Coses de parella. La primera cita

– Ens asseiem aquí? Et va bé? És un local collonut, aquest. Un ambient agradable, una gran selecció musical, un fotimer de whiskies i còctels, moltes ties bones… Ui, perdona! Feia broma! No em prenguis seriosament, eh?

– No, tranquil. Però potser la temperatura de l’aire condicionat està una mica massa baixa, no creus?

– No, dona, no! Després d’un parell de copes ja ni el notaràs, ja t’ho dic jo. I escolta, agafant el fil del que t’explicava abans mentre estàvem sopant... Sí, allò que et deia que sóc un gran aficionat als documentals de la 2. Me’ls empasso gairebé tots, especialment els d’animals. És un món fantàstic i alhora molt cruel, on cauen els dèbils i guanyen els forts. De fet, el nostre món, el dels éssers humans, no deixa de ser un mirall del món animal, en particular del dels mamífers, amb els quals estem tan profundament emparentats. Sense anar més lluny, abans d’ahir van emetre un reportatge fascinant sobre el dia a dia dels lleons del Parc del Serengeti. Ho haguessis hagut de veure, principalment perquè trencava alguns tòpics, com per exemple aquell que el lleó mascle viu com un rei tota la seva vida. Res d’això! Abans de poder aconseguir els favors d’una femella es passa uns quants anys sol, o acompanyat d’un altre jove lleó mascle, que no sé què és pitjor. I fins que no és prou fort per enfrontar-se a un lleó adult i guanyar-lo, en una lluita salvatge i sanguinària, no arriba a posseir el seu propi harem. Això sí, un cop té les femelles a la seva disposició, el primer que fa, el molt bèstia, és matar els cadells que hi hagi de l’anterior lleó dominant; així les lleones es tornen a posar en zel. És una carnisseria, però també se l’ha d’entendre al pobre ja que, després de tants anys, va més carregat que un magatzem ple de piles alcalines. I, pel que es veu, no perd el temps el lleó: a la que les lleones tornen a estar en zel, comença a muntar-les una darrere l’altra. Llàstima que te’l perdessis perquè valia la pena: el paio no parava! Sembla ser que un lleó pot arribar a muntar les seves femelles fins a quinze o vint vegades al dia. Sí, sí, ho has sentit bé. Vint vegades! Qui pogués ser lleó, oi? Doncs no s’ho deu passar bé, el molt malparit! Clar que també és cert que quan les lleones deixen d’estar en zel se li acaba el festival. Però tant hi fot, vint vegades en un dia, són vint vegades. Et pots arribar a imaginar el que deu ser fer-ho vint cops en un dia? Quina enveja… Buf! No fa molta calor aquí? Tu et queixaves de l’aire, però jo ja estic començant a suar. Què et passa? Per què fas aquesta cara?

– És que acabo de recordar que quan he sortit de casa m’he oblidat la planxa sobre la post, i no tinc clar que l’hagi desendollada. Ho sento, però he de marxar corrents. No, no, no cal que m’acompanyis. Abans has dit que havies aparcat bastant lluny i no et vull causar cap molèstia. Agafaré un taxi i hi arribaré en un moment, no et preocupis. Em sap greu, eh? Adéu, ja et trucaré jo, entesos?

Conte escrit el 24 de setembre de 2006.

Revisat el 29 de novembre de 2013.