dilluns, 3 de desembre de 2018

Orientació sud

Si algú amb sentit comú de l'àtic dreta encara creu que l'edifici és reformable, les obres de la planta baixa suposo que li hauran demostrat que no hi ha fonaments que aguantin aquesta il·lusió.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Converses inigualables (XVI). Distensió

Durant un sopar de pa amb tomàquet i embotit l’Eloi no para de demanar coses. Al final, després de posar-li al plat dos talls de llonganissa, jo ja no puc més i dic:

– Para, Eloi, quin estrès!

– No, papa. Són dos.

Conversa mantinguda el 16 de novembre de 2018.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Escrits de presó (Joaquim Forn)

Tot i ser un lletraferit, en els gairebé nou anys i més de quatre-cents posts d’aquest blog no he parlat mai d’un llibre en concret. Aquest cop, però, faré una excepció perquè el llibre s’ho mereix. El dietari de Joaquim Forn mentre va ser a la presó d’Estremera no serà una fita en la literatura catalana (que consti, de totes maneres, que està ben escrit) però és ben possible que sigui recordat per tot el que ha estat capaç de transmetre el seu autor.

Amb la situació política que vivim des de fa més d’un any, és ben natural llegir aquest dietari amb la màxima empatia i solidaritat de la que un és capaç, tot i que seran ben minses tenint en compte que es tracta d’una experiència injusta a la presó que, malauradament, encara no s’ha acabat. La descripció que fa en Joaquim Forn dels seus diversos estats d’ànim, tant de quan va ingressar a Estremera com del dia a dia viscut entre reixes, és ben probable que la féssim nostra si passéssim pel mateix mal tràngol. També ens mostra la cara B de la presó, la del dia a dia, la de les trobades i vis-a-vis amb familiars i amics, i la de relacions personals i molt humanes travades amb altres interns.

En resum, un llibre recomanable de totes totes, que es llegeix en un tres i no res i que l’autor, des de dins de la presó, ens referma a nosaltres, que som fora, en la defensa de la dignitat, la democràcia i dels drets civils.

divendres, 19 d’octubre de 2018

General Electric

Des que es va enrampar amb un endoll quan era petit, l’electricitat es va convertir en el leitmotiv de la seva vida. La potència d’aquella energia el va deixar meravellat i, a mida que anava creixent, en volia aprendre tantes coses com li fossin possibles. Va estudiar-ne mil i una aplicacions i, finalment, va encaminar la seva carrera professional cap al món de les renovables, convençut que el món seria elèctric o no seria.

Ja d’adult havia canviat el cotxe i la moto de benzina per uns d’elèctrics. També havia invertit una bona picossada en substituir tota la instal·lació de gas natural de casa per una de nova elèctrica, incloent-hi la caldera, el forn i la cuina. La instal·lació de plaques solars va ser el següent pas. I si encara li quedava algun romanent, l’invertia només en projectes que apostessin fermament per les renovables.

Però no en tenia prou. En algun racó de la seva ànima hi havia un petit buit que la seva dèria per electrificar-ho tot no aconseguia omplir. Els anys van anar passant i la dèria es va convertir en obsessió: tots els mals que l’edat feia aparèixer en el seu cos els tractava a casa amb electroteràpia; poc temps després es va començar a interessar pels electroxocs. Finalment, fora de sí, va optar per una solució definitiva: va comprar per Internet una pistola Tàser i va matar un electricista del barri. Quan el van condemnar a la cadira elèctrica va poder respirar, per fi, amb satisfacció.

Conte escrit el 18 d’octubre de 2018.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

El jugador que no juga

Fa uns quinze anys vaig tenir un company de feina, exfumador, que em va deixar anar una sentència d’aquelles que mai s’obliden: “Jo no sóc un exfumador. Jo sóc un fumador que no fuma”. Me’l vaig trobar temps després que ell hagués plegat i, malauradament, anava pel carrer fumant una cigarreta; espero que hagi aconseguit deixar-ho. La frase, però, l’he tinguda sempre present, i tot i que ja fa més de set anys que no fumo, penso com ell: sóc un fumador que no fuma. Mai es pot deixar d’estar en alerta.

Però així com el tabac et mata lentament i amb cada cigarreta que fumes no fas res més que comprar més números per patir una malaltia seriosa que pot ser letal, hi ha altres addiccions que, més que matar-te, literalment et destrueixen, sense metàfores de cap mena. No m’és fàcil escriure el que ve a continuació, malgrat que és un tema del segle passat. Poca gent ho sap i, els que ho saben, ho recorden com quelcom molt llunyà i superat (i això em satisfà perquè significa que aquest tema els ocupa una part infinitesimal del cervell). La realitat, però, és la mateixa que amb el tabac. Així que, anem al gra i sense embuts: jo sóc un jugador que no juga.

El 13 de juliol del 1995 (poques dates queden marcades amb foc, però aquesta és una d’elles) vaig introduir la darrera moneda a una màquina escurabutxaques. Així doncs, aquest any en fa vint-i-tres que em puc considerar un jugador que no juga. Mai he tingut recaigudes, encara que pocs mesos després d’haver-ho deixat, em va anar d’un pèl. Comparat amb altres casos de ludopatia, el meu podria semblar bastant lleu: va durar pocs anys, no vaig arruïnar la família (però sí que vaig perdre tots els meus estalvis, que no eren pocs) i vaig ser jo qui, conscientment i sabent que estava malalt, va explicar el que em passava primer a les meves germanes i després als meus pares. A partir d’aquí em vaig posar en mans del metge de capçalera, que va ser qui em va derivar a la unitat de joc patològic de l’hospital de Bellvitge.

