dilluns, 26 de desembre de 2011

Un braçalet (d’or?)


He baixat corrents les escales per intentar agafar el metro abans no se m’escapés però no hi ha hagut sort, així que camino per l’andana d’Hospital de Sant Pau fins que decideixo asseure’m durant els tres minuts i vint-i-dos segons que trigarà el següent metro (si he de fer cas al cartell lluminós). Quan m’assec me n’adono que hi ha un braçalet daurat just al meu costat. Sorprès, deixo anar una exclamació en veu alta i de reüll em sembla veure que l’home que tinc dos metres a la dreta m’ha sentit. Agafo un moment el braçalet i em pregunto si deu ser d’or. No en tinc ni idea, no ho sé diferenciar jo això, però si és d’or deu valer un bon grapat de diners perquè no és precisament gaire discret que diguem. Què faig? L’agafo i el porto a la taquilla explicant-los que algú l’ha perdut? El deixo aquí? Me’l quedo i provo de trobar la manera de saber si és d’or? Perquè si ho és i me’l puc vendre en algun lloc d’aquests de compravenda no m’aniria gens malament, la veritat sigui dita. Torno a mirar dissimuladament a l’home del costat i em fa l’efecte que no se n’ha adonat de res; a més, ara veig que porta uns auriculars posats, així que és difícil que abans m’hagi sentit.

Un minut, queda un minut abans que el metro no aparegui pel túnel. Ara ja no el puc portar a la taquilla. Bé, sí, ho puc fer, però perdria el metro i no, no em dóna la gana; és hora de dinar i tinc ganes d’arribar a casa. Ja ho tinc! Quan el metro entri a l’estació, com que tothom n’estarà pendent, aprofito el moment i em poso el braçalet a la butxaca de la jaqueta. Ja veurem què en faig després, si me’l quedo o el deixo al taquiller de Maria Cristina.


Ja està fet. Ara estic assegut al metro amb Madame Bovary entre les mans. La contínua inestabilitat emocional d’aquesta dona em comença a afartar; francament, me n’esperava més d’aquest llibre, monsieur Flaubert. Em poso la mà esquerra a la butxaca per comprovar si el braçalet continua allà. Clar que segueix allà, burro! No vegis lladres allà on no n’hi ha. És que si fos d’or i en tragués una bona quantitat potser tindria les vacances pagades, o almenys una part. Però el que hauria de fer és deixar-lo a la taquilla i que el duguin a l’oficina d’objectes perduts. Èticament, és el més correcte (o, més ben dit, és l’única cosa correcta), i si la situació fos la inversa a mi també m’agradaria retrobar allò que hagués perdut. Però vés a saber tu si no serà llavors l’empleat del metro qui se’l quedarà. I, què vols que et digui, amb els anys he anat comprovant que l’ètica cada cop té més matisos, tots ben grisos i borrosos. Buf! Perdoni’m senyora Bovary, però entre la seva inestabilitat i jo que sóc un cagadubtes, porto tres pàgines de comprensió lectora zero. Ja sóc a Sants-Estació. Surto.

Torno a baixar corrents i torno a perdre el metro que m’ha de dur fins a Maria Cristina. Mira, ho aprofitaré per intentar saber d’alguna manera si aquest problemàtic braçalet és d’or o no. Suposo que si està picat deu ser pura xavalla; no ho sé del cert, però he de creure que l’or no es pica. Aniré a l’altra punta de l’andana on veig que ara mateix no hi ha ningú. Tinc dos minuts i trenta-vuit segons per saber si és d’or autèntic. Merda! Les càmeres de seguretat. No, si encara acabaré a comissaria avui, per estupidesa i avarícia, juntes i inseparables. A veure, des d’aquí no crec que em clissi cap càmera. Doncs no, no està picat per enlloc, però això no em dóna cap seguretat que aquesta quincalla tingui algun valor. I tampoc hi veig cap inscripció de cap tipus, cosa que en faria més fàcil la venda, oi? Hòstia, tant de bo no l’hagués vist mai!

Ja sento el metro. Arriba, pujo i m’assec. Com que em veig incapaç de llegir fins i tot la contraportada, trec el telèfon mòbil i em poso a jugar a una mena de trencaclosques. Plaça del Centre, Les Corts i Maria Cristina. Molt bé, ja he arribat, però encara no sé què fer-ne del coi de braçalet!

Pujo per les escales automàtiques, camino pel passadís, surto per la tanca i... ara què? Puc seguir un consell que diuen a Bales sobre Broadway, de Woody Allen: fes el que hagis de fer; ben ximples, el consell i jo. Mira, tu, el deixo a taquilla i fora problemes. El taquiller em veurà com un ciutadà honrat però això no em consola; sempre em quedarà el dubte de si realment el braçalet era d’or i jo l’hagués pogut transformar en un viatge a Roma, per exemple. O en un televisor LCD, o en un ordinador nou, d’idees no me’n falten. En definitiva, que la meva consciència sempre em recordarà que ni sóc tan honrat com voldria i hauria de ser, i que m’agraden els diners fàcils, aquells tan criticats per tothom per no ser producte de l’esforç del treball, com a tanta altra gent. Potser encara sóc pitjor jo, perquè tinc la barra de comparar la resta de la gent amb mi sense donar-los el benefici del dubte. I tot per un braçalet de merda.

I tu... què hauries fet?

Conte escrit el 8 de març de 2006.
Revisat el 21 de desembre de 2011. 

dilluns, 19 de desembre de 2011

Demà serà un altre dia

Baixa'l en  PDF.

Després de vuit mesos sense fumar, si una cosa m’ha quedat clara és que em conec molt menys del que creia. Diria que res, o gairebé res, ha anat com podia pensar en un principi, però, si més no, puc estar orgullós que l’objectiu final (final? Té final?) es continua assolint. Potser l’única cosa clara de tot el procés és que, en el cas de la deshabituació del tabac, els postulats de Maquiavel són més que respectables.

Vaig fumar el meu últim cigarret al principi de Setmana Santa, mentre prenia una cervesa en una terrassa d’una plaça diminuta del barri de l’Alfama, a Lisboa. Com a bon fumador, me’n vaig guardar ben bé prou de no deixar el paquet a mitges; així, evitava haver-lo de llençar mig ple (quina ràbia!) i també m’assegurava no tenir tabac per l’endemà. Tenia per endavant una setmana de viatge per Portugal, amb inici i final a Lisboa i passant per Porto i Coïmbra. Un bon amic, també exfumador, em va comentar que els havia tingut molt ben posats per deixar de fumar durant un viatge (i més en el meu cas, que fumava tabac negre, que no sempre es troba a tot arreu), però per a mi va ser tot al contrari: el fet de trencar la rutina i de tenir a la meva dona al costat a tota hora oferint-me el seu recolzament ininterromput (i impagable) m’ho va posar més fàcil del que podia esperar. Això sí, una o dues pastilletes de nicotina al dia sempre queien, però tampoc calia donar-hi gaire importància, tenint en compte que, segons el prospecte, me’n podia endrapar fins a vuit diàries.

Tot va canviar dràsticament quan l’avió va aterrar a Barcelona. Mentre caminava pel
finger les ganes de fumar creixien a un ritme vertiginós. Tornava a ser a casa, podia anar a un estanc i comprar un paquet de Popular (tabac negre més barat que el Ducados, per aquells que no ho sabeu), l’endemà anava a treballar... la rutina, la maleïda rutina amenaçava d’engegar-ho tot a rodar.

Però no, vaig aguantar, amb esforç, és clar, però, a l’igual que a Portugal, també em vaig sorprendre de portar-ho prou bé. Els mesos de maig, juny i juliol van passar, amb alts i baixos, però amb la satisfacció d’haver aconseguit superar el meu propi rècord de mesos sense fumar. Així i tot, m’assegurava de mantenir la confiança a ratlla, i encara més quan s’acostava un altre període que, d’entrada, feia molt respecte: les vacances d’estiu.

