dilluns, 26 de desembre del 2016

Un país normal?

Abans d'ahir ens vam desfogar amb un tros de tronc que, a canvi, va cagar regalets. Ahir vam celebrar l'aniversari d'un paio que no hem conegut mai i del que hi ha alguns dubtes sobre la seva existència. I avui celebrem un sant sense que ningú de la família porti aquest nom...

Un país normal? Va, home, va!

divendres, 28 d’octubre del 2016

No més fums a les voreres

Tornem a ser aquí i, com en l’anterior post, per res relacionat amb la literatura, però com que el blog no deixa de ser un canal de comunicació més, per què no l’hauríem d’aprofitar?

Potser algú recordarà aquella sèrie curta anomenada Si jo fos alcalde que vaig escriure quan s’acostaven les darreres eleccions municipals. Doncs bé, en relació amb la primera de les quatre entrades de la sèrie, ara hem començat a recollir signatures a Change.org.

Cada vegada que una moto o un cotxe aparcat amb el tub d'escapament enfocat a la vorera encén el motor, el fum que se'n desprèn (que no és poc) queda a l'alçada dels nens més petits o dels que van en cotxet. Amb una normativa ben simple que obligués a aparcar amb el tub d'escapament enfocat a la calçada, aquestes concentracions puntuals (i tan perjudicials) de fums desapareixerien de les voreres. És una mesura que ja es duu a terme en altres llocs.

Per més informació, podeu visualitzar el programa Quèquicom on s'explica bé aquesta problemàtica.

Moltes gràcies per avançat i a reveure!

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Si t’agafo, et reciclo

Hola de nou! 

En el darrer post del blog ja vaig comentar que podia ser que de tant en tant tornés a aparèixer per treure la pols i publicar alguna coseta (res literari, ni gaire transcendental, sinó més aviat per buidar una mica el pap), i per això em trobeu novament per aquí, després de poc més de tres mesos.

Diuen que, amb els anys, les coses te les prens amb més calma i que, en general, tot et rellisca més. En certa manera i en molts temes és així, però en altres casos, quan veig la deixadesa i fins i tot negligència per part d’alguns elements, se m’inflen les venes del cap, les del coll i, perquè no dir-ho, també se m’inflen els pebrots.

I què és això que m’indigna tant? Doncs que els irresponsables de torn no només no separin ni reciclin, sinó que, a més a més, utilitzin qualsevol dels contenidors específics de cada material com si fossin una paperera més. És molt millor que ho llencin tot a la primera paperera convencional que trobin ja que així, com a mínim, no engeguen a rodar l’esforç de la majoria que sí que separa i recicla. I no em refereixo als contenidors del carrer, que també podria ser, sinó a les papereres de cartró destinades al paper o als petits contenidors de piles que hi ha en oficines, centres educatius i empreses vàries. Sempre pot passar que algú no s’hi fixi i llenci la bola de paper d’alumini que embolicava l’esmorzar al contenidor del paper; tots ens podem despistar. Però que n’hi hagi una dotzena en poca estona o que algú s’arribi a esforçar a encabir brutícia per l’estreta obertura del contenidor de piles ja no té nom ni perdó.

I el que ja em treu de polleguera del tot són els utilitzen el contenidor per a reciclar taps, que es destinen a fundacions que després els venen per aconseguir fons per a la investigació, com a paperera convencional tot i haver-hi rètols explicatius a color enganxats al contenidor. A aquests els enviava de pet a algun programa de reeducació humana i ambiental, i a veure si així es reciclen una mica.

I ja està: pap buidat! Fins a la propera!

dijous, 30 de juny del 2016

Tanquem paradeta

Doncs sí, avui, dia 30 de juny de 2016, després de 6 anys, 7 mesos i 8 dies, i amb 375 posts publicats (inclòs aquest), El blog del Maurici baixa la persiana i tanca la paradeta. El tancament, però, no és definitiu ni irreversible; diguem que, de tant en tant, és possible que passi a treure una mica la pols i, de pas, publiqui alguna cosa (ni que sigui el llistat de llibres llegits!). El que sí que és segur és que ja no publicaré un post setmanal. El motiu és ben senzill: tal i com vaig explicar a l’entrada que vaig publicar quan el blog va fer cinc anys, ja no em queda cap conte decent per publicar, i els indigeribles, que algun també en tinc, continuaran a la catacumba del disc dur amb pany i forrellat. A més a més, a l’escassetat de material cal sumar-hi que no escric cap relat des de fa (massa) temps.

