dilluns, 25 d’agost del 2014

Professió de risc (i III)

<- Segona part

Divendres

L’Eduard, amb els ulls vermells i els canells adolorits, no s’adona que el Balmes se li acosta fins que el té just al seu costat. Se’l mira un instant i, acte seguit, es tornar a centrar en la pantalla de l’ordinador.

– I doncs, estimat pirata, com va tot? No sé si deus ser un informàtic gaire bo perquè, quan he marxat, només tenies dos portàtils en espera, i ara resulta que n’hi ha cinc. Si continues amb aquest ritme, no tindràs temps per dinar –li diu mentre sacseja una bossa de cartró al seu davant–, perquè, com és lògic, els companys no voldran deixar els seus ordinadors aquí durant el cap de setmana. Aquesta comissaria és un cau de lladres!

– Ho entenc, ho entenc, però necessito menjar alguna cosa o defalliré en poca estona. Des del cafè amb llet i la pasta d’aquest matí no he tastat res de res, i ja passen deu minuts de les cinc.

– Està bé, està bé –concedeix el Balmes–. Tens sort que sóc un bon paio i que no em prenc les teves paraules com una amenaça de que no acabaràs la feina. A més, suposo que deus poder menjar mentre treballes, oi?

– No hi ha cap problema. Només em cal recarregar les bateries i tornaré a ser el d’abans.

– Doncs, llavors, té –diu tot atansant-li la bossa–. Aquí dins hi trobaràs un entrepà de chopped i una ampolleta d’aigua. He demanat l’entrepà sense tomàquet ni oli, perquè no voldria que, en una distracció, taquessis el teclat d’algun d’aquests portàtils. L’aigua, com és lògic, és de l’aixeta, que la casa no es pot permetre més despeses innecessàries. També tenia una poma, però com que ahir va quedar ben clar que no t’agraden, me l’he cruspida jo.

– Les pomes m’agraden. El que no m’agraden són els Macs.

– I, aquesta tírria, a què es deu?

– Perquè és un producte de disseny i màrqueting que no ofereix res que no tinguin els altres, i, a més, valen el doble. Només els esnobs a qui han rentat el cervell estan disposats a gastar-se un ronyó per després poder fanfarronejar.

– Doncs són un exèrcit.

– També el del bigoti va aconseguir la majoria absoluta, no?

L’Eduard desembolica l’entrepà, improvisa un plat amb el paper d’alumini i fa la primera queixalada. Mentre mastega, es recolza al respatller de la cadira per tal de desentumir una mica els músculs. Llavors veu l’altre detingut al final de la sala, en estat gairebé catatònic. Empassa, fa un glop d’aigua i li diu al Balmes:

– Perdona, l’advocat del fisio tampoc ha vingut encara?

– Què dius? –respon el Balmes, desprevingut.

– Preguntava si l’advocat de l’altre detingut s’ha presentat o no.

– No t’ho creuràs, xaval. Resulta que el seu advocat és el mateix que el teu! I com que encara no ha aparegut, està en la mateixa situació que tu: en una mena de llimbs d’allò més confortable –se’n riu, burleta–. Però, au, va, no t’entretinguis, que a la gent no li agrada marxar tard els divendres.

– Sí, sí, ja va. Però, escolta, tu creus que seria possible que el fisio em fes un petit massatge a l’esquena? Res, ni que siguin cinc minuts rapidets. És que la tinc feta pols i estic convençut que, si li fa una repassada –diu amb cautela–, estaré en millors condicions per a treballar, i així ho podré enllestir tot abans que la gent vulgui tocar el dos.

– No saps quina llàstima em fas amb això de l’esquena, xaval. Desgraciadament, però, jo no hi puc fer res. Com que t’has negat a arreglar l’ordinador de l’esnob del Portes, ara no tens cap dret d’ús del fisioterapeuta. Si m’acceptes un consell, procura no corbar tant l’esquena, o encara acabaràs amb una gepa del quinze! –li etziba just abans d’esclatar a riure.