Trenta dies per endavant, amb totes les hores disponibles, sense cap viatge programat (amb la dona embarassada de vuit mesos millor anar uns dies a la Cerdanya i tan contents) i amb la perspectiva que el temps transcorreria amb molta calma; tot plegat era causa segura que se’m dispararia l’ànsia per fumar. Doncs d’entrada, i encara que em costava de creure, no. Però jo no ho acabava de veure del tot clar. D’acord que ja m’acostava als quatre mesos sense tabac, però d’aquí a tenir-ho més o menys controlat no m’ho acabava d’empassar. I, efectivament, quan un parell de setmanes després estàvem passant uns dies a la platja, les alarmes es van disparar de nou: fumar, fumar, fumar i fumar. Volia fumar, i de quina manera!

I aquest cop... tampoc! No recordo si ho vaig poder suportar amb una sobredosi de xiclets o menjant més de l’habitual (entre cinc i sis quilets he pujat aquests darrers mesos, però com que estava ben prim, em senten bé i tot!), però de fumar res de res. Cofoi i satisfet, vaig començar a creure que, ara sí, el tema estava bastant controlat. Total, després de l’experiència de Setmana Santa, tornar a la feina no em suposaria cap problema, i segur que quan nasqués el meu fill el meu cap estaria per altres coses que no pas per pensar en tabac.

Mentida! Quan va néixer no hi va haver cap problema, però a partir del dia que vam tornar a casa les ganes de fumar van tornar a aparèixer. I jo que pensava que el fet de tenir un fill em redoblaria la voluntat... Sortosament, però, això només va durar uns dies i, a poc a poc, mentre mare i pare ens anàvem situant, la fam de nicotina es va anar apaivagant.

Semblava que finalment, després de mig any sense tabac, em podia començar a considerar un exfumador de cap a peus. L’única cosa que em podria fer recaure, i així ho vaig dir a diferents persones del meu voltant, seria un excés de confiança, és a dir, fumar un cigarret perquè segur que no em passaria res. Més d’un em va dir: suposo que no seràs tan idiota, oi?

I no, no ho sóc, com a mínim conscientment, perquè aquest excés de confiança no va aparèixer en cap moment, ans al contrari: a partir del setè mes la confiança en mi mateix va començar a caure en picat. Causes? Sí, us en podria trobar unes quantes, però tampoc es tracta de fugir d’estudi, no? Al capdavall, tant si hi ha causes com si no n’hi ha, la qüestió principal és que, a hores d’ara, el desig de fumar torna a estar ben viu quan menys m’ho esperava, i això em demostra que aquesta lluita encara va per llarg i, sobretot, em demostra també que en això del tabac, com en tantes altres coses de la vida, és millor deixar-se d’hòsties i pensar només en l’avui. Demà serà un altre dia... sense tabac!

Text escrit el 17 de desembre de 2011.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Un pare responsable (II). Aprenentatge exprés

Tot i saber-ho de sobres –al cap i a la fi, era un pare més que informat–, el pediatra li ho va confirmar: durant els primers anys de vida dels infants la corba d’aprenentatge era pronunciadíssima. En ben poc temps aprenien més coses de les que qualsevol adult podia imaginar, i, el més meravellós de tot, era que aquest procés formava part intrínseca de l’evolució natural de les persones.

Reconfortat per l’opinió del pediatra –que també compartia la professora de P3 del seu fill–, va decidir que calia anar per feina i no perdre més temps. Mendelià com era, tenia ben clar quines activitats extraescolars li caldrien al seu fill i no va dubtar ni un segon a matricular-lo en una acadèmia on impartien classes de física, bioquímica i trigonometria, i, ja posats a fer, també anglès. Quan el nen fos més gran ja tindria temps per anar al parc o fer esport. 

Microrelat escrit el 16 de novembre de 2011.

dilluns, 5 de desembre de 2011

dimarts, 29 de novembre de 2011

Trilogia de l’home embarassat. Primer trimestre


Està preocupada perquè no sap quina serà la reacció del seu amant. Mai han parlat del tema, però no pas perquè l’hagin evitat deliberadament, sinó perquè no anava amb ells: tenir fills no entrava en els seus plans, ni individualment ni com a parella. A cap dels dos els agraden els lligams, i és justament per aquest motiu que viuen separats: ell al seu xalet de Sant Cugat i ella al pis de la Bonanova que li va instal·lar pocs mesos després d’haver-se conegut. Ara, però, després que el test ha confirmat l’embaràs, les coses han canviat de dalt a baix.

Posa sobre la taula les opcions que li han vingut al cap. Podria avortar en secret; ell no se n’assabentaria i tot continuaria com si res hagués passat. Hi dóna voltes i més voltes però se n’adona que aquesta possibilitat no la convenç, cosa que significa –i a mida que hi pensa es sorprèn més d’ella mateixa– que l’instint maternal se li ha despertat i que desitja aquest nen per sobre de tot.

Per un instant li creua pel cap el pensament de donar-lo en adopció. Ràpidament, però, el descarta de totes totes i abomina de sí mateixa acusant-se de mala persona, mala dona i mala mare. Es posa les mans sobre el ventre i li jura al seu futur fill que el protegirà contra tot i tothom.


Així doncs, arriba a la darrera i única opció que li queda: tenir el nen. I, un cop presa aquesta decisió, sap que li haurà d’explicar al seu amant el més aviat possible. No obstant això, a mida que el convenciment de ser mare ha crescut en els darrers minuts, el temor a una reacció negativa ha minvat. Al capdavall, pensa, potser ell no voldrà intervenir en l’educació del nen, però sí que haurà de responsabilitzar-se de les despeses. Tot això, és clar, sempre que ell estigui convençut que el nen és fill seu, cosa que ella no està en condicions d’assegurar.

Al cap d’una estona, ell arriba al pis de la Bonanova. Ella s’ha aixecat del sofà i l’ha anat a buscar al rebedor. Es fan un petó llarg i intens i, un cop desenganxats, ella li diu amb coqueteria:

– Saps què? Tenim un petit problema. 

– Un problema? Quin?

– Bé, espero que un cop t’ho hagi explicat no sigui cap problema –li respon ella exagerant encara més el seu posat de princeseta.

– Doncs llavors serà millor que m’ho diguis, no?

– Estic embarassada. 

Calla i espera la reacció. Ell li treu les mans del cul i es fa una mica enrere. Se la mira amb cara de pòquer i li diu:

– Em sembla que ara tens dos problemes: aquest nen i buscar-te un pis. Fa anys que em vaig fer la vasectomia.

Text escrit el 29 de juliol de 2011.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Un bitllet de cinquanta euros


Estic assegut al metro, que acaba d’arribar a Sagrada Família. Cinc parades més i per fi arribaré a la feina; això sí, faig tard altra vegada. Un turista estranger s’aixeca d’una revolada del seient del meu costat quan s’adona que aquesta és l’estació on ha de baixar. Aixeco la mirada un moment del llibre que estic llegint (trepidant i absorbent Dumas pare) i me’l miro mig astorat per la pressa que porta; però encara em quedo més sorprès quan veig que hi ha un bitllet de cinquanta euros en el seient on estava assegut. Mentre penso que se li deu haver caigut de la butxaca, les portes del vagó es tanquen. Mala sort; el pobre turista s’acaba de deixar cinquanta euros extres del seu pressupost de vacances a la ciutat de Barcelona.

El metro comença a circular cap a Hospital de Sant Pau. Les cares de la gent que viatja al meu voltant delaten que també han vist els cinquanta euros. Què faig? L’agafo davant de tothom? Per proximitat el bitllet hauria de ser meu, si bé jo diria que això no és un factor gaire vinculant, per no dir gens. Però si no l’agafo jo ho farà un altre, no? Per tant, per què no jo? Miro les persones del seient del davant i elles em miren a mi. Hi ha una dona gran, una noia que està boníssima i, entre elles, un home vestit amb una granota blava de mecànic. El mecànic mou els dits amb frenesí sobre la seva cuixa i, alternativament, mira de reüll el bitllet i la noia. A la noia no sé si se la mira pel seu descomunal escot, que també atrau la meva atenció i em despista per uns instants del bitllet, o per estar a l’aguait de la seva reacció en aquesta disjuntiva monetària. La noia no para de moure i creuar les cames i dirigeix la vista cap al bitllet cada mig segon. La dona gran m’ha mirat i ha esbossat un mig somriure com dient “i ara què fem?”. Tots volem els diners però a tots ens avergonyeix la idea d’agafar-los davant dels altres. Arribem a Hospital de Sant Pau. El mecànic s’aixeca per baixar. Les dues dones i jo ens el mirem fixament, amb reprovació i sense concedir-li el benefici del dubte. Ara aquest agafarà el bitllet com si res i ens deixarà a tots amb un pam de nas. Se’l mira per darrer cop però no l’agafa; es dirigeix a la porta i surt del vagó. Ha volgut quedar com un home íntegre i honest però, no ens enganyem, volia el bitllet com els altres tres.


