dijous, 24 de maig del 2018

Reformistes

Aquest conte és pura ficció. Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència


Obre la porta i entra en una sala on l’espera un grup d’assessors.

– Senyors, acabo de parlar amb el president. El govern està decidit a reformar el codi penal tant com calgui, així que d’aquí no surt ningú fins que tinguem un esborrany com Déu mana. Queda entès?

– Sí, senyor ministre –responen a l’uníson.

– Pluja d’idees! Vull una pluja d’idees ja. Més que una pluja: vull una autèntica tempesta, un huracà, un cicló, un tsunami! Com a servidors públics que som, no podem fallar a la gent de bé, a la gent que confia en aquest govern, a la gent d’ordre. Estem?

– Sí, senyor! –responen alegrement, com si davant seu tinguessin un sergent.

– Doncs, au, anem per feina. A veure qui trenca el gel...

– Podríem incorporar un nou delicte: el de fàstic. Sí, cert que ja tenim el d’odi, però qui no ha sentit algú dient que aquest país li fa fàstic? Oi que sí? Doncs que no quedi impune!

– Bona idea –diu el ministre–. Vinga, què més? Exprimiu els vostres cervells, feu-los treballar. Au va, només per avui i que quedi entre nosaltres: visca la intel·ligència!

– Doncs seguint el fil del company que ha proposat el delicte de fàstic, jo n’hi afegiria un altre: el delicte d’ironia. Que li quedi clar a tothom que manifestar segons quines barbaritats, encara que sigui de manera irònica, et pot portar davant d’un jutge.

– Ben vist –respon el ministre–. Queda anotat.

– Si incorporem, encertadament, el delicte d’ironia, per què no també el de sarcasme?

– I el de burla! –afegeix un altre.

– Fins i tot podríem establir el delicte de mal humor –diu un altre, mentre tots esclaten a riure.

– I què li sembla, senyor ministre, si de tots aquests nous delictes, en creem delictes derivats?

– Com? Què vols dir?

– Doncs que a banda del delicte d’ironia, sarcasme i tots els altres, també podríem crear els delictes de conspiració per al delicte d’ironia, conspiració per al delicte de sarcasme, i així successivament.

– Fantàstic! –crida exultant, el ministre.

– I per evitar qualsevol escapatòria dels enemics de la pàtria, també hi podria haver el delicte d’instigació, el de conspiració per a la instigació i el d’instigació per la conspiració.

– Sou bons, nois, sou bons. Us mereixeu una bona gratificació. Parlaré amb el tresorer després –diu el ministre–. I tu, Rafa, no tens cap idea interessant? Au, va, que tu ets un figura!

– Doncs sí, estava pensant que està molt bé tot el que s’ha dit fins ara, però...

– Però què?

– Veurà, senyor ministre, crec que hauríem d’afegir, com a colofó, el text que apareix en algunes bases de premis literaris: “el jurat tindrà potestat decisòria sobre qualsevol circumstància que no estigui contemplada a les bases”. Aquesta frase, ben adaptada, pot convertir en invulnerable el codi penal.

– Bravo, Rafa! Bravo! Ets un geni! I alguns encara ens diran conservadors quan, en realitat, som autèntics reformistes! –diu el ministre mentre l’abraça–. I tu, Marià, per què fas aquesta cara? Que no t’agrada tot el que ha sortit en aquesta sala? És el que necessita el país: autèntica justícia!

– Sí –respon el Marià–, però i la justícia... europea?

Conte escrit el 24 de maig de 2018.

dilluns, 21 de maig del 2018

QWERTY (XVIII)

Q. La resposta del rector al bisbe era inquietant: permeti’m que ho consulti al sicari. 

W. Hi havia tanta preocupació que ningú es va adonar que la conferència tractava sobre l’esclafament climàtic.


E. Tothom a l’escola de negocis va passar per alt l’error del llibre on hi deia que una de les bases del capitalisme és la sacietat anònima.


