dilluns, 18 d’agost de 2014

Professió de risc (II)

Dijous

El Balmes torna al seu lloc amb un entrepà de mortadel·la i una ampolleta d’aigua a la mà esquerra. Es troba l’Edu adormit, assegut a la cadira i amb el cap sobre la taula, mentre un fil de bava li humiteja lentament la màniga de la camisa. El Balmes es treu la pistola de la funda que duu sota l’aixella i dóna tres cops a la taula amb la culata. L’Edu es desperta sobresaltat, amb unes ulleres ben marcades a la cara. Fa un cop d’ull a la pistola sense immutar-se i després dirigeix la vista cap al policia.

– Té, xaval, aquí tens el dinar –li diu mentre li ofereix l’entrepà i l’aigua–. Cortesia del comissari per haver-li arreglat l’ordinador. Segur que hauries preferit una cervesa i un entrepà calent de llom amb formatge, però, tot i que la seva nòmina deu triplicar la teva i la meva juntes, sempre ha estat un garrepa de cap a peus. T’aviso: l’aigua és de l’aixeta i en aquesta part de la ciutat no és pas gaire bona.

– Quina hora és? –pregunta l’Eduard.

– Aquesta sí que és bona! Que no tens un rellotget a la cantonada dreta de la pantalla? Quin informàtic de pacotilla que estàs fet! Són dos quarts i tres minuts de set, així que això –diu assenyalant l’entrepà–, més que el dinar, serà el berenar.

– I del meu advocat, se’n té alguna notícia?

– Cap ni una. És el que té contractar professionals de bufets tan distingits. Sempre van de cul i se’ls acumulen els casos que, habitualment, ordenen de major a menor importància segons el patrimoni dels clients –diu amb sorna–. Però bé, no et preocupis, que tard o d’hora arribarà. Si no és avui, serà demà, perquè demà passat ja és dissabte, i només els pàries com jo treballen els dissabtes i sovint també els diumenges. A més, no t’estem tractant pas malament aquí, oi? Després de tot, no t’hem confinat a cap cel·la des que has arribat. En canvi, els teus col·legues delinqüents sí que s’hi van passar una bona estona –afegeix, rient–. Fins i tot n’hi va haver un que va haver d’aprofitar l’ampolleta d’aigua que li havíem donat per pixar-hi dins! Quin cagat, per favor.

– Però ells com a mínim ja han marxat amb una citació per d’aquí unes setmanes, i sense que hagi estat necessari que els assignessin un advocat fins al dia del judici. En canvi, jo...

– Tu ets un cas especial, Edu. Has de saber que estem investigant minuciosament els teus arxius. A més a més, si no tinguessis tres ordinadors, ens hauries estalviat part de la feina. I, per si encara no fos prou, no hem d’oblidar que ets informàtic.

– I què vol dir això? Que rebo un tracte diferent? –diu sorprès.

– Diferent, diferent, no, perquè això no seria legal, però no podràs negar que, pels teus altíssims coneixements sobre la matèria, és lògic que et mirem amb lupa.

– I aquell altre que continua detingut –diu assenyalant amb un moviment de cap un home que dorm sobre un banc de fusta que hi ha al fons de la sala–, també és informàtic?

– No, tinc entès que és fisioterapeuta, però sembla ser que això no és cap impediment per ser un pirata informàtic dels grossos.

L’Eduard sospira. Agafa l’entrepà amb resignació i li clava la primera queixalada. La gana l’incita a menjar ràpid però la duresa del pa li ho impedeix. Mira el policia amb la boca plena i amb gestos es queixa tímidament del dinar que li ha dut.

– I què vols que hi faci si el pa és d’ahir? –diu el Balmes, amb els braços estesos–. Encara sort que he trobat el bar obert i així tu pots fer un mos. I vigila amb les molles, home, que això ja sembla un corral! Com a mínim, fes-te un platet amb el paper de plata.

El Balmes agafa un parell de carpetes de la taula i les duu a arxivar a un armari proper. Mentrestant, un altre policia s’acosta amb un ordinador portàtil a les mans. Amb un somriure forçat, el deixa sobre la taula. Desplega la pantalla i prem el botó que arrenca el sistema just en el moment que el Balmes torna al seu lloc.

– Ei, tu, Portes, què fots amb això a la meva taula? –diu el Balmes.

– Perdona, però he vingut a parlar amb el detingut i no pas amb tu.

– Però resulta que el detingut està assegut a la meva taula i, per ordres expresses del comissari, em pertoca a mi la seva custòdia. Jo en sóc el responsable i no penso tolerar cap abús d’autoritat. Ha quedat entès, oi? Doncs, apa, ja pots tocar el dos.

– Au, va, no fotis, home! No em parlis d’abusos quan tots sabem que porta arreglant ordinadors des que es va descobrir que era informàtic. Fins i tot li han dut portàtils particulars, que jo he vist.