Per una altra porta del vagó ha pujat un acordionista que ens comença a deixar sords amb les seves cançons. Quan som a punt d’arribar a Camp de l’Arpa comença a passar el plateret. Arriba a la meva alçada i tant les dues dones com jo fem l’habitual gest negatiu amb el cap. Ara veurà el bitllet, penso jo. Així és, el veu, l’agafa i em comença a donar les gràcies efusivament. Jo li dic que no és meu, que un turista l’ha perdut, però l’home no s’ho creu i em felicita per ser una persona tan bona, generosa i, a més a més, modesta. Li reitero que el bitllet l’ha perdut un estranger però no només no m’escolta sinó que, a més a més, amb llàgrimes als ulls, em diu que Déu em beneirà. Veig que les dones del davant em miren malament, com fent-se creus de la barra que tinc per deixar-li creure a l’acordionista que li he donat cinquanta euros. Vermell de vergonya per no haver-li aclarit al músic que el bitllet no era meu, baixo a Camp de l’Arpa, tres estacions abans de la que em tocaria. 


Comencem malament el dia avui: arribaré tard a la feina, sense els cinquanta euros i havent quedat com un malparit. I l’únic que creu que sóc un bon paio no sap que va ben errat. Em sembla que aquesta anècdota, per si de cas, no l’explicaré a ningú.


Conte escrit el 8 de desembre de 2005.
Revisat el 21 de novembre de 2011. 


dimecres, 16 de novembre de 2011

Les tres (o quatre) erres de la política

Baixa'l en  PDF.

En el món de l’ecologia sovint es fa referència a la llei de les tres erres. Aquesta llei consisteix en: reduir el volum de productes consumits; reutilitzar tantes vegades com sigui possible un producte (i, si cal, reparar-lo); i, finalment, reciclar els materials per fer-ne productes nous. La quarta erra, que per raons obvies no forma part d’aquesta llei, és la que correspondria al contenidor gris, el del rebuig.

Traslladat a la política, alguns dels principals partits d’aquest país, no pas tots, apliquen una llei semblant (sobretot ara que estem en campanya electoral), però amb certes petites diferències. En aquest cas, la erra que no forma part de la llei és la de la reducció. Per molt que els partits asseguren que es gasten cada vegada menys diners en les campanyes electorals, costa de creure si tenim en compte que durant quinze dies munten un o dos xous mediàtics de proporcions considerables a diferents punts de la geografia. A tot això cal sumar-hi la resta de la propaganda electoral, que no és poca. En canvi, les altres tres erres són utilitzades a discreció i, el que és més preocupant, sense cap mena de pudor. No resulta gaire complicat exposar-ne alguns exemples:
  • Reutilitzar: si el que es desitja és aparèixer als titulars i escalfar l'ambient en un tres i no res, només cal formular un discurs on aparegui qualsevol referència al fet diferencial català o a la immigració. Aquests dos temes són dels més reutilitzats des de fa anys i sempre se n’obtenen bons rèdits.
  • Reciclar: sortosament i sempre que no hi hagi passos enrere en els propers mesos, el terrorisme ha passat a aquesta fase. De ser reutilitzat de manera indecent i cíclica durant dècades, ara ha entrat en el reciclatge. Algú en parlarà, això està clar, però ja no serà l’arma política que havia estat no fa gaire temps. A poc a poc, aquesta qüestió anirà derivant cap a solucions polítiques dialogades.
  • Rebutjar: en aquest estat hi trobem tots aquells temes que, tot i preocupar a bona part dels ciutadans, no se’n deuen treure gaire profit i, en conseqüència, es deixen arraconats. Esporàdicament hi ha algun tema que aconsegueix ressorgir una mica i acaparar alguna portada, com podria ser el cas del frau fiscal o l’economia submergida. N’hi ha d’altres, com els dels crims contra la humanitat perpetrats pel franquisme, que són i seguiran sempre estant al fons de tot, sense cap mena d’esperança d’aconseguir una mica de protagonisme.

Amb un panorama tan poc engrescador, és més necessari que mai exigir les quatre erres als representants polítics d’aquest país:
  • Que es redueixi de manera notable la quantitat d’individus que viu de la política.
  • Que es deixin de reutilitzar una vegada i una altra els mateixos candidats.
  • Que no se’ls recicli cap al parlament europeu o el senat un cop ja no poden ser més reutilitzats.
  • I, sobretot, que es rebutgin els inútils, els aprofitats, els corruptes i altres perles similars.

Utopia? També ho és salvar el planeta. 

Text escrit el 14 de novembre de 2011.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Un pare responsable (I). Contra el sedentarisme digital

Després d’haver llegit diferents articles sobre el tema en revistes pretesament especialitzades, després d’haver assistit a diverses conferències d’experts en la matèria i després d’haver participat en nombroses converses amb altres pares, va creure que calia prendre una decisió cabdal per al desenvolupament físic i intel·lectual del seu fill: faria tot el possible per endarrerir el màxim la compra d’una videoconsola.

La millor manera que se li va acudir per aconseguir-ho es va fonamentar en els seus records d’infantesa: totes les hores que el seu fill passés al carrer jugant amb altres nens seria temps guanyat a l’oci digital. I per tal d’encomanar-li la passió pel joc al carrer va decidir actuar immediatament, sense importar-li gens ni mica el que pogués dir la gent del barri quan el veiés a ell tocant timbres i fugint corrents a tota velocitat mentre empenyia el cotxet amb el seu fill de tres mesos.

Microrelat escrit el 27 d’octubre de 2011.

dimecres, 2 de novembre de 2011

dijous, 27 d’octubre de 2011

Hauria hagut de morir aquí


– Jo hauria hagut de morir aquí.


Quan vaig sentir aquella frase de boca del vell esprimatxat que tenia prop meu, una esgarrifança em va posar la pell de gallina. Encara que l’hagués pronunciada en un to de veu quasi neutre, com si parlés del temps, ni així era una frase fàcil de pair. M’esperava un cap de setmana feliç i ple d’emocions, però no m’hauria imaginat mai que també en visqués d’altres en un sentit tan diferent.


Vam triar les terres de l’Ebre per la senzilla raó que tant la Marta com jo teníem arrels familiars d’aquelles comarques. Com a tants altres de la generació dels setanta, els nostres avis ens havien explicat moltes històries de la guerra; l’empatia de la infantesa, transformant-les en aventures, i l’avidesa de coneixement de l’adolescència van fer la resta.


Havíem sortit de Barcelona ben d’hora, disposats a gaudir junts de cada instant. D’il·lusió i ganes no ens en faltaven ja que només feia un mes que sortíem i era el primer cap de setmana que passaríem plegats. Tot i que la nit anterior el meteoròleg de la televisió havia explicat que es preveia un sol radiant, la primera sorpresa va ser veure com queia la pluja poc abans de sortir. Però, a mida que avançàvem cap al sud, la nostra opinió de l’home del temps va anar canviant; a poc a poc el sol s’obria pas, oferint-nos un dia net i clar. Tot feia pensar que deixàvem enrere la borrasca.


Havíem previst fer una parada a Matanguera d’Ebre, un poble on, segons la informació d’un fullet que duia la Marta, l’aviació franquista s’hi havia acarnissat amb una brutalitat esfereïdora durant la batalla de l’Ebre. El poble antic va quedar completament destrossat i això va obligar als pocs supervivents a aixecar-ne un de nou anys més tard.