Que comparativament no fos una ludopatia greu no implica que no visqués un autèntic infern: vaig plorar una barbaritat, em vaig enrabiar amb mi mateix milions de vegades, em vaig menysprear uns quants milions més, em vaig mentir i vaig mentir, i mai dels mais he tornat a experimentar el pànic que vaig sentir quan durant unes dècimes de segon vaig pensar en llençar-me al buit per acabar amb tot d’una vegada. Si haguéssim d’assenyalar un punt d’inflexió, probablement seria aquella nit.

I per què ara explico tot això? Podria dir banalitats com perquè ja tocava, perquè no és cap vergonya explicar-ho i blablabla. No, el detonant va ser la sèrie d’articles del diari ARA del passat 20 de gener (aquest text el vaig començar fa uns mesos, el vaig deixar aparcat un temps i ara l’he reprès). A banda de la problemàtica social que planteja l’addicció al joc a nivell de país, a mi em van envair dues percepcions. En primer lloc, notar que quan llegeixo sobre aquest tema el dolor encara persisteix, allà, ben amagat, però apuntalat en algun lloc; em fot, perquè no és agradable, però vull creure que és com la meva central d’alertes. I en segon lloc, m’espanta com de fàcil pot ser avui en dia enganxar-se al joc, amb totes les facilitats que ofereixen les apostes online; si hagués tingut tot aquest món online al meu abast fa vint-i-tres anys, no sé ni on ni com hauria acabat jo.

M’agradaria acabar amb unes paraules d’un text de Sebastià Alzamora al diari ARA en el que va explicar el seu alcoholisme (un text profundament humà que us recomano de totes totes): “L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”. En el meu cas només hauria de canviar les paraules “alcohòlic i copa” per les de “jugador i moneda” per plagiar la frase de dalt a baix.

Així és com són les coses. Amb això hem de viure i amb això viurem, però cada dia que aquest monstre continuï adormit serà una petita victòria. No ens deixarem vèncer.

Text escrit el 7 d’octubre de 2018.

divendres, 27 de juliol de 2018

Que es facin fotre

Vaig pel carrer ben tranquil. Són tres quarts de sis de la tarda i tot just avui començo les vacances. Quan arribo a una plaça veig, de lluny, un home alt i cepat que duu una bandera espanyola penjada del coll, com si portés una capa. L’acompanya un altre que arrossega un carro de la compra. L’home alt i cepat es dedica a repintar amb dues franges de vermell a banda i banda tots els llaços grocs que troba per fanals, pals de senyal de trànsit i altres suports, convertint-los així en maldestres banderes espanyoles. Jo fa temps que duc un llaç groc penjat de la motxilla; vaig optar per aquesta opció ja que així no me l’havia de canviar de peça de roba cada dos per tres.

El meu camí és en la direcció d’on són aquest parell d’homes. Quan arribo a la seva alçada me n’adono que el del carro veu el meu llaç groc. Sense dissimular gaire, s’acosta a l’alt i cepat i li xiuxiueja alguna cosa referent a mi, ja que de seguida es gira i em mira amb cara de pocs amics.

Jo ni sóc un milhomes ni tinc fusta d’heroi així que segueixo la meva ruta però accelerant una mica el ritme. Suposo que per fer-se els valents i amb la intenció d’intimidar-me es posen a seguir-me durant uns quants metres. Per precaució decideixo modificar la meva ruta i allargar-la una mica; prefereixo agafar un carrer més concorregut que no pas el carrer força solitari pel que tenia previst passar.

Trec el mòbil i, amb la pantalla negra, el faig servir de retrovisor com alguna vegada li he vist fer (tristament) a alguna dona. Veig que ja no em segueixen. Em ve al cap llavors el que va dir el senyor Albiol quan un salvatge va entrar amb el seu cotxe a la plaça de Vic i es va endur per davant tantes creus grogues com va poder: “No ho comparteixo però és comprensible”. Suposo que en aquest cas seria el mateix: no es pot anar intimidant el personal però, clar, si duus un llaç groc és més comprensible.

No me’l penso treure. Que es facin fotre.

diumenge, 15 de juliol de 2018

dimarts, 19 de juny de 2018

Converses inigualables (XV). La màgia

Desendollo un llapis de memòria de l’ordinador de casa mentre l’Eloi ho observa intrigat:

– Papa, què és això?

– Això és un pendrive, Eloi.

– I és xulo? 

– No, és útil.

I se’m dibuixa una cara mig trista mig resignada en adonar-me, un cop més, de l’antagonisme de la màgia de la infantesa i el pragmatisme adult.

Conversa mantinguda el 18 de juny de 2018.

dijous, 14 de juny de 2018

El dit a la nafra (XVIII). Estudi científic

Quan el jutge de l’Audiència Irracional li va preguntar si tenia algunes paraules més a afegir en la seva defensa, l’acusat va respondre que, al capdavall, l’única cosa que ell havia dit era que el darrer estudi científic que havia versat sobre si la reialesa tenia sang blava o no datava del 1793, i que caldria preguntar-se si convindria fer-ne de nous amb dades actualitzades.

Microrelat escrit el 14 de juny de 2018.

dilluns, 21 de maig de 2018

QWERTY (XVIII)

Q. La resposta del rector al bisbe era inquietant: permeti’m que ho consulti al sicari. 

W. Hi havia tanta preocupació que ningú es va adonar que la conferència tractava sobre l’esclafament climàtic.


E. Tothom a l’escola de negocis va passar per alt l’error del llibre on hi deia que una de les bases del capitalisme és la sacietat anònima.


