dissabte, 28 de novembre del 2009

Et veig jugant

Conte publicat el febrer de 2005 a relatsencatalà.com, recull dels millors relats. Versió 1.0, Edicions de la Quadriga, ISBN: 84-934281-0-8.

Et veig però no et puc dir res. M’agradaria explicar-te moltes coses, parlar amb tu, avisar-te del que et passa, però és impossible. Hi ha una barrera infranquejable que ens separa. És com si hi hagués un vidre a través del qual jo et puc observar sense que tu ho sàpigues. No sé si aquest vidre es pot qualificar de gruixut perquè no es pot mesurar en metres i centímetres; és el primer vidre que es mesura en temps: tens vint anys i jo ja estic a prop dels trenta, un vidre de gairebé deu anys. Diuen les mares que dels vint als trenta anys es decideixen gran part de les coses en la vida d’una persona, i saps què et dic, encara que no em puguis sentir? Que tenen raó. Tant la teva mare com la meva, amb els deu anys d’edat que els separen, saben el que es diuen.

Et veig entrar en un saló de jocs. Portes cinc mil pessetes a la cartera (al canvi, ara serien uns trenta euros). Encara que no sàpigues que t’estic veient, espero que no t’enfadis si llegeixo el teu pensament. No és que tingui cap habilitat especial ni paranormal per poder llegir el pensament de la gent, però el teu sí, ja que, al cap i a la fi, tu ets l’Oriol de 1994 i jo sóc el del 2004. Entre tu i jo no hi ha secrets ni confidències. Tu no saps res de mi, però jo ho sé tot de tu. I com que llegeixo el teu pensament, sé que estàs neguitós; tu saps que no hi hauries d’entrar però, un cop has obert la porta del saló, una força descomunal t’ha xuclat cap a l’interior.

Et veig demanant canvi a l’encarregat del saló de jocs, deu monedes de cent i dues de cinc-centes a canvi d’un bitllet de dos mil pessetes. Penses en l’encarregat. Ja et coneix d’altres vegades, fins i tot t’ha saludat. Penses que, si estiguessis en el seu lloc, miraries de convèncer aquest jove que està tirant la seva vida directament a la profunditat de la claveguera. Però no, ell està fent la seva feina, i la seva feina és donar canvi per tal de que tu i tots els que són com tu s’hi deixin tants diners com sigui possible en les maleïdes escurabutxaques.

Et veig donant una ullada general a les màquines lliures. Perfecte, la teva predilecta no està ocupada. És una de les poques màquines que no segueix el sistema de les fruites. Aquesta és més clara, en lloc de les fruites hi apareixen les xifres. No cal dir però, que també saps jugar a les de les fruites. Si una cosa tenen aquestes màquines, és que s’hi aprèn a jugar en un tres i no res, i que les combinacions de premis són idèntiques en totes. Les úniques diferències que hi ha entre màquines són la possibilitat del “Doble o res”, “Escala”, “Comodins”, etc. I habitualment, aquests extres, si d’aquesta manera els podem anomenar, no són res més que apostar sobre el que estàs apostant; és a dir, has apostat els cinc duros, et toca un premi i abans de cobrar-lo pots decidir si l’apostes per obtenir-ne més diners o per perdre’ls. Generalment però, pel que tens observat en altres jugadors (i tu fas igual que ells), un jugador patològic no té per costum apostar sobre el premi; prefereix cobrar-lo, suposo que per assegurar-se més monedes per seguir jugant.

Et veig anant cap a la teva màquina. Hi poses la primera moneda de vint duros. Sents com cau a l’interior de la màquina. Ha caigut ben al fons però això no vol dir res. Qualsevol inexpert diria que la màquina acaba de donar un premi dels grossos, però tu portes massa temps jugant per saber que no és així. T’has trobat amb màquines que semblaven buides que donaven premis grans i també a l’inrevés, màquines que semblaven a punt de rebentar i que s’empassaven les monedes sense compassió. Mira, hi ha hagut sort, cinc-centes pessetes a la tercera jugada. Què et deia? Màquina aparentment buida que dóna un premi mitjanet. Per un moment et sents bé, que has guanyat, que domines l’artefacte que tens davant fent musiqueta i llums. Però això és passatger, seguiràs posant monedes fins a perdre-ho tot. Pots guanyar un dia de tant en tant, però al final sempre perdràs. Perquè, al cap i a la fi, això és un negoci. Si hi perdessin diners no hi hauria ni sales de jocs, ni casinos, ni loteries, ni res de res.