Quan hi arribàrem, vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’entrada del poble nou. Mentre jo pagava al vigilant, la Marta es va dirigir a la caseta d’informació. Acte seguit la vaig sentir que em cridava que no perdés més temps, ja que havíem tingut la sort, segons ella, d’enxampar una visita guiada. A mi m’agraden més aviat poc les visites guiades; m’estimo més perdre’m pel lloc que visito mentre m’imagino les històries més inversemblants que el meu cervell és capaç de maquinar.


Així doncs, vaig arribar a la seva alçada i ens vam afegir al grup. Un caminet enfangat i ple de bassals conduïa fins al poble vell, ubicat dalt d’un turó. Quan després de caminar uns cinc minuts vaig albirar el poble, una sensació estranya que mai havia experimentat fins llavors em va recórrer les entranyes: la impotència, la tristesa, la ràbia i l’angoixa es barrejaven lentament, com si costés remenar-les a fi de sentir-les cadascuna en la seva puresa, així com també la transició entre una i l’altra.


Tot plegat em recordava, salvant les distàncies, les imatges de Sarajevo que havíem vist pel televisor anys enrere. Aquí però, la tangibilitat de les pedres tallava la respiració. Malgrat que la destrucció era quasi absoluta, encara es veien ben dibuixats els carrers i les plantes de les cases. A cada passa semblava com si sentissis alguna persona parlant o algú altre que et saludava. Però ningú deia ni piu; només la lleugera brisa que movia les fulles dels arbres i les passes calmoses dels visitants trencaven el silenci. Gairebé era un sarcasme contradictori i cruel, però el cas és que s’hi respirava una pau absoluta.


La guia es va encarregar de trencar aquell silenci amb la seva veu estrident. Al principi, jo anava al costat de la Marta, si bé ja només mig escoltava les explicacions de la guia. Pel que es veu, durant el bombardeig hi van morir tots els habitants del poble, tret d’aquells que, per feina o per qualsevol altra causa, van tenir la sort de no ser allà en aquell fatídic moment. Famílies senceres havien quedat sepultades sota les runes i a algunes persones se les va donar per desaparegudes durant mesos, ja que les tasques de recerca es van haver de realitzar amb mitjans propis molt precaris; els vençuts no mereixien més i aquell poble no va ser pas una excepció. Hi havia el cas particular d’una dona que no van arribar a trobar mai. Tota la seva família –marit, sogra i fills– hi va morir, però d’ella ni se’n va trobar el cadàver ni constava enlloc com a supervivent. Havia quedat com l’únic cas oficial de desaparició.


– Va sobreviure, si bé ningú no ho va arribar a saber mai.


Lentament m’havia anat despenjant del grup i jo vaig ser l’únic que va sentir el que aquell home acabava de dir.


– Ella era fora del poble quan les bombes ho van arrasar tot.


– Perdoni, com diu?


– Aquest era el meu poble. Vaig tenir la desgràcia de ser fora durant aquella mitja hora de terror, ja fa més de setanta anys. No havia tornat des de llavors. Jo també vaig perdre tota la meva família aquí: els pares, els sogres i la dona. Sort que no li vaig donar cap fill.


Em vaig quedar de pedra. Potser jo estava molt suggestionat per l’entorn i per l’impacte inicial de les paraules d’aquell vell, però el cert és que el dolor i el patiment havien deixat una profunda empremta en la seva cara.


– Ho sento, de debò. Em sap greu, cregui’m. No sé què més li puc dir.


– No et preocupis, noi. Ha plogut molt des de llavors.


– Sí, clar.


– Aquell dia jo no tenia feina al camp però, malgrat això, em vaig inventar una excusa, com altres vegades ja havia fet, per tal d’escapolir-me una estona i poder trobar-me amb ella.


– Ella? A qui es refereix? A la dona desapareguda?


– Sí. Feia cosa de mig any que ens enteníem. No hi havia amor, només era sexe salvatge i animal en plena natura. En això ens convertíem, en dos mamífers sedents de satisfer els seus instints més primitius. Ni tan sols ens petonejàvem. I, cada cop que acabàvem de fer l’amor, el sentiment de culpa ens feia jurar pel més sagrat que aquella havia estat la darrera vegada. Però sempre hi tornàvem, era superior a nosaltres, per molt que això sembli una excusa molt gastada. Potser no em creuràs, però jo me l’estimava molt a la meva dona.


– Clar que el crec. A més a més, jo no sóc ningú per jutjar-lo.


– Quan van començar a caure les bombes, estàvem cardant amagats darrere un marge, prop del riu. Després de vestir-nos a corre-cuita, vam volar cap al poble, però, quan hi érem a tocar, ella va preferir quedar-se amagada i que jo anés a veure què havia passat. Tot i que els nervis la consumien, va poder més el què diran per si ens veien arribar junts que no pas saber com estava la seva família. Després de tot, ignoràvem que tots eren morts i corríem el perill que ens enxampessin. Quan ho va saber, no va dir res. No va plorar. Tampoc es va moure. Res de res. Es va quedar hores i hores al mateix lloc. Jo anava i venia del poble per veure com estava, però ella continuava igual com l’havia deixada el cop anterior. Quan li vaig dir que hi havia alguns supervivents, els que, com nosaltres, eren fora del poble però per motius més decents i honrats que no pas el nostre, em va fer jurar i perjurar que digués que no en sabia res d’ella. Em costava entendre que encara estigués pendent del què diran; les nostres famílies eren mortes, ho havíem perdut tot. O potser fou que la seva ment ja s’avançava al futur i tenia por del què dirien els que al cap de poc temps manarien. No ho sé pas. El cas és que jo vaig tornar al poble i quan l’endemà la vaig anar a trobar per veure si necessitava res, ja no hi era. La vaig estar buscant durant hores, però no li vaig veure el pèl. Havia desaparegut. I, vés per on, passaria a la història del poble com l’única desapareguda del bombardeig.


– I vostè, quant temps s’hi va quedar al poble?


– Dos o tres mesos només, els que vam haver de menester per enterrar tots els morts. No podia quedar-m’hi, ja no m’hi lligava res i la culpa era tan forta i intensa com justa. M’havia salvat gràcies a posar-li les banyes a la meva dona. Així de clar. I saps què és el pitjor de tot? Que ni aquell dia, ni els següents, ni en cap moment de la meva vida, he plorat per ella. No sé per què, però no he pogut mai. Potser és el càstig que em mereixia: no tenir ni el consol de les llàgrimes. Jo hauria hagut de morir aquí.


Va callar. Me’l vaig mirar un moment als ulls; brillaven, com si anés a plorar, però no ho va fer. Després vaig abaixar la vista, intentant encaixar tot el que m’havia explicat. Aquella història era una tragèdia com no n’havia sentida mai cap i, si bé en algun moment se m’havia passat pel cap que aquell vell s’ho estigués inventant tot, en aquell instant estava segur que no m’havia mentit. Aquella mirada tan profunda, que semblava veure en les pedres les vides que havien estat segades tants anys enrere, no podia enganyar.


No recordo si van passar uns quants segons o fins i tot alguns minuts, però quan li anava a preguntar el motiu del seu retorn després de tants anys ja no hi era. Em vaig girar i vaig veure com s’allunyava. El vaig voler anar a buscar, però llavors la Marta, una mica enfadada, em va agafar la mà, alhora que sentia com la guia ens demanava que no ens endarreríssim i continuéssim la visita. Atordit com encara estava, em vaig deixar portar per la Marta mentre em girava constantment fins que l’home va desaparèixer. Si bé se m’acudien diferents hipòtesis, no sabria mai el perquè del seu retorn, però potser allò era el menys important d’aquella història.


De cop i volta, com si la natura ens hagués volgut fer tornar a la nostra realitat, un cop de vent va moure les fulles dels arbres fent caure algunes gotes de pluja sobre nosaltres. 

Conte escrit el 7 de febrer de 2007. 
Revisat el 29 de desembre de 2010. 

dissabte, 22 d’octubre de 2011

De part (II). Per l’adreçador

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.