R. L’anunci generava confusió: provi el nou híbrid de Poyota al seu confessionari.


T. Ningú es va sorprendre de llegir que gent innocent havia estat empresonada pel sutge del tribunal suprem.


Y. El missatge del fotògraf el va deixar bocabadat: pot venir demà a l’estudi per fer-li una sèrie de retrets?

dilluns, 14 de maig de 2018

Home(s)

Després de consultar-ho a un fuster del seu barri, l’Aleix no ha tingut més remei que agafar el metro i anar a una ferreteria a l’altra punta de la ciutat a buscar dues frontisses especials per a la porta d’un armari de casa seva. Quan ja és a punt d’entrar a la ferreteria es troba amb l’Aina, una antiga companya de feina.

– Ei, Aina, què tal? Quina casualitat!

– Aleix! Què fas per aquí? –diu, sorpresa–. Que no saps que aquests són els meus dominis? –afegeix amb falsa supèrbia.

– De debò? No recordava que visquessis per aquí. He hagut de venir fins aquí, fins aquest coi de ferreteria, per comprar dues frontisses per a un armari de la meva cuina. Pel que sembla, només les tenen aquí, i mira que hi ha ferreteries per tot arreu, eh?

– Fes-te fotre, noi! Però no et queixis, que així tens excusa per veure el millor barri de la ciutat.

– Sobretot això, no fotem! Es nota que no coneixes el meu –diu, sorneguer–. Escolta, vols fer un cafè, ni que sigui un moment, i així matem aquesta fantàstica discussió sobre quin és el millor barri de la ciutat? Perquè tampoc cal que estiguem parlant aquí fora amb la calor que fa...

– Sí, per què no. No tinc pressa. Només havia d’anar a la biblioteca a tornar un parell de llibres. 

– Ah, sí? Quins són? –pregunta sense poder amagar la curiositat.

– No n’has de fer res, xafarder.

– D’acord, d’acord. Veig que no has canviat gens diu mentre esbossa un somriure.

Entren a una cafeteria que hi ha al costat mateix de la ferreteria. Tots dos demanen un cafè amb gel a la barra. Mentre l’Aleix agafa lloc en una taula, l’Aina s’excusa per anar al lavabo. Quan torna i s’asseu, l’Aleix no pot evitar clavar la mirada un instant a l’escot de l’Aina.

– Dissimula una miqueta, xaval.

– Ui, perdona, ha estat del tot inconscient…

– Tu tampoc has canviat gaire, pel que es pot comprovar.

– No, en això crec que no, continuo sent de carn i ossos, i no de pedra.

– Com gairebé tots els homes, vaja…

– Si ho recordes bé, el dia que vas plegar ja et vaig dir que marxava la treballadora més atractiva de l’empresa. No em diràs que no va ser un bon afalac.

– Sí, ho recordo, i també recordo que sempre deies moltes bajanades.

– Cert, però mai pujades de to. I si les deia és perquè em deixaves, no fotem. Mai he estat ni un ordinari ni un pop.

– Això és veritat. No es pot dir el mateix d’altres.

– I estic segur que, si m’hagués passat un pèl, m’hauries parat els peus.

– Sense cap mena de dubte; t’hagués clavat un bon moc.

– Algun ja me’n vas fotre...

– I segur que va ser més que merescut. Però va, para de fer-te la victimeta i a veure si em saps respondre una pregunta que a vegades comentem amb les meves amigues i que mai cap home ens ha aconseguit contestar amb cert sentit: què enteneu els homes per una dona atractiva? Atractiva vol dir endur-se-la al llit i ja està? Va més enllà d’això? Què me’n pots dir de tot plegat?

– Doncs, per començar, potser caldria que no caiguessis en el parany dels tòpics: si no tots els homes som ordinaris ni pops, com tu mateixa acabes de reconèixer fa un moment, això deu significar que no tots som iguals, per molt que a vegades es digui el contrari.

– Tens raó. Un a zero. Rectifico: no tots els homes són iguals. Però, per tant...

– ...per tant jo només puc respondre per mi mateix, no per altres.

– És lògic.

– I això ens duu a una conversa més interessant i més profunda, que quasi més que un cafè, demanaria un whisky doble amb gel. Però em conformaré amb un altre cafè, que sigui descafeïnat. Pagues tu.

– I per què jo?

– Per preguntar, no et fot.

– I qui diu que les teves explicacions tindran cert sentit per a mi?

– Cap problema, però llavors deixo estar el segon cafè i me’n vaig a la ferreteria –diu amb un somriure foteta–. Què? Intrigada?

– Que n’ets de burro! Au, va, d’acord, et convido a un segon cafè.

L’Aleix agafa un tovalló de paper, treu un bolígraf de la butxaca, hi escriu un “2-0” i li ensenya a l’Aina. Ella agafa el paper, el rebrega i li tira a la cara.

– Doncs bé, què significa per a mi que una dona és atractiva? És una pregunta una mica complicada, no és pas tan senzilla com podria semblar-ho.

– No, si encara resultarà que ets un home d’allò més complex...

– Puc continuar? Sí? Gràcies. Al meu parer, que una dona sigui atractiva és el detonant, l’espurna o com li vulguis dir, perquè m’interessi per ella i qui sap si me’n puc arribar a enamorar. A veure, hem de tenir en compte que jo sempre havia estat una mica enamoradís i...

– Havia? Has madurat?