R. L’anunci generava confusió: provi el nou híbrid de Poyota al seu confessionari.


T. Ningú es va sorprendre de llegir que gent innocent havia estat empresonada pel sutge del tribunal suprem.


Y. El missatge del fotògraf el va deixar bocabadat: pot venir demà a l’estudi per fer-li una sèrie de retrets?

dilluns, 14 de maig del 2018

Home(s)

Després de consultar-ho a un fuster del seu barri, l’Aleix no ha tingut més remei que agafar el metro i anar a una ferreteria a l’altra punta de la ciutat a buscar dues frontisses especials per a la porta d’un armari de casa seva. Quan ja és a punt d’entrar a la ferreteria es troba amb l’Aina, una antiga companya de feina.

– Ei, Aina, què tal? Quina casualitat!

– Aleix! Què fas per aquí? –diu, sorpresa–. Que no saps que aquests són els meus dominis? –afegeix amb falsa supèrbia.

– De debò? No recordava que visquessis per aquí. He hagut de venir fins aquí, fins aquest coi de ferreteria, per comprar dues frontisses per a un armari de la meva cuina. Pel que sembla, només les tenen aquí, i mira que hi ha ferreteries per tot arreu, eh?

– Fes-te fotre, noi! Però no et queixis, que així tens excusa per veure el millor barri de la ciutat.

– Sobretot això, no fotem! Es nota que no coneixes el meu –diu, sorneguer–. Escolta, vols fer un cafè, ni que sigui un moment, i així matem aquesta fantàstica discussió sobre quin és el millor barri de la ciutat? Perquè tampoc cal que estiguem parlant aquí fora amb la calor que fa...

– Sí, per què no. No tinc pressa. Només havia d’anar a la biblioteca a tornar un parell de llibres. 

– Ah, sí? Quins són? –pregunta sense poder amagar la curiositat.

– No n’has de fer res, xafarder.

– D’acord, d’acord. Veig que no has canviat gens diu mentre esbossa un somriure.

Entren a una cafeteria que hi ha al costat mateix de la ferreteria. Tots dos demanen un cafè amb gel a la barra. Mentre l’Aleix agafa lloc en una taula, l’Aina s’excusa per anar al lavabo. Quan torna i s’asseu, l’Aleix no pot evitar clavar la mirada un instant a l’escot de l’Aina.

– Dissimula una miqueta, xaval.

– Ui, perdona, ha estat del tot inconscient…

– Tu tampoc has canviat gaire, pel que es pot comprovar.

– No, en això crec que no, continuo sent de carn i ossos, i no de pedra.

– Com gairebé tots els homes, vaja…

– Si ho recordes bé, el dia que vas plegar ja et vaig dir que marxava la treballadora més atractiva de l’empresa. No em diràs que no va ser un bon afalac.

– Sí, ho recordo, i també recordo que sempre deies moltes bajanades.

– Cert, però mai pujades de to. I si les deia és perquè em deixaves, no fotem. Mai he estat ni un ordinari ni un pop.

– Això és veritat. No es pot dir el mateix d’altres.

– I estic segur que, si m’hagués passat un pèl, m’hauries parat els peus.

– Sense cap mena de dubte; t’hagués clavat un bon moc.

– Algun ja me’n vas fotre...

– I segur que va ser més que merescut. Però va, para de fer-te la victimeta i a veure si em saps respondre una pregunta que a vegades comentem amb les meves amigues i que mai cap home ens ha aconseguit contestar amb cert sentit: què enteneu els homes per una dona atractiva? Atractiva vol dir endur-se-la al llit i ja està? Va més enllà d’això? Què me’n pots dir de tot plegat?

– Doncs, per començar, potser caldria que no caiguessis en el parany dels tòpics: si no tots els homes som ordinaris ni pops, com tu mateixa acabes de reconèixer fa un moment, això deu significar que no tots som iguals, per molt que a vegades es digui el contrari.

– Tens raó. Un a zero. Rectifico: no tots els homes són iguals. Però, per tant...

– ...per tant jo només puc respondre per mi mateix, no per altres.

– És lògic.

– I això ens duu a una conversa més interessant i més profunda, que quasi més que un cafè, demanaria un whisky doble amb gel. Però em conformaré amb un altre cafè, que sigui descafeïnat. Pagues tu.

– I per què jo?

– Per preguntar, no et fot.