L’Eduard sospira resignat i continua amb l’entrepà mentre el Balmes se’n va cap a la taula d’un altre company. En aquell instant sona el telèfon de la taula. El Balmes s’hi acosta i despenja. Respon amb monosíl·labs, penja al cap de pocs segons i torna a la seva taula.

– Xaval, trec aquests portàtils d’aquí durant una estona, que necessito una mica d’espai. –Els agafa i els diposita en dues taules diferents–. I deixa’l estar aquest, perquè si un as com tu no hi ha pogut fer res, és que devia estar destrossat. Dóna’m, ja li porto jo a l’Adell. Au, va, descansa una estona, que t’ho mereixes. Per cert, vols un xiclet?

L’Eduard accepta el xiclet. Se’l posa a la boca i, amb les primeres mastegades, un fort gust a menta el deixa mig embafat. S’enfonsa a la cadira i estira les cames tant com pot. El Balmes torna i li dóna un cop amistós a l’esquena.

– Què, millor?

– Sí, la veritat és que sí. Aquest xiclet és l’hòstia! És com si m’haguessin ruixat la boca amb Reflex. Em sento ressuscitat! 

– Se’t veia una mica cansat. És que els informàtics, quan us hi poseu, no hi ha qui us pari, eh? –li diu mentre li masega suaument les espatlles–. Ah, el teu advocat ja ha arribat.

– De debò? –diu, gairebé cridant.

– Està fent els tràmits de rigor i en un moment estarà aquí.

– Quina alegria, per Déu, quina alegria! Ja era hora!

– Ara torno.

El Balmes s’aixeca i desapareix de la sala per la porta que dóna al vestíbul. Un parell de minuts més tard torna a entrar-hi acompanyat del Borja, que mira alternativament l’Eduard i l’altre detingut. Finalment, per a satisfacció de l’Eduard, es dirigeix cap a la seva taula.

– Què passa, nen? –crida el Borja, mentre fa moviments de boxa. Tot seguit l’abraça.– Hòstia, Edu, tot i que ho dissimulis amb la pudor a desinfectant del xiclet, no es pot negar que necessites una dutxa urgent, eh?

– I què t’esperaves? Porto gairebé tres dies aquí, i et ben juro que no he parat. Però, bé, això tant hi fa ara. On t’havies ficat? Que no et va dir la Gemma en el merder en què m’havia ficat?

– Sí, sí, m’ho va explicar amb pèls i senyals, i, tot cal dir-ho, també amb força brusquedat. Què li passa a la teva dona, nen? Que no li dónes tot el que necessita, mitja merda? –se’n burla mentre amb un dit li toca la panxa–. Si vols que t’ajudi, només cal que m’ho diguis!

– Deixa’t de romanços, Borja, que no estic d’humor.

– Està bé, està bé, no et sulfuris ara, home! Si no he pogut venir abans ha estat perquè el papà em va encarregar la defensa d’un dels capitostos de la policia, a qui acusen (falsament, que quedi clar) d’haver-se apropiat de petites sumes dels fons reservats.

– Ja tenia raó, ja, el Balmes.

– El Balmes? Qui és el Balmes?

– És igual ara. I no se’n podia encarregar un altre de l’afer d’aquest poli? O, si això no podia ser, per què no vas enviar algun altre advocat del teu bufet?

– No, això de cap manera. Tu ets amic meu i només a mi em correspon la teva defensa. Què vols? Que vingui un recent llicenciat i no sàpiga com enfrontar-se a la policia amb dos collons? No, Edu, no, una cosa així no me l’hauria perdonat mai.

– D’acord, d’acord, deixem-ho aquí, que el més important és que ja has arribat. Puc comptar amb que aquesta nit seré a casa, oi?

– I tant que sí! Si et representa el Borja –diu, colpejant-se el pit–, tu pots estar tranquil hagis fet el que hagis fet. Tant me fa si és per unes pel·lícules pirates com si, en un atac de bon patriotisme, t’haguessis carregat tota la xusma filocomunista que circula pel món del cinema. Un defensat pel Borja no dorm mai a la garjola. Que et quedi clar!

– No saps les ganes que tinc de comprovar-ho...

