dissabte, 5 de desembre del 2009

La síndrome Hyde

Conte guanyador del 2n premi del XIII concurs literari Miquel Bosch i Jover. Premi de prosa. Balenyà, 2006.

Probablement, si haguéssim coincidit a l’Escòcia de la segona meitat del segle dinou, Robert Louis Stevenson s’hauria inspirat en la meva captivadora persona per escriure alguna de les seves novel·les. Però Stevenson era dels que creuen que, malgrat la maldat humana, les persones tenen el seu costat bo, per petit que sigui; el fantàstic escriptor ens demostrava així la seva ingenuïtat. L’ètica i la dignitat, tan valorades per Stevenson a través dels seus personatges, jo les trepitjo, les insulto i hi escupo a sobre, i no necessàriament en aquest ordre.

Per què voler ser Jekyll quan es pot ser Hyde? L’avantatge de ser com Hyde és que els meus actes no estan sotmesos a cap moral ni principi ètic. Puc fer el que em doni la gana deixant absolutament de banda les possibles conseqüències que hi pugui haver; més ben dit: se me’n foten i me’n ric dels danys col·laterals causats, com dirien alguns polítics, no gaire millors que un servidor, per cert.

Tot va començar ahir. Només despertar-me, ja em vaig notar diferent. Tenia una mala llet de l’hòstia. Una ràfega de menyspreu i d’odi cap a tot i tothom em va recórrer les entranyes. El desig de fer mal al primer que se’m creués pel camí era immens; la violència i la maldat ocupaven fins el darrer racó del meu cervell. Després d’una dutxa roent de més d’una hora (se’m va oblidar que el país pateix una dura sequera), quan em vaig reflectir al mirall em vaig adonar que em trobava millor que mai, amb una sensació de poder desconeguda fins llavors per mi. Em trencava el cap pensant com era jo abans d’aquesta transformació però no me’n sortia; no conservava cap record ni cap anècdota del meu jo anterior. Però m’era igual: el que comptava era que tenia una salut de ferro, un llarg i llaminer reguitzell d’idees malèfiques al cap i unes enormes ganes d’experimentar plaers sàdics i violents. I, per sobre de tot, el que més anhelava era sortir de casa i comprovar si la gent s’apartava atemorida al meu pas.

Quan era a punt de sortir al carrer vaig sorprendre’m de veure un aquari al menjador. No tenia records que a mi m’agradessin els peixos. Vaig agafar un llarg punxó de la caixa d’eines i vaig començar a empalar un darrere l’altre la dotzena de peixos que hi havia; mira què bé, tindria una suculenta broqueta marinera per dinar. Per assegurar-me que no hi hagués cap peix amagat que intentés evitar la mort, vaig llençar l’aquari a cegues pel balcó, esperant matar dos pardals d’un tret si tenia la sort que caigués al cap d’algun desgraciat. Quines dècimes de segon més emocionants! Llàstima que la trencadissa de vidres i l’absència de crits d’espant o de dolor em fessin saber que la maleïda peixera havia caigut a terra sense topar amb ningú. Enfurismat, vaig començar a llançar tots els testos del balcó apuntant directament als vidres dels cotxes aparcats al carrer. Pel que es veu, havia estat un amant de les plantes ja que vaig comptar més de quinze llançaments, amb un satisfactori encert del cent per cent.

Acabava de tancar la porta de casa meva quan se’m va acudir la genial idea de matar la veïna. Em venia de gust començar bé el dia. Vaig tornar a entrar, vaig agafar les tisores de la cuina i a apunyalar la veïna s’ha dit. Vaig pitjar el timbre. Ningú va venir a obrir. El vaig tornar a prémer amb més insistència en combinació amb forts cops a la porta amb els nusos dels dits. Res de res. L’absència de la desgraciada de la veïna em va treure de polleguera. Molt bé, no la mataria en aquell moment però li deixaria una nota. Amb les tisores obertes li vaig escriure “Et mataré” ratllant-li la porta. Finalitzat l’avís a la veïna, vaig quedar mirant-me les tisores i vaig pensar que seria millor sortir al carrer amb un petit arsenal casolà. Vaig entrar de nou a casa meva i vaig començar a omplir una motxilla amb unes quantes joguines: les tisores, un parell de ganivets, un llevataps, unes tenalles, unes alicates, fil ferro i el martell més gros que tenia; no sabia si existien soldadors a piles, però m’hauria agradat tenir-ne un. Un cop tancada la motxilla, vaig sortir d’excursió.

