dimarts, 25 de setembre del 2012

Comiat

Són les sis de la tarda d’un dissabte. Ha arribat la seva hora, però no l’agafa per sorpresa ja que, un rere l’altre, tots els seus companys han caigut com la fruita madura d’un arbre. Ell és l’últim de l’espècie, el darrer empleat temporal d’aquests grans magatzems que cobra vuit-cents euros per les cinquanta hores treballades de dilluns a dissabte (més algun diumenge o festiu de propina). Els nous que entren ara fan el mateix per cent euros menys al mes.

Malgrat tot, ja no sent cap mena de ràbia envers l’empresa. El fet d’haver vist com companys i amics no han estat renovats durant les últimes setmanes li ha diluït aquest sentiment, fins a transformar-lo en un còctel de resignació i indiferència que l’ha deixat quasi immunitzat. L’única cosa que el duu a complir amb la feina és la seva professionalitat malentesa i l’intent, que sap inútil, de demostrar una dignitat que no serà percebuda pels avariciosos i gasius responsables de l’establiment.

Després d’acomiadar-se fredament del seu superior, es dirigeix cap al vestidor per treure’s per darrera vegada l’uniforme tan carrincló que li han fet portar durant sis mesos. “Te’l pots quedar”, li ha dit abans el cap de personal; “gràcies, em pot fer servei si en faig draps”. Però just abans d’arribar al vestidor, veu com el vigilant jurat surt de la sala de control de seguretat i megafonia per anar al lavabo.

La respiració se li accelera. Els batecs fan rebotar el cor contra les costelles. Als ulls li apareix una espurna de malícia. Ho podria reprimir, però, ni que sigui per un cop a la vida, deixa de banda la seva integritat i cedeix. Entra a la sala i prem el botó que activa els altaveus de tot el recinte. Sent la melodia ridícula d’avís, acota el cap lentament cap al micròfon i diu:

- Senyores i senyors, els informem que avui, de dos quarts de set a les vuit, les seccions de carnisseria i peixateria del supermercat romandran tancades a causa de la campanya de desratització que s’està practicant en aquest recinte des de dilluns passat. Disculpin les molèsties que aquest fet els pugui ocasionar.

Conte escrit el 9 d’abril de 2007.
Revisat el 17 de setembre de 2012. 

dimarts, 18 de setembre del 2012

dilluns, 10 de setembre del 2012

Un pare responsable (IX). L’educació musical

A Guillem C.B.

Mentre contemplava embadalit els més de cinc-cents CDs (tots originals, com se n’enorgullia de dir sempre que podia) que omplien de dalt a baix tres prestatgeries del menjador, s’imaginava futures converses sobre música amb el seu fill de nou mesos. Tenia ben clar que no el dirigiria en cap sentit (les teories conductistes li semblaven una aberració) i que el nen havia de descobrir per si mateix quins intèrprets formarien part de la banda sonora de la seva vida. No obstant això, sí que creia legítim suggerir-li algunes cançons que a ell l’havien marcat d’una manera especial, amb l’únic objectiu de compartir-les i escoltar-les en família. El primer èxit havia estat “Ai, Dolors”, dels Manel: cada cop que la posava, el seu fill li buscava la mirada i li oferia el més gran dels somriures.

Del que no se n’havia adonat, però, era que l’intercanvi musical feia temps que havia arrencat, i la prova era que sovint taral·larejava “Què divertit és vestir-se” a la dutxa, preparava l’esmorzar amb “Bon dia, bon dia, bon dia pel matí” o xiulava “Mocs, mocs, mocs, fastigós, enganxós”, mentre parava la taula. 

Microrelat escrit el 6 de setembre de 2012.

dimarts, 4 de setembre del 2012

QWERTY (III)


Q.
 El candidat es mirava l'eslògan amb indiferència ja que, amb error o sense, li era ben bé igual: Nosaltres, amb el pobre. 


W. L'argument de no haver consumit el matrimoni se li va girar en contra en el procés de divorci.

E. Agosarat com era, va anar al Santiago Bernabéu amb una samarreta on hi deia: Tot el camp, és un flam!

R. El desnonat es va fer seva la notícia que explicava com anava la guerra d'un país llunyà: els bancs han destrossat milers de cases.

T. Orgullós de la mordacitat i l'acidesa de les seves crítiques, encara no s'havia adonat que les signava totes com a cítric de cinema.

Y. Quan van descarregar carretades de fems al terreny del davant, es va adonar que el rètol no tenia cap error: Reserva pública de caca.