– Doncs no perdem més temps, que tenim feina per endavant i a les deu he quedat amb una rossa que té unes tetes immenses. No voldràs que m’ho perdi, oi? I tu també deus voler-li fotre un clau a la teva dona, no?

– Segurament, primer faré una dutxa i després dormiré fins que el cos digui prou. I, demà, que sigui el que Déu vulgui.

– Molt bé, el que tu diguis, però ara anem al gra. Mira, de moment jo tinc un fotimer de paperassa que cal omplir. Mentrestant –diu obrint la maleta i traient-ne un portàtil Macintosh–, podries donar-li un cop d’ull a l’ordinador? És que darrerament em va molt lent. Gràcies, col·lega, sabia que podia comptar amb tu.

L’Eduard mira l’ordinador. Comença a respirar pel nas amb frenesí. Els ulls se li injecten en sang. Els llavis li tremolen. La cara li traspua ràbia pels quatre costats. Agafa el portàtil amb lentitud i s’aixeca encara més lentament. Finalment crida, talment com si estigués al front i es llencés a l’atac, i comença a pegar el Borja amb l’ordinador un cop rere un altre, mentre les tecles blanques salten i es dispersen per tota la sala. El Balmes i el Portes ho veuen de lluny i comencen a córrer per aturar-lo però, abans de ser-hi a temps, el fisioterapeuta ja ha arribat i clava un cop de puny a l’Eduard, que cau a terra. El fisioterapeuta, enfurismat, continua amb la pluja de cops fins que el Balmes i el Portes l’aturen i l’immobilitzen, no sense molt esforç.

Al cap d’una estona, mentre una ambulància s’enduu el Borja després d’haver-li fet les primeres cures, l’Eduard i el fisioterapeuta seuen lluny un de l’altre, amb les mans emmanillades darrere del respatller. El Balmes i el Portes se’ls miren silenciosos, amb un cafè a les mans. Finalment, el Balmes diu:

– Portes, si tu vols, podem refer el tracte que teníem abans. Em sembla que aquest parell tindran temps de sobres aquest cap de setmana, i estic segur que s’avindran a col·laborar.

– I tant que sí. A més a més, quan s’hagin calmat del tot, s’adonaran que necessiten dos bons amics aquí dins –respon just abans que tots dos deixin escapar un somriure sorneguer.

Conte escrit el 19 d’octubre de 2010.
Revisat el 25 de juny de 2014. 

dilluns, 18 d’agost del 2014

Professió de risc (II)

Dijous

El Balmes torna al seu lloc amb un entrepà de mortadel·la i una ampolleta d’aigua a la mà esquerra. Es troba l’Edu adormit, assegut a la cadira i amb el cap sobre la taula, mentre un fil de bava li humiteja lentament la màniga de la camisa. El Balmes es treu la pistola de la funda que duu sota l’aixella i dóna tres cops a la taula amb la culata. L’Edu es desperta sobresaltat, amb unes ulleres ben marcades a la cara. Fa un cop d’ull a la pistola sense immutar-se i després dirigeix la vista cap al policia.

– Té, xaval, aquí tens el dinar –li diu mentre li ofereix l’entrepà i l’aigua–. Cortesia del comissari per haver-li arreglat l’ordinador. Segur que hauries preferit una cervesa i un entrepà calent de llom amb formatge, però, tot i que la seva nòmina deu triplicar la teva i la meva juntes, sempre ha estat un garrepa de cap a peus. T’aviso: l’aigua és de l’aixeta i en aquesta part de la ciutat no és pas gaire bona.

– Quina hora és? –pregunta l’Eduard.

– Aquesta sí que és bona! Que no tens un rellotget a la cantonada dreta de la pantalla? Quin informàtic de pacotilla que estàs fet! Són dos quarts i tres minuts de set, així que això –diu assenyalant l’entrepà–, més que el dinar, serà el berenar.

– I del meu advocat, se’n té alguna notícia?