– No, simpàtica. No he madurat tant, però el que passa és que continuo molt enamorat de la meva dona.

– És veritat, no recordava que tu estàs casat. Que bonic m’ho presentes: “continuo molt enamorat de la meva dona”. Saps que està demostrat que l’enamorament no va més enllà dels dos o tres anys? Quants anys fa que estàs amb la teva dona? No dic casat, eh?

– Fa nou anys que estic amb ella, i se me’n fot el que diguin els estudis, que d’altra banda solen ser bastant absurds i inútils. Segueixo o m’interrompràs cada dos per tres?

– D’acord, perdona. Procuraré estar més calladeta.

– És quan estàs més atractiva –li diu amb una ganyota.

– Estúpid.

– Gràcies. A veure com m’explico. Potser ho podria fer amb exemples que coneguem tots dos, amb noies de la feina. Que consti que no vol dir que m’hagi enamorat d’elles, eh?

– Bona idea. Això es posa interessant –diu tot fregant-se les mans–. Qui és la primera?

– Podríem començar per... –mira cap al sostre, com si s’ho hagués de pensar– la Sílvia.

– La Sílvia? És mona, sí.

– Sí, hi estem d’acord. Però no és una noia guapíssima amb un cos espectacular. És força bonica, discreta, una mica tímida, d’aquelles que et poden fer sortir una mica l’instint protector. És una dona amb la que podries quedar un dia per prendre alguna cosa, un altre dia al cine, després a sopar i, a poc a poc, et vas coneixent i potser al final enamorar-te d’ella. 

– Llavors vols dir que és la seva discreció i la seva lleugera vulnerabilitat, per dir-ho d’alguna manera entenedora, el que la fa atractiva?

– Sí, més o menys seria això. Veig que has captat la idea.

– Tampoc costava gaire...

– Un altre cas semblant –continua, ignorant el sarcasme–, seria la Judit.

– Sí, tenen certa semblança però a la Judit la recordo amb més classe i més sensualitat.

– Sense cap mena de dubte. La Judit vesteix amb molt de gust, sense estridències, i això li dóna un atractiu una mica més sexual que no pas la Sílvia.

– I això què vol dir? Que a la Sílvia només te l’enduries a sopar, a viure un amor platònic i només te la follaries (ui, perdó, li faries l’amor a fosques) per tenir fills?

– No, jo no he dit això. No és pas tan simple. Tenir un enamorament tranquil i progressiu no significa que no puguis tenir una vida sexual absolutament explosiva. O és que no es diu sovint que les més tímides després resulten ser les més fogoses?

– Perdona, però això també sona a tòpic. Dos a un, xato –li diu fent els números amb els dits d’ambdues mans.

– Tens raó. Gol per l’escaire. Fem un temps mort mentre demano un altre cafè a la barra i de pas vaig al lavabo? 

– D’acord.

– Vols alguna cosa més, tu?

– No, gràcies.

L’Aleix s’aixeca, s’acosta a la barra, demana i després va al lavabo. Al cap d’un parell de minuts torna a seure amb l’Aina.

– Ja torno a ser aquí. Per on anàvem?

– De moment t’has volgut embolicar amb la Sílvia i la Judit. El que no sé és si amb la Judit també estaries mig any abans de fotre-li mà.

– Carai, tu! Ets dura de pelar, eh? Si t’avorreixo m’ho dius i canvio de tema.

– No, de cap manera, ho trobo molt interessant. I m’agrada molt que t’expliquis amb exemples, i no em refereixo només a que així la cosa té més suc. És molt més clarificador, de debò. A qui més tenim?

– Segur que vols que continuï? A mi no em fa res parlar-ne, al contrari, però tampoc m’agradaria que t’ho prenguessis com un joc.

– Perdona, ja saps que sóc bastant de la conya, i potser a vegades em passo una mica. La meva intenció no és fotre’t, home! Mai havia tingut una conversa així amb un home; ho trobo molt interessant. I permet-me que et digui que tens bon gust amb les noies.

– Això és modèstia per part teva, tenint en compte el que t’he dit abans sobre tu –diu amb ironia.

– Doncs mira, no ho negaré pas. Tot i que del meu atractiu encara no n’has parlat.

– Ara mateix ho anava a fer.

– Espera. Ja sé que no és un joc, però deixa’m endevinar si hi ha alguna companya de feina més a qui trobis atractiva.

– Com vulguis. Tampoc crec que sigui gaire difícil encertar-ho.

– A veure, podria ser la... –passen uns segons– Natàlia?

– Bingo. La Natàlia està ben bona i té unes corbes que maregen.

– I parlant com en parles, diria que el seu atractiu és més aviat sexual. M’equivoco?

– No, no t’equivoques. Per tant, si tornem enrere en el temps, i recordem el que ha passat abans quan t’he donat un cop d’ull a l’escot...

– No ha estat un cop d’ull, nen –el talla–. Has clavat la vista a les meves tetes. Si no t’arribo a avisar, encara tindries els ulls allà.

– La realitat és tan subjectiva –diu mig sospirant.

– Dedueixo per tant, que, per a tu, el meu atractiu és purament sexual, oi?

– No vas mal encaminada, però compte amb mal interpretar-ho.

– Mal interpretar el què? Que mentre amb altres dones primer faries un cafè i no te les enduries al llit fins la desena cita, a mi intentaries follar-me a les primeres de canvi? Interpreto malament? –diu, aixecant una mica la veu, però sense deixar entreveure si l’enuig és seriós o de broma.

– Em deixes parlar?

– Sí.

– Sense interrompre’m?

– Ho intentaré.

