divendres, 15 d’abril del 2011

Escalfor

Conte guanyador del 2on premi del Concurs de relats breus Sant Jordi 2011. Valls, 2011.

Disponible també aquí.

El doctor està assegut a la seva cadira mentre espera que el següent pacient entri a la consulta. Va en mànigues de camisa ja que, com és habitual, la calefacció està un parell de graus per sobre de la temperatura ideal. Passa la mà per damunt del vidre per treure’n el baf i veu, sorprès i embadalit, com comencen a caure els flocs de neu en ple mes d’abril. Aquest any l’hivern està sent dur; el fred va arribar durant la segona quinzena d’octubre i, de moment, es resisteix a marxar. Potser és cosa del famós canvi climàtic, pensa el doctor, però a ell li fa l’efecte que el temps també s’ha trastocat del tot.

El pacient que acaba d’atendre no ha millorat gens ni mica durant les darreres setmanes. Continua creient que tothom l’odia i li vol fer mal i, per això, es nega a baixar a la sala d’activitats i a sortir al jardí quan fa sol. Des que va ingressar només deixa la seva habitació durant els àpats o per visitar el psiquiatre, i sempre acompanyat de les infermeres, que li han de jurar i perjurar que, amb elles al seu costat, no ha de tenir por de res. És el pa de cada dia: persones traïdes per la seva pròpia consciència. Algunes, amb voluntat i ajuda, l’aconsegueixen controlar; d’altres ja no sortiran mai més del seu univers particular.

Després de dos discrets cops a la porta, sent com aquesta s’obre i entra en Robert, un pacient que trenca esquemes ja que, a banda que no rep mai visites, va arribar a l’hospital sol. Camina, sense arrossegar els peus, fins a arribar a la cadira que hi ha a l’altra banda de la taula on seu el doctor. Està expectant i els seus ulls, més oberts del que seria normal en un lloc on la son no descansa mai, deixen entreveure una mirada espantadissa. En Robert té por que li donin l’alta. Li diu bon dia al doctor amb un fil de veu que es nota massa forçat i, al contrari que altres pacients, espera amb el cap cot que el psiquiatre li doni permís per seure.


– Seu, Robert. Com estàs?


– Molt malament, doctor, cada dia pitjor.


– Pitjor? Vols dir? 


– I tant que sí! És el de sempre: cada dia, quan em desperto, el primer que em ve al cap és la idea de matar. Sento un odi per tot i per tothom que no té límits i, el que és pitjor, o potser hauria de dir que és el millor en aquest cas, és que en gaudeixo plenament. I, aquest odi que li dic, alimenta l’agressivitat que em corre per les venes. La sento palpitar a cada batec que fa el meu cor. Sort de la medicació que em donen aquí, doctor, que sinó de ben segur que ja hauria fet algun disbarat. Hi pot pujar de peus.


El doctor l’escolta atentament, amb cara seriosa i reprimint el somriure que li hauria agradat esbossar, ja que les pastilles que pren el Robert després de cada àpat són pur placebo. A més a més, està convençut que el mateix Robert ho sap.


– Bé, és un bon senyal que la medicació faci l’efecte desitjat; això significa que anem pel bon camí. Ja veuràs com, amb la teràpia que començaràs d’aquí uns dies amb el psicòleg, aquests sentiments d’odi i agressivitat minvaran progressivament i, ben aviat, tindràs l’alta i podràs sortir d’aquí i refer la teva vida.


– Ui, no s’ho cregui pas això, doctor. Sempre he confiat en vostè però aquest cop l’he de contradir. El que sento és massa profund com per arreglar-ho amb una simple teràpia. Pensi que, mentre estic aquí assegut parlant amb vostè, el meu cervell m’està ordenant que salti al seu coll i l’escanyi. Suposo que l’estimació i el respecte que li professo, combinats amb les medecines, és el que, sortosament, m’ho impedeix fer. Seria un perill per a la gent si estigués al carrer, em pot ben creure. 


– Vols dir, Robert? Hauries de confiar més en les teves aptituds. Estic segur que series capaç de mantenir el teu autocontrol sense problemes. Justament, ahir vaig repassar el teu expedient mèdic i hi consta que has superat amb èxit altres etapes difícils aquests darrers mesos. Sense anar més lluny, a finals d’octubre vas ser aquí uns dies perquè asseguraves que senties veus satàniques a totes hores. Abans de Nadal vas tornar i ens vas dir que eres la reencarnació d’un déu nòrdic sanguinari i despietat. Quan era evident que estaves millor i eres a punt de sortir, vas tenir aquell atac mig d’ira mig d’angoixa que et va fer destrossar el pessebre que tu mateix havies proposat de construir entre tots els pacients. I, pel que sembla, aquella ira s’ha transformat en l’odi i l’agressivitat que dius que sents ara.