– Cap ni una. És el que té contractar professionals de bufets tan distingits. Sempre van de cul i se’ls acumulen els casos que, habitualment, ordenen de major a menor importància segons el patrimoni dels clients –diu amb sorna–. Però bé, no et preocupis, que tard o d’hora arribarà. Si no és avui, serà demà, perquè demà passat ja és dissabte, i només els pàries com jo treballen els dissabtes i sovint també els diumenges. A més, no t’estem tractant pas malament aquí, oi? Després de tot, no t’hem confinat a cap cel·la des que has arribat. En canvi, els teus col·legues delinqüents sí que s’hi van passar una bona estona –afegeix, rient–. Fins i tot n’hi va haver un que va haver d’aprofitar l’ampolleta d’aigua que li havíem donat per pixar-hi dins! Quin cagat, per favor.

– Però ells com a mínim ja han marxat amb una citació per d’aquí unes setmanes, i sense que hagi estat necessari que els assignessin un advocat fins al dia del judici. En canvi, jo...

– Tu ets un cas especial, Edu. Has de saber que estem investigant minuciosament els teus arxius. A més a més, si no tinguessis tres ordinadors, ens hauries estalviat part de la feina. I, per si encara no fos prou, no hem d’oblidar que ets informàtic.

– I què vol dir això? Que rebo un tracte diferent? –diu sorprès.

– Diferent, diferent, no, perquè això no seria legal, però no podràs negar que, pels teus altíssims coneixements sobre la matèria, és lògic que et mirem amb lupa.

– I aquell altre que continua detingut –diu assenyalant amb un moviment de cap un home que dorm sobre un banc de fusta que hi ha al fons de la sala–, també és informàtic?

– No, tinc entès que és fisioterapeuta, però sembla ser que això no és cap impediment per ser un pirata informàtic dels grossos.

L’Eduard sospira. Agafa l’entrepà amb resignació i li clava la primera queixalada. La gana l’incita a menjar ràpid però la duresa del pa li ho impedeix. Mira el policia amb la boca plena i amb gestos es queixa tímidament del dinar que li ha dut.

– I què vols que hi faci si el pa és d’ahir? –diu el Balmes, amb els braços estesos–. Encara sort que he trobat el bar obert i així tu pots fer un mos. I vigila amb les molles, home, que això ja sembla un corral! Com a mínim, fes-te un platet amb el paper de plata.

El Balmes agafa un parell de carpetes de la taula i les duu a arxivar a un armari proper. Mentrestant, un altre policia s’acosta amb un ordinador portàtil a les mans. Amb un somriure forçat, el deixa sobre la taula. Desplega la pantalla i prem el botó que arrenca el sistema just en el moment que el Balmes torna al seu lloc.

– Ei, tu, Portes, què fots amb això a la meva taula? –diu el Balmes.

– Perdona, però he vingut a parlar amb el detingut i no pas amb tu.

– Però resulta que el detingut està assegut a la meva taula i, per ordres expresses del comissari, em pertoca a mi la seva custòdia. Jo en sóc el responsable i no penso tolerar cap abús d’autoritat. Ha quedat entès, oi? Doncs, apa, ja pots tocar el dos.

– Au, va, no fotis, home! No em parlis d’abusos quan tots sabem que porta arreglant ordinadors des que es va descobrir que era informàtic. Fins i tot li han dut portàtils particulars, que jo he vist.

– T’equivoques de mig a mig. D’abusos no n’hi ha hagut cap. En tot cas, ha estat el detingut qui s’ha ofert amablement a donar-nos un cop de mà. Oi que sí, xaval?

– Sí, sí, és clar –respon l’Edu, sense tenir-les totes.

– D’acord, Balmes, d’acord –diu el Portes–. Et proposo un tracte.

– Un tracte? Quina mena de tracte em pot oferir un pelacanyes com tu?

– L’Esteve és qui custodia l’altre detingut, aquell pocapena que dorm sobre el banc –diu assenyalant-lo–. Com ja saps, l’Esteve és el meu company de patrulla i per a mi serà molt fàcil que em deixi el detingut una estoneta i et tracti una mica aquestes contractures que no et deixen viure. Aquell xaval ha fet meravelles amb alguns companys, t’ho ben asseguro.