Microrelat escrit el 10 de setembre de 2011
Publicat també aquí.

dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida en un xip



Segons les estadístiques de Facebook, ara mateix hi ha més de vuit cents milions d’usuaris actius en aquesta xarxa social, cosa que la situaria, si la tractéssim com un estat, just per darrere de la Xina i l’Índia. La taxa de natalitat a Facebook, si és que podem anomenar així les altes d’usuaris, duu un ritme vertiginós, però també és de suposar que, malgrat la joventut d’aquest nou “estat”, uns quants milers d’aquests usuaris ja deuen haver mort, tot i que difícilment es deuen comptabilitzar. Milers i milers de persones han deixat aquest món però continuen ben vives a Facebook i a tants altres llocs virtuals, i tot gràcies a una contrasenya que, si el finat havia sabut guardar-ne la seva confidencialitat, ningú més coneix.

Desconec si existeix algun mecanisme per fer saber als responsables de les xarxes socials que un familiar o un amic ha mort i així poder eliminar la seva personalitat virtual. El que queda clar, però, és que mentre el perfil segueixi actiu, aquelles persones que tenia afegides com a amistats li podran escriure missatges al mur –a la vista de tothom– com si res hagués passat. Això és el que, malauradament, li va passar a en J., una de les amistats que tenia afegides jo al meu perfil, que va morir mesos enrere, però que igualment ha rebut un munt de felicitacions pel seu aniversari ara fa pocs dies.


En una vida cada vegada més virtual, en el que les preteses amistats amb prou feines saben si estem vius o morts, no seria d’estranyar que tard o d’hora ens implantessin un xip que ens desconnectés automàticament del món virtual un cop haguéssim deixat el món real.


Text escrit el 14 d’octubre de 2011.

PS (16 de febrer de 2013): sembla que el tema ja està solucionat.

dijous, 13 d’octubre de 2011

La caça


– On són els gossos que falten? Contesteu! On són? La mare que us ha parit a tots! Aquests gossos són un regal de la meva dona! Com els hagueu fet res, us faré penjar del pi més alt! 

Alguns homes es miraven escagarrinats. Uns altres acotaven el cap i així evitaven trobar-se cara a cara amb el terratinent. Ningú els havia dit que aquella dotzena de llebrers que havien arribat a la finca unes setmanes abans eren un regal de la senyora. I com que no en sabien res, aquells que havien demostrat que no servien per a la caça havien estat tractats com sempre havia estat costum: se’ls penjava vius de la branca d’un arbre. Els gossos agonitzarien hores, potser dies, movent frenèticament les potes del darrere, en un intent inútil de trepitjar el terra i alleugerir l’ofec letal de la corda; els caçadors fins i tot en feien broma i deien que els deixaven escrivint a màquina o tocant el piano. 

– No senyor, ens els han robat. Ens n’hem adonat quan hem fet el recompte abans de tornar cap aquí. Els hem buscat per tot arreu però havien desaparegut. Tant vostè com nosaltres sabem que és impossible que s’hagin perdut; això vol dir, per tant, que algú ens els ha pres. Deu haver estat aquell vagabund que ronda per aquí d’ençà unes setmanes, i que diuen que viu al bosc amb uns quants gossos. Per força ha de ser ell, no pot ser ningú més.

Aquella mentida els serviria per tornar cap al bosc el més aviat possible i salvar els gossos de la mort a la qual havien estat condemnats. Els quedarien algunes ferides al coll, però ja s’empescarien algun remei per curar-los o, com a mínim, dissimular les marques. Si els gossos morien, ells haurien de fugir ben lluny; l’amo mouria els fils necessaris per tal que ningú els donés feina en aquella comarca i segurament tampoc els perdonaria una bona pallissa a cadascú.

– Doncs ja els podeu anar a buscar ara mateix! Agafeu els meus pastors alemanys. I pobres de vosaltres si no torneu amb els gossos sans i estalvis. Va! A què espereu? Ah, i porteu-me també el miserable aquest. Sabrà qui mana aquí. No li feu gaire mal, que el vull d’una peça. Li farem entendre que serà millor que marxi d’aquí; en aquesta terra no ens agraden els lladres. Vinga va, aneu per feina!

El captaire era al bosc. Caminava a poc a poc, amb una vella bossa d’esport a l’esquena, seguit per tres llebrers. Es dirigia a una de les coves on solia dormir i on havia deixat lligats els altres gossos que havia recollit els darrers anys en diferents pobles d’aquella zona. Sabedor de com acabaven aquelles caceres, havia seguit la partida tan bon punt l’havien despertat de bon matí els primers lladrucs. En cap moment s’havien adonat de la seva presència; els boscos de la comarca eren com casa seva i ningú se’ls coneixia millor. Quan va estar segur que tots havien agafat el camí de tornada cap a la finca, havia corregut a despenjar els gossos. Els va mirar les ferides i va comprovar que no eren greus. Se’ls va endur al rierol més proper i els les va netejar amb una pastilla de sabó que duia dins la bossa.

Quan van arribar a la cova van ser rebuts amb un guirigall estrepitós de lladrucs. Va deslligar un a un tots els gossos, mentre els acariciava i comprovava en alguns l’estat d’antigues ferides. Amb els tres gossos nous ja eren dotze. El captaire se’ls mirava feliç ja que aquella era la seva família. Però, per l’altra banda, la preocupació per com mantenir-los era creixent. Els llebrers l’ajudaven a atrapar conills i altres petites peces, però amb la sobreexplotació dels boscos per part dels caçadors, cada cop resultava més difícil trobar menjar. També baixava sovint als pobles o anava a les granges properes i realitzava feines esporàdiques, pagades sempre en espècies. Sabia que alguns abusaven de la seva bona fe i li deixaven les tasques més pesades. S’aprofitaven de la força dels seus braços, però ell no es queixava mai; feia el que li demanaven i després ho cobrava en menjar, o bé amb roba, mantes i tabac. Així també aconseguia mantenir una certa bona reputació al pobles de la comarca, malgrat saber que molts el consideraven un beneit estrafolari amb qui era millor relacionar-se el mínim imprescindible.

Mentre el captaire estava ocupat en les seves cabòries de subsistència, els homes del terratinent corrien tant com podien per anar a salvar els tres llebrers que havien deixat penjats dels arbres. Quan van arribar al lloc i no els van trobar, no els va quedar cap més remei que donar per bona la versió que li havien explicat al seu amo. Si bé per una banda se’ls complicava la situació, i més se’ls complicaria si no era el captaire qui se’ls havia endut, per l’altra els afavoria el fet que l’acusació de robatori seria molt més senzilla de preparar. Es van dividir en quatre grups, amb un pastor alemany per cadascun d’ells, per pentinar la màxima extensió de bosc possible. Es movien de manera silenciosa i coordinada, escrutant minuciosament el terreny per descobrir qualsevol pista del parador dels animals. Pocs minuts després, un dels gossos rastrejadors va començar a bordar. Havia ensumat alguna cosa. Els caçadors van carregar les escopetes.

La cova del captaire era massa lluny per poder sentir aquells lladrucs, malgrat que ell tenia l’oïda ben desenvolupada. Mentrestant, per celebrar que la família havia augmentat, el captaire s’havia estirat al terra, havia encès un caliquenyo, i l’assaboria tranquil·lament, tot pensant quins noms podria posar als tres llebrers nous. De mica en mica però, la nyonya i el cansament, units amb l’agradable temperatura i la fresca brisa que apaivagava l’escalfor del sol, el van deixar mig adormit. El descans li va durar poca estona; un lladruc llunyà el va posar en alerta.

El ritme de la persecució s’havia accelerat a mida que els pastors alemanys tenien més clar quin era el camí que calia seguir. Des d’un turó, el captaire va veure la gentada que el venia a buscar. Va córrer cap a la cova, es va carregar la bossa a l’esquena i va començar a córrer. Tots els llebrers el seguien. Poca estona més tard, els caçadors van arribar a la cova. Malgrat saber que s’enfrontaven a un sol home, no les tenien totes. Amb l’arma ben agafada van entrar-hi. No hi havia ningú. Van examinar els voltants i van trigar ben poc a trobar el rastre que havien deixat el captaire i els seus gossos; tot indicava que fugien cap a l’est, amb la intenció de no deixar-se atrapar al cim de la muntanya.