– Ja ho veu, doctor. Surto d’una cosa i caic en una altra. No hi ha manera, no puc ser una persona normal i corrent com qualsevol altra. Segur que la genètica hi té alguna cosa a veure, perquè el meu pare també va acabar malament.


– Insisteixo en que hauries de tenir una mica més de fe en tu mateix. Si més no, hi ha alguns pacients que sí que es refien de tu. Algunes infermeres m’han comentat que has fet bons amics entre els teus companys i que els ajudes en el que pots.


– No s’ho cregui pas això. El que passa és que em tenen por i es fan els simpàtics amb mi. Saben que sóc perillós, molt perillós!


– El que era perillós era aquell jove alt i fort, a qui més d’una vegada se li havia escapat algun cop de puny. Però, des que tu hi vas començar a parlar, s’ha calmat bastant i ha millorat molt el seu autocontrol. Dubto també que et tingui por aquell pobre home que fins no fa gaire caminava sempre de costat fent petites passes. I vols saber per què? Doncs perquè no sap què és la por, ni tampoc què és l’alegria. No experimenta emocions; és gairebé com un vegetal, però almenys encara camina. No ho sé, potser m’estic equivocant i sí que et té por i vol fugir de tu, i per aquest motiu ha tornat a caminar cap endavant.


– És clar que sí! Em passava el dia amenaçant-lo i això l’ha espavilat. Ja ho veu, doctor, la por fa miracles.


– I què me’n dius d’aquella dona que patia atacs d’histèria mesos enrere i a qui hem donat l’alta no fa gaire?


En Robert no contesta a l’acte. Es queda pensatiu amb la mirada clavada a unes tisores que hi ha dins d’un portallapis a la taula del doctor. Respira profundament, tanca els ulls uns instants i diu:


– No la recordo.


– Que no la recordes? Doncs la cleca que et va donar és de les que no s’obliden. I tu, malgrat que llavors eres el déu sanguinari i despietat, no només no t’hi vas tornar sinó que vas ser el primer a reaccionar i la vas abraçar per tal d’evitar que pegués altres persones. Les infermeres van quedar molt impressionades per la manera com la vas saber tranquil·litzar.


– Doctor, si us plau...


El doctor calla i assenteix lleument amb el cap, sense reprimir aquest cop mig somriure. Gira lleugerament la cadira cap a la finestra i veu com la nevada s’intensifica. En poca estona, el jardí ha canviat del verd al blanc. Torna a mirar en Robert i el sorprèn amb la vista dirigida a la finestra.


– Fa molt fred aquest any, oi Robert?


– Al carrer en fa molt, sobretot de nit i sense sostre.


– És clar. Potser quan arribi el bon temps et trobaràs millor i et podrem donar l’alta.


– Gràcies, doctor.



Conte escrit el 7 de setembre de 2008.
Revisat el 23 de febrer de 2011.

4 comentaris:

  1. Un relat que t'enganxa des del primer moment. Un diàleg molt espontani que ens va dibuixant l'argument de la història. Un desenllaç inesperat i que convida a la reflexió.

    Enhorabona pel premi, Maurici!

    Núria

    ResponElimina
  2. L'enhorabona Maurici! Quan es mirava la tisores he pensat que aquest relat acabaria malament..L'escena que es dibuixa és molt descriptiva i les frases dels diàlegs impecables, m'hi he fixat molt a veure si aconsegueixo algun dia fer servir els punt d'accentuació així de bé!

    Sort pels propers!

    Raquel

    ResponElimina
  3. Els seus desitjos són ordres per a mi!! I, per tant, aquí em tens. M'ha agradat el relat, val a dir que l'ambientació mèdica sempre és un punt a favor per a despertar-me curiositat! Però crec que no és fàcil escriure sobre temes de malalties psiquiàtriques, o almenys des d'un punt de vista de metge psiquiatre, i que ho fas estupendament. Recordo que és un tema que t'agrada, almenys per llegir, oi? Un cop em vas comentar un parell de títols (caminant per Girona, fa... res, cinc anys). I bé, el diàleg molt ben travat, que també ho trobo difícil de fer (i això que avui m'he de posar a escriure'n un, peti qui peti), un final interessant i resolutiu!
    Va, que seguiré per aquí!

    ResponElimina