Et veig amb els ulls fixos a la màquina. Ja portes una estona jugant i de moment no et va malament. Tres màquines a la dreta més enllà hi ha un home que té més sort que tu; ja porta dos premis de dos mil cinc-centes pessetes. En canvi, a la teva esquerra i cap al fons hi ha una dona amb el carro d’anar a comprar que avui no omplirà pas gaire. Continues sempre a la mateixa màquina. Si hi ha una regla d’or en un saló d’aquests és que no pots abandonar la teva màquina fins que decideixis marxar. No pots posar-te a jugar en una altra màquina i que llavors vingui algú altre i li toqui un premi a la màquina on havies estat tu. Fins i tot, encara que t’hagi tocat un premi gros, te’n pot tornar a tocar un altre al cap de poques jugades. A tu t’ha passat això i també t’ha passat el contrari, que després d’un premi gros la màquina t’ha xuclat tots els diners que tenies. Hi ha jugadors patològics consumats que juguen en dues màquines a la vegada; ho has provat, però prefereixes mantenir tota la teva atenció al mateix lloc.

Et veig fent càlculs amb els diners que tens. Havies entrat amb cinc mil pessetes i ara en tens prop de sis mil. Podries marxar, com altres vegades has fet, creient que has fet un bon negoci. Però, com és més habitual, et quedes, ficant i ficant més i més monedes, jugant, jugant i jugant. Tens una mala ratxa i només et toquen petits premis de no més de vint duros molt de tant en tant. En ben pocs minuts t’has quedat amb tres mil pessetes. Una de les altres coses clares d’aquest joc és que els diners es poden perdre amb una rapidesa sorprenent. Ara toca, per tant, tornar a demanar canvi. T’acostes de nou a la peixera de l’encarregat i demanes canvi de les tres mil restants. Podies haver demanat canvi de dos mil però et fa com una mena de vergonya demanar canvi sovint, com si l’encarregat pensés que no pares de perdre i que no saps jugar; que ets un jove ingenu, vaja.

Et veig vigilant el saló mentre demanes canvi. En aquests moments la teva màquina no té inquilí. En principi no hi ha d’haver cap problema ja que hi ha una llei implícita que diu que ningú pot jugar en la màquina d’un altre mentre aquest demana canvi, però per si de cas tu vigiles. No hi ha hagut cap problema, així que tornes cap a la màquina. Més monedes i més i més i més. Recordes per un moment la cançó Money de Pink Floyd. Se t’escapa un somriure que dura mig segon ja que la màquina no t’ofereix cap satisfacció. No pares de perdre, és constant, però no pots canviar de màquina, ja ho saps. Així que continues alimentant aquest artefacte infernal que sembla que té molta gana avui. Només aconsegueixes premis petits que es volatilitzen en un obrir i tancar d’ulls. S’estan acabant les monedes. Et planteges dues opcions: marxar, que saps que és el que hauries de fer, o anar a un caixer a treure més diners.

Et veig posant un cartell a la màquina que diu “Ocupada”. Te l’ha deixat l’encarregat. Així doncs, surts al carrer i vas cap al caixer. El caixer del teu banc més proper és a cinc minuts. Cinc minuts d’anada i cinc de tornada és massa temps. Massa temps per a tu, no pas per a l’encarregat ni per a la màquina. Vas a un caixer d’una altra entitat que és a una travessia del saló. Et cobraran comissió però tant hi fa; després de perdre tants diners no vindrà d’una comissió. Decideixes treure quatre mil pessetes, amb la falsa seguretat que no te’n gastaràs més de dues mil i que les altres dues mil són per portar demà a la cartera. Et preguntes obsessivament el que estàs fent. Saps que estàs enganxat al joc, que t’estàs enfonsant. Notes que perds l’autocontrol. Ets incapaç de no tornar al saló. Estàs pensant tot això quan ja tornes a ser a la porta d’entrada del saló. Pares un moment, t’eixugues la primera llàgrima d’avui i entres. Altra vegada cap a l’encarregat a demanar canvi. Ja ni penses en la vergonya que tenies abans. Si el teu cap ja raonava poc, quan comences a entrar en una crisi encara ho farà menys. Treus el cartell, el tornes a l’encarregat i continues jugant.