– Això sí que és un abús! Quina barra que teniu! Aneu llestos si us enxampen els d’afers interns –diu exagerant la seva indignació–. Però bé, el cas és que tens raó, perquè ja fa setmanes que m’aixeco fet pols i després he d’aguantar així tot el dia. Accepto el tracte, Portes, però que consti que és per causes de força major, que amb la salut no s’hi juga.

– Ben fet, no te’n penediràs.

– Ei, xaval –diu el Balmes, dirigint-se a l’Edu–, quan acabis de dinar, podràs donar-li un cop d’ull al portàtil d’aquest bon amic mentre jo vaig a que em recol·loquin la musculatura?

L’Edu aixeca el cap i mira els dos policies mentre mastega lentament. Amb el menjar encara a la boca, aixeca les espatlles amb desídia. Fa un glop d’aigua per ajudar a baixar l’últim tros d’entrepà. Rebrega el paper de plata i el llença a la paperera. Acte seguit, es gira cap al portàtil i una ganyota de fàstic se li dibuixa a la cara.

– No, aquest ordinador no el penso tocar. És un Macintosh i no en tinc ni idea de com funcionen. Que el dugui al servei tècnic.

– Però, a veure, xaval –diu el Portes, astorat–, és un simple ordinador, i aquí tots sabem que tu ets un crack; portes hores demostrant-ho. Què li fa que sigui d’una marca o d’una altra?

– El Portes té raó –intervé el Balmes–. No siguis tan llepafils, home.

– Podeu dir el que vulgueu, però no sé com funcionen i no penso tocar res que el pugui espatllar. Encara se m’acumularien més problemes dels que ja tinc. Insisteixo: no el penso mirar.

– Mira-t’ho des d’un altre angle –diu el Balmes–. Pots aprofitar el portàtil del Portes per aprendre coses noves, no?

– No em serviria de res; a la feina no toco aquesta mena d’ordinadors, i dubto que pugui aprendre res en el meu estat actual.

– Molt bé, d’acord, com tu vulguis –diu, enfadat, el Portes–. Ja veig que no en traurem res d’aquest tarat de la informàtica. I tu, Balmes, em sap greu, però com que no compleixes la teva part, no hi ha tracte que valgui. Vols un consell? Vés al servei tècnic!

El Portes agafa el portàtil d’una revolada i s’allunya amb rapidesa. Mentrestant, el Balmes s’ha quedat palplantat veient com se’n va el seu company, i alhora sorprès de l’actitud del seu detingut. Es gira cap a l’Edu, s’asseu sobre la taula i li diu amb to irritat:

– Bravo, informàtic. Tu sí que ets un amic dels de debò. Com es nota que no et despertes cada dia amb les espatlles més dures que la culata d’una pistola. I, gràcies a tu, continuaré igual de fotut. Però que et quedi clara una cosa: això t’ho tindré en compte. –En aquell instant sona el telèfon–. Digui? Sí, és aquí, al meu costat. Molt bé, ara li ho dic. Adéu. –Penja i mira l’Edu–. Era el teu advocat.

Quant sent això, a l’Edu se li il·lumina la cara i, per primer cop en moltes hores, els ulls se li obren com dues taronges. Fa un lleuger sospir i insinua un petit somriure de felicitat.

– Ha dit que vindrà aquesta nit o, com a molt tard, demà a primera hora. I ha afegit que, sobretot, et tractéssim bé o ens les hauríem amb ell. Quin fanfarró està fet, aquest fatxa de merda!

Divendres

dilluns, 11 d’agost del 2014

Professió de risc (I)

Dimecres

– Només pot fer una trucada –li diu l’agent de policia que li atansa el telèfon–. Jo li recomano que truqui a un advocat, si és que en coneix algun de confiança; no es pensi pas que se’n sortirà com si res d’aquest fangar on s’ha ficat. Ara me’n torno al meu lloc, però sàpiga que l’estaré vigilant. No li trauré l’ull de sobre.

– Gràcies, moltes gràcies –contesta l’Eduard, intimidat.

Mentre el policia se’n torna a la seva taula, l’Eduard marca el número del mòbil de la seva xicota.