– T’equivoques de mig a mig. D’abusos no n’hi ha hagut cap. En tot cas, ha estat el detingut qui s’ha ofert amablement a donar-nos un cop de mà. Oi que sí, xaval?

– Sí, sí, és clar –respon l’Edu, sense tenir-les totes.

– D’acord, Balmes, d’acord –diu el Portes–. Et proposo un tracte.

– Un tracte? Quina mena de tracte em pot oferir un pelacanyes com tu?

– L’Esteve és qui custodia l’altre detingut, aquell pocapena que dorm sobre el banc –diu assenyalant-lo–. Com ja saps, l’Esteve és el meu company de patrulla i per a mi serà molt fàcil que em deixi el detingut una estoneta i et tracti una mica aquestes contractures que no et deixen viure. Aquell xaval ha fet meravelles amb alguns companys, t’ho ben asseguro.

– Això sí que és un abús! Quina barra que teniu! Aneu llestos si us enxampen els d’afers interns –diu exagerant la seva indignació–. Però bé, el cas és que tens raó, perquè ja fa setmanes que m’aixeco fet pols i després he d’aguantar així tot el dia. Accepto el tracte, Portes, però que consti que és per causes de força major, que amb la salut no s’hi juga.

– Ben fet, no te’n penediràs.

– Ei, xaval –diu el Balmes, dirigint-se a l’Edu–, quan acabis de dinar, podràs donar-li un cop d’ull al portàtil d’aquest bon amic mentre jo vaig a que em recol·loquin la musculatura?

L’Edu aixeca el cap i mira els dos policies mentre mastega lentament. Amb el menjar encara a la boca, aixeca les espatlles amb desídia. Fa un glop d’aigua per ajudar a baixar l’últim tros d’entrepà. Rebrega el paper de plata i el llença a la paperera. Acte seguit, es gira cap al portàtil i una ganyota de fàstic se li dibuixa a la cara.

– No, aquest ordinador no el penso tocar. És un Macintosh i no en tinc ni idea de com funcionen. Que el dugui al servei tècnic.

– Però, a veure, xaval –diu el Portes, astorat–, és un simple ordinador, i aquí tots sabem que tu ets un crack; portes hores demostrant-ho. Què li fa que sigui d’una marca o d’una altra?

– El Portes té raó –intervé el Balmes–. No siguis tan llepafils, home.

– Podeu dir el que vulgueu, però no sé com funcionen i no penso tocar res que el pugui espatllar. Encara se m’acumularien més problemes dels que ja tinc. Insisteixo: no el penso mirar.

– Mira-t’ho des d’un altre angle –diu el Balmes–. Pots aprofitar el portàtil del Portes per aprendre coses noves, no?

– No em serviria de res; a la feina no toco aquesta mena d’ordinadors, i dubto que pugui aprendre res en el meu estat actual.

– Molt bé, d’acord, com tu vulguis –diu, enfadat, el Portes–. Ja veig que no en traurem res d’aquest tarat de la informàtica. I tu, Balmes, em sap greu, però com que no compleixes la teva part, no hi ha tracte que valgui. Vols un consell? Vés al servei tècnic!

El Portes agafa el portàtil d’una revolada i s’allunya amb rapidesa. Mentrestant, el Balmes s’ha quedat palplantat veient com se’n va el seu company, i alhora sorprès de l’actitud del seu detingut. Es gira cap a l’Edu, s’asseu sobre la taula i li diu amb to irritat:

– Bravo, informàtic. Tu sí que ets un amic dels de debò. Com es nota que no et despertes cada dia amb les espatlles més dures que la culata d’una pistola. I, gràcies a tu, continuaré igual de fotut. Però que et quedi clara una cosa: això t’ho tindré en compte. –En aquell instant sona el telèfon–. Digui? Sí, és aquí, al meu costat. Molt bé, ara li ho dic. Adéu. –Penja i mira l’Edu–. Era el teu advocat.

Quant sent això, a l’Edu se li il·lumina la cara i, per primer cop en moltes hores, els ulls se li obren com dues taronges. Fa un lleuger sospir i insinua un petit somriure de felicitat.

– Ha dit que vindrà aquesta nit o, com a molt tard, demà a primera hora. I ha afegit que, sobretot, et tractéssim bé o ens les hauríem amb ell. Quin fanfarró està fet, aquest fatxa de merda!

Divendres

6 comentaris:

  1. ara m'hauré d'esperar a divendres?......quina colla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et consola, només queda una entrega ;)

      Elimina
  2. Això ja no és qüestió de bona fe, és un abús força considerable. I allò que he constatat molts cops, quan t'acostumes a que et fan sempre les coses, el dia que no te les fan t'emprenyes, i ja m'explicaràs tu amb quin dret, si ens ho feien sense cap compensació. I més aquests, que són polis i el tenen retingut. A veure quan entri a escena l'advocat fatxa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són aquells mal anomenats drets adquirits...

      Elimina
  3. A veure l'amic Borja, es fa esperar!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si al final també es farà estimar!

      Elimina