Tot i saber-ho de sobres –al cap i a la fi, era un pare més que informat–, el pediatra li ho va confirmar: durant els primers anys de vida dels infants la corba d’aprenentatge era pronunciadíssima. En ben poc temps aprenien més coses de les que qualsevol adult podia imaginar, i, el més meravellós de tot, era que aquest procés formava part intrínseca de l’evolució natural de les persones.
Reconfortat per l’opinió del pediatra –que també compartia la professora de P3 del seu fill–, va decidir que calia anar per feina i no perdre més temps. Mendelià com era, tenia ben clar quines activitats extraescolars li caldrien al seu fill i no va dubtar ni un segon a matricular-lo en una acadèmia on impartien classes de física, bioquímica i trigonometria, i, ja posats a fer, també anglès. Quan el nen fos més gran ja tindria temps per anar al parc o fer esport.
Microrelat escrit el 16 de novembre de 2011.
Suposo que el pediatra, o els llibres que llegia el pare, no especificaven a quin camp del coneixement pertanyen les coses que aprenen les criatures petites.. =P
ResponEliminaHome, una mica bèstia amb el nen, no? No és molt petit? La bioquímica l'entenc... però física???
ResponEliminai al pare no el van apuntar a cap escola de paternitat sentitcomunista*?
ResponElimina*de sentit comú...
Pobres professors...i si a P5 descobreix una altra galàxia, què farà de gran?
ResponEliminaSi hagués tingut un pare com aquest, potser ara em guanyaria millor la vida! (i també, qui sap, aniria al parc després de sortir del psiquiatre...! ;)
ResponEliminaM'encanten els teus microrelats. Quanta història amb tan poques paraules.