– Digui?

– Gemma? Hola, sóc l’Edu.

– Ah, hola! Des de quin número em truques? On ets?

– Des d’un fix, no tinc el meu mòbil a mà ara mateix. Abans que res, no t’espantis, que jo estic bé, però resulta que estic en una comissaria.

– Com? –diu aixecant la veu–. Que t’ha passat res? Que t’han robat? T’han atracat? Et trobes bé? A quina comissaria estàs?

– Tranquil·la, tranquil·la, que estic bé. No m’han robat la cartera ni tampoc m’han atracat.

– Doncs, llavors, què carai passa? No has fet res dolent, oi?

– Bé, es podria dir que sí. Fa un parell d’hores que m’han detingut juntament amb un munt de gent.

– Ai, mare meva, però en què t’has ficat? Qui són aquesta gent?

– No els conec de res, però ens han detingut a tots per violar la llei de la propietat intel·lectual. Han vingut a casa i m’han requisat el servidor, l’ordinador, el portàtil, els tres discs durs externs i el telèfon mòbil.

– Quan parles de la propietat intel·lectual et refereixes a les pel·lis? T’han detingut per unes quantes pel·lícules? No fotis, home! D’acord que és il·legal, però no tenen res millor a fer amb la quantitat de gentussa que corre pel carrer? No m’ho puc creure! –crida, indignada. 

– Doncs sí, per les pel·lis, la música i uns quants programes que tenia guardats al servidor. Suposo que ho han fet per escarmentar-nos i donar un toc d’atenció a la societat. Segur que d’aquí a una estona en parlaran a la ràdio i a la televisió, i demà sortirem als diaris, però ja veuràs com ens deixen anar en un tres i no res.

– Això espero –diu, angoixada.

– Que sí, dona, que sí, no pateixis –intenta tranquil·litzar-la–. Ara bé, això no treu que necessiti un advocat com l’aire que respiro.

– Vols que te’n busqui un? No en conec cap, però suposo que si vaig al col·legi d’advocats, allà em podran assessorar, no? O puc trucar al meu cap; ell té molts contactes i segur que ens ajuda.

– No, no cal, que jo ja en conec un de bo. Truca al Borja, i li expliques tot, d’acord? Estic a la comissaria del carrer...

– Al Borja? Vols que truqui al malparit aquell? Si ell t’ha de defensar, segur que llavors acabes a la garjola i amb la clau al fons del mar. Ni parlar-ne, del Borja!

– Gemma, no et passis, que és un bon amic i, a més a més, és advocat, cosa que en la meva situació actual m’interessa d’allò més –diu amb un deix d’ironia.

– Un bon amic, dius? Però si te n’ha fotut no sé quantes, Edu. No hi pots confiar en aquest paio. I, per si no n’hi hagués prou, és un fatxa de cap a peus. Mira, tu no et preocupis i deixa’m fer a mi, que ara mateix truco al col·legi d’advocats i te n’aconsegueixo un en ben poca estona.

– Coi, Gemma, no em compliquis més les coses –es queixa–. Truca al Borja i explica-li la situació. Estic segur que vindrà tan ràpid com pugui. Serà que no em deu favors de les vegades que li he arreglat per la cara els ordinadors del bufet del seu pare.

– No, si de favors te’n deu un munt, i de disculpes també, perquè cada vegada que tu has anat al bufet dels nassos, ell, en lloc de quedar-se amb tu, baixa al bar a fotre’s morat de gintònics amb els companys de feina. I algun cop encara l’has hagut d’acompanyar a casa seva de la torrada que portava.

– Això ara és anecdòtic, Gemma. Truca’l, si us plau.

– I també va ser anecdòtica aquella vegada que vam tenir pana amb el cotxe quan tornàvem de la seva casa de Boí, oi? Que no recordes que el molt desgraciat va dir que ens vindria a buscar immediatament i al cap de quatre hores no havia aparegut i tampoc agafava el telèfon? Collons, Edu, que vam haver de caminar dues hores fins a Pont de Suert, i amb una calor de mil dimonis! I, a sobre, el desgraciat es va disculpar dient que se n’havia oblidat perquè se n’havia anat amb al llit amb aquella pàmfila, i que l’havíem d’entendre perquè feia més de tres mesos que no sucava! Que es faci fotre, jo no el penso trucar. Fes-ho tu, si vols.