Ràpidament els perseguidors es van organitzar: els homes més joves, amb dos dels pastors alemanys, van agafar un camí també en direcció est per a obligar el captaire a girar cap a l’altra direcció. Mentrestant, la resta es dirigiria al cim. No van trigar gaire a albirar el fugitiu. El van cridar, tot assegurant-li que no li farien cap mal i que només volien recuperar els tres gossos. No els va fer cas i va continuar corrent. Un dels caçadors va decidir mostrar-se més expeditiu i va disparar una perdigonada a l’aire. No va funcionar. Un altre, animat pel tret anterior, va fer el mateix, si bé enlloc de disparar a l’aire, va apuntar directament al captaire. El va tocar.

Obligat pel setge al qual l’estaven sotmetent, el captaire va haver de girar cap a l’oest, malgrat saber que es ficava en una ratera. Era una maniobra arriscada, però no li quedava cap més opció; amb una mica de sort, potser els aconseguiria despistar. Hauria volgut que els seus llebrers no el seguissin i que fugissin bosc enllà, però sabia que mai l’abandonarien. El seu ritme s’alentia cada cop més, tant a causa de la pujada com per la ferida del braç esquerre, que li sagnava abundantment. Els perseguidors, que ja s’havien oblidat de l’exigència de l’amo que volia el captaire viu, van continuar disparant, embriagats per aquella nova cacera humana. Dos trets li van tocar la cama dreta quan ja era prop del cim. Va arribar dalt de tot, i llavors va veure que en pocs minuts estaria encerclat per totes bandes; no s’havia adonat que els seus perseguidors s’havien dividit i que l’altre grup de caçadors era ben a prop. No tenia escapatòria: per una banda hi havia els caçadors i per l’altra el barranc.

Aprofitant que els gossos estaven distrets llepant-li les ferides, va obrir la seva bossa i en va treure unes cordes. Va preparar dotze nusos tan ràpid com va poder i els va passar pels colls dels llebrers. Amb una altra corda més llarga els va enllaçar tots. A la fi, quan va veure que arribaven els primers caçadors i li cridaven que es rendís si no volia morir allà mateix, va agafar un dels extrems de la corda i va començar a córrer, malgrat el dolor persistent de les ferides. Finalment, va arribar al llindar del barranc i va saltar, arrossegant els dotze llebrers darrere seu.

Conte escrit el 3 d’agost de 2007. 
Revisat el 2 d’octubre de 2011. 

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Elegància


Fotos preses el 3 d’octubre de 2011 al Centre Integral de Salut Cotxeres (Avinguda de Borbó 18-30, Barcelona) i al Centre Esportiu Municipal Cotxeres Borbó (Carrer Ramon Albó 41-57, Barcelona).

dilluns, 26 de setembre de 2011

De part (I). 100% natural

Quan el metge els va dir que finalment li haurien de provocar el part, el pare va voler fer un darrer intent per tal de satisfer el desig de la seva dona de tenir un part natural. Es va ajupir, va ficar el cap a l’entrecuix de la seva dona i va començar a cridar:

– Ei, tu, cagat de merda, no tens pebrots de sortir o què? Covard, més que covard! Neix d’una vegada, carallot, o és que vols que et tregui amb unes pinces? T’aviso que si no surts ara, després te les veuràs amb mi. Tu mateix!

Microrelat escrit el 10 de setembre de 2011

dissabte, 17 de setembre de 2011

dimarts, 13 de setembre de 2011

Coses de parella (I). El divorci


– És que ets lletja de collons, eh? De debò que no anava ben torrat quan em vaig fixar en tu? O potser vas fer algun curs a distància d’hipnosi (o de bruixeria!) abans que ens coneguéssim? Perquè no ho entenc. No entenc com puc haver estat amb tu tots aquests anys. Quina pèrdua de temps! Diuen que l’amor és cec i en un altre cas podria ser aquesta l’explicació, però és que jo no t’estimo gens ni mica i diria que no t’he estimat mai. Suposo que al principi em feies gràcia i poc més. Se’t veia tan aturadeta, tan tímida i amb un posat tan estúpid que tot plegat feia llàstima. Deu haver estat això, segur: em feies tanta pena i se’t veia tan incapaç de fer res per tu mateixa que em va sortir la vena protectora i paternal. I tu te’n vas aprofitar a fons, eh? No vas dubtar ni un moment a enganxar-te a mi com una paparra. Però això ara s’ha acabat. Definitivament! Tornaré a ser lliure, sense lligams de cap mena, i podré anar-me’n al llit cada dia amb una dona diferent. Sí, sí, no riguis, que oportunitats per ser-te infidel n’he tingut a grapats. Què dic a grapats, a milers n’he tingut! No com tu, que no trobaràs cap paio que et vulgui fotre un clau. Et miro de dalt a baix i no m’arribo a comprendre a mi mateix. Però com he pogut tenir tan mal gust per arribar a cardar amb tu? I, a més a més, al llit ets avorrida i patètica, eh? Igualeta que un pal, sense passió, sempre mirant cap a una altra banda. Si m’hagués comprat una nina d’aquelles inflables segur que hauria gaudit molt més que no pas amb tu. Però bé, ara ja és igual, el passat no es pot canviar. Divorciar-me de tu és la porta a una nova vida plena d’emocions, amor de debò i sexe, molt sexe! I encara que m’ho imploressis de genolls, encara que em m’oferissis milers de milions d’euros, encara que t’operessis el cos sencer i quedessis més sexy que una playmate i amb una intel·ligència lleugerament superior a la que tens ara (que tampoc costa gaire), encara que fessis tot això i més, tu no en podràs formar part ni ara ni mai. Sí, ja pots anar fent aquesta cara simulant aquests falsos aires de superioritat, que a mi no m’enganyes. Et conec massa bé i sé perfectament que estàs feta pols per molt que ho intentis dissimular. I que et quedi clar que no em crec ni una paraula d’allò que em vas explicar que estaves amb un altre home. I què més! Però tu què et penses? Que paios que fan d’oenagés sentimentals n’hi ha gaires pel món o què? Em vas trobar a mi, i prou que me’n penedeixo. O és que t’has convertit en una caçadora d’homes? És que em peto de riure! Massa bona persona, això és el que he estat. Va, vés, vés, és que fins l’últim moment em trauràs de polleguera!

– Així doncs, no tindràs cap problema per signar, oi? És ben senzill, signes on et digui el teu advocat i ja està, no em veuràs mai més. Et veus capaç de fer-ho?

– Però, però... videta meva... crostonet meu... estelet del meu cor... que no ho deia seriosament, dona. Per què no t’ho repenses? Encara hi ets a temps. Ho podem tornar a intentar, no? No em deixis, si us plau, que em sento molt sol sense tu. Au va, torna a casa... 

Conte escrit el 24 d’agost de 2006.
Revisat el 12 de setembre de 2011. 

dijous, 8 de setembre de 2011

El veredicte


És un sarcasme, ho sé, però el cert és que aquesta sala és idònia per aquest judici tan escabrós: grisa, sòrdida, amb algunes rajoles a punt de caure i un mobiliari tan obsolet que fa pena. Ja té pebrots el tema, tenint en compte tot el que s’arriba a recaptar amb els nostres impostos. I també és de jutjat de guàrdia que, amb tots aquests formalismes burocràtics, encara no coneguem el veredicte. Ha de ser culpable, no pot ser d’altra manera; tot l’inculpa, tant les proves com les declaracions dels testimonis que hem estat cridats a l’estrada.

Però, que no pensa acabar de parlar mai aquest jutge malparit? Com es nota que li agrada fer-se veure. Suposo que aquesta deu ser la manera d’obtenir notorietat mediàtica i, a poc a poc, anar encaminant una carrera meteòrica que l’acabarà portant cap algun tribunal d’aquests tan importants. Però no hi ha dret. El molt desgraciat aprofita que les càmeres de la televisió són aquí per tal de demostrar a tothom la seva magnífica oratòria. I a la resta, a tots els implicats en aquest judici, els que de debò estem patint aquest calvari, doncs que ens bombin. Va, fill de puta, calla i dóna la paraula al president del jurat!