– I qui diu que les teves explicacions tindran cert sentit per a mi?

– Cap problema, però llavors deixo estar el segon cafè i me’n vaig a la ferreteria –diu amb un somriure foteta–. Què? Intrigada?

– Que n’ets de burro! Au, va, d’acord, et convido a un segon cafè.

L’Aleix agafa un tovalló de paper, treu un bolígraf de la butxaca, hi escriu un “2-0” i li ensenya a l’Aina. Ella agafa el paper, el rebrega i li tira a la cara.

– Doncs bé, què significa per a mi que una dona és atractiva? És una pregunta una mica complicada, no és pas tan senzilla com podria semblar-ho.

– No, si encara resultarà que ets un home d’allò més complex...

– Puc continuar? Sí? Gràcies. Al meu parer, que una dona sigui atractiva és el detonant, l’espurna o com li vulguis dir, perquè m’interessi per ella i qui sap si me’n puc arribar a enamorar. A veure, hem de tenir en compte que jo sempre havia estat una mica enamoradís i...

– Havia? Has madurat?

– No, simpàtica. No he madurat tant, però el que passa és que continuo molt enamorat de la meva dona.

– És veritat, no recordava que tu estàs casat. Que bonic m’ho presentes: “continuo molt enamorat de la meva dona”. Saps que està demostrat que l’enamorament no va més enllà dels dos o tres anys? Quants anys fa que estàs amb la teva dona? No dic casat, eh?

– Fa nou anys que estic amb ella, i se me’n fot el que diguin els estudis, que d’altra banda solen ser bastant absurds i inútils. Segueixo o m’interrompràs cada dos per tres?

– D’acord, perdona. Procuraré estar més calladeta.

– És quan estàs més atractiva –li diu amb una ganyota.

– Estúpid.

– Gràcies. A veure com m’explico. Potser ho podria fer amb exemples que coneguem tots dos, amb noies de la feina. Que consti que no vol dir que m’hagi enamorat d’elles, eh?

– Bona idea. Això es posa interessant –diu tot fregant-se les mans–. Qui és la primera?

– Podríem començar per... –mira cap al sostre, com si s’ho hagués de pensar– la Sílvia.

– La Sílvia? És mona, sí.

– Sí, hi estem d’acord. Però no és una noia guapíssima amb un cos espectacular. És força bonica, discreta, una mica tímida, d’aquelles que et poden fer sortir una mica l’instint protector. És una dona amb la que podries quedar un dia per prendre alguna cosa, un altre dia al cine, després a sopar i, a poc a poc, et vas coneixent i potser al final enamorar-te d’ella. 

– Llavors vols dir que és la seva discreció i la seva lleugera vulnerabilitat, per dir-ho d’alguna manera entenedora, el que la fa atractiva?

– Sí, més o menys seria això. Veig que has captat la idea.

– Tampoc costava gaire...

– Un altre cas semblant –continua, ignorant el sarcasme–, seria la Judit.

– Sí, tenen certa semblança però a la Judit la recordo amb més classe i més sensualitat.

– Sense cap mena de dubte. La Judit vesteix amb molt de gust, sense estridències, i això li dóna un atractiu una mica més sexual que no pas la Sílvia.

– I això què vol dir? Que a la Sílvia només te l’enduries a sopar, a viure un amor platònic i només te la follaries (ui, perdó, li faries l’amor a fosques) per tenir fills?

– No, jo no he dit això. No és pas tan simple. Tenir un enamorament tranquil i progressiu no significa que no puguis tenir una vida sexual absolutament explosiva. O és que no es diu sovint que les més tímides després resulten ser les més fogoses?

– Perdona, però això també sona a tòpic. Dos a un, xato –li diu fent els números amb els dits d’ambdues mans.

– Tens raó. Gol per l’escaire. Fem un temps mort mentre demano un altre cafè a la barra i de pas vaig al lavabo? 

– D’acord.

– Vols alguna cosa més, tu?

– No, gràcies.

L’Aleix s’aixeca, s’acosta a la barra, demana i després va al lavabo. Al cap d’un parell de minuts torna a seure amb l’Aina.

– Ja torno a ser aquí. Per on anàvem?