M’agradaria tornar a publicar amb relativa freqüència d’aquí a un cert temps, tot i que també voldria engrescar-me d’una vegada per totes i intentar escriure alguna cosa més llarga que pugui assemblar-se a una novel·la. El que sí que veig complicat és escriure un blog i alhora una novel·la. I el que encara és més complicat és fer qualsevol de les dues coses amb dos fantàstics fills als que m’agrada dedicar-los tan temps com puc. Com és fàcil d’entendre, les prioritats són ben fàcils de definir.

I això és tot, i no cal que ens posem més sentimentals perquè, com diu la cançó L’hora dels adéus: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant.

A reveure!

diumenge, 19 de juny del 2016

dilluns, 13 de juny del 2016

QWERTY (XIV)

Q. El fracàs de la campanya publicitària estava cantat: anunciar les millors ofertes en higiene ínfima els va enfonsar el negoci. 

W. Tot i ser al·lèrgic a aquesta mena d'esdeveniments, la curiositat va poder més en llegir la invitació: et convidem a la nostra femta d'aniversari.


E. L'editorial del primer número del nou diari va causar cert rebombori: no ho dubtin, comptarem amb els millors orinadors del país.


R. Els fulletons de propaganda electoral del partit que aspirava a tornar al poder eren clars: momificarem totes les polítiques de l'actual govern.


T. El missatge del professor de narrativa era diàfan: l'escriptura, com més ximple i senzilla, millor.


Y. Amb els temps que corrien a ningú li va sobtar el titular a primera plana: el president serà envestit quan s'assoleixi un acord.

dilluns, 6 de juny del 2016

El dit a la nafra (XI). Distinció

Dia rere dia, mentre feia un menú del dia per llepar-se els dits a la terrassa de Ca la Pepa, notava com bona part de la clientela que entrava al restaurant del costat se’l mirava per damunt de l’espatlla amb un somriure foteta. Sens dubte, ell mai podria pagar el menú degustació d’aquell restaurant amb tres estrelles Michelin, però el reguitzell de cambrers estirats que atendria aquella colla d’esnobs no tenien res a pelar amb el somriure de noia Pirelli que esbossava la Pepa a totes hores.

Microrelat escrit el 7 d’abril de 2016.

dilluns, 30 de maig del 2016

PUTAHÒSTIA


Primer va ser “malo”. Després va ser “tonto”, que encara treu el cap alguna vegada. I ara és “putahòstia”, així, tot junt, com si fos un sol mot. Aquestes són les tres paraules mal sonants, paraulotes o com les vulgueu anomenar, que ha utilitzat alguna vegada el meu fill gran, de quatre anys i mig, des que va començar a articular frases amb sentit. Que no entengui el significat de “puta” i “hòstia” ja és una altra qüestió.

A casa, en general, no deixem anar paraulotes així com així, però, tot i ser conscients que el primer exemple per a un nen han de ser els pares, alguna se’ns en pot escapar de tant en tant (papa, has dit punyeta!); és gairebé inevitable. Ara bé, l’entorn on vivim és ple de llocs i moments en què es poden sentir paraulotes: si bé en cap cas vol dir que sigui habitual, companys de l’escola, alguns espectacles infantils de qualitat qüestionable, alguns dibuixos animats o, senzillament, el senyor que passa pel carrer i que deixa anar un renec perquè una moto gairebé se l’endú per davant, també són font d’inspiració, per dir-ho d’alguna manera.

Com és lògic i com a qualsevol pare, no m’agrada que el meu fill digui paraulotes. Ara bé, com gairebé tot en aquesta vida, en aquest tema també convé relativitzar ja que, sortosament, només les diu de tant en tant (si formessin part del vocabulari usual, sí que ens hauríem de preocupar). Però és que, a diferència dels adults, que sovint diem paraulotes integrades com si res en la nostra parla, quan el meu fill deixa anar una paraulota sol ser a crits (PUTAHÒSTIAAAAAAAAAA), i això és símptoma inequívoc de que està molt i molt enfadat i que, per tant, com a pare, primer he d’intentar calmar el nen i després, si puc, descobrir els motius de l’enuig i veure si en podem aprendre alguna cosa de profit, tan ell com jo.