– Gràcies. El que vull dir és que sí, el teu atractiu és molt sexual, però crec que això tampoc t’ha sorprès gaire. Que un home...

– Un home o tu?

– Tens raó, parlo per mi. No veig quin mal hi pot haver en sentir una forta atracció sexual i anar-se’n al llit a la primera cita. Qui diu que, a partir d’aquí la cosa no pot evolucionar cap una relació més seriosa? Per què no ens podríem enamorar després d’haver fet l’amor? 

– O sigui, que seria el camí invers del que faries amb la Sílvia?

– Més o menys, però amb el mateix final: una relació seriosa. Espero no haver-te ofès. 

– No, noi, fa falta molt més per ofendre’m. M’agradaria, però, fer-te una pregunta ben senzilla, sense tantes complicacions.

– Digues.

– Si quan treballava allà ja feies bromes una mica pujades de to (que en cap cas vol dir que fossin grolleres i que et puc assegurar que em divertien força), i després d’explicar-me tot això avui, just quan poca estona abans m’has repassat de dalt a baix...

– Sort que la pregunta era senzilla...

– Tens raó. Al gra: tu el que vols és enrotllar-te amb mi?

La pregunta, feta de manera tan directa, sorprèn a l’Aleix, que ha de respirar uns segons abans de respondre. Tot aixecant les celles, l’Aina marca el dos a dos amb el dits.

– No, ja t’he dit que estic enamorat de la meva dona. Només he teoritzat, per dir-ho d’alguna forma –diu empassant saliva.

– És que em costa d’entendre, la veritat sigui dita. He de reconèixer que ho has explicat prou bé, però es fa estrany que et diguin que volen fer un clau amb tu, però només en la teoria, saps? No m’ho acabo d’empassar. 

– Et sonen les paraules fidelitat i lleialtat?

– Au va, no siguis ridícul. Una relliscada la pot tenir qualsevol. O una nit boja de passió. Fins i tot, les persones més enamorades han fotut cagades de l’alçada d’un campanar.

– No dic que no, però no és el meu cas –diu amb aparent tranquil·litat.

L’Aina respira a fons durant uns segons, fent apujar el tòrax de manera ostensible, mentre, amb un somriure a la cara, mira fixament l’Aleix. Agafa el bolígraf que l’Aleix havia deixat a la taula, arrenca un tovalló de paper i hi escriu alguna cosa. Doblega el paper per la meitat tants cops com li és possible i li diu:

– Mira, noi, aquí tens el meu número. Adéu.  

Agafa els llibres i surt de la cafeteria. L’Aleix, mentrestant, mira el paper durant una estona. Negant-se a si mateix, l’agafa i el comença a obrir. Quan ja el té del tot obert, el gira ràpidament i el deixa amb el número escrit boca avall. Intenta inspirar a fons i lentament perquè nota que la respiració se li està accelerant per moments. Fa una ullada cap pel sostre i es pregunta si han apagat l’aire condicionat de l’establiment. L’erecció que té és imponent. Pensa en la Magda, la seva dona. Finalment tomba el tovalló d’una revolada i llegeix dos números: 3-2. Amb una lleugera ganyota a la cara, respira més alleujat que no pas decebut i surt de la cafeteria.

Quan arriba a la ferreteria, la troba tancada. 

Conte escrit el 26 de juny de 2016.
Revisat el 14 de maig de 2018.

dilluns, 7 de maig de 2018

Coses de parella. Cinc minuts amb en Màrius

Conte guanyador del 1er premi del XXX Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2018.



Saps què és el que m’agradava més de la teva dona, Màrius? Bé, el que m’agrada, perquè ella encara és ben viva, no pas com tu, que ens l’has feta ben grossa a tots els que t’estimàvem. Mira que plegar veles així de sobte, d’un dia per l’altre... ja et val, home! Francament, a mi m’ha dolgut molt assabentar-me avui mateix que tenies la salut tan delicada. Però tu, a la teva, vivint com si encara tinguessis vint anys, i no, Màrius, ja fa molt temps que vam deixar enrere la vintena. I va, i resulta que entre plaques de titani, claus diversos, un marcapassos, un bypass i vés a saber quantes coses més, deuries tenir més cicatrius que en Frankenstein. Em sembla que en lloc d’enviar-te als de la donació d’òrgans seria millor cridar els del punt verd; amb un bon reciclatge, segur que en trauran més profit, de tu. Un irresponsable i un pocavergonya, això és el que ets. Això sí, per fi he entès allò de la samarreta.

Però bé, al que anava, que perdo el fil i tampoc m’hi puc estar gaire estona aquí dins, que hi ha un fotimer de gent que ha vingut a acomiadar-se de tu i no voldria pas provocar un embús. Vols saber què és el que m’agrada més de la teva dona? Segur que ni ho sospites, i deus pensar que ara et parlaré dels seus magnífics pits, tant els que tenia de jove com els de nova factura que tan bé li van modelar en aquella clínica. Per cert, ara ja és tard i potser pensaràs que sóc un penques, però hauria estat de justícia que ens haguéssim repartit les despeses de l’operació, que, si no recordo malament, va costar un ull de la cara. No hauria hagut de ser un cinquanta per cent cadascú, perquè tu els vas gaudir molt més que no pas jo, però potser sí un vuitanta vint o setanta trenta. En fi, és igual, això ara ja no té cap importància, no creus? Després de tot, estaves carregat de duros, tu.