– De moment t’has volgut embolicar amb la Sílvia i la Judit. El que no sé és si amb la Judit també estaries mig any abans de fotre-li mà.

– Carai, tu! Ets dura de pelar, eh? Si t’avorreixo m’ho dius i canvio de tema.

– No, de cap manera, ho trobo molt interessant. I m’agrada molt que t’expliquis amb exemples, i no em refereixo només a que així la cosa té més suc. És molt més clarificador, de debò. A qui més tenim?

– Segur que vols que continuï? A mi no em fa res parlar-ne, al contrari, però tampoc m’agradaria que t’ho prenguessis com un joc.

– Perdona, ja saps que sóc bastant de la conya, i potser a vegades em passo una mica. La meva intenció no és fotre’t, home! Mai havia tingut una conversa així amb un home; ho trobo molt interessant. I permet-me que et digui que tens bon gust amb les noies.

– Això és modèstia per part teva, tenint en compte el que t’he dit abans sobre tu –diu amb ironia.

– Doncs mira, no ho negaré pas. Tot i que del meu atractiu encara no n’has parlat.

– Ara mateix ho anava a fer.

– Espera. Ja sé que no és un joc, però deixa’m endevinar si hi ha alguna companya de feina més a qui trobis atractiva.

– Com vulguis. Tampoc crec que sigui gaire difícil encertar-ho.

– A veure, podria ser la... –passen uns segons– Natàlia?

– Bingo. La Natàlia està ben bona i té unes corbes que maregen.

– I parlant com en parles, diria que el seu atractiu és més aviat sexual. M’equivoco?

– No, no t’equivoques. Per tant, si tornem enrere en el temps, i recordem el que ha passat abans quan t’he donat un cop d’ull a l’escot...

– No ha estat un cop d’ull, nen –el talla–. Has clavat la vista a les meves tetes. Si no t’arribo a avisar, encara tindries els ulls allà.

– La realitat és tan subjectiva –diu mig sospirant.

– Dedueixo per tant, que, per a tu, el meu atractiu és purament sexual, oi?

– No vas mal encaminada, però compte amb mal interpretar-ho.

– Mal interpretar el què? Que mentre amb altres dones primer faries un cafè i no te les enduries al llit fins la desena cita, a mi intentaries follar-me a les primeres de canvi? Interpreto malament? –diu, aixecant una mica la veu, però sense deixar entreveure si l’enuig és seriós o de broma.

– Em deixes parlar?

– Sí.

– Sense interrompre’m?

– Ho intentaré.

– Gràcies. El que vull dir és que sí, el teu atractiu és molt sexual, però crec que això tampoc t’ha sorprès gaire. Que un home...

– Un home o tu?

– Tens raó, parlo per mi. No veig quin mal hi pot haver en sentir una forta atracció sexual i anar-se’n al llit a la primera cita. Qui diu que, a partir d’aquí la cosa no pot evolucionar cap una relació més seriosa? Per què no ens podríem enamorar després d’haver fet l’amor? 

– O sigui, que seria el camí invers del que faries amb la Sílvia?

– Més o menys, però amb el mateix final: una relació seriosa. Espero no haver-te ofès. 

– No, noi, fa falta molt més per ofendre’m. M’agradaria, però, fer-te una pregunta ben senzilla, sense tantes complicacions.

– Digues.

– Si quan treballava allà ja feies bromes una mica pujades de to (que en cap cas vol dir que fossin grolleres i que et puc assegurar que em divertien força), i després d’explicar-me tot això avui, just quan poca estona abans m’has repassat de dalt a baix...

– Sort que la pregunta era senzilla...

– Tens raó. Al gra: tu el que vols és enrotllar-te amb mi?

La pregunta, feta de manera tan directa, sorprèn a l’Aleix, que ha de respirar uns segons abans de respondre. Tot aixecant les celles, l’Aina marca el dos a dos amb el dits.

– No, ja t’he dit que estic enamorat de la meva dona. Només he teoritzat, per dir-ho d’alguna forma –diu empassant saliva.

– És que em costa d’entendre, la veritat sigui dita. He de reconèixer que ho has explicat prou bé, però es fa estrany que et diguin que volen fer un clau amb tu, però només en la teoria, saps? No m’ho acabo d’empassar. 

