dilluns, 23 de setembre del 2013

diumenge, 15 de setembre del 2013

Coses de parella. L’enamorament

– Mira, jo sempre he estat un paio molt passional i romàntic. Sí, sí, t’ho dic seriosament i no em fa cap vergonya admetre-ho, a diferència de tants i tants homes que volen fer-se els durs i després resulta que són autèntiques ovelletes en la intimitat de la parella. Encara et diré més, estic convençut que les persones de la meva espècie podem patir de mala manera per qüestions amoroses, però també posaria la mà al foc que en podem arribar a gaudir com ningú. Malgrat això, del transcurs dels anys i de l’acumulació dels malaurats desenganys se n’aprèn molt, de grat o per força, i això a un li va cuirassant la pell i, per què no dir-ho, també una mica l’ànima; jo no en sóc pas una excepció. Recordo que abans, quan era jovenet i ben ingenu, era d’aquells que s’enamorava a primera vista i que ràpidament ja es muntava una pel·lícula meravellosa tot fantasiejant una vida idíl·lica amb la noia que m’acabava de robar el cor. No havia passat ni mig minut d’haver vist la noia en qüestió que ja no me la treia del cap. Com et deus poder imaginar, m’he endut unes quantes clatellades sentimentals durant la meva vida, algunes de ben fortes i d’altres no tant; era l’inconvenient de tenir el cap ple de pardals. Però un es fa gran, el seu caràcter va madurant i cada dia que passa veu més clar allò que desitja. El fet d’haver-te conegut m’ha produït unes sensacions que feia temps que no sentia dins meu, un no-sé-què al meu cor que m’ha dut a recordar la meves èpoques de joventut. No obstant això, he lluitat per mantenir el control dels meus impulsos, i jo diria que amb prou èxit. He anat sospesant la situació, agafant-me el tema amb calma. El meu desig era saber més de tu: com ets, els teus interessos i els teus anhels a la vida. Compte, que tampoc voldria que ara et pensessis que t’he estat posant a prova tot aquest temps, però convindràs amb mi que dels errors del passat se n’ha d’aprendre, ni que sigui una mica, per tal que no es repeteixin. I ara crec fermament que et puc dir, amb prou elements de judici i després que els meus sentiments cap a tu hagin crescut progressivament durant aquests cinc minuts llargs que fa que et conec, que estic profundament enamorat de tu. Ja només em resta saber si tu també sents algun sentiment especial per mi...

– 
La veritat és que és molt afalagador per part teva, t’ho dic sincerament. Jo també sóc de les que analitza les situacions detalladament, si bé em prenc una mica més de temps que no pas tu. Potser el que per a tu són minuts, per mi són anys. Entens el que vull dir?

– 
Sí... clar... ho comprenc perfectament...

– 
Gràcies. La manera com t’ho has pres em demostra que ets un bon home amb un gran cor. Ha estat un plaer haver-te conegut. A reveure.

– 
Espera! Espera un moment, si us plau. Si no vaig errat la nostra relació queda només supeditada a una qüestió temporal, no? Interpreto que volies dir que si estem junts durant els propers cinc anys, t’acabaràs enamorant de mi? És això, oi? No te’n penediràs, serà fantàstic! Oh, no saps quant t’estimo...

Conte escrit el 25 d’octubre de 2006.
Revisat el 30 d’agost de 2013.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Un pare responsable (XV). Geografia i història (II)

Sabia que tard o d’hora arribaria aquest dia. Va suposar que, fins aquell moment, el professor d’història ho hauria interpretat com la rebequeria d’un adolescent encisat per la radicalitat dels moviments antisistema. Però després de la reiteració en la mateixa línia de pensament en tots i cadascun dels exàmens, el professor es va adonar que allà hi havia quelcom més profund que calia comentar amb els pares del noi.

A la reunió, el pare va anar directe al gra: ell era el responsable absolut d’aquell afer, i qui havia inculcat al seu fill que els períodes de la història que sempre s’havien venut com a sinònims de grandesa –segles d’or, èpoques imperials, conquestes i batalles èpiques, entre d’altres–, en realitat havien significat la mort i la destrucció de molts altres pobles.

Microrelat escrit el 13 de juny de 2013.

dilluns, 2 de setembre del 2013

El somriure de Qatar


Un merescut aplaudiment. Això és el que es mereixen els senyors de Qatar Airways; o els de Qatar Foundation, que deuen ser cosins germans dels primers; o simplifiquem-ho sense córrer gaires riscos d’equivocar-nos: els senyors de Qatar. Així, a seques.

Anys enrere, el Futbol Club Barcelona presumia de ser un dels pocs equips del món que no portava cap mena de publicitat a la samarreta (aquí no s’hi compta, com és lògic, la marca de l’empresa esportiva subministradora). El president anterior a l’actual, que ja aviso que no era sant de la meva devoció, va endegar una iniciativa que, al meu entendre, va ser prou lloable: dur publicitat d’Unicef per la qual, a més a més, el club feia una aportació econòmica a aquesta organització. He dit al meu entendre perquè, com tot en aquesta vida, aquí també hi tenim opinions per a tots els gustos, i no és poca la gent a la que he sentit dir que, amb això d’Unicef, l’entitat culer va obrir la porta a dur publicitat a la samarreta blaugrana de manera irreversible.

Temps després, el president actual, que tampoc m’inspira gaire confiança malgrat ser el més votat de la història, va arribar a la conclusió que, si es volia seguir competint cara a cara amb els grans clubs europeus, calia vendre el pit de la samarreta. En un tres i no res, van aparèixer els senyors de Qatar Foundation, que van pagar una morterada per poder-se fer visibles arreu del món. El que no era gaire visible i clar, però, era la missió o la comesa d’aquesta fundació, si bé ja es va procurar que l’interès pel tema decaigués ràpidament. I gràcies a que dia rere dia apareix la samarreta del Barça milers de vegades a través dels mitjans audiovisuals i escrits, Qatar Foundation va entrar als menjadors de les cases amb ben pocs esforços.

Però si hi ha algú que no s’ha hagut d’arromangar gaire les mànigues, aquest ha estat Qatar Airways, tot i que ho hauria d’haver tingut més complicat pel fet de ser una marca inequívocament comercial. Desconec si la idea ha vingut d’aquesta companyia, de la marca esportiva Nike o del mateix FC Barcelona, però per primera vegada es llueix pura propaganda i amb prou feines se’n parla, i tot ha estat gràcies a la segona samarreta, que s’està venent a tota màquina. Han aprofitat l’eufòria (accentuada pel procés polític en el que Catalunya està immersa) de tots aquells que anhelaven la senyera com a segona samarreta per estampar-hi un bon anunci.

I per si no n’hi hagués encara prou amb aparèixer a les seccions d’esports dels mitjans de comunicació, no seria d’estranyar que a la via catalana de l’onze de setembre, de la que segurament se’n faran ressò molts mitjans d’arreu del món, les dues paraules que més es llegeixin després d’independència siguin Qatar Airways. El somriure de Qatar per la feina ben feta estarà més que justificat.

Text escrit el 30 d’agost de 2013.