El que sí que se me’n refot (així de clar) és l’opinió que puguin tenir altres adults. Dir-li a un nen la clàssica frase “Això no es diu” però no atrevir-se a fer el mateix amb tots els adults que també ho fan i que, al capdavall, són responsables de que els nens les escoltin i les repeteixin és d’una hipocresia absoluta. 

A casa tenim una anècdota molt divertida: en una visita a l’oculista, després que la infermera li posés al Guillem les gotes per dilatar la pupil·la per tercer cop (mentre jo, literalment, l’immobilitzava), li va cridar tan fort com va poder: “tonta, tonta i tontaaaaaaaaaaaaa!!!”. La infermera es va quedar bastant parada i li va dir “no, home, això no es diu”. Mentrestant, tant la mare com el pare no només ens vam aguantar les ganes de riure, sinó que també ens vam aguantar les ganes de dir-li a aquella infermera que, després de posar-li tres vegades les gotes dels nassos, que el nen, emprenyat com una mona, només li digués tonta, gairebé era d’agrair.

Text escrit el 16 d’abril de 2016.

dilluns, 23 de maig del 2016

Avui pot ser un bon dia

Petites coses que alegren el dia:

  • Saber que un conegut s'ha apuntat a Som Energia.
  • Trobar-te la farmacèutica del barri al supermercat, esbossar un somriure de circumstàncies perquè tots dos hem comprat el mateix paper higiènic, i parlar sobre si realment aquell paper dura el doble que els altres, tal i com ho anuncia l’embolcall.
  • Que el teu fill gran et digui que el Pepe, un amic imaginari, viu a les escombraries, menja mòmies i té la sang verda.
  • Poder donar una altra vida a un aparell electrònic que ja estava condemnat a la deixalleria i, a canvi, rebre un magnifíc còmic sobre Henry David Thoreau.
  • Veure un gos que es resisteix a entrar a casa fins que no fa la pixarada a la porta del seu amo.
  • Sentir oxímorons de 4 anys: Vaixell volador i helicòpter llevaneus.

dilluns, 9 de maig del 2016

Senyor carter

Sóc un d’aquests rara avis que, quan es troba una carta abandonada damunt les bústies de la comunitat, l’agafa, li dóna un cop d’ull i, si és d’un veí que ja no viu allà, agafa un bolígraf i dibuixa un X en l’apartat que més s’acosta a la realitat: “Canvi d’adreça”, “Absent”, o qualsevol eufemisme semblant. Després la diposito de nou a la bústia i alguna cosa en deuen fer a Correus, perquè no tornen a arribar pas totes.

Doncs bé, fa tot just pocs dies en va arribar una altra destinada a un veí que ja no viu al pis indicat. Així que agafo la carta, la pujo a casa i, quan estic a punt de deixar-la a la meva taula per tal de marcar la X quan tingui un moment, me n’adono que no hi ha cap opció que s’acosti a la realitat: “Desconegut”, no; “Canvi d’adreça”, no; “Falten dades”, no; “Vivenda deshabitada”, no; “Refusat”, no; “Absent temporalment” és la que més s’hi acosta, però tampoc. 

I és que el pobre home ja fa anys que és mort però, així i tot, li segueix arribant correspondència de tant en tant. Potser caldria afegir al revers del sobre una casella extra de “Difunt”, i més després de veure el remitent: Cementiris de Barcelona.

Text escrit el 10 de març de 2016.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Barrabàs 2.0

– Silenci!

No hi ha res a fer, la seva veu no aconsegueix imposar-se al xivarri que regna a la sala. El cas que els ocupa és massa sucós com perquè tota aquella gernació no caigui en la temptació de dir-hi la seva i en parli a crits amb els que té al voltant. Desesperat i esgotat, es posa les mans al cap i torna a seure a la seva cadira, al costat de la del seu gendre. Aquest es mira el sogre de reüll, dissimula un somriure burleta i, tot seguit, s’aixeca. Inspira profundament, baixa un parell de graons i, amb una mirada farcida de còlera, deixa anar un crit que ressona per tot arreu:

– Voleu fer el favor de callar!