– Et sonen les paraules fidelitat i lleialtat?

– Au va, no siguis ridícul. Una relliscada la pot tenir qualsevol. O una nit boja de passió. Fins i tot, les persones més enamorades han fotut cagades de l’alçada d’un campanar.

– No dic que no, però no és el meu cas –diu amb aparent tranquil·litat.

L’Aina respira a fons durant uns segons, fent apujar el tòrax de manera ostensible, mentre, amb un somriure a la cara, mira fixament l’Aleix. Agafa el bolígraf que l’Aleix havia deixat a la taula, arrenca un tovalló de paper i hi escriu alguna cosa. Doblega el paper per la meitat tants cops com li és possible i li diu:

– Mira, noi, aquí tens el meu número. Adéu.  

Agafa els llibres i surt de la cafeteria. L’Aleix, mentrestant, mira el paper durant una estona. Negant-se a si mateix, l’agafa i el comença a obrir. Quan ja el té del tot obert, el gira ràpidament i el deixa amb el número escrit boca avall. Intenta inspirar a fons i lentament perquè nota que la respiració se li està accelerant per moments. Fa una ullada cap pel sostre i es pregunta si han apagat l’aire condicionat de l’establiment. L’erecció que té és imponent. Pensa en la Magda, la seva dona. Finalment tomba el tovalló d’una revolada i llegeix dos números: 3-2. Amb una lleugera ganyota a la cara, respira més alleujat que no pas decebut i surt de la cafeteria.

Quan arriba a la ferreteria, la troba tancada. 

Conte escrit el 26 de juny de 2016.
Revisat el 14 de maig de 2018.

dilluns, 7 de maig del 2018

Coses de parella. Cinc minuts amb en Màrius

Conte guanyador del 1er premi del XXX Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2018.



Saps què és el que m’agradava més de la teva dona, Màrius? Bé, el que m’agrada, perquè ella encara és ben viva, no pas com tu, que ens l’has feta ben grossa a tots els que t’estimàvem. Mira que plegar veles així de sobte, d’un dia per l’altre... ja et val, home! Francament, a mi m’ha dolgut molt assabentar-me avui mateix que tenies la salut tan delicada. Però tu, a la teva, vivint com si encara tinguessis vint anys, i no, Màrius, ja fa molt temps que vam deixar enrere la vintena. I va, i resulta que entre plaques de titani, claus diversos, un marcapassos, un bypass i vés a saber quantes coses més, deuries tenir més cicatrius que en Frankenstein. Em sembla que en lloc d’enviar-te als de la donació d’òrgans seria millor cridar els del punt verd; amb un bon reciclatge, segur que en trauran més profit, de tu. Un irresponsable i un pocavergonya, això és el que ets. Això sí, per fi he entès allò de la samarreta.

Però bé, al que anava, que perdo el fil i tampoc m’hi puc estar gaire estona aquí dins, que hi ha un fotimer de gent que ha vingut a acomiadar-se de tu i no voldria pas provocar un embús. Vols saber què és el que m’agrada més de la teva dona? Segur que ni ho sospites, i deus pensar que ara et parlaré dels seus magnífics pits, tant els que tenia de jove com els de nova factura que tan bé li van modelar en aquella clínica. Per cert, ara ja és tard i potser pensaràs que sóc un penques, però hauria estat de justícia que ens haguéssim repartit les despeses de l’operació, que, si no recordo malament, va costar un ull de la cara. No hauria hagut de ser un cinquanta per cent cadascú, perquè tu els vas gaudir molt més que no pas jo, però potser sí un vuitanta vint o setanta trenta. En fi, és igual, això ara ja no té cap importància, no creus? Després de tot, estaves carregat de duros, tu.