Doncs el que et deia: encara que pugui sembla mentida, no són pas els pits, el que més admiro de la Carme. I tampoc és el cul, malgrat que, evidentment, no en tinc pas cap queixa, perquè és un cul molt ben parit, i que, a més a més, m’ha permès poder fer realitat totes les meves fantasies. És que mira que has estat de sort, eh, Màrius? Bé, de fet, jo tampoc em puc queixar. Has tingut una dona que mai s’ha negat a experimentar coses noves i ha satisfet els nostres instints més mamífers i primaris. No et pots imaginar quants homes t’envejarien si ho arribessin a saber i quants li anirien al darrere; farien cua i una llista d’espera més llarga que les dels hospitals, ja t’ho dic jo. Però no, estimat amic, aquestes coses convé guardar-les en la intimitat de la parella, com bé vas fer tu. Jo estic convençut que tots aquests que parlen tant de totes les filigranes que fan al llit, en realitat se n’inventen la meitat o més. I, pel que fa a mi, pots estar tranquil, que si mai abans vaig comentar res a ningú, ara tampoc ho faré.

Així que ja veus, no són els pits, ni el cul, ni els ulls, ni tampoc els seus llavis, el que em fascina més de la teva dona. I mira que té uns llavis (molsuts, tendres, gruixuts...) que, només de pensar-hi, m’abraonaria sobre seu ara mateix i li fotria la llengua fins a la campaneta. No, Màrius, no, el que sempre m’ha agradat més de la Carme ha estat l’amor incondicional que ha sentit per tu. Com t’ha estimat, aquesta dona, noi! No sé què li donaves, però l’has tingut enamorada fins que la ferralla del teu cos ha dit prou. I això, Màrius, no té preu, no es paga ni amb tot l’or del món. Escolta, no et creguis pas ara que et dic tot això perquè em senti gelós de tu, eh? Ni tampoc tinc pas la intenció d’ocupar el teu lloc, que et quedi ben clar. I és que, encara que jo o un altre home intentés festejar-la, pots estar ben segur que la Carme no tornarà a enamorar-se de cap altre home. Per a ella has existit tu i només tu. Ja ho veuràs, posaria la mà al foc sense dubtar-ho ni un instant.

Ai, la Carme! Jo crec que si alguna vegada m’hagués enamorat, probablement hauria estat d’ella, però ja saps que l’amor i jo no estem fets l’un per l’altre. Quina gran dona! En tots els sentits, eh? Bonica, amable, empàtica, riallera, simpàtica, divertida, seductora... i fogosa, sobretot molt fogosa. Compte, que no m’agradaria que ara pensessis que destaco la seva fogositat per sobre de les altres virtuts, eh? Tot i que, pel que fa a mi, és el tret que jo he tastat i conegut més, perquè et puc ben assegurar que mai m’he trobat amb una dona com ella, i tu saps prou bé que el meu currículum no és pas curt, modèstia a part.

De fet, si t’ho rumies bé, en la Carme tot encaixa: la seva fogositat ha estat proporcional al seu amor. I, clar, tu li podies retornar tot l’amor que ella et donava, perquè se t’ha de reconèixer que sempre has portat la teva dona com si fos una reina, però satisfer tot el seu desig sexual ja eren figues d’un altre paner, oi? Malgrat tot, vas ser prou intel·ligent per adonar-te’n i admetre que tu sol no podries donar-li tot el que anhelava. I és d’admirar la teva actitud, t’ho dic sincerament, perquè ni l’u per cent dels homes que hi ha en aquest món haurien actuat com ho vas fer tu. Jo diria que aquesta és la mostra més gran de tot l’amor que la Carme t’inspirava. En aquest sentit, ella tampoc pot tenir cap motiu de queixa.

I què puc dir jo? Que n’he estat el gran beneficiat durant tots aquests anys? Sí, ha estat així, i us ho agraeixo a tots dos, però principalment a tu per haver-me introduït en la vostra relació. No obstant això, si arribo a saber que estaves tan fumut, m’hauria anat retirant progressivament dels nostres trios sexuals, perquè ara resulta que la Carme m’ha demanat si puc passar el cap de setmana amb ella per tal que no es senti tan sola, i t’asseguro que no les tinc totes. Com m’exigeixi més del que puc donar, no m’estranyaria acabar com tu qualsevol dia d’aquests.

Hòstia, Màrius, com me l’has pogut fer tan grossa...

Conte escrit el 13 de maig de 2010.
Revisat el 20 de desembre de 2013.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Sàpiens

Aquest matí, mentre recollia els plats, gots i tasses de l'esmorzar, he sentit per la ràdio dos anuncis gairebé seguits de dues entitats bancàries. Tots dos anuncis feien referència a la concessió d'hipoteques.

De camí cap a la feina, he passat per davant de dues immobiliàries. Com que anava amb una mica de temps, m'he aturat a tafanejar els preus. Si no han arribat als nivells precrisi, els falta poc.

I els sàpiens encara tenim la fatxenderia d'autoanomenar-nos animals intel·ligents i racionals...

divendres, 6 d’abril de 2018

Orinal supremo


Intento de obra dadaísta. Buscadla en la próxima feria ARCO.