L’èxit que aconsegueix és gairebé rotund. Tan sols es senten algunes rialles al fons de la sala causades per l’estrany esternut que ha seguit el crit. Malgrat tot, els que riuen procuren reprimir-se ràpidament ja que saben molt bé que amb el poder no s’hi juga.

El summe sacerdot es gira i es frega el coll; l’esternut li ha deixat la gola rasposa i adolorida. Intenta salivar, però té la boca massa seca. Torna a la seva cadira i demana alguna cosa per beure. Un esclau que li ha regalat un amic romà li ofereix una copa de vi, però abans li aclareix que aquell vi no és pur. El sacerdot se’l mira amb menyspreu, li pren la copa de les mans i se la beu d’un sol glop. Torna a inspirar i es gira cap a la plebs.

– Heu sentit bé les paraules de l’acusat, oi? Li hem fet una pregunta clara i concisa i el molt fatxenda ha contestat que sí. Tots els que esteu en aquesta sala en sou testimonis. És o no és així?

Tothom sense excepció es posa a cridar que sí. El sacerdot, satisfet, somriu i assenteix amb el cap; li agrada assaborir el poder que li dóna aquella multitud entregada. Passeja la mirada per tota la sala i, de sobte, el sorprèn veure un home que no participa de l’eufòria general. Està quiet, mig amagat darrere una columna i amb cara d’espant. El sacerdot aixeca enèrgicament el braç i tothom calla de cop. Assenyala el pobre incaut i diu:

– Tu! Sí, tu, el de la columna. Tens res a dir?

L’home, enxampat in fraganti, mira enrere, com si la cosa no anés amb ell, però quan el sacerdot li repeteix la pregunta i tothom es gira per mirar-lo, s’adona que ha de sortir d’aquell mal pas com sigui. Diu que no, però el sacerdot li demana que ho digui més alt per tal que ho senti tothom. L’home empassa saliva i torna a dir no amb decisió i ho repeteix un tercer cop per assegurar-se les simpaties del seu interrogador. El sacerdot manté el seu esguard amenaçador durant uns segons i dóna el tema per tancat. Assenyala de nou l’acusat i, dirigint-se als seus incondicionals, diu:

– Ja ho veieu: aquest bergant és un blasfem de cap a peus i, amb la llei a la mà, ha de ser condemnat a mort.

La sala esclata d’alegria: uns aplaudeixen, altres criden mort i uns quants que estan al fons somriuen de satisfacció. El sacerdot, envalentit pel recolzament unànime, es disposa a oficialitzar la sentència però, just en aquell moment, el sogre aprofita l’ocasió per desacreditar una mica el seu gendre.

– Teniu tota la raó del món, gran summe sacerdot, però suposo que recordareu bé que la sentència a mort no és competència d’aquest tribunal. Haurem de dur l’acusat al prefecte de Roma i esperar que es compleixi la voluntat divina.

El sacerdot es veu obligat a ofegar les paraules i a repensar el que ha de dir. Durant més de mig minut es fa el silenci. Tots esperen la frase final, però la ràbia que sent envers el seu sogre li impedeix rumiar el seu discurs. Respira fondo per tal de controlar de nou la situació i diu:

– Encadeneu-lo, que ens en anem a veure Ponç Pilat.

Una altra vegada, la sala s’omple de crits d’alegria. Un cop el pres ha estat encadenat i l’han tret de la sala, aquesta es va buidant lentament. Al fons, però, un grup d’homes espera que tothom hagi sortit. Un cop ja han comprovat que estan sols, un d’ells diu:

– Bé, per fi sembla que s’acaba aquest malson. 

– Jo –diu un altre–, fins que no el vegi mort i enterrat, no m’ho creuré.

– No pateixi, bon home, que tot sortirà bé –s’hi afegeix un tercer–. Estic convençut que el prefecte ratificarà la sentència. I si no ho fa, de ben segur que hi haurà una revolta de les bones. Ja ens n’encarregarem nosaltres de provocar-la, si cal.