Abans d’obrir el portal del carrer vaig dedicar un parell de minuts a destrossar les bústies dels veïns. Per tal de que no em titllessin d’insolidari també vaig trencar la meva; si és que, en el fons, sóc un bon noi. Però, a partir del moment que vaig fer girar el pany, les coses es van tòrcer. Quatre, cinc o sis homes, no ho sé pas, se’m van tirar al damunt i en cosa de pocs segons em vaig trobar emmanillat i de cara a la paret. De reüll vaig veure que hi havia alguns homes uniformats de policia i d’altres vestits de paisà que em feien suposar que eren de la secreta. Vaig preguntar que per què em detenien com si fos un delinqüent si encara no havia fet res; que allò no era la pel·lícula Minority Report on la policia s’avança al malfactor abans que aquest cometi el delicte. Però ningú em va respondre. Em van registrar de dalt a baix i també vaig observar com regiraven la meva motxilla, introduint en bosses de plàstic separades totes les meves joguines.

Les primeres paraules que vaig sentir, i que no anaven dirigides pas a mi, van ser les d’un policia de paisà a un altre home sense uniforme. Anteposant el tracte de doctor al que anava a dir, li va preguntar si creia que es podia tractar d’un altre cas de síndrome Hyde. El doctor, amb una cara on el cansament, la preocupació i les poques hores de son hi havien deixat petjada, va contestar que, si bé encara m’havien de realitzar les proves pertinents que ho verifiquessin, tot indicava que sí, i que allò era una autèntica passa, talment com si fos la grip. Síndrome Hyde? Què volia dir allò? Era només una casualitat que em parlessin d’aquella síndrome i que jo en les últimes vint-i-quatre hores hagués tingut ben present en el meu cervell l’entranyable personatge de Robert Louis Stevenson? No em van deixar pensar en res més. Em van introduir en un cotxe i suposo que em deurien narcotitzar amb alguna substància sense que aconseguís adonar-me’n, perquè em vaig quedar adormit en pocs segons.

Quan em vaig despertar em vaig trobar en una habitació d’uns vint metres quadrats, sense finestres i amb una porta metàl·lica que semblava ben forta. Jo estava estirat en un llit que, juntament amb una taula i una cadira, eren els únics mobles que hi havia a l’habitació. Duia la mateixa roba amb la que havia sortit de casa però m’havien pres el cinturó i els cordons de les sabates. Significava això que estava en una presó? O potser en un hospital psiquiàtric? Vaig sentir un dring a l’alçada dels meus peus i vaig veure que m’havien engrillonat pels turmells; em vaig decantar més per la presó que no pas pel psiquiàtric. Em vaig aixecar per comprovar fins on podia caminar: res, amb prou feines dos metres i mig. Les cadenes no em permetien arribar fins a la porta; ja se la sabien llarga els que m’havien tancat aquí.

Molt bé, i a sant de què em tancaven en una presó? Què havia fet jo a part de matar els meus peixos, destrossar cotxes i bústies i amenaçar la veïna? N’hi havia prou amb això per tancar-me a la presó lligat a l’estil medievalístic? Em consideraven perillós? En això no anaven pas errats perquè jo em continuava sentint en plena forma: vital, poderós i assedegat de sang (ni una gota n’havia pogut vessar encara!). Però els meus actes delictius només demostraven que era un gamberro incívic i animal i això no justificava el tracte que estava rebent.

Tot d’una es va obrir la porta i van entrar vuit homes. Un d’ells va prendre la paraula presentant-me’ls a tots: tres metges i cinc policies. Va continuar explicant-me, sempre a una distància on jo no el pogués atansar, que durant els trenta-vuit dies que havia estat inconscient m’havien realitzat una sèrie d’exhaustius anàlisis que confirmaven que estava afectat per una malaltia mental que la comunitat científica havia anomenat la síndrome Hyde. Malauradament per a l’espècie humana, els especialistes no havien aconseguit trobar ni les causes desencadenants ni el remei a la malaltia. L’única bona notícia era que jo havia estat el darrer cas conegut, fent un total de quatre-cents cinquanta-dos afectats. Però aquesta, va continuar explicant-me el metge, era una bona notícia per a la societat però no pas per als malalts; el govern, d’acord amb l’OMS, havia decidit tallar de soca-rel amb el problema.