 #freecatalanpoliticalprisoners #FreeCatalonia

dilluns, 19 de març de 2018

No hay escapatoria

Cuentan que había un tío al que no pudieron acusar de delito de odio. Decían de él que odiaba la patria con todas sus fuerzas, pero todas las trampas que le tendieron para recabar pruebas de su delito resultaron infructuosas. Le obligaron a ver un montón de partidos de la selección de fútbol; él se los miraba impasible y, si celebraba los goles, era porque le daba buen rollo brindar con los de su alrededor y cascarse un buen trago de cerveza. Le llevaron a presenciar al desfile de las fuerzas armadas; al igual que el fútbol, eso no le daba ni frío ni calor, y aún así aplaudió cuando vio pasar una cabra en medio de tanta soldadesca en cámara rápida y uniforme desgastado. Y hasta en Semana Santa fue forzado a participar en unas cuantas procesiones; su impasibilidad se podía interpretar perfectamente como un respeto profundo a todo el sarao encapuchado en el que le habían metido.

Aún así, todos los consejos del Estado, desde el de ministros hasta el de jueces, pasando por el clero, el ejército y una amalgama interminable de funcionarios ociosos (monarca incluído), no albergaban dudas: ese tipo tenía algo contra la sagrada patria. Finalmente, entre audiencias y tribunales surgió la solución, y era una solución perfecta, pues mantenía la larga tradición de los últimos ochenta años y cabía sin problemas dentro de la Constitución, aunque fuera necesario un buen calzador. No había más que reformar, una vez más, el manoseado código penal, e incluir un nuevo delito: el Melasudismo contra la patria. Con eso ya no había escapatoria.

Cuento escrito el 19 de marzo de 2018.

dijous, 8 de març de 2018

La llei del més fort (o un matí de dissabte al pati d'una escola)

Aquesta història comença un divendres amb l’intercanvi de missatges de dos pares els fills grans dels quals (els anomenarem A i B) van a primer de primària. Queden l’endemà a les 10 del matí en una de les escoles que obre el seu pati els matins de dissabte. Tots dos arriben puntuals i comencen a jugar a futbol en una de les porteries de futbol sala del pati.

Al cap d’una estona i a poc a poc arriben nens més grans, i es posen a jugar a l’altra porteria. Una mica més tard ja són uns quants més, acompanyats d’un pare, i decideixen ocupar les dues porteries perquè volen jugar un partit. Els diuen a A i B que poden jugar amb ells, però ells els responen que no, que han quedat per jugar ells dos i que estan en aquella porteria. Saben que, jugant amb nens més grans i per molt que els assegurin el contrari, la tocaran més aviat poc; a més a més, alguns ja deuen anar a l’institut i xuten molt fort, al seu parer. Els grans els diuen que són més i que necessiten les dues porteries, així que ocupen la dels petits sense contemplacions.

El pare d’A entra en escena i argumenta que, per molt que siguin més, els petits també tenen dret a jugar en una de les porteries; ells poden ocupar l’altra i tots en paus. El pare d’un dels nens grans insisteix que poden jugar amb ells, fent cas omís als arguments dels petits. El pare de B els diu que poden muntar-se una porteria amb dos piles de pneumàtics, dos jerseis o amb el que sigui, com s’ha fet tota la vida. Li responen que han vingut a jugar amb porteries de veritat. Per tal d’evitar mals majors, els pares d’A i B decideixen que, tot i la injustícia (i així ho senten A i B), és millor anar a una altra banda del pati.

El pitjor però, encara ha d’arribar. Intervé la monitora responsable del pati i, en lloc d’intentar arbitrar el conflicte, es posiciona clarament a favor dels nens grans amb el mateix argument: que són més i que els petits poden jugar amb ells, perquè, com podem veure, hi ha altres nens petits que també hi juguen. Els pares d’A i B mostren el seu malestar, però ho deixen córrer al cap de poc temps perquè s’adonen que és com picar ferro fred.

En resum, si matines per aconseguir una porteria, després te la poden treure sense problemes una majoria que no ha fet cap esforç per aconseguir-la més enllà d’ajuntar-se uns quants i imposar-se per pura testosterona. Ni repartir-se les porteries ni buscar alternatives, arriben i imposen la seva llei. Això sí, molt amablement et deixen l’opció de jugar amb ells. O ho agafes o ho deixes.

Encara més tard arriben nois més grans que s’afegeixen al partit. Xuten tan fort que els més petits prefereixen deixar aquell partit. Què fa llavors el pare del que hem parlat abans? Munta una porteria amb pneumàtics.

Poc abans de marxar el pare de B li pregunta a la monitora què passaria si ara arribessin una dotzena de nois que volguessin jugar a bàsquet (la pista comparteix porteries i cistelles, en forma de creu). Es veurien obligats els del futbol a deixar-los jugar perquè són majoria? Resposta: podrien jugar només amb una cistella. El pare de B està a punt de replicar però ho deixa estar perquè veu que raonar amb aquella monitora és inútil.

Tornant cap a casa, el pare de B li diu al seu fill que si alguna vegada li passa el mateix però amb els papers intercanviats, que recordi aquell dia que la llei del més fort el va fer fora de la porteria. Potser així, trencant aquesta llei, hi haurà més respecte per les minories i els més dèbils.

Text escrit el 7 de març de 2018.

dissabte, 3 de març de 2018

El dit a la nafra (XVII). Formalitat

No entenia per quin motiu el feien fora del bar. No només s’havia comportat de manera més que adequada, sinó que, a més a més, havia consumit exactament el mateix que altres taules: l’oferta d’un cubell amb sis mitjanes. L’única diferència és que, en lloc de la grolleria de beure directament de l’ampolla, ell havia buidat les sis ampolles al cubell i l’havia utilitzat com a got. Un got gran, sí, però un got tanmateix, i la prova de la seva exquisida conducta era que no n’havia vessat ni gota.