– Una revolta? I què més! Això encara ens costaria més diners. Que la broma ja ens ha sortit per una bona picossada, eh? Mal profit li facin els calés a aquell malparit!

– Veient de quin peu calça, posaria la mà al foc que no sabrà què fer-ne dels diners. No m’estranyaria gens ni mica que acabés penjat del primer arbre. No és de fiar aquell element.

– Si més no –diu un altre que seguia la conversa des d’una mica més lluny i que s’acosta per participar-hi–, n’hem de treure una lliçó de tot aquest afer: si estem units, sempre serem més forts. Els sacerdots bé que ho han percebut així, diria jo.

– Té tota la raó del món, però faci el favor d’apartar-se una mica, que la fortor que deixa anar em farà caure rodó, sigui dit amb tots els respectes, que tampoc voldria ofendre.

– I vostè què? Ha empastifat de blanc la roba de tothom –respon l’ofès tot espolsant-se la túnica–, i que consti que tampoc el vull fer enfadar, li ho dic de tot cor.

– Au, senyors, una mica de calma, si us plau. No acabem de dir que ens hem de mantenir units? És cert que, de moment, tot ens ve de cara però jo crec que ara hauríem de barrejar-nos entre tota aquella xusma i assegurar-nos que el prefecte fa executar aquell pocavergonya.

– És veritat. Au, anem!

– Sí, sí, anem.

S’arreglen les túniques i es dirigeixen cap a la sortida. Malgrat que han passat pocs minuts des que el summe sacerdot ha ordenat conduir el reu al palau del prefecte, a tots els racons de la ciutat de Jerusalem ha arribat la notícia que hi ha una execució en perspectiva. Els carrers s’han omplert de gom a gom en un tres i no res, i aquells que aconsegueixen veure l’acusat entre la munió que l’envolta no desaprofiten l’oportunitat i li llencen el primer que troben pel terra o el que poden robar de la fruiteria més propera. Quan ja són a punt d’entrar a la plaça on hi ha el palau del prefecte, un grup de cecs creua per davant de la comitiva sense adonar-se’n.

– Però què passa aquí? Què és aquest tot aquest enrenou? Sembla talment que s’hagin obert les portes de l’infern! –diu un d’ells amb por, tot agafant-se a un company amb un braç i estenent l’altre per protegir-se.

No passen ni dos segons que el summe sacerdot, que de tant en tant camina d’esquena i encoratja els seus seguidors, es gira i el seu nas topa de ple amb la mà del pobre cec.

– La mare que l’ha parit! Agafeu-lo! –diu mentre intenta aturar com pot l’hemorràgia causada pel xoc.

– Ho sento, ho sento! Ha estat sense voler. Pietat, si us plau, que ja en tenim prou amb la fatalitat de no veure res del que passa en aquest món.

– Té raó, senyor. És cec –diu un dels homes del summe sacerdot que ha agafat el cec, tot passant-li la mà per davant dels ulls.

– Està bé. Deixeu-lo anar. Tu, escolta’m bé: si no desapareixes de la meva vista ara mateix, t’asseguro que també et faré executar a tu, queda entès? Vinga, surt del mig!

– Perdoni, senyor, perdoni; li juro que no tornarà a passar. Resaré per vostè i, si m’ho permeteu, també pel pobre infeliç que s’ha buscat la desgràcia i ha de morir.

– Per mi no cal, pollós, però potser sí que hauries de resar pel reu. Després de tot, n’ha curat uns quants com tu de la ceguesa! –li crida a l’orella el sacerdot i esclata a riure a continuació.

Més enrere, barrejats entre la massa de gent que segueix el summe sacerdot, els homes que discutien a la sortida del judici intenten assabentar-se del que passa més endavant tot posant-se de puntetes.

– Per què ens hem aturat ara? –pregunta, neguitós, el que fa pudor.

– No ho sé pas, però no m’agrada. Els meus deuen estar ben inquiets allà a la plaça.

– I els meus també, m’hi jugo el coll.

– I els meus!