Doncs el que et deia: encara que pugui sembla mentida, no són pas els pits, el que més admiro de la Carme. I tampoc és el cul, malgrat que, evidentment, no en tinc pas cap queixa, perquè és un cul molt ben parit, i que, a més a més, m’ha permès poder fer realitat totes les meves fantasies. És que mira que has estat de sort, eh, Màrius? Bé, de fet, jo tampoc em puc queixar. Has tingut una dona que mai s’ha negat a experimentar coses noves i ha satisfet els nostres instints més mamífers i primaris. No et pots imaginar quants homes t’envejarien si ho arribessin a saber i quants li anirien al darrere; farien cua i una llista d’espera més llarga que les dels hospitals, ja t’ho dic jo. Però no, estimat amic, aquestes coses convé guardar-les en la intimitat de la parella, com bé vas fer tu. Jo estic convençut que tots aquests que parlen tant de totes les filigranes que fan al llit, en realitat se n’inventen la meitat o més. I, pel que fa a mi, pots estar tranquil, que si mai abans vaig comentar res a ningú, ara tampoc ho faré.

Així que ja veus, no són els pits, ni el cul, ni els ulls, ni tampoc els seus llavis, el que em fascina més de la teva dona. I mira que té uns llavis (molsuts, tendres, gruixuts...) que, només de pensar-hi, m’abraonaria sobre seu ara mateix i li fotria la llengua fins a la campaneta. No, Màrius, no, el que sempre m’ha agradat més de la Carme ha estat l’amor incondicional que ha sentit per tu. Com t’ha estimat, aquesta dona, noi! No sé què li donaves, però l’has tingut enamorada fins que la ferralla del teu cos ha dit prou. I això, Màrius, no té preu, no es paga ni amb tot l’or del món. Escolta, no et creguis pas ara que et dic tot això perquè em senti gelós de tu, eh? Ni tampoc tinc pas la intenció d’ocupar el teu lloc, que et quedi ben clar. I és que, encara que jo o un altre home intentés festejar-la, pots estar ben segur que la Carme no tornarà a enamorar-se de cap altre home. Per a ella has existit tu i només tu. Ja ho veuràs, posaria la mà al foc sense dubtar-ho ni un instant.

Ai, la Carme! Jo crec que si alguna vegada m’hagués enamorat, probablement hauria estat d’ella, però ja saps que l’amor i jo no estem fets l’un per l’altre. Quina gran dona! En tots els sentits, eh? Bonica, amable, empàtica, riallera, simpàtica, divertida, seductora... i fogosa, sobretot molt fogosa. Compte, que no m’agradaria que ara pensessis que destaco la seva fogositat per sobre de les altres virtuts, eh? Tot i que, pel que fa a mi, és el tret que jo he tastat i conegut més, perquè et puc ben assegurar que mai m’he trobat amb una dona com ella, i tu saps prou bé que el meu currículum no és pas curt, modèstia a part.

De fet, si t’ho rumies bé, en la Carme tot encaixa: la seva fogositat ha estat proporcional al seu amor. I, clar, tu li podies retornar tot l’amor que ella et donava, perquè se t’ha de reconèixer que sempre has portat la teva dona com si fos una reina, però satisfer tot el seu desig sexual ja eren figues d’un altre paner, oi? Malgrat tot, vas ser prou intel·ligent per adonar-te’n i admetre que tu sol no podries donar-li tot el que anhelava. I és d’admirar la teva actitud, t’ho dic sincerament, perquè ni l’u per cent dels homes que hi ha en aquest món haurien actuat com ho vas fer tu. Jo diria que aquesta és la mostra més gran de tot l’amor que la Carme t’inspirava. En aquest sentit, ella tampoc pot tenir cap motiu de queixa.

I què puc dir jo? Que n’he estat el gran beneficiat durant tots aquests anys? Sí, ha estat així, i us ho agraeixo a tots dos, però principalment a tu per haver-me introduït en la vostra relació. No obstant això, si arribo a saber que estaves tan fumut, m’hauria anat retirant progressivament dels nostres trios sexuals, perquè ara resulta que la Carme m’ha demanat si puc passar el cap de setmana amb ella per tal que no es senti tan sola, i t’asseguro que no les tinc totes. Com m’exigeixi més del que puc donar, no m’estranyaria acabar com tu qualsevol dia d’aquests.

Hòstia, Màrius, com me l’has pogut fer tan grossa...

Conte escrit el 13 de maig de 2010.
Revisat el 20 de desembre de 2013.