Microrelat escrit el 3 de març de 2018.

dimarts, 27 de febrer de 2018

Majoria absoluta

L'acusat no entenia per quin motiu el jurat el declarava culpable, per una majoria de dos a un, per un correu enviat al seu cap el contingut del qual només eren tres paraules, dos de les quals eren clarament afectuoses i l'altra no. El correu deia:

Benvolgut,

More't

Cordialment,

Microrelat escrit el 27 de febrer de 2018.

dissabte, 3 de febrer de 2018

Converses inigualables (XIV). Canvi de tema

Mentre sopem, el Guillem ens explica una història passada que encara no havíem sentit:

– I teníem una guerra amb els que tenen sis anys i...
– Perdona, Guillem, tu tens sis anys ara.
– Sí, però la guerra era quan els meus amics i jo teníem cinc anys.
– Ah –responc, obviant que hagi passat un any sense explicar-ho.
– No et colis, papa, jopeta! A veure, què deia... Deixa’m pensar... Ah, sí! Estàvem fent una guerra amb els de sis anys i un em va començar a perseguir, i tot i que el vaig despistar, al final em va atrapar i em va esgarrapar primer aquesta galta i després aquesta altra.
– Carai! I et va fer molt mal?
– No.
– I què vas fer tu?
– Res.
– I, escolta, hi havia alguna nena en aquesta guerra?
– No, cap.
– I com és que a les guerres només hi ha nens o homes, Guillem? Per què no hi ha nenes? Perquè no aprenem a fer algunes coses com les fan elles?

El Guillem fa cara d’astorat, de no entendre res o potser d’entendre-ho però amb dificultats per assimilar-ho. Al cap de quinze segons diu:

– Papa, tu saps a quant pot arribar a córrer el tigre de la Sibèria?
– No, Guillem –dic jo, aguantant el riure estoicament–. Cinquanta-sis quilòmetres per hora?
– No, cinquanta-vuit!

Conversa mantinguda el 29 de gener de 2018.

dimarts, 2 de gener de 2018

Lectures 2017

Fa tot just dos dies que va acabar l’any i això sempre ens duu al post de les lectures de l’any. El 2017 ha estat l’any en què m’he quedat més curt pel que fa a llibres des del 2012: me n’he cruspit 28. La lectura de premsa encara més voraç del que és habitual a causa de la situació política a casa nostra és, segurament, el motiu més important pel qual he llegit menys literatura. D’aquests 28 llibres, 14 han estat en català i 14 en castellà; talment com l’any passat, paritat total sense adonar-me’n. Hi ha hagut una relectura que, si no em va convèncer anys enrere, ara tampoc ho ha fet tot i tenir fills en edat escolar. 

Igual que vaig fer amb la llista del 2016, aquest any també farem el top 5 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat més:
  • La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas (novel·la molt ben travada)
  • Open. Memorias, d’Andre Agassi (impressionant autobiografia)
  • Barcelona. Una biografia, d’Enric Calpena (per ajudar-me a recuperar la fe en la meva ciutat)
  • Economia per a un futur sostenible, de Vicent Cucarella (amè, rigorós i sense concessions)
  • Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona (intriga, política i passió al Pallars Sobirà)

El top 5 dels més decebedors:
  • Ojos de aguja. Antología de microcuentos, d'Ed. José Díaz (una bona part eren prescindibles)
  • Mal d'escola, de Daniel Pennac (la relectura de la que he parlat abans)
  • El llibre dels Baltimore, de Joël Dicker (una cosa és jugar amb el lector, l’altra prendre-li el pèl amb el Drama)
  • Desagüe, de Jordi Macarulla Tarrés (res en aquesta novel·la convida a tenir un bri d’esperança. Res)
  • Los usurpadores, de Susan George (el coneixement que aporta és essencial, però se’m va fer molt feixuc)

Nous autors descoberts que aniré seguint: 1 (Lluís-Anton Baulenas). Autors abandonats: 0. En la bona línia: 5 (Mari Jungstedt, Matilde Asensi, Fred Vargas, Donna Leon i Jordi Solé). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 2 (Lluís Llort i Henning Mankell).

I a continuació teniu la llista completa:
  1. La felicitat – Lluís-Anton Baulenas
  2. La febre dels minerals – Justícia i Pau (ed.)
  3. Dits enganxosos – Rafael Vallbona
  4. Open. Memorias – Andre Agassi
  5. La tercera virgen – Fred Vargas
  6. La conjura de Cortés – Matilde Asensi
  7. El silenci doble – Mari Jungstedt
  8. Barcelona. Una biografia – Enric Calpena
  9. Ojos de aguja. Antología de microcuentos – Ed. José Díaz
  10. Sota l'asfalt – Lluís Llort
  11. Medianoche en el campanario – Óscar Sotillos 
  12. Malas artes – Donna Leon
  13. Ciutat d'espies – Jordi Solé 
  14. Mal d'escola – Daniel Pennac
  15. Diario – Anna Frank
  16. Les identitats que maten – Amin Maalouf
  17. Cortafuegos – Henning Mankell
  18. La vida que aprenc – Carles Capdevila
  19. Hermanos, no rivales – Adele Faber, Elaine Mazlish
  20. El llibre dels Baltimore – Joël Dicker
  21. Desagüe – Jordi Macarulla Tarrés
  22. Economia per a un futur sostenible – Vicent Cucarella
  23. Un juego peligroso – Mari Jungstedt
  24. Welcome – Isaac Rosa
  25. Allò que va passar a Cardós – Ramon Solsona
  26. Los usurpadores – Susan George
  27. Estic fet pols i 12 contes més – VVAA
  28. El socio – John Grisham 

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2018!