– Au, no ens posem nerviosos, senyors. Ho veuen? Ja torna a arrencar. I no pateixin tant pels seus companys, que segur que estan tan tranquils com ho deuen estar els meus. Si els sembla bé, un cop siguem a la plaça, cadascú podria anar a buscar els seus i ens trobem tots al cantó est de la plaça, d’acord?

– D’acord –responen la resta a l’uníson.

El seguici entra finalment a la plaça. Es fa difícil moure’s ja que està tan plena que no hi cap ni una agulla. Mentrestant, un legionari obeeix les ordres del seu centurió i corre cap a dins del palau per avisar el prefecte. Camina per diferents passadissos i sales però no el troba. Rumia si potser hauria d’entrar a les estances privades, tot i que no ho té permès, però les paraules del centurió han estat clares: o el prefecte ve ara mateix o en tres dies se’ns cau el món a sobre. Obre la porta amb suavitat i veu dos esclaus uns metres més enllà, davant d’una porta. Els crida i un d’ells s’acosta.

– Esclau, el centurió m’ha ordenat que trobi el prefecte. És molt urgent.

– El prefecte està ocupat ara mateix, legionari.

– No ho dubto pas, però el centurió diu que l’assumpte que ha de resoldre allà fora, a la plaça, és d’una urgència urgentíssima.

– N’estic convençut, però jo diria que el prefecte primer ha d’acabar el que està fent ara.

– Escolta’m bé, esclau de merda! –li crida a ple pulmó agafant-lo pel coll–. Ens estem jugant una revolta de les grosses si el prefecte no surt immediatament. Ho entens, cap de suro?

– Sí, i tant que sí –aconsegueix respondre amb un fil de veu–, però resulta que el prefecte és al bany...

En aquell mateix instant, el prefecte apareix per la porta mentre s’arregla la túnica de la millor manera que pot.

– Però es pot saber què passa aquí? És que no puc ni cagar tranquil? Tu, legionari, què nassos estàs dient d’una revolta? Mira que si en fas un gra massa et faré assotar fins que et salti la pell. Amb mi no s’hi juga.

– Disculpeu-me, excel·lentíssim prefecte, però el cas és que el centurió m’ha ordenat que us vingués a buscar. La plaça és plena a vessar de gent, i us reclamen a vós per a no sé ben bé què. Jo només obeeixo ordres, il·lustríssim prefecte. El centurió us ho explicarà tot.

– Carai, sembla que tens raó; se’ls sent des d’aquí estant. Au, anem, de pressa. Després, això després –li diu a un esclau que duu una palangana d’aigua–, ara mateix no tinc temps per foteses d’aquestes. Vinga, legionari, passa davant.

El legionari obeeix i es posa a caminar cap a la sortida a un ritme que el prefecte no pot seguir fins que s’aixeca la túnica per sobre dels genolls. Quan són a pocs metres de l’exterior el prefecte s’atura.

– Legionari!

– Sí, senyor prefecte?

– Treu el cap per la porta i fes una ullada a la plaça.

– A les seves ordres –surt i torna al cap d’uns instants–. No hi ha perill, senyor. El centurió l’espera.

– No, no, que entri ell i m’expliqui què diantre passa allà fora. Aquí dins ens entendrem millor.

– A les seves ordres.

Pocs segons després el centurió entra amb el legionari enganxat a la seva capa, però no se n’adona que el té darrere fins que es posa ferms davant del prefecte i el legionari xoca amb ell.

– Però tu què fas aquí? Torna a la plaça o faré que t’enviïn a galeres, tros de covard! On s’és vist...

– Legionari, ets la vergonya de Roma! Ja l’has sentit –diu el prefecte–. Fes guàrdia a la porta i que ningú ens molesti. Molt bé –diu dirigint-se al centurió–, què és tot aquest terrabastall?

– Són el summe sacerdot i els seus acòlits. Han dut aquell que diuen que és el capitost d’aquesta nova secta. Han intentat entrar a la prefectura, però els ho hem impedit.

– Malament, ja que ara has convertit tota la plaça en una immensa prefectura; allà dins hauria estat més fàcil controlar-los, tros d’ase. En fi, ara tant hi fa. I, digues, què tenen contra aquell home?