– Gemma, no m’ho posis més difícil. Només podia fer una trucada i t’he trucat a tu perquè confiava que m’ajudaries. No em fallis ara, que et necessito més que mai. Truca al Borja, t’ho suplico. 

– Doncs haver-lo trucat a ell en comptes de a mi.

– T’ho suplico de genolls, truca’l.

– No.

– Gemma...

– Està bé, d’acord, però com ens deixi plantats un altre cop, em sentirà. I tu també!

– Ja veuràs com tot anirà bé i aquesta vegada el Borja es comportarà. Quan sàpigues alguna cosa, truca a aquest número i els polis d’aquí ja m’informaran. Moltes gràcies, guapa. T’estimo moltíssim –li diu amb una tendresa que intenta ser reconciliadora.

– Sí, sí, jo també –respon de mala gana–. Escolta, penjo que he de trucar al teu amic de l’ànima per tal que solucioni aquest merder.

– Sí, jo també he de penjar, que hi ha un poli que m’està fent senyals amb el rellotge. Adéu, bonica.

– Adéu.

Penja el telèfon i deixa anar un sospir de cansament. L’agent de policia que el vigila s’aixeca de la seva cadira i se li acosta.

– Ja estàs, oi?

– Sí, gràcies. El meu advocat vindrà ben aviat.

– Molt bé. Et puc fer una pregunta de manera no oficial i amistosa?

– És clar –diu, sorprès.

– Tu ets informàtic, oi?

– Això mateix.

– És que, veuràs, resulta que el meu ordinador va molt lent i porta no sé quanta estona pensant. T’ho podries mirar mentre esperem que arribi el teu advocat? Evidentment, només si tu vols, eh? –li diu, una mica prepotent–. No vull que pensis que et coacciono, ni res semblant.

– Cap problema, ho faré encantat –contesta l’Edu amablement i amb ganes de caure simpàtic.

– Perfecte. Ara torno, que vaig a buscar un cafè. Per cert, ara que ja som amics, em presento: jo em dic Balmes. Tu, Eduard, ja ho sé. 

– Això mateix.

– Molt bé. Tu vés fent, que jo no trigo ni un minut.

Mitja hora després, el Balmes torna al seu lloc amb un cafè a la mà. Passa pel darrere de l’Edu i fa un cop d’ull al monitor.

– Què? Ja funciona?

– Sí, ja està arreglat –respon l’Edu–. Hi havia un procés causat per un virus que es menjava gairebé el cent per cent de la capacitat del processador. El programa antivirus no s’actualitza perquè va caducar fa més d’un any, i això és el mateix que no tenir-ne. Caldria renovar-lo o instal·lar-ne un de nou, i després fer una anàlisi completa del disc dur.

– Ja té pebrots la cosa. Resulta que en aquesta puta casa hi tenim brigades antimàfia, antinarco, antivici i no sé quantes antis més, però, no hi ha pasta per a l’antivirus –diu i, tot seguit, es beu el cafè d’un glop–. Ah, que gairebé me n’oblido: la teva xicota ha trucat i ha dit que el teu advocat deu estar al caure. Deus tenir calés, noi, perquè te n’has buscat un de renom.

Dijous

diumenge, 3 d’agost del 2014

Converses inigualables (III). Gèneres

Papa: I el Guillem què és? Un lleó o una lleona?
Guillem: Un lleó!
Papa: I la mama?
Guillem: Una lleona!
Papa: I el papa?
Guillem: Un cocodril...

Conversa mantinguda el 21 de juny de 2014.



Papa: I el Guillem què és? Un lleó o una lleona?
Guillem: Un lleó!
Papa: I la mama?
Guillem: Una lleona!
Papa: I el papa?
Guillem: Una serp...

Conversa mantinguda el 8 de juliol de 2014.