Tot i ser un lletraferit, en els gairebé nou anys i més de quatre-cents posts d’aquest blog no he parlat mai d’un llibre en concret. Aquest cop, però, faré una excepció perquè el llibre s’ho mereix. El dietari de Joaquim Forn mentre va ser a la presó d’Estremera no serà una fita en la literatura catalana (que consti, de totes maneres, que està ben escrit) però és ben possible que sigui recordat per tot el que ha estat capaç de transmetre el seu autor.
Amb la situació política que vivim des de fa més d’un any, és ben natural llegir aquest dietari amb la màxima empatia i solidaritat de la que un és capaç, tot i que seran ben minses tenint en compte que es tracta d’una experiència injusta a la presó que, malauradament, encara no s’ha acabat. La descripció que fa en Joaquim Forn dels seus diversos estats d’ànim, tant de quan va ingressar a Estremera com del dia a dia viscut entre reixes, és ben probable que la féssim nostra si passéssim pel mateix mal tràngol. També ens mostra la cara B de la presó, la del dia a dia, la de les trobades i vis-a-vis amb familiars i amics, i la de relacions personals i molt humanes travades amb altres interns.
En resum, un llibre recomanable de totes totes, que es llegeix en un tres i no res i que l’autor, des de dins de la presó, ens referma a nosaltres, que som fora, en la defensa de la dignitat, la democràcia i dels drets civils.
Des que es va enrampar amb un endoll quan era petit, l’electricitat es va convertir en el leitmotiv de la seva vida. La potència d’aquella energia el va deixar meravellat i, a mida que anava creixent, en volia aprendre tantes coses com li fossin possibles. Va estudiar-ne mil i una aplicacions i, finalment, va encaminar la seva carrera professional cap al món de les renovables, convençut que el món seria elèctric o no seria.
Ja d’adult havia canviat el cotxe i la moto de benzina per uns d’elèctrics. També havia invertit una bona picossada en substituir tota la instal·lació de gas natural de casa per una de nova elèctrica, incloent-hi la caldera, el forn i la cuina. La instal·lació de plaques solars va ser el següent pas. I si encara li quedava algun romanent, l’invertia només en projectes que apostessin fermament per les renovables.
Però no en tenia prou. En algun racó de la seva ànima hi havia un petit buit que la seva dèria per electrificar-ho tot no aconseguia omplir. Els anys van anar passant i la dèria es va convertir en obsessió: tots els mals que l’edat feia aparèixer en el seu cos els tractava a casa amb electroteràpia; poc temps després es va començar a interessar pels electroxocs. Finalment, fora de sí, va optar per una solució definitiva: va comprar per Internet una pistola Tàser i va matar un electricista del barri. Quan el van condemnar a la cadira elèctrica va poder respirar, per fi, amb satisfacció.
Conte escrit el 18 d’octubre de 2018.
Fa uns quinze anys vaig tenir un company de feina, exfumador, que em va deixar anar una sentència d’aquelles que mai s’obliden: “Jo no sóc un exfumador. Jo sóc un fumador que no fuma”. Me’l vaig trobar temps després que ell hagués plegat i, malauradament, anava pel carrer fumant una cigarreta; espero que hagi aconseguit deixar-ho. La frase, però, l’he tinguda sempre present, i tot i que ja fa més de set anys que no fumo, penso com ell: sóc un fumador que no fuma. Mai es pot deixar d’estar en alerta.
Però així com el tabac et mata lentament i amb cada cigarreta que fumes no fas res més que comprar més números per patir una malaltia seriosa que pot ser letal, hi ha altres addiccions que, més que matar-te, literalment et destrueixen, sense metàfores de cap mena. No m’és fàcil escriure el que ve a continuació, malgrat que és un tema del segle passat. Poca gent ho sap i, els que ho saben, ho recorden com quelcom molt llunyà i superat (i això em satisfà perquè significa que aquest tema els ocupa una part infinitesimal del cervell). La realitat, però, és la mateixa que amb el tabac. Així que, anem al gra i sense embuts: jo sóc un jugador que no juga.
El 13 de juliol del 1995 (poques dates queden marcades amb foc, però aquesta és una d’elles) vaig introduir la darrera moneda a una màquina escurabutxaques. Així doncs, aquest any en fa vint-i-tres que em puc considerar un jugador que no juga. Mai he tingut recaigudes, encara que pocs mesos després d’haver-ho deixat, em va anar d’un pèl. Comparat amb altres casos de ludopatia, el meu podria semblar bastant lleu: va durar pocs anys, no vaig arruïnar la família (però sí que vaig perdre tots els meus estalvis, que no eren pocs) i vaig ser jo qui, conscientment i sabent que estava malalt, va explicar el que em passava primer a les meves germanes i després als meus pares. A partir d’aquí em vaig posar en mans del metge de capçalera, que va ser qui em va derivar a la unitat de joc patològic de l’hospital de Bellvitge.
Que comparativament no fos una ludopatia greu no implica que no visqués un autèntic infern: vaig plorar una barbaritat, em vaig enrabiar amb mi mateix milions de vegades, em vaig menysprear uns quants milions més, em vaig mentir i vaig mentir, i mai dels mais he tornat a experimentar el pànic que vaig sentir quan durant unes dècimes de segon vaig pensar en llençar-me al buit per acabar amb tot d’una vegada. Si haguéssim d’assenyalar un punt d’inflexió, probablement seria aquella nit.
I per què ara explico tot això? Podria dir banalitats com perquè ja tocava, perquè no és cap vergonya explicar-ho i blablabla. No, el detonant va ser la sèrie d’articles del diari ARA del passat 20 de gener (aquest text el vaig començar fa uns mesos, el vaig deixar aparcat un temps i ara l’he reprès). A banda de la problemàtica social que planteja l’addicció al joc a nivell de país, a mi em van envair dues percepcions. En primer lloc, notar que quan llegeixo sobre aquest tema el dolor encara persisteix, allà, ben amagat, però apuntalat en algun lloc; em fot, perquè no és agradable, però vull creure que és com la meva central d’alertes. I en segon lloc, m’espanta com de fàcil pot ser avui en dia enganxar-se al joc, amb totes les facilitats que ofereixen les apostes online; si hagués tingut tot aquest món online al meu abast fa vint-i-tres anys, no sé ni on ni com hauria acabat jo.
M’agradaria acabar amb unes paraules d’un text de Sebastià Alzamora al diari ARA en el que va explicar el seu alcoholisme (un text profundament humà que us recomano de totes totes): “L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”. En el meu cas només hauria de canviar les paraules “alcohòlic i copa” per les de “jugador i moneda” per plagiar la frase de dalt a baix.
Així és com són les coses. Amb això hem de viure i amb això viurem, però cada dia que aquest monstre continuï adormit serà una petita victòria. No ens deixarem vèncer.
Text escrit el 7 d’octubre de 2018.