El metge va callar, empassant saliva. Hi havia alguna cosa gruixuda que m’havia de dir i el molt cagat no s’atrevia. Ja tenia sort que em tenien lligat o ja li hauria arrencat la llengua just abans de trencar-li el coll. Va ser un policia el que va acabar amb aquell tens i bonic silenci. Sense gaires preàmbuls, el policia va notificar-me que seria traslladat a un lloc encara indeterminat però sí altament segur, on també hi hauria internats tots els que, com jo, idolatràvem Mr. Hyde. La pura i crua realitat era que el govern, talment com si es tractés de la pesta porcina o de la grip aviària, havia acordat liquidar-nos a tots. No obstant, com que vivíem en un estat democràtic sense pena de mort ni eutanàsia legal, cap institució podia tocar-nos un pèl. Havien decidit, per tant, internar tots els malalts al mateix lloc, armar-los amb ganivets i destrals i deixar que els seus instints assassins fessin la feina bruta.

I així va ser. Al cap d’unes hores em van llençar per un tobogan la mar de divertit amb dos ganivets de grans dimensions a l’extrem dels quals hi naixia una cadena d’un metre aproximadament, que anava lligada a cada canell de les meves mans. Quan vaig arribar al final del tobogan el primer que vaig veure va ser un bassal de sang. Ja era hora, vaig pensar, per fi m’ho podré passar bé. Vaig aixecar la vista del bassal i vaig poder contemplar un magnífic espectacle on tothom, dones i homes, a l’estil dels gladiadors romans, es barallaven i es mataven uns als altres, esquivant com podien els cossos dels dèbils que ja havien caigut. Allà no s’hi formaven equips ni aliances: tots volíem ser l’últim Hyde, no per ser l’escollit heroi supervivent sinó per la satisfacció de ser el sàdic que hauria matat més persones.

No sé quant temps creien les autoritats que podria durar allò, però en poc més de dues hores només quedàvem una dona i quatre homes vius, o mig morts per ser més precisos. Però com havíem gaudit tots! Les cares de satisfacció eren ben evidents. Amb prou feines ens podíem moure: les ferides dels nostres cossos, la sang lliscant al terra i la gernació de cadàvers ens impedien els moviments més elementals. Però les ganes podien més. Ens vam llençar tots contra tots en la que seria l’última baralla. Només un seria el vencedor.

Instants després, molt cansat i amb el genoll a terra, vaig donar un cop d’ull al meu voltant. Els meus quatre contrincants semblaven morts però per si de cas vaig anar a rematar-los un a un, seccionant-los la jugular. Però el plaer de ser el vencedor, de poder gaudir d’aquell espectacle preciós i dantesc em va durar només un moment. Un espetec provinent d’un tret d’algun covard amb arma de foc, em va enviar una bala directament al tòrax que em va fer caure a terra. Em cremava tant el pit que ni m’adonava de la resta de ferides del meu cos. Em vaig començar a beure la sang del meu voltant per tal de mitigar la sequedat de la meva gola. La falta de rec sanguini al cervell em va començar a provocar son.

Les autoritats governamentals havien d’estar satisfetes: la síndrome Hyde havia quedat destruïda. Però nosaltres els havíem d’estar agraïts: com havíem gaudit tots en aquella bacanal de sang i fetge! De ben segur que si haguéssim estat en llibertat al carrer no hauríem tingut la oportunitat de ferir i matar tant, ja que ens haurien detingut a les primeres de canvi. Per contra, reunint-nos a tots al mateix lloc el govern protegia la població i ens proporcionava plaer i diversió a nosaltres. No creieu vosaltres que això es mereixia un sincer agraïment? 

Abans de perdre el coneixement vaig donar les gràcies a Mr. Hyde per fer-me conèixer l’autèntic estat del benestar.

Conte escrit el novembre de 2005.
Revisat el 4 de desembre de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada