la porta tancada si després havies de tornar a entrar dins de casa?

– Ajusto la porta perquè el fum no entri dins del pis i així evito que me’l deixi tot empudegat.

– Mira, jo, de tu, m’ho agafaria pel costat positiu: si deixes de fumar no tornaràs a menjar-te la porta del balcó. Encara se’t veu el nyanyo.

– Doncs t’asseguro que aquest bony no és el causant del mal de cap incipient que tinc. Bé, després de clavar-me el cop contra la porta, he agafat el telèfon i he trucat directament a la teva comissaria. He pensat que si estaves de guàrdia, com ha estat el cas, seria més ràpid dir-te a tu el que estava passant que no pas haver d’explicar-ho tot a un agent que no em coneix i que em demanaria vés a saber quantes dades. I si no hi eres, tant hi feia a quina comissaria truqués.

– Has estat intel·ligent en aquest punt. Llàstima que, just en aquell moment, jo estava evacuant al vàter, i de mala manera, per cert, i t’ha agafat el telèfon un dels agents més poca-soltes que tenim. A més a més, és de la darrera fornada, i s’ho agafa tot al peu de la lletra.

– Ja ho pots ben dir. M’ha demanat nom, cognoms, DNI, adreça, telèfon de contacte i no sé quantes coses més. Dades que, pel que sembla, han quedat ben enregistrades.

– Sí, es graven totes les trucades que es reben. Són les normes de la casa i sovint són de molta utilitat.

– Ah, sí? No m’ho hagués pensat mai. En fi, després de delatar-me a mi mateix, el teu col·lega m’ha deixat en espera per no sé quin motiu. Llavors he tornat a sortir al balcó i he vist com en Fèlix continuava grimpant. És d’admirar la força que aquest home té als braços.

– I quants minuts creus que han passat des que has vist en Fèlix per primer cop i has tornat a sortir al balcó?

– I jo què sé, Antoni! Tu creus que en aquells moments estava per consultar el rellotge cada dos per tres? O et penses que portava un cronòmetre? Deixa de tocar el que no sona!

– Tranquil, home, tranquil, tampoc cal que et posis així.

– I com vols que em posi si no em pares de tallar? Que sàpigues que no t’ho penso explicar una quarta vegada, ho hagis entès o no, tant me fot. Una interrupció més i demano que vingui un advocat.

– D’acord, no se’n parli més. No et tornaré a preguntar per qüestions temporals.

– De debò que t’ho agraeixo. Doncs bé, mentre esperava el teu company al telèfon, en Fèlix ha arribat fins al tercer pis.

– Hi ha entresòl o principal?

– No, un tercer pis a seques: un, dos i tres. Queda clar?

– Perfectament.

– Al contrari dels dos pisos inferiors, al tercer la finestra estava oberta de bat a bat. I justament allà hi viu el desgraciat del Rubió.

– Que és el teu enemic.

– Enemic potser és una paraula massa forta, però, entre tu i jo, és un malparit de cap a peus. Treballa, si se’n pot dir així, amb una furgoneta vella i ronyosa que aparca ocupant mitja vorera amb el morro i, per si no n’hi hagués prou, no sé quin combustible utilitza, però deixa anar un fum més negre que el carbó. Quan fuma al balcó, llença les burilles al carrer i, de tant en tant, també deixa anar alguna escopinada.

– Déu n’hi do amb l’element.

– Espera, que encara no he acabat. Té dos gossos immensos, d’aquests que fan por, que, quan els treu a passejar, els duu sense lligar i sense morrió, i ja ha provocat més d’un ensurt. Al molt porc li encanta rebentar totes i cadascuna de les reunions de l’associació de veïns a les que assisteix, que no són poques. És del Madrid...

– Això és irrellevant, Joan.

– Ho seria si no fos perquè posa el televisor a tot drap encara que el partit acabi a les dotze de la nit. I, per si fos poc, només sap parlar a crits i se’l sent d’una hora lluny quan està al bar de la cantonada. En definitiva, és un ésser impresentable de totes totes.

– Ja me n’adono que et té ben fart.

– Doncs sí. I clar, quan he vist en Fèlix a punt d’entrar a casa seva per la finestra, no he pogut evitar-ho i m’he deixat endur per la ràbia. M’he posat a cridar com un animal: que vinga, que ets el millor, que tu pots, que ho tens a tocar, que ja estàs arribant, que ets un campió, etcètera, etcètera. I, malauradament, tot això ha passat just en el moment que el policia es tornava a posar al telèfon.

– I les conseqüències han estat que has despertat mig veïnat i que en Fèlix s’ha espantat i s’ha fotut una bona hòstia. Sort n’ha tingut dels arbres, que li han parat la caiguda; només s’ha trencat un braç, a banda de nombroses contusions. Això sí, diu que si ha caigut és per culpa teva, i que et pensa denunciar per ser el causant de les seves lesions. Si més no, ens has ajudat a atrapar-lo, i això significa un punt a favor teu. 

– Ja és alguna cosa.

– Malgrat tot, l’haurem d’acusar de menys càrrecs dels que ens agradaria. En canvi, amb en Rubió no hi tens res a fer. T’acusa de complicitat en l’intent de robatori i diu que t’ho farà pagar car. I la veïna que tens just a sobre es queixa que amb el xivarri que has muntat li has causat un atac d’angoixa.

– Un atac d’angoixa? Aquesta sí que és bona! En tot cas hauria hagut de dir que l’he despertada de la mona. Però, per favor, si aquesta dona no deixa l’ampolla durant tot el dia i s’insinua a tots els homes que passen per davant d’ella. I, dia sí dia no, ens obsequia a tots els veïns amb la música al màxim volum.

– Precisament, aquest punt l’ha pogut comprovar l’agent que l’ha interrogat. Al de la música em refereixo, eh?

– A veure si ara aquesta està ressentida de totes les vegades que l’he rebutjada. I això que més d’un cop l’he ajudada a pujar a casa seva quan anava de tort.

– Podria ser. Hi ha dones que no accepten negatives així com així.

– Doncs aquesta col·lecciona negatives de tots els veïns de l’escala, això t’ho dic jo.

Romanen callats durant uns segons, en Joan amb la mirada perduda a l’infinit i negant amb el cap, i l’Antoni, recuperat del cansament de la guàrdia, somriu tímidament de satisfacció per haver-ho entès tot.

– Bé, Joan, ara em sembla que ja ho tinc tot clar. Tenia o no tenia raó que tot plegat és absurd i estúpid?

– No sé si és absurd i estúpid, i l’única cosa que tinc clara és que, justament en aquest cas, qui la fa la paga.

Conte escrit el 4 de desembre de 2009.
Revisat el 14 de novembre de 2013. 
* L'origen d'aquest conte va ser el relat La denúncia.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Val més mort que viu *

A través de l'intercomunicador incrustat en el vidre, el ministre li va dir:

– Tinc la satisfacció de fer-li saber, estimat conciutadà, que el govern del nostre estat ha decidit concedir-li una gràcia especial que mai ningú abans (escolti’m bé: mai ningú abans) ha tingut el privilegi de gaudir. Al ser vostè el reu número cinc-cents condemnat a la pena capital per la nostra maquinària judicial tan ben engreixada, i gràcies a haver triat la incineració com a mètode de descans etern, aquest estat li ofereix la possibilitat, sense cap cost per a vostè i la seva família, que de les seves cendres se'n pugui fer un diamant (de fabricació suïssa, ni més ni menys!). Pensi que aquest serà un bon record per a la seva família i els ajudarà, d’alguna manera, a mitigar la seva pèrdua. I vostè podrà descansar tranquil, sabent que els farà més servei mort que no pas viu.

Microrelat escrit el 25 de juliol de 2007.
Revisat el 18 d’octubre de 2013.

* Aquest microrelat va ser l'embrió del relat posterior Com fer que el marit es quedi de pedra.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Un pare responsable (XVI). Uniformitat

La reunió de l’associació de mares i pares d’alumnes es desenvolupava com ell ja havia intuït abans de començar, si bé no com hauria desitjat. L’únic punt de l’ordre del dia tractava sobre si a partir d’aquell curs els nens haurien d’anar a l’escola en uniforme o continuar sense portar-ne com fins aleshores. Per una majoria bastant ampla s’havia decidit que sí, que això ajudaria a promoure la igualtat entre alumnes, que mitigaria l’obsessió dels nens per les marques i que facilitaria molt la vida a l’hora de vestir-los pel matí.

Tot i que el primer que li hauria agradat dir era que els uniformes eren cosa de l’exèrcit i l’església, va optar per ser pràctic i proposar que, per donar exemple, fóra bo que els pares també vestissin sense lluir marques i, sobretot, portessin els nens a l’escola a peu o en transport públic. 

Microrelat escrit el 30 de setembre de 2013.

dilluns, 11 de novembre de 2013

ADN Barça


Com era d’esperar al senyor Gerardo Martino, el nou entrenador del Barça, no li estan posant les coses gaire fàcils. Tot i que els resultats de moment acompanyen, no passen més de vint-i-quatre hores que algun periodista li pregunti sobre l’estil de joc de l’equip, sobre la possessió de la pilota, sobre els jugadors de la pedrera, entre altres qüestions. Fins ara però, tot i que reconec que cada dia segueixo menys el món del futbol (i això que vaig ser soci del club durant quinze anys) i per tant no n’estic tan informat com caldria, diria que aquest bon home és d’allò més educat i que se’n surt prou bé de totes les preguntes que li fan. Fins i tot s’ha atrevit a dir alguna sentència que no haurà agradat a alguns: que si fos català o holandès, no hi hauria tan debat sobre el mal anomenat ADN Barça. I això que Argentina ha donat els dos millors jugadors que han vestit la samarreta blaugrana; que no sabéssim treure tot el rendiment d’un dels dos és un altre tema que no entra dins l’objectiu d’aquest escrit.

ADN Barça són dues paraules que no es paren de sentir darrerament, i que es refereixen a l’estil de joc que ha desenvolupat el Barça i que l’ha dut a ser, probablement, el millor equip de futbol de tots els temps. No obstant això, afirmar que aquesta ha estat la manera de jugar del Barça al llarg de la seva història és rotundament fals. Haurà estat l’estil dels períodes de Cruyff, Rijkaard i Guardiola-Vilanova, i no sempre amb èxit, perquè, a banda de les temporades en que no es van guanyar títols importants, si es juga bé amb regularitat durant tota la temporada, les lligues no es guanyen al darrer partit (i no només en una ocasió, sinó en tres). No podem obviar que per aquest club han passat entrenadors com Van Gaal, Robson, Serra Ferrer, Rexach (en solitari) o Antic, per posar els que he conegut com a soci, que en moltes ocasions feien adormir les pedres i deixaven el Camp Nou mig buit.

Ningú posa en dubte que l’afició blaugrana té tot el dret a exigir que es guanyi oferint un bon espectacle; després de tot, diuen que qui paga, mana (malgrat que, ben mirat, els ingressos provinents de les quotes de socis tenen un percentatge cada vegada més minso respecte altres fonts). Al capdavall, que la comunitat culer estima el bon futbol és un fet ben sabut arreu del món. Per l’altre tema que també se la reconeix és per la seva incapacitat de mantenir un mínima unitat ni quan les coses rutllen com cal. I això darrer, segons com es miri, no deixa de ser un reflex d’un problema de país. 

Text escrit el 9 de novembre de 2013. 

dilluns, 4 de novembre de 2013

Una nova relació (llarga i duradora)


Avui comença la nostra relació. Espero que ens avinguem perquè, pel que tinc vist, tu, la teva companya i jo haurem de conviure junts, no sé si per sempre, doncs es fa difícil dir-ho així, però sí que per molts i molts anys.

Aquests últims dies he observat atentament les teves germanes grans. No us assembleu gens unes amb les altres i tu la que menys, que ets la més petita, però en canvi si que mostreu idèntic comportament: totes teniu el mateix esperit de col·laboració que el que té una pedra. A veure, que tampoc us acuso de fer la guitza contínuament però, de tant en tant, us emboliqueu com les serps en el moment menys adequat i, quan us quedeu enrocades en una posició, aconseguiu fer perdre els nervis a qualsevol. No t’ho prenguis com un retret tot, això, només t’explico el que he observat; espero que tu i jo ens portem bé i evitem empipar-nos mútuament.

El que ens cal és tenir paciència recíproca. Quan tinguis un mal dia jo procuraré de tractar-te amb delicadesa i d’ajudar-te a sortir del teu garbuix. A canvi (si, ja ho sé, és lleig dir que s’espera alguna cosa a canvi, però amb el temps m’he adonat de que les relacions en direcció única acaben malament), et demano que no t’enfadis si algun cop et faig una mica de mal; al cap i a la fi, em queda molt per aprendre. Pensa que la que et va precedir era molt més senzilla que tu: quan volia fer-lo entrar, entrava i quan volia fer-lo sortir, sortia; era ben fàcil.

Fa uns dies em preguntava quin avantatge em podies oferir tu respecte la que progressivament em faran anar deixant (si, ho has sentit bé, no és pas per voluntat meva que la deixo). Pel que he sentit parant bé l’orella als que mantenen relacions amb les teves germanes, es veu que tu i les de la teva espècie ens els subjecteu molt millor que no pas les de velcro. Has d’entendre que em costa acceptar aquest canvi; ets la primera sabata de cordons que tinc. Ets un món nou per mi. 

Conte escrit el 17 de febrer de 2006. 
Revisat el 11 d’octubre de 2013. 

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Coses de parella (IX). Les ex


– Gràcies per haver vingut; necessitava parlar amb tu. Per cert, estàs molt maca.

– Deixa de fer el pilota i vés al gra, que és tard i vol ploure.

– D’acord, d’acord, però no te m’enfadis, si us plau, que la meva intenció seria que almenys poguéssim ser amics i, per això, t’he demanat si podies venir. Em cal la teva ajuda i sé que puc confiar en tu.

