diumenge, 7 d’octubre del 2018

El jugador que no juga

Fa uns quinze anys vaig tenir un company de feina, exfumador, que em va deixar anar una sentència d’aquelles que mai s’obliden: “Jo no sóc un exfumador. Jo sóc un fumador que no fuma”. Me’l vaig trobar temps després que ell hagués plegat i, malauradament, anava pel carrer fumant una cigarreta; espero que hagi aconseguit deixar-ho. La frase, però, l’he tinguda sempre present, i tot i que ja fa més de set anys que no fumo, penso com ell: sóc un fumador que no fuma. Mai es pot deixar d’estar en alerta.

Però així com el tabac et mata lentament i amb cada cigarreta que fumes no fas res més que comprar més números per patir una malaltia seriosa que pot ser letal, hi ha altres addiccions que, més que matar-te, literalment et destrueixen, sense metàfores de cap mena. No m’és fàcil escriure el que ve a continuació, malgrat que és un tema del segle passat. Poca gent ho sap i, els que ho saben, ho recorden com quelcom molt llunyà i superat (i això em satisfà perquè significa que aquest tema els ocupa una part infinitesimal del cervell). La realitat, però, és la mateixa que amb el tabac. Així que, anem al gra i sense embuts: jo sóc un jugador que no juga.

El 13 de juliol del 1995 (poques dates queden marcades amb foc, però aquesta és una d’elles) vaig introduir la darrera moneda a una màquina escurabutxaques. Així doncs, aquest any en fa vint-i-tres que em puc considerar un jugador que no juga. Mai he tingut recaigudes, encara que pocs mesos després d’haver-ho deixat, em va anar d’un pèl. Comparat amb altres casos de ludopatia, el meu podria semblar bastant lleu: va durar pocs anys, no vaig arruïnar la família (però sí que vaig perdre tots els meus estalvis, que no eren pocs) i vaig ser jo qui, conscientment i sabent que estava malalt, va explicar el que em passava primer a les meves germanes i després als meus pares. A partir d’aquí em vaig posar en mans del metge de capçalera, que va ser qui em va derivar a la unitat de joc patològic de l’hospital de Bellvitge.

Que comparativament no fos una ludopatia greu no implica que no visqués un autèntic infern: vaig plorar una barbaritat, em vaig enrabiar amb mi mateix milions de vegades, em vaig menysprear uns quants milions més, em vaig mentir i vaig mentir, i mai dels mais he tornat a experimentar el pànic que vaig sentir quan durant unes dècimes de segon vaig pensar en llençar-me al buit per acabar amb tot d’una vegada. Si haguéssim d’assenyalar un punt d’inflexió, probablement seria aquella nit.

I per què ara explico tot això? Podria dir banalitats com perquè ja tocava, perquè no és cap vergonya explicar-ho i blablabla. No, el detonant va ser la sèrie d’articles del diari ARA del passat 20 de gener (aquest text el vaig començar fa uns mesos, el vaig deixar aparcat un temps i ara l’he reprès). A banda de la problemàtica social que planteja l’addicció al joc a nivell de país, a mi em van envair dues percepcions. En primer lloc, notar que quan llegeixo sobre aquest tema el dolor encara persisteix, allà, ben amagat, però apuntalat en algun lloc; em fot, perquè no és agradable, però vull creure que és com la meva central d’alertes. I en segon lloc, m’espanta com de fàcil pot ser avui en dia enganxar-se al joc, amb totes les facilitats que ofereixen les apostes online; si hagués tingut tot aquest món online al meu abast fa vint-i-tres anys, no sé ni on ni com hauria acabat jo.

M’agradaria acabar amb unes paraules d’un text de Sebastià Alzamora al diari ARA en el que va explicar el seu alcoholisme (un text profundament humà que us recomano de totes totes): “L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”. En el meu cas només hauria de canviar les paraules “alcohòlic i copa” per les de “jugador i moneda” per plagiar la frase de dalt a baix.

Així és com són les coses. Amb això hem de viure i amb això viurem, però cada dia que aquest monstre continuï adormit serà una petita victòria. No ens deixarem vèncer.

Text escrit el 7 d’octubre de 2018.

4 comentaris:

  1. És molt valent el teu post i és una passada poder llegir testimonis de primera mà com el teu, perquè donen esperança a molts: se'n pot sortir. A més, tu has sortit de dues addiccions fortes, així que demostres una voluntat fora de mida. Pots caure, però saps aixecar-te. I no és gent fàcil, no t'he d'explicar res. Ànims, i a seguir 'net', la teva fortalesa és un exemple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, company! El teu comentari incideix en un punt important: som capaços de fer molt més del que ens creiem!

      Elimina