Ara, ara, a veure què diu... Però, serà possible? El president del jurat també ha de deixar anar una lletania abans d’emetre el veredicte? La mare que els ha matriculat! Hauríem de querellar-nos contra tot el sistema judicial acusant-los de tortura psicològica. Espera, ara sembla que sí. Declareu-lo culpable, per favor, pel que més estimeu! M’és igual la pena que li pugui caure, però digues culpable!

Com? Innocent? No pot ser, no m’ho puc creure. Què diu? Que hi ha un dubte raonable? I què més! Que se’n vagin tots a la merda! I ara, a qui li carrego jo la morta? Perquè el pallasso que acaben d’absoldre era el cap de turc ideal. Merda, les coses se’m poden complicar molt...

Conte escrit el 22 de novembre de 2006.
Relat finalista del Repte 188, el tema del qual era La incertesa.
Revisat el 7 de setembre de 2011.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Frau públic


Una de les notícies de les que més s’ha parlat durant els mesos d’estiu ha estat la del cobrament de la renda mínima d’inserció (PIRMI) mitjançant xec bancari. El govern de la Generalitat ho ha justificat adduint que es tractava d’una mesura per lluitar contra el frau, que podria arribar al 25%, mentre que entitats socials calculen que deu estar sobre el 2-5%. Sigui un 2 o un 25%, és de calaix que cal lluitar contra el frau ja que, al capdavall, els diners públics són els que s’han de gestionar amb més cura. D’altra banda, però, seria desitjable que aquest ímpetu antifrau es traslladés a totes les esferes començant, com és de sentit comú, per aquelles menys vulnerables i que, alhora, estafen més diners a l’erari públic. A més a més, una actuació en aquest sentit probablement seria doblement efectiva: si una persona que percep la PIRMI sense ser-ne mereixedor veu com s’actua contra els poderosos, s’ho pensarà dues vegades abans de defraudar l’Estat. En canvi, els acabalats que estafen hisenda es deuen fer un fart de riure quan comproven que només es persegueix els més dèbils i ells gaudeixen d’una impunitat que sembla eterna.

Queda clar, per tant, que el primer frau públic el fan les administracions públiques, que traeixen la confiança que se’ls ha atorgat per mitjà del sufragi. En lloc de gestionar amb equitat i justícia els diners públics, actuen sempre contra els mateixos col·lectius i de manera gairebé autoritària i poruga.

Text escrit el 22 d’agost de 2011.

divendres, 19 d’agost de 2011

Enquestes i delictes

El passat 28 de juliol el conseller d’Interior va presentar els resultats de l’enquesta de seguretat pública; la dada principal, destacada per la majoria dels mitjans de comunicació, va ser que un de cada cinc catalans havia estat víctima d’un delicte durant l’any 2010. Així doncs és evident que aquesta enquesta només valora determinats tipus de delictes i no inclou episodis de corrupció política o casos com el del Palau de la Música que, si haguessin estat avaluats, donarien un resultat del cent per cent pel que fa a la victimització de la població.

Carta publicada a El Punt/Avui (14/08/2011).

dissabte, 13 d’agost de 2011

Res personal, són els negocis


No picaven. Malgrat les seves absurdes i inútils pregàries a vés a saber quina verge, els peixos no es deixaven entabanar. Vaig deixar enfonsar dissimuladament la meva canya a l’aigua i, acte seguit, vaig treure la pistola de sota l’aixella. El tenia davant meu, oferint-me el seu clatell nu, incapaç de sospitar que li quedaven pocs segons per morir. L’últim any, la seva vida havia anat indissolublement lligada a la de la seva mare; feia dos mesos, per tant, que vivia de propina.


Va sonar com una semicorxera, que és com sempre sonen els trets quan només se’n dispara un: ràpids i secs, seguits d’un silenci buit a l’espai que fa esfereir fins i tot als que hi estem avesats. Tal i com m’havien ordenat, vaig desfer-me del cos allà mateix; la versió dels fets seria que s’havia ofegat al desequilibrar-se la barca i que el llac se l’havia empassat sense deixar-ne rastre.


Vaig netejar els pocs esquitxos de sang que hi havia a la barca i, per tal d’enllestir-ho ràpid, vaig llençar la sàssola a l’aigua, ja que també s’havia tacat. Volia marxar d’allà ben de pressa, doncs un no-sé-què dins el meu estómac m’empenyia gairebé a la fugida del lloc de l’execució. Al capdavall, matar un amic mai m’ha estat fàcil. Malgrat tot, no sé si van ser les presses o els nervis, però el cas és que vaig trigar més del compte; el maleït motor de la barca es resistí uns minuts a engegar-se.


Quan arribava a l’embarcador vaig veure en Michael, dret i encarat al llac, darrere l’àmplia galeria de finestrals opacs del menjador. A contrallum semblava un clixé fotogràfic. No seria fins anys més tard que m’adonaria que l’autèntica fotografia d’aquell dia la tindria gravada per sempre al seu cervell, una fotografia on hi apareixia la meva mà sostenint una pistola i que, per ordre seva, matava el seu germà. 


No hi havia res personal, eren els negocis, Fredo.

Conte escrit el 27 de febrer de 2007.
Relat finalista del Repte 214, el tema del qual era La màfia.
Revisat el 10 d’agost de 2011.


dilluns, 1 d’agost de 2011

A cal sastre


– No ens ho podeu fer això! Mira, fa un mes ja vam perdre el nostre proveïdor de boles i cadenes d’acer, i això que teníem un bon grapat d’accions de la companyia. Però clar, van arribar uns alemanys, ens van llençar una OPA hostil i per més que nosaltres cridàvem que no estàvem pas d’acord en vendre, com que ningú ens veia ni ens sentia vam haver d’aguantar-nos. Ara, enlloc d’espantar la gent amb el soroll de l’acer, ens hem de conformar a fer una mica de fressa cridant “cataclong, cataclong” pels passadissos. En fi, ben ridícul tot plegat. I ara ens sortiu vosaltres amb aquesta. És que no t’entenc, de debò, on està el problema? No t’hem pagat sempre religiosament? No heu estat vosaltres i els vostres avantpassats els nostres sastres des de fa generacions i generacions? Potser és veritat que no us fem confeccionar vestits per a nosaltres gaire sovint, però entre que la família no creix gaire i que la vostra tela és d’una qualitat excel·lent, tampoc necessitem més. Mira, doblem el número d’encàrrecs i tots contents. Què et sembla?

– Que no, que no pot ser! Si ho faríem encantats, però estem rebent pressions de massa amunt com per no haver de cedir.

– Però que no veus que si trenquem aquesta ancestral relació comercial, nosaltres ens quedarem en pilota picada? On vols que trobem ara un nou sastre que no tingui por dels fantasmes? Ja ho tinc, farem una cosa: tu em dius qui us està pressionant i nosaltres provarem de raonar-hi, sense males intencions i amb plena voluntat d’acord.

– No, impossible! M’enviarien de pet a l’infern! No em puc permetre perdre un client com ell, ni per la part econòmica ni per les represàlies que podria arribar a patir si em negués a vestir-lo.

– Però, estimat amic... Qui collons és aquest paio que et provoca aquesta cagarel·la? Tranquil, que no li farem res. Si hem de renunciar als teus serveis, ho farem, però si sabem qui és potser et podrem entendre millor. A més a més, ara ja em pica la curiositat.

– El Papa, hòsties, el Papa de Roma. I mutis i a la gàbia o em tallen el coll!

– Amb l’església hem topat!