– D’amics no en podem ser, ja t’ho vaig dir el dia que vas voler deixar córrer la nostra relació. I t’ho dic sense cap mena de rancúnia, de debò. Vaig acceptar que tu no volguessis seguir amb mi i tu ara has de respectar la meva decisió que no podem ser amics. Ara bé, si avui et puc ajudar en alguna cosa i està al meu abast, ho faré de bon grat, però no pretenguis que anem quedant de tant en tant i fem com si no hagués passat res abans. Ha quedat clar?

– Sí, sí, perfectament. De fet, potser més que la teva ajuda, el que necessito és poder parlar amb algú que em conegui i que m’entengui. Si t’he de ser sincer, no estic passant per un moment gaire bo darrerament.

– Vaja, sí que em sap greu. Però què ha passat aquestes últimes setmanes? Després de tot, fa tot just dos mesos que vam tallar tu i jo, i llavors se’t veia molt bé.

– Sí, és cert, però suposo que alguna cosa ja es covava i, clar, al final m’ha esclatat davant dels nassos. El cas és que em sento molt sol.

– Tampoc serà tant, home! A més, la solteria pot ser també un estat envejable. No has de donar explicacions a ningú i tens llibertat absoluta per fer sempre el que et doni la santa gana. Tot és qüestió de saber-la viure i aprofitar.

– Perdona, és que potser no em sé explicar bé o que, simplement, em costa dir-te el que realment em passa.

– Mira, no comencis amb misteris, que això sí que no estic disposada a aguantar-ho.

– No t’exaltis, dona. Només és que...

– ...que què?

– Res, és igual, deixem-ho estar. Canvio de tema: com et va amb el teu xicot?

– Però, i ara per què el treus en escena? Què hi té a veure ell amb el que et passi a tu? Suposo que no serà que estàs gelós, oi? Mira, si em vols dir el que et passa, perfecte, i sinó, me’n vaig i adéu-siau.

– No, no estic gelós, no es tracta d’això. Però no creus que t’haguessis pogut esperar una mica més de temps a sortir amb algú altre? No has anat massa ràpid, potser?

– Però què n’has de fotre tu de la meva vida? Com si vull sortir cada dia amb un home diferent! No sé què hi faig aquí. Me’n vaig. Apa, que et vagi bé!

– Ja sé que no hi tinc cap dret, però és que totes les noies amb qui he sortit m’han fet el mateix. Tant si les he deixat jo com si m’han deixat elles, no ha passat ni un mes que ja estan amb un altre paio. Hòstia, què us costaria esperar una mica més, enyorar-me una miqueta i deixar caure algunes llàgrimes més enllà de la primera setmana? No he estat mai un malparit i em sembla que és el mínim que em mereixo, no? Collons, és que a part de sentir-me sol, tinc la sensació que sóc un home perfectament oblidable!

Conte escrit el 5 de juliol de 2007.
Revisat el 30 de setembre de 2013.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

QWERTY (VII)

Q. El diari oficial de l'estat era concloent: s'atorguen els insults pertinents als banquers que ho han sol·licitat. 

W. Espantat, va rellegir el diagnòstic del metge: el pacient pateix un refredat tísic sense gravetat.

E. Recordant totes les imatges que n'havia vist, el redactor va decidir rebatejar el fill de déu com a Jesutrist.

R. El programa electoral ho deixava ben clar: s'auditaran les finances dels partits polítics per Reial Secret.

T. L'estatut de la fundació deia que l'equip directiu havia d'estar compost per dones i homes a parts iguals per una simple qüestió de caritat.

Y. Mentre explicava el descobriment d'Amèrica, el professor va obviar l'error del llibre de text que parlava sobre els explotadors de Castella.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Que s’inventin una paraula (IV). Economia

Baixa'l en PDF.

Consulto la paraula economia al diccionari online de l’Enciclopèdia Catalana i, en la seva primera accepció, hi apareix el que ve a continuació: Administració ordenada dels béns d'una comunitat (estat, establiment, família, etc.). La definició m’ha semblat molt clara i acurada, i si n’he de destacar una paraula entre tota la resta, aquesta és ordenada, perquè si un fet s’ha demostrat des de l’any 2007 ençà és que l’economia mundial ha estat de tot menys ordenada. Així doncs, crec no equivocar-me si dic que presidents d’estat, primers ministres, ministres d’economia i d’hisenda, banquers, membres de consells d’administració, especuladors de qualsevol rang i condició, agents de borsa i tot el seguici d’aprofitats, pilotes, còmplices i paràsits que són un mirall fidel de les antigues corts reials dels vells estats aristòcrates i autoritaris de segles enrere, tots i cadascun d’ells no són res més que una colla d’inútils que d’economia no en saben ni un borrall. Tots ells són milionaris i tindrien la vida més que resolta si no fos perquè mai en tenen prou, però no és gràcies a l’economia que han arribat a aquest estatus, sinó mitjançant l’estafa, el robatori i l’abús de poder.

Si volem trobar persones que realment sàpiguen d’economia segurament no ens caldrà anar gaire lluny: pares i mares de família, jubilats amb pensions decreixents, treballadors en actiu amb sous minvants, aturats de la durada que sigui, i tants i tants altres col·lectius que han de fer autèntics exercicis d’enginyeria financera (cal dignificar l’enginyeria, també) per tal d’arribar com sigui a finals de mes.


Això és fer una administració ordenada dels béns d'una comunitat, autèntica economia al servei de les persones. Si tinguessin una mica de respecte i dignitat, que és ben sabut que no és el cas, els professionals del lladronici citats abans ja s’haurien inventat una altra paraula
.

Text escrit el 25 de juliol de 2013.

dilluns, 23 de setembre de 2013

diumenge, 15 de setembre de 2013

Coses de parella (VIII). L’enamorament


– Mira, jo sempre he estat un paio molt passional i romàntic. Sí, sí, t’ho dic seriosament i no em fa cap vergonya admetre-ho, a diferència de tants i tants homes que volen fer-se els durs i després resulta que són autèntiques ovelletes en la intimitat de la parella. Encara et diré més, estic convençut que les persones de la meva espècie podem patir de mala manera per qüestions amoroses, però també posaria la mà al foc que en podem arribar a gaudir com ningú. Malgrat això, del transcurs dels anys i de l’acumulació dels malaurats desenganys se n’aprèn molt, de grat o per força, i això a un li va cuirassant la pell i, per què no dir-ho, també una mica l’ànima; jo no en sóc pas una excepció. Recordo que abans, quan era jovenet i ben ingenu, era d’aquells que s’enamorava a primera vista i que ràpidament ja es muntava una pel·lícula meravellosa tot fantasiejant una vida idíl·lica amb la noia que m’acabava de robar el cor. No havia passat ni mig minut d’haver vist la noia en qüestió que ja no me la treia del cap. Com et deus poder imaginar, m’he endut unes quantes clatellades sentimentals durant la meva vida, algunes de ben fortes i d’altres no tant; era l’inconvenient de tenir el cap ple de pardals. Però un es fa gran, el seu caràcter va madurant i cada dia que passa veu més clar allò que desitja. El fet d’haver-te conegut m’ha produït unes sensacions que feia temps que no sentia dins meu, un no-sé-què al meu cor que m’ha dut a recordar la meves èpoques de joventut. No obstant això, he lluitat per mantenir el control dels meus impulsos, i jo diria que amb prou èxit. He anat sospesant la situació, agafant-me el tema amb calma. El meu desig era saber més de tu: com ets, els teus interessos i els teus anhels a la vida. Compte, que tampoc voldria que ara et pensessis que t’he estat posant a prova tot aquest temps, però convindràs amb mi que dels errors del passat se n’ha d’aprendre, ni que sigui una mica, per tal que no es repeteixin. I ara crec fermament que et puc dir, amb prou elements de judici i després que els meus sentiments cap a tu hagin crescut progressivament durant aquests cinc minuts llargs que fa que et conec, que estic profundament enamorat de tu. Ja només em resta saber si tu també sents algun sentiment especial per mi...

– 
La veritat és que és molt afalagador per part teva, t’ho dic sincerament. Jo també sóc de les que analitza les situacions detalladament, si bé em prenc una mica més de temps que no pas tu. Potser el que per a tu són minuts, per mi són anys. Entens el que vull dir?

– 
Sí... clar... ho comprenc perfectament...

– 
Gràcies. La manera com t’ho has pres em demostra que ets un bon home amb un gran cor. Ha estat un plaer haver-te conegut. A reveure.

– 
Espera! Espera un moment, si us plau. Si no vaig errat la nostra relació queda només supeditada a una qüestió temporal, no? Interpreto que volies dir que si estem junts durant els propers cinc anys, t’acabaràs enamorant de mi? És això, oi? No te’n penediràs, serà fantàstic! Oh, no saps quant t’estimo...

Conte escrit el 25 d’octubre de 2006.
Revisat el 30 d’agost de 2013.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Un pare responsable (XV). Geografia i història (II)

Sabia que tard o d’hora arribaria aquest dia. Va suposar que, fins aquell moment, el professor d’història ho hauria interpretat com la rebequeria d’un adolescent encisat per la radicalitat dels moviments antisistema. Però després de la reiteració en la mateixa línia de pensament en tots i cadascun dels exàmens, el professor es va adonar que allà hi havia quelcom més profund que calia comentar amb els pares del noi.

A la reunió, el pare va anar directe al gra: ell era el responsable absolut d’aquell afer, i qui havia inculcat al seu fill que els períodes de la història que sempre s’havien venut com a sinònims de grandesa –segles d’or, èpoques imperials, conquestes i batalles èpiques, entre d’altres–, en realitat havien significat la mort i la destrucció de molts altres pobles.

Microrelat escrit el 13 de juny de 2013.

dilluns, 2 de setembre de 2013

El somriure de Qatar


Un merescut aplaudiment. Això és el que es mereixen els senyors de Qatar Airways; o els de Qatar Foundation, que deuen ser cosins germans dels primers; o simplifiquem-ho sense córrer gaires riscos d’equivocar-nos: els senyors de Qatar. Així, a seques.

Anys enrere, el Futbol Club Barcelona presumia de ser un dels pocs equips del món que no portava cap mena de publicitat a la samarreta (aquí no s’hi compta, com és lògic, la marca de l’empresa esportiva subministradora). El president anterior a l’actual, que ja aviso que no era sant de la meva devoció, va endegar una iniciativa que, al meu entendre, va ser prou lloable: dur publicitat d’Unicef per la qual, a més a més, el club feia una aportació econòmica a aquesta organització. He dit al meu entendre perquè, com tot en aquesta vida, aquí també hi tenim opinions per a tots els gustos, i no és poca la gent a la que he sentit dir que, amb això d’Unicef, l’entitat culer va obrir la porta a dur publicitat a la samarreta blaugrana de manera irreversible.

Temps després, el president actual, que tampoc m’inspira gaire confiança malgrat ser el més votat de la història, va arribar a la conclusió que, si es volia seguir competint cara a cara amb els grans clubs europeus, calia vendre el pit de la samarreta. En un tres i no res, van aparèixer els senyors de Qatar Foundation, que van pagar una morterada per poder-se fer visibles arreu del món. El que no era gaire visible i clar, però, era la missió o la comesa d’aquesta fundació, si bé ja es va procurar que l’interès pel tema decaigués ràpidament. I gràcies a que dia rere dia apareix la samarreta del Barça milers de vegades a través dels mitjans audiovisuals i escrits, Qatar Foundation va entrar als menjadors de les cases amb ben pocs esforços.

Però si hi ha algú que no s’ha hagut d’arromangar gaire les mànigues, aquest ha estat Qatar Airways, tot i que ho hauria d’haver tingut més complicat pel fet de ser una marca inequívocament comercial. Desconec si la idea ha vingut d’aquesta companyia, de la marca esportiva Nike o del mateix FC Barcelona, però per primera vegada es llueix pura propaganda i amb prou feines se’n parla, i tot ha estat gràcies a la segona samarreta, que s’està venent a tota màquina. Han aprofitat l’eufòria (accentuada pel procés polític en el que Catalunya està immersa) de tots aquells que anhelaven la senyera com a segona samarreta per estampar-hi un bon anunci.

I per si no n’hi hagués encara prou amb aparèixer a les seccions d’esports dels mitjans de comunicació, no seria d’estranyar que a la via catalana de l’onze de setembre, de la que segurament se’n faran ressò molts mitjans d’arreu del món, les dues paraules que més es llegeixin després d’independència siguin Qatar Airways. El somriure de Qatar per la feina ben feta estarà més que justificat.

Text escrit el 30 d’agost de 2013.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Còmplice involuntari


Vint-i-set de setembre de 2009

Truquen a la porta:

– Si, qui és?

– Senyor Pla? Policia.

El senyor Pla obre la porta.

– Policia? De què es tracta?

– Podem passar?

– Si, és clar, endavant.

Els dos policies entren i passen del rebedor al menjador.

– Vostès diran.

– Senyor Pla, el que hem vingut a comunicar-li no és agradable. Seria millor que s’assegués.

El senyor Pla s’asseu, espantat.

– Senyor Pla, la seva exdona va morir assassinada ahir a la nit.

– Com? Què diu ara? Però com pot ser? Qui ho ha fet?

– Tenim un sospitós detingut a comissaria. Es va entregar ell mateix. Hem d’acabar de comprovar algunes dades però tot indica que ell és l’assassí.

– Però qui és? El seu marit? Un amant?

– Cap de les dues coses. El sospitós afirma que va ser ahir mateix quan va conèixer personalment la seva exdona.

– Llavors què és? Un boig? Un psicòpata?

– Això ho hauran de decidir els psiquiatres assignats el cas, però en fa tota la pinta.

– Déu meu, pobra Helena...

– Dedueixo per la seva pregunta de si ha estat el marit o l’amant, que vostè feia temps que no sabia res de la seva exdona. És així?

– Sí, des de que vam firmar els papers del divorci, no n’havia tingut cap notícia, ni ganes, i no em mal interpreti, per favor.

– Ho entenc, jo també estic divorciat i sé que no és fàcil. Quant fa que es van divorciar vostè i la senyora Soldevila?

– Doncs a veure, deixi’m pensar. Prop de dos anys; vam ser dels primers a beneficiar-nos del divorci en tres mesos en lloc de l’any de rigor de la llei anterior.

– Van estar de sort en aquest aspecte. Perdoni la indiscreció però és la meva obligació preguntar-li si la separació va ser traumàtica, dura, ja m’entén.

– No veig què hi té a veure amb el cas, però és igual, li respondré igualment. Va ser dur, molt dur; jo me l’estimava molt. Em va deixar d’un dia per l’altre i a conseqüència d’això vaig viure una època molt dolenta amb una depressió molt aguda.

– Disculpi’m una altra vegada, però, li va donar algun motiu per abandonar-lo tan de sobte?

– Cal que contesti això? No és gens agradable, francament. A més, no entenc on vol anar a parar.

– El comprenc, cregui’m. Però intentem lligar caps per deixar ben definit el cas davant del jutge.

– D’acord, com vostè vulgui. Sí que me’n va donar de motius: que si era massa possessiu, gelós, que li estava molt a sobre, i suposo que altres coses que he aconseguit oblidar.

– Gràcies, potser en va fer un gra massa, oi? Té parella vostè ara?

– No.

– Bé. A veure, li sona el nom de Llorenç Torrent? Es tracta del sospitós.

– Doncs no, de res.

– Faci memòria, per favor. Tenim indicis que vostè i el sospitós havien tingut alguna relació en el passat.

– Jo? Amb el boig aquest? Escolti, no estarà pensant vostè...

– Aquí ningú pensa res, ni ningú acusa a ningú. Només intentem aclarir els fets.

– Doncs li puc ben assegurar i jurar sobre el que faci falta que no conec ningú amb aquest nom.

– Potser si li mostro la foto del sospitós aconseguirà recordar alguna cosa. El reconeix?

– No, no l’he vist mai.

– Doncs és estrany, senyor Pla, perquè el sospitós tenia vuit àlbums amb fotografies en algunes de les quals, i no poques precisament, hi apareixia la seva exdona.

– Déu meu...

* * *

Dos de febrer de 2006

I què en faig de les fotos? No sé si cremar-les, estripar-les o llençar-les directament pel wàter. El que tinc clar és que no les vull tenir aquí amb mi. No tinc ganes d’obrir un àlbum d’aquí un temps i trobar-me la mala puta aquella rient tan contenta. I si les porto a vendre al mercat de Sant Antoni? Seria bona aquesta! Que algú comprés les fotos d’un altre que no coneix de res! Clar que ben mirat no m’aniria malament perquè estic ben escurat...

I per Internet? I si intento vendre-les a través d’una web d’aquestes de subhastes? Potser algun penjat les compra i tot, i es dedica a fer-se palles amb les fotos picants de la porca de l’Helena! Saps què? Que ho provo. Total, tampoc hi perdré res.

* * *

Tres de febrer de 2006

Autèntica ganga! Venc vuit àlbums amb gairebé mil cinc-centes fotos de viatges arreu del món on hi apareix la meva exdona en la majoria d’elles. També n’hi ha unes cinquanta que no són precisament de viatges, que diguem, tu ja m’entens. Tot per vuitanta euros, despeses de tramesa a part.

* * *

Quatre de febrer de 2006

Mira tu, hi ha un paio que me n’ofereix cent cinquanta euros si retiro els àlbums de la subhasta. Oh i tant, que ho faré! Que et fotin Helena, de les teves fotos en trec cent cinquanta euros! A veure on ho he d’enviar? Aquí a Barcelona, a un apartat de correus. Doncs som-hi, no cal perdre més temps.

Conte escrit el 30 de març de 2006.
Revisat el 15 de juliol de 2013. 

diumenge, 4 d’agost de 2013

Mambo


Miri, senyor Costa, li prego que, sobretot, no m’entengui malament. Cadascú fa el que li dóna la gana a casa seva i no es pensi, en cap cas, que jo trobi lleig o indecent el que vostè i la seva dona fan. Tot el contrari, fins i tot em sembla admirable que, a la seva edat, introdueixin jocs nous en la seva sexualitat. I precisament perquè dedueixo que vostès tenen una àmplia experiència en aquest terreny, em sembla que hauria d’haver estat més caut i no arribar tan lluny a les primeres de canvi. No obstant això, si la seva intenció, un cop s’hagi guarit del tot, és continuar amb aquestes pràctiques, no sigui beneit i utilitzi objectes més petits. De mica en mica, llavors, podrà provar amb objectes més grans, però sempre de manera progressiva. Queda entès? Així, potser arribarà el moment de tornar-ho a intentar amb aquesta maraca polissona que duia dins del cul fins no fa gaire estona.

Ha de tenir en compte també que, a l’hora de ficar-se qualsevol objecte pel recte, aquest no hauria de tenir arestes, ni tampoc costures, juntures o com li vulgui dir. En el seu cas, el que li ha dut més problemes, a part de la considerable mida de l’instrument, ha estat precisament això, la juntura que uneix les dues mitges circumferències de la maraca. Agafi-la i fixi-s’hi bé. Veu les rebaves de plàstic que hi ha? Doncs això és el que li ha fet més mal quan li hem extret la maraca del cul. Jo li aconsellaria que faci servir objectes més fins i més ben dissenyats. En les tendes especialitzades en trobarà de tota mena, i segur que algun el satisfarà plenament. Això sí, si és possible, i ara parlo en benefici propi o en el de qualsevol altre col·lega de la professió mèdica, procuri que aquesta mena d’objectes no portin enganxades formes fluorescents, ja que l’ensurt que hem tingut al veure aquells dos ulls i aquella boca riallera en la radiografia ha estat monumental. Semblava talment un fantasma! A més a més, així no caldrà que compri joguines cada dos per tres als seus néts.


Això és tot, senyor Costa, ja es pot pujar els pantalons. Procuri descansar bocaterrosa i no forci la màquina, d’acord?

Conte escrit el 12 de setembre de 2007.
Relat guanyador del Repte 272, el tema del qual era Un relat humorístic.
Revisat el 8 de juliol de 2013.

diumenge, 28 de juliol de 2013

Primer balanç del recull 18 contes

Ara que ja fa gairebé mig any de la publicació de 18 contes, és un bon moment per fer-ne balanç. Primer de tot, però, vull deixar constància que la simple publicació i difusió del recull ja la considero tot un èxit. A partir d’aquí, per tant, tot el que s’hagi pogut recollir i destinar a les diferents ONGs és un premi extraordinari que m’omple d’orgull. El que ve a continuació són només xifres, sense cap mena d’interpretació per part del que us escriu.

Es va contactar amb quaranta-quatre ONGs, des de les més conegudes fins a algunes ben petites, per si volien fer difusió de la iniciativa. Set van respondre mostrant el seu interès, i d’aquestes set, n’hi va haver dos que van fer publicitat del llibre via Facebook i la pàgina web pròpia, i una tercera únicament al seu Facebook. A banda d’aquestes quaranta-quatre ONGs, n’hi ha haver una altra que va fer el camí a l’inversa i va ser ella qui va contactar amb l’autor.

Pel que fa a la difusió a través de mitjans de comunicació i blogs, l’èxit ha estat sorprenent. Dos blogs amics han col·laborat en la difusió: Oigo Voces em va fer una entrevista i Llibres, i punt! va publicar una ressenya del recull. Quant als mitjans, la iniciativa va aparèixer a TV3, a l’Espai Internet del TN cap de setmana, a Ràdio Flaixbac, dins del programa El matí i la mare que el va parir (i també al seu Facebook), i finalment també a la contraportada de El Periódico. D’aquests tres mitjans, dos van ser contactats per un servidor, mentre que l’altre en va fer difusió per iniciativa pròpia. A més a més, també en van fer difusió via Facebook la llibreria La font de Mimir i la biblioteca Vilapicina i la Torre Llobeta.

Arribem finalment a les “vendes”, per anomenar-les d’alguna manera. Fins ara s’han venut vint-i-set llibres, amb la particularitat que quatre d’ells han estat per regalar. Cal destacar (i agrair) que hi ha hagut una compradora reincident, que primer va adquirir el llibre per a ella, i després en va comprar un altre per regalar. Uns quants lectors m’han volgut fer saber també a quina ONG han destinat el preu del llibre, amb la qual cosa podem saber que un mínim de dotze organitzacions s’han pogut beneficiar de la iniciativa. I tot i que l’autor insistia en el text on s’anunciava la iniciativa que no volia saber l’import que cada comprador destinava al llibre, algun s’ha saltat la norma o senzillament no s’hi va fixar en llegir-ho i m’ho ha fet saber (cap problema, de debò). Així, tenim des dels que han enviat un missatge SMS per a alguna campanya determinada d’una ONG de les grans, fins algú que ha arribat a “pagar” cinquanta euros pel llibre; el valor, però, és el mateix en tots i cadascun dels donatius, això ha de quedar ben clar.

Per acabar només us vull donar les gràcies a tots els compradors, als futurs compradors, als que heu col·laborat de manera desinteressada, als mitjans de comunicació i a tots aquells que d’una manera o altra us hi heu interessat. Tenia 18 contes que a mi m’havien donat moltes alegries en forma de premis, publicacions i també alguns calerons. Saber que gràcies a ells s’han aconseguit més recursos per intentar humanitzar una mica més aquest planeta nostre és molt més del que podia arribar a imaginar.

No tens el llibre encara? Si el vols, clica
aquí!

dilluns, 22 de juliol de 2013

Un pare responsable (XIV). Geografia i història (I)

Que li diguessin ara que veure futbol per televisió era sinònim d’incultura i desinterès pel que passava al món. Que sintonitzar només les cadenes de vint-i-quatre hores d’esports no li faria cap bé al seu fill. Que gastar-se els diners en canals de pagament en lloc de comprar llibres demostrava les seves limitacions intel·lectuals. Que li diguessin el que els donés la gana, que ell tenia més que assajat el seu somriure foteta.

Perquè qui de tots ells podia presumir que el seu fill de quatre anys coneixia pel cap baix més de cinquanta ciutats europees? Li deies Anglaterra i responia Liverpool, Manchester, Stoke, Birmingham, Southampton, Coventry, Bolton, Leeds, Sheffield i Norwich, entre d’altres. Preguntaves per França i d’una tirada t’anomenava Marsella, Lió, Lille, Niça, Toulouse, Montpellier, Rennes, Brest, Nancy i Niça. I no queia en el parany: el nen sabia perfectament que Osasuna no era cap ciutat.

Microrelat escrit el 16 de maig de 2013.

dimarts, 16 de juliol de 2013

Com fer que el marit es quedi de pedra



– Bé, senyora Pous, m’ha esguerrat el partit del Barça d’aquesta nit però no es preocupi, que no li passaré factura per això; a un altre potser sí, però a vostè no. El que compta, al capdavall, és que finalment sembla que l’hem enxampat. I diria que aquesta vegada no se’ns tornarà a escapar de les mans, ja que l’hem atrapat in fraganti. Però jo, al seu lloc, no m’hi capficaria gaire; entre els advocats que es pot permetre contractar, la popularitat que té entre la gent, i que tot fa pensar que no té el cervell gaire ben posat, el més probable és que vagi a petar a un sanatori i tal dia farà un any. A més a més, amb els diners a cabassos que ha fet, a la seva manera, tot cal dir-ho, segurament podrà triar el centre que més li convingui. No cal que faci aquesta cara d’innocent amb mi; guardi-la per al jutge, que llavors li farà més servei.

» Li he de reconèixer que la seva trajectòria criminal és fascinant i, sigui dit amb totes les reserves, digne d’admiració. És ben conegut que vostè és responsable de tres crims, si bé no s’han pogut demostrar mai amb proves concloents. Però, sap què és el que més em sobta? Doncs el fet que aquests homes, sobretot a partir del tercer, es volguessin casar amb vostè; als dos primers encara se’ls pot justificar, un perquè no sabia on es ficava, i el segon perquè no tenia motius de sospita o perquè pensava que tothom la difamava i la tractava injustament. En tot cas, no podien adduir que anaven enganyats, perquè vostè ha estat una mina per a la premsa, sigui la rosa, la groga o la que diuen que és seriosa. No em vull imaginar què els deuria donar, Déu me’n guard de preguntar-li, però el fet és que tots i cadascun d’aquests homes anhelaven amb frenesí compartir la seva vida amb vostè; això no es pot negar.

» Però, com els passa a la gran majoria de criminals, la cobdícia ha estat, finalment, la seva perdició, si bé cal afegir que, en el seu cas, l’obsessió per les pedres precioses l’ha dut fins aquest estat de pertorbació mental en què es troba ara. Vostè es va casar amb el senyor August Trifany fa deu anys. Es portaven més de trenta anys, però no és rar que un home madur es casi amb una dona jove; si és a la inversa, molta gent ho veu d’una altra manera, però això ja són figues d’un altre paner i no és moment ara d’obrir un nou debat. Aquest matrimoni li va durar dos anys, durant els quals l’incaut del senyor Trifany li va regalar joies a grapats de totes mides i preus, des de les més cares i luxoses fins a la col·lecció completa de la firma del coala, que jo, personalment, no suporto; mai he estat un home que segueixi la moda però diria que, gràcies a això, sóc dels pocs que no va uniformat pel carrer, i no em refereixo pas a l’uniforme de policia. Suposo que ja m’entén.

» En fi, tornem al tema. D’esperit aventurer, el senyor Trifany va pujar un dia a un globus aerostàtic, amb la mala sort que un estol d’ocells el va deixar fet un colador. Mig quilòmetre més enllà, vostè practicava el tir al plat,  però no utilitzava pas una escopeta reglamentària per a aquest esport, sinó que disparava a tort i a dret amb un subfusell d’assalt Kalashnikov, propietat d’en Trifany; pot comptar què en va treure de col·leccionar armes. El seu primer marit sempre havia deixat ben clar que volia ser incinerat, i vostè va respectar la seva voluntat, com havia de ser. Però, en lloc de llençar les cendres al vent o guardar-les en una urna a casa, com fa la gent amb dos dits de front, vostè va tenir la gran idea de contactar amb una empresa suïssa per fer-se fer un preciós diamant, gros i blavós, que va passar a presidir la llar de foc de casa seva (llavors ja era seva, gràcies al generós testament del difunt). Em sembla que no m’equivoco si afirmo que va ser a partir d’aquest moment que el seu cap va començar a desvariejar.

