dilluns, 2 de setembre de 2013

El somriure de Qatar


Un merescut aplaudiment. Això és el que es mereixen els senyors de Qatar Airways; o els de Qatar Foundation, que deuen ser cosins germans dels primers; o simplifiquem-ho sense córrer gaires riscos d’equivocar-nos: els senyors de Qatar. Així, a seques.

Anys enrere, el Futbol Club Barcelona presumia de ser un dels pocs equips del món que no portava cap mena de publicitat a la samarreta (aquí no s’hi compta, com és lògic, la marca de l’empresa esportiva subministradora). El president anterior a l’actual, que ja aviso que no era sant de la meva devoció, va endegar una iniciativa que, al meu entendre, va ser prou lloable: dur publicitat d’Unicef per la qual, a més a més, el club feia una aportació econòmica a aquesta organització. He dit al meu entendre perquè, com tot en aquesta vida, aquí també hi tenim opinions per a tots els gustos, i no és poca la gent a la que he sentit dir que, amb això d’Unicef, l’entitat culer va obrir la porta a dur publicitat a la samarreta blaugrana de manera irreversible.

Temps després, el president actual, que tampoc m’inspira gaire confiança malgrat ser el més votat de la història, va arribar a la conclusió que, si es volia seguir competint cara a cara amb els grans clubs europeus, calia vendre el pit de la samarreta. En un tres i no res, van aparèixer els senyors de Qatar Foundation, que van pagar una morterada per poder-se fer visibles arreu del món. El que no era gaire visible i clar, però, era la missió o la comesa d’aquesta fundació, si bé ja es va procurar que l’interès pel tema decaigués ràpidament. I gràcies a que dia rere dia apareix la samarreta del Barça milers de vegades a través dels mitjans audiovisuals i escrits, Qatar Foundation va entrar als menjadors de les cases amb ben pocs esforços.

Però si hi ha algú que no s’ha hagut d’arromangar gaire les mànigues, aquest ha estat Qatar Airways, tot i que ho hauria d’haver tingut més complicat pel fet de ser una marca inequívocament comercial. Desconec si la idea ha vingut d’aquesta companyia, de la marca esportiva Nike o del mateix FC Barcelona, però per primera vegada es llueix pura propaganda i amb prou feines se’n parla, i tot ha estat gràcies a la segona samarreta, que s’està venent a tota màquina. Han aprofitat l’eufòria (accentuada pel procés polític en el que Catalunya està immersa) de tots aquells que anhelaven la senyera com a segona samarreta per estampar-hi un bon anunci.

I per si no n’hi hagués encara prou amb aparèixer a les seccions d’esports dels mitjans de comunicació, no seria d’estranyar que a la via catalana de l’onze de setembre, de la que segurament se’n faran ressò molts mitjans d’arreu del món, les dues paraules que més es llegeixin després d’independència siguin Qatar Airways. El somriure de Qatar per la feina ben feta estarà més que justificat.

Text escrit el 30 d’agost de 2013.

7 comentaris:

  1. No m'agrada fer-me propaganda, però vaig fer un post amb conclusions molt similars (per no dir idèntiques) a les teves. Per mi tot és una campanya de marketing molt ben orquestrada. Una samarreta ben normal, sense extravagàncies, una segona samarreta amb la senyera, i ens quedem amb això. Però la publicitat hi és i hi serà, ens hi acostumarem, i l'any que ve la samarreta tornarà a ser estrafolària, però es mantindrà el logo del pit. Ah, i també sóc dels que penso que allò d'UNICEF era una bona iniciativa, però totalment destinada a que ens acostuméssim a veure alguna cosa al pit dels jugadors, una cortina de fum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'he trobat, i sí, veig que coincidim gairebé en tot. També coincidim en la passió per la muntanya, amb la diferència que tu puges els cims i jo no, jejeje!

      Elimina
  2. Tota la raó. Ens volen prendre el pèl i el més greu és que ho aconsegueixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més trist és que ho aconsegueixen i fem poc per evitar-ho...

      Elimina
  3. No sé si sóc massa etnocèntric o xenòfob però cada cop em fan més ràbia la globalització, la multiculturalitat i els hipsters que reneguen dels provincians.

    Aquests països que estan emergint a l'escena internacional (Rússia, Xina, emirats podrits de petrodòlars) per discutir-li el domini del món a l'imperi nordamericà tenen tots els defectes dels ianquis menys la democràcia i la llibertat d'expressió.

    D'altra banda, crec que hi va haver un moment per discutir si aquests països tenen una cultura que nosaltres hem de respectar o si els hauríem d'exigir unes llibertats que nosaltres entenem necessàries. Ja no estem en disposició d'exigir res a aquests països. Ara ells tenen la paella pel mànec i nosaltres només podem decidir si ens agenollem per demanar almoina o si acceptem viure sent més pobres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, nano, això podria iniciar un debat molt llarg i interessant. Un debat que s'hauria de fer sense embuts i sense caure fàcilment titllant a qualsevol de xenòfob, que l'etiqueta és molt fàcil de posar-la i difícil de treure-se-la...

      Per cert, hipster? Què és això?

      Elimina
  4. Jo ho veig molt simple. El Barça es un negoci, i com a bon negoci busca els màxims beneficis. Tan estrany es?

    ResponElimina