Et veig tornant cap a casa. Has perdut les dues mil pessetes que deies que jugaries i també les dues mil de demà. Camines de pressa, tens ganes d’arribar a casa i esperes no trobar-te a ningú. Parles amb tu mateix de manera frenètica, insultant-te i dient que no tornaràs a jugar. Però demà, i fins tot ara mateix, t’adonaràs que no pots. Estàs malalt, saps que estàs malalt. Et dius a tu mateix que ets un ludòpata de merda. No hauria de ser cap vergonya però tu ara no ho sents així. La teva autoestima està sota zero. No trobes la sortida d’aquest forat enlloc. L’única sortida que li veus és el suïcidi però et fa un pànic terrible, i la poca lucidesa que encara conserves et diu que això seria una salvatjada tant per a tu com per als que t’estimen.

Et veig obrint la porta de casa. Saludes per si algú contesta. No ho fa ningú. Fas una ullada ràpida per tot arreu per veure si hi ha algú que no t’ha sentit. Per sort, no trobes ningú. És immediat el fet de saber que estàs sol amb la caiguda de la primera de les moltes llàgrimes que vindran tot seguit. Te’n vas a l’habitació i t’estires bocaterrosa al llit.

Et veig plorant. Donaria el que fos per poder-te ajudar però no pot ser. Conec el teu patiment. És molt dur veure com era jo fa deu anys.

Em veig plorant de veure’t plorar.

Conte escrit el 7 de gener de 2004.
Revisat el 28 de novembre de 2009.



diumenge, 22 de novembre del 2009

El perquè d’aquest blog

Si us he de sincer, com a informàtic que sóc, mai he estat partidari dels blogs. Sempre els he vist com una uniformització una mica barroera que, dia a dia, va envaint Internet. Temps enrere (deu anys, potser, però és que deu anys en l’era digital són molts), alguns usuaris d’Internet dedicaven part del seu temps d’oci a crear i dissenyar les seves pròpies pàgines web. El proveïdor que oferia connexió a Internet proporcionava un petit espai on cadascú podia penjar la seva pàgina web. També hi havia llocs gratuïts, que avui en dia gairebé podríem qualificar de mites, on tothom podia crear la seva pàgina; segurament, Geocities en va ser el puntal.

Però si una cosa tenien de diferent les antigues pàgines webs personals dels actuals blogs és que la gent s’esforçava per aprendre codi HTML. Deixant de banda el gust i la qualitat del disseny, la varietat era la tònica general. En canvi, avui en dia hi ha molts llocs on pots crear el teu blog en un tres i no res i començar-lo a omplir de continguts immediatament. S’ofereixen plantilles i fins i tot és possible personalitzar-les però, al capdavall, poc difereixen uns blogs dels altres.

Ara bé, he d’admetre que els blogs han obert una porta a la participació activa a Internet a molta gent que potser s’ho havia plantejat però que el desconeixement de certes tecnologies informàtiques els havien fet tirar enrere (això sí, quan es comença a indagar dins del codi HTML, molts s’adonen que és ben fàcil). El fenomen dels blogs ha tingut un creixement exponencial aquests darrers anys, cosa que potser significa que molts usuaris volien fer un pas més enllà en la seva experiència a Internet i no quedar-se com a simples navegants passius saltant d’hipervincle en hipervincle. En aquest cas, he de dir que els blogs han tingut una funció de cohesió social prou important.

Suposo que, arribats a aquest punt, qui estigui llegint això (gràcies per haver arribat fins aquí), es preguntarà que per què no he dissenyat la meva pròpia pàgina web en lloc de crear un blog. La resposta és senzilla: ja tinc dos pàgines web privades (el disseny de les quals no és res de l’altre món, però amb les que m’ho he passat la mar de bé programant i reprogramant en llenguatge ASP) i, francament, ara mateix em feia molta mandra posar-me a pensar en el disseny d’una nova pàgina web. Així que, finalment, he optat per obrir un blog i omplir-lo de continguts.

I, bàsicament, els continguts d’aquest blog seran contes i relats (alguns premiats i altres ja publicats), que, des que ja no formo part de la comunitat de www.relatsencatala.cat, em sap greu que quedin amagats a les catacumbes del disc dur del meu ordinador. Tampoc descarto penjar-hi algunes de les cartes que he enviat als diaris i qui sap si també el primer que em passi pel cap.

No voldria acabar aquest primer text sense agrair a la gent de www.relatsencatala.cat, tant als creadors del web com a tots els amics relataires, l’empenta que ha suposat per a mi aquesta pàgina web a l’hora d’escriure els meus contes.

Moltes gràcies i, com dic sovint, apa siau!