» Mig any després, va conèixer el senyor Carter, un americà de Colorado. Si hem de fer cas al que deien les revistes del cor, la seva història d’amor va ser molt intensa i apassionada; jo hi hagués afegit que també va ser fugaç, perquè va durar més el festeig, tot just un parell de mesos, que no pas el matrimoni. Durant el viatge de noces a l’estació d’esquí d’Aspen, se’ls va acudir la genial idea d’esquiar fora pistes. Vostè va perdre el control uns segons, cosa que li pot passar al més expert en la matèria, i el pal se li va escapar de les mans per anar-se a clavar al bell mig de l’esquena del pobre Carter. Ja és mala sort, eh? Almenys li va quedar el consol de convertir l’americà en un altre diamant, igual de gros que l’anterior, però, en aquesta ocasió, ben translúcid i brillant.

» Passem al tercer de la llista, li sembla? Està clar que a vostè la guerra freda i el teló d’acer li importaven un rave, perquè va passar del ianqui amb barret de cowboy al mafiós de l’Swarov, que era búlgar, si no recordo malament, i duia un d’aquells barrets típics russos; desconec si se’ls anomena d’alguna manera en particular. Si li he de ser sincer, que el paio aquest la dinyés no em va saber greu. Pot sonar malament, però de malparits el món n’és ple; segur que n’hi ha més que a l’infern, que ja és dir. Malgrat tot, crec que encara va viure uns anys de propina perquè, sens dubte, era un eixelebrat de cap a peus. La prova és la seva mort: a qui se li acut fer esquí aquàtic pel mar Negre, sense tenir-ne ni fava i, per postres, que la llanxa la condueixi algú, en aquest cas vostè, que n’havia oblidat les nocions més elementals? La cosa no podia acabar de cap altra manera: la llanxa a tota màquina, com si fos un cavall desbocat, i l’Swarov sortint disparat cap a la costa. Corre el rumor que es va encastar contra un arbre i que va morir clavat com un pollastre a l’ast; és cert, això? En tot cas, vostè després va tenir la sort de recuperar els coneixements mínims de navegació, que havia après del seu primer marit, i d’encertar amb la palanca del fre. I, com no podia ser d’una altra forma, un tercer diamant va anar a parar damunt de la llar de foc. Aquest va tornar a ser blau.

» Permeti’m un incís: els diamants només poden ser blaus o transparents? És que no ho sé, de debò. Pensi que la meva dona em té prohibit que li regali una pedra d’aquestes, per allò dels diamants il·legals que vénen de l’Àfrica i que financen el contraban d’armes. No sap quina sort he tingut amb això.

» Bé, continuem, que ja arribem al darrer: el senyor Guig, l’afortunat, dit entre cometes, que està a l’hospital en estat de coma induït. És estrany aquest cognom: Guig. És com Puig però amb ge; no l’havia sentit mai. Si li he de confessar el que penso, a mi em sembla que aquest tal Guig és un tarambana de cap a peus. És evident que de calés n’està ben carregat, i això em fa pensar que es va casar amb vostè per sortir de l’anonimat i adquirir una mica de popularitat. Alguns multimilionaris ja en fan de coses d’aquestes; ho han aconseguit tot a la vida però encara en volen més, i és llavors quan pensen en sortir a les portades.

» Miri, senyora Pous, ha de saber que jo he seguit la seva trajectòria amb molta atenció, gairebé amb delit, m’atreviria a dir. Em vaig encarregar de la investigació del cas Trifany, infructuosa com és ben conegut i com també es van encarregar d’esbombar els diaris de l’època, i he mantingut contactes durant aquests darrers anys amb la Interpol pel cas Swarov i amb l’FBI pel d’en Carter. Cal dir que la Interpol no va insistir gaire en resoldre el cas; ja els estava bé que aquell mal element criés malves. En canvi, els americans s’ho van prendre molt a pit, però tampoc van aconseguir res. Això sí, ens va quedar ben clar que no els agrada que se’ls toqui ni un sol pèl als seus compatriotes. Doncs bé, com li deia, des que vaig llegir que tornava a estar aparellada, he seguit tots els seus moviments a través de la premsa i els programes de televisió que viuen dels temes del cor. Però la sorpresa va ser que qui acaparava els titulars era en Guig i no pas vostè. Al contrari que els tres marits anteriors, aquest darrer no l’ha pogut controlar mai. Que si festes privades d’on sortia considerablement begut a altes hores de la matinada, que si fotografiant-se amb tota mena d’esportistes d’elit que li agraïen el seu patrocini, que si rumors sobre si s’entenia amb aquesta o aquella altra; en fi, un etcètera llarguíssim que prefereixo estalviar-me perquè, sinó, això seria més llarg que un dia sense pa. I jo em preguntava: aquest també acabarà a l’altre barri abans d’hora? La resposta és que li ha anat de ben poc, i no només en una ocasió, sinó en dues, si bé a vostè només li podem atribuir la segona.

» Tot just fa quatre dies, el tal Guig va ingressar a l’hospital en un estat tan desastrós, que els metges es van veure obligats a clavar-li un bon calbot i deixar-lo estabornit durant vés a saber quants dies. Evidentment, la premsa se’n va fer ressò, i el primer que vaig pensar jo era quina n’havia fet vostè ara. En reconeixement a les seves aptituds li he de confessar que, ja d’entrada, vaig creure en la possibilitat que no hi estigués implicada; en poques paraules: hauria estat el primer cop que hauria fallat. Poques hores després, els periodistes ja havien escampat tot el que havia passat, i posaria la mà al foc que no va ser vostè qui li va administrar aquell còctel de whisky, cocaïna i pastilletes blaves, ni tampoc qui va posar el cap d’aquella morenassa tan voluptuosa entre les seves cames. No és d’estranyar que tot plegat li provoqués un infart d’elefant. I a qui no, oi? El tema, així, quedava prou clar: vostè no havia intentat pelar el seu marit, sinó que ell mateix gairebé s’havia condemnat a mort a causa de la vida dissoluta que duia.

» Ara bé, pel que sembla, vostè no podia permetre que la cosa acabés així. Quina fal·lera que té per carregar-se marits, eh? Malgrat tot, o ha perdut molta capacitat d’execució pel camí durant aquests darrers temps, o se li ha girat el cervell definitivament. Jo m’inclino per una barreja de les dues opcions.

» Com és lògic, com a esposa del senyor Guig, tenia tot el dret a visitar el seu marit. El servei de seguretat de l’hospital va atendre la seva petició i va impedir que entressin periodistes a fer safareig sobre el pobre comatós. D’això me’n vaig assabentar també per la televisió i, just en sentir-ho, vaig trucar immediatament a l’hospital per tal que un agent de seguretat no s’allunyés ni un sol instant del seu marit. 

» Li va anar de ben poc. El de seguretat va arribar just al moment en què el matalàs començava a cremar de mala manera. Cal dir que va actuar amb fermesa i celeritat, ja que va agafar el primer extintor que va trobar i el va buidar tot sobre el llit d’en Guig qui, per cert, va despertar del coma al rebre aquell munt d’escuma a sobre. El dubte que jo tinc, senyora Pous, és saber què pretenia realment? Volia només assassinar-lo o intentava matar dos pardals d’un tret i de pas aconseguir les cendres? Suposo que el diamant hauria estat translúcid un altre cop, no? I, ja per acabar, digui’m una cosa, oi que vostè és de l’Espanyol?