Conte escrit el 29 d’abril de 2007.
Revisat el 30 de juliol de 2011. 

dimarts, 26 de juliol de 2011

De genis i desitjos


Quatre amics de tota la vida estan asseguts en una terrassa prenent unes quantes cerveses. Parlen de desitjos impossibles, de dones irresistibles i de trens de vida inabastables quan, de sobte, un home que passejava per allà rellisca i cau sobre la taula. Ràpidament l’ajuden a aixecar-se i li pregunten si està bé. L’home respon que sí i, acte seguit, els diu que és un geni i que, com que ha vist que són bona gent, els concedirà tres desitjos a cadascú. Els quatre, descreguts com qualsevol altre, es miren uns als altres durant uns segons. Després esclaten a riure i li demanen que els faci una demostració. El geni els respon que cap problema i, després de pronunciar diverses paraules inintel·ligibles, converteix un colom llardós que coixeja al voltant de la taula en un imponent mastí dels Pirineus.

Els quatre amics es queden garratibats, sense poder dissimular l’ensurt, però també esperançats per l’ocasió única que se’ls presenta. El més valent de tots quatre aconsegueix reunir el valor suficient i li pregunta quina mena de desitjos pot arribar a concedir i si hi ha alguna mena de contrapartida a canvi. El geni respon que els seus desitjos només tenen bitllet d’anada i que ells no hauran de pagar res de res, i que no tinguin por, que ell no és cap diable que vulgui comprar les seves ànimes. A continuació afegeix que té poders per satisfer una àmplia gamma de desitjos, amb l’única excepció que no pot crear persones del no res, ni tampoc transformar-les a partir d’un altre ésser viu; aquest és un tema reservat només al seu cap, que per alguna cosa té un màster. No obstant això, el geni els fa saber, després de consultar-ho en un tres i no res en una agenda electrònica, que coneix les seves dones per referències i que tots els informes que té indiquen que els quatre tenen una vida conjugal prou satisfactòria. Un dels amics intervé avisant-lo que revisi la data d’aquests informes ja que ell fa gairebé dos anys que està separat. El geni, astorat, demana disculpes i escriu a l’agenda que cal parlar amb els d’administració per tal que actualitzin els informes amb més assiduïtat.

Mentre es mira el rellotge de sol que duu al canell, el geni els urgeix una mica de pressa, ja que ha de passar un informe detallat al seu cap abans que es pongui el sol. Així que, sense perdre temps, els demana el primer desig. Però abans que cap dels quatre amics pugui contestar, el geni se’ls avança i els pregunta si algun dels desitjos que tenen es tracta de diners; tots responen afirmativament movent el cap. En aquest cas, continua, estan de sort, ja que aquesta setmana hi ha pot i té cinc-cents milions d’euros al sarró; si els sembla bé ho repartirà equitativament, cosa que surt a cent vint-i-cinc milions per barba. El que està separat li diu a un dels seus amics que no sap què en farà de tants diners, però ràpidament el fan callar, a la vegada que li recorden que no li aniran gens malament, si té en compte que és a l’atur des de fa mesos. Un altre pregunta si aquests diners són nets, legals i més blancs que una patena. El geni esbossa una ganyota que denota que s’ha sentit ofès i respon que per descomptat que sí, afegint que els de la seva espècie desconeixen què és la corrupció.

Sense ni tan sols preguntar pel segon desig, el geni, que coneix bé l’espècie humana i el pànic congènit a la mort que els corre per les entranyes, els ofereix gaudir d’una mort ben dolça: morir d’un dia per l’altre sense ni adonar-se; anar a dormir tan tranquil i ja no despertar. Els quatre amics es miren preocupats, amb por que aquest estrambòtic personatge no tingui intencions terrenals d’enviar-los a l’altre barri abans d’hora. El geni, però, llegeix a la perfecció les seves mirades i els tranquil·litza avançant-los que pel tercer desig poden demanar una vida llarga i plena de salut, però que abans de demanar el tercer cal saber el segon; la burocràcia és rígida i no permet excepcions. Alleujats, donen per bo el segon desig.

S’ho apunta tot a la llibreta i gira full per tal d’anotar el darrer desig. Tal i com els ha dit, té facultats suficients per a oferir-los una existència ben llarga i en bona forma física. Un dels amics li pregunta què entén ell per una vida llarga, a la qual cosa el geni respon que la garantia és de com a mínim noranta-cinc anys, que no està gens malament. Tres dels amics es mostren d’acord amb aquest últim desig però l’últim s’ho repensa un moment i li diu al geni que amb que li asseguri que com a mínim viurà un dia més que els seus pares ja en té més que prou. 

Conte escrit el 15 de maig de 2006.
Revisat el 25 de juliol de 2011. 

dimecres, 20 de juliol de 2011

Que s’inventin una paraula (I). Mercat



A qui li agrada anar a comprar menjar sap que no hi ha res millor que els mercats. En pocs llocs es pot trobar una combinació tan completa de colors: el granat del pernil salat, el verd de la mongeta tendra, el taronja apagat dels préssecs, el negre de les olives d’Aragó, el blanc del bacallà, el vermell de la mitjana de vedella o el platejat de la pell de sardina entre tants i tants altres. Tampoc hi manquen les olors: la que es desprèn de la llonganissa acabada de tallar pel xarcuter, el formatge que es detecta a metres de distància o l’aroma de la fruita de l’estiu. I tot plegat arrodonit per la millor qualitat i preu i no gaire lluny de casa.

Els mercats són una baula essencial en la cadena alimentària. Aquella cadena que comença per la llavor sembrada a la terra o pel naixement de l’animal, després passa per les mans del pagès o del ramader, arriba al mercat (després d’un excés d’intermediaris, tot cal dir-ho), el ciutadà compra el que desitja i, finalment, la família menja. És, per tant, una cadena on hi trobem un clar protagonista: el cicle de la vida.

I és per aquesta raó, entre moltes altres, que resulta ofensiu que en aquests dies en els que només es parla de crisi financera, de deute creixent, de davallada econòmica i de contínues retallades socials, la paraula mercat surti una i altra vegada als mitjans de comunicació fent referència a una colla d’especuladors sempre insatisfets de cobdícia, perillosament sobrats de poder i disposats a fer-nos anar a tots com una baldufa. Hi ha molts mercats: el mercat comú, el mercat de treball i també el mercat del sexe, però de mercat a seques només n’hi ha un, així que, si us plau, que s’inventin una paraula i que deixin els mercats, els de debò, en pau.

Text escrit el 18 de juliol de 2011.

dilluns, 11 de juliol de 2011

El seductor


Ja no sap on mirar. El noi que seu dues taules enllà porta més d’un minut mirant-se-la fixament, amb uns ulls lleugerament tancats que denoten la concentració de la vista en un únic objectiu. Els raigs de sol que il·luminen la seva cara li mostren els iris verds i lluents que l’han deixat clavada a la cadira. Mai havia sentit que se la miressin amb tant deteniment i això que al llarg de la seva vida ha pogut gaudir de les mirades de desig d’uns quants homes. Però aquest és diferent. La té embruixada i si fes un petit senyal per tal que ella s’hi acostés, o si ell s’aixequés i anés cap a la seva taula, no sabria què fer; per primera vegada, tem perdre el control per un desconegut del que no en sap res de res.

Hi ha moments que sembla que el noi tanqui una mica més els ulls, com si volgués posar més èmfasi al seu desig. I, cada vegada que ho fa, ella no ho pot resistir, i ho intenta dissimular bevent llargs glops del seu refresc, la fredor del qual li apaivaga per uns segons el pessigolleig proper a l’esgarrifança que la intensa mirada li està provocant.

Decidida a acabar amb l’ardorosa situació, decideix moure fitxa. Acota el cap amb parsimònia i es descorda dos botons de la brusa, deixant veure un escot cardíac. Però just quan se’l torna a mirar per tal de comprovar la reacció del noi, se’l troba amb el cap aixecat i mig tremolós, els ulls tancats i la boca mig oberta. Mig segon després esternuda escandalosament un, dos, tres i fins a quatre cops seguits. Després es moca, respira alleugerit i desvia la mirada cap a una altra banda. 

La noia es queda garratibada. Ella no ho sap, però el cas és que el noi pateix d’esternut fòtic i que, quan li pica el nas i no aconsegueix esternudar, s’aprofita de la seva afecció i mira el sol per tal que l’ajudi.

Conte escrit el 6 de gener de 2007.
Revisat el 9 de juliol de 2011.