Conte escrit el 4 de febrer de 2009
Revisat el 17 de maig de 2013

dilluns, 1 de juliol de 2013

QWERTY (VI)

Q. El periodista va despertar tota mena de rumors quan va escriure que la famosa soprano no podria cantar per una sobtada agonia. 

W. El van acabar d'ensorrar quan va llegir que, degut a la involució de la seva malaltia, el derivaven al tanatori.

E. Després de fer-se un fart de riure quan no ho tenia previst, el crític es va inventar el gènere de ciència-micció.

R. El cap de màrqueting va presentar la dimissió dient que no tenia ni ikea de quin nom posar-li a aquell nou negoci de mobles.

T. Els lectors del diari més fidel al govern no es van immutar quan van llegir que el president faria un esforç tirànic per aixecar el país.

Y. L'article del ministre ho deia ben clar: les reformes econòmiques deixaran una empremta permanent a la histèria del país.

dimarts, 25 de juny de 2013

Coses de parella (VII). Els plats trencats

Conte guanyador del 1er premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2013.

L’Albert(1) i la Maria(2) es queden de pedra quan l’Eduard(3) els diu que, si cal, els portarà a judici.



(1) Edu, amic meu –perquè jo encara et considero un amic–, tens molts motius per estar més que enrabiat, i sé que qualsevol cosa que jo et pugui dir no servirà per a res. És més, estic segur que el que menys desitges ara mateix és escoltar-me. I, creu-me, la meva intenció no és furgar més en la teva ferida però, amb això que ens demanes, m’obligues a intervenir, perquè tot plegat no té cap mena de sentit, i tu ho saps bé.
Em sap greu haver traït la nostra amistat, t’ho ben juro, però les coses han anat d’una manera que ningú s’esperava. Recordo que moltes vegades havíem comentat que una de les raons per la que el nostre petit grup d’amics havia estat sempre unit era perquè mai hi havíem barrejat noies pel mig. Hem acollit al nostre grup totes i cadascuna de les xicotes que han passat per les nostres vides, i mai se’ns havia passat pel cap fixar-nos en la dona de l’altre. Però aquest cop ha estat diferent, Edu, i de debò que ho sento molt. Em vaig enamorar de la Maria un segon després que ens la presentessis allà al frankfurt. Vaig lluitar tant com vaig poder contra aquest sentiment que gairebé ni em deixava respirar ni dormir, i que em va fer perdre la gana durant setmanes senceres. No en vaig parlar amb ningú, ni tan sols amb la meva germana, que saps que és la persona en qui més confio, per por que em diguessin que era un mal amic i un malparit. I ho sóc, ho sé, però també és cert que he patit molt durant el darrer any, i amb això no busco compassió de cap mena, que consti. Només vaig voler ser sincer amb mi mateix i declarar el meu amor a la Maria, tot i saber que em jugava la teva amistat i la dels altres tres, que lògicament, estan al teu costat i no em dirigeixen la paraula. No els ho retrec; sé que no hi tinc cap dret. Edu, que tu ens odiïs és més que lògic; diria que, fins i tot, és natural. Però el que ja no és tan lògic i natural és que et presentis aquí i ens demanis –o, citant textualment les teves paraules: ens exigeixis– aquesta bajanada. No, Edu, això és impossible. Ja t’ho pots treure del cap.

(2) Edu, sisplau, prova de ser raonable. Ja ho sé que te l’he feta molt grossa, i que m’he portat com una porca –la meva pròpia família m’ho diu–, però aquestes coses, desgraciadament, passen, i en aquest cas tu n’has estat la part més perjudicada. A mi, tot aquest afer m’ha trasbalsat moltíssim i em continua trasbalsant cada dia, i mira que ja fa uns quants mesos de tot plegat; que t’ho digui l’Albert: m’he fet farts de plorar i tinc uns remordiments de consciència, per altra banda més que merescuts, que em provoquen insomni nit rere nit. No et demano perdó perquè sé que no em podràs perdonar mai, ni que t’ho demanés de genolls, però si almenys algun dia, quan tu hagis refet la teva vida, m’arribessis a entendre ni que fos una mica, em trauria un gran pes de sobre. És que em costa tant mirar-te a la cara, Edu!
Mira, jo crec que mai podré deixar d’estimar-te, però ja no és aquell amor del principi de la nostra relació. Ja sé que és un tòpic, i segurament no hauria de mirar tantes sèries de televisió, però l’única manera com se m’acut descriure el que sento per tu és que t’estimo com si fossis un germà. Ets l’última persona a qui voldria haver fet mal, a l’igual que la teva mare, però vaig ser tan covarda quan va arribar el moment, que tot va sortir a l’inrevés. No sé, Edu, potser ha estat cosa del destí i tot havia de sortir així perquè ja estava escrit. O potser ens pensem que controlem la nostra pròpia vida quan, de cop i volta, tot canvia radicalment i res pot tornar a ser com abans.
El que sí que has d’entendre és que ni jo ni l’Albert formem part ja de la teva vida. Ens agradaria, t’ho asseguro, però tots dos sabem que el nostre lloc és lluny de tu, dels teus amics i de la teva família. I justament per aquest mateix motiu, i també pel que t’ha dit l’Albert, tu no pots venir ara, després de gairebé mig any, i demanar-nos això. Sigues raonable, Eduard, que tu sempre ho havies estat.

(3) Heu acabat ja? Puc parlar? Gràcies. A veure se me’n fot de dalt a baix el destí, el que pugui estar escrit, el teu insomni, la teva amistat i el teu amor fratern. Queda clar? El meu estat anímic és cosa meva i no n’heu de fer res. Si jo he vingut aquí és perquè tinc les butxaques més que escurades. Et faré una mica de memòria: teníem un minipis de lloguer que ara he de pagar jo solet i, com bé saps, s’enduu una bona quantitat de pasta cada mes. Jo tenia l’esperança d’alguna millora laboral, però, amb el mala maror que hi ha a la feina, el vent bufa clarament en contra. A més a més, ara m’he de fer càrrec de tots els rebuts, els bàsics, vaja, perquè la televisió per satèl·lit la vaig donar de baixa a les primeres de canvi. I, per si tot això encara no fos poc, et vaig haver de pagar una picossada important per quedar-me el cotxe, que és imprescindible per a la meva feina. El que em sorprèn, i suposo que deu ser perquè a les persones no se les coneix mai del tot, és que no tinguis remordiments de consciència econòmics.
Per tant, em sembla d’absoluta justícia el que demano. No penso tornar a casa de la meva mare de cap de les maneres; la pobra dona ja té prou maldecaps i, sobretot, no vull que sigui la víctima innocent de tot aquest merder que heu muntat. Així que, o em deixeu que m’instal·li a casa vostra mentre les coses no millorin, o ja us podeu anar buscant un advocat. Vosaltres decidiu.

Conte escrit el 24 d’octubre de 2009.
Revisat el 10 d’abril de 2013.