– Si no ho he entès malament, l’han jutjat per heretge, blasfem, impostor i no sé quantes coses més. No n’han aportat cap prova però, tot i així, l’han sentenciat a mort. No obstant això, aquí només és el prefecte romà qui té potestat per dictar aquest tipus de sentències. En resum, que volen que vostè el condemni.

– I es pot saber què ha fet aquest pobre infeliç per arribar fins aquest punt?

– Li han preguntat si era el messies i ha contestat que sí.

– Déu n’hi do! O bé és un incaut o bé és un fanfarró.

– O els té molt ben posats.

– Que seria el mateix que ser un incaut de cap a peus. Bé, el cas és que el molt talòs l’ha ben vessada. Digues, centurió, aquest home ha perjudicat Roma d’alguna manera? Ha qüestionat la nostra autoritat? Ha robat a algun dels nostres?

– Que jo sàpiga, no, però, permeti’m dir-li, senyor prefecte, que els ànims estan molt esvalotats allà fora. Jo li suggeriria que tractés aquest afer amb molt de tacte. La guarnició de Jerusalem és bastant escassa i les legions més properes són a unes quantes jornades d’aquí.

– Tens raó. A veure, surt i que la situació no se t’escapi de control. Necessito pensar quina és la millor opció.

– A les seves ordres, i, amb perdó dels déus, que la llum d’Apol·lo encegui Mart durant aquesta estona.

– Sí, sí, el que tu diguis. Vés fora, que sortiré en un tres i no res.

El centurió se’n va i el prefecte es queda sol. No té ni idea de quina pot ser la millor solució. Per una banda es nega a acatar una decisió del summe sacerdot que es podria interpretar com un creixement de la seva influència, però, per l’altra, corre el perill que tot plegat degeneri en disturbis i revoltes arreu de la ciutat i les rodalies, i si això arribés a succeir, Roma li ho faria pagar molt car; al circ és dels pocs llocs on s’ha de ser espectador i no pas protagonista. Va caminant amunt i avall per la sala quan veu al final del passadís un esclau.

– Ei, tu, esclau, vine cap aquí.

– Sí, senyor. Què ordena?

– Si no vaig errat, tu ets esclau perquè et vas revoltar contra Roma anys enrere, oi?

– Així és, senyor.

– Per tant, saps de què parlo si et dic que aquí fora l’ambient es pot tallar amb un ganivet. Com a expert en el tema, què m’aconselles?

– Senyor, jo només sóc un pobre esclau i la meva intel·ligència, si és que mai n’he arribat a tenir, és tan inferior a la de qualsevol romà que sóc incapaç de proporcionar-li cap resposta.

– És clar, això és veritat. Però, i si et dic que l’oracle m’ha insinuat que és possible que les teves condicions de vida millorin i que fins i tot podries aconseguir la llibertat d’aquí a un parell d’anys?

– L’oracle dels romans és savi i il·lumina fins i tot els pobres esclaus. És temps de Pasqua, amo, i és tradició permetre que el poble indulti un pres.

– Però aquest no l’indultaran pas, home! Que no els sents, cap de suro?

– Quan parla l’amo, només el sento a ell. Oferiu al poble una elecció: busqueu a la presó el pitjor dels criminals i que triïn entre aquest o el que es fa dir el Messies.

– Caram, això no és mala idea, esclau. Si la cosa rutlla, jo no en sortiré perjudicat ja que, després de tot, la decisió haurà estat del poble. És més, la gent encara em tindrà per generós i tot; és que sou més ximples els de la plebs –diu amb un somriure ple de supèrbia–. Esclau, si ens sortim, tindràs el que t’he promès. En cas contrari et faré executar. Fes entrar el centurió i després torna a les teves tasques.

– Sí, amo.

– A les seves ordres, prefecte –diu uns segons després el centurió amb cara de no tenir-les totes.

– Escolta’m bé, que només t’ho diré una vegada. Jo ara sortiré a la plaça amb la protecció dels teus legionaris. Intentaré marejar la perdiu durant tant temps com pugui. Mentrestant, tu vés corrents a la presó i torna amb en Barrabàs, queda entès?

– Barrabàs? El lladre i assassí? Què hi té a veure amb tot això?

– Tu fes el que et dic i no discuteixis!

– A les seves ordres, senyor prefecte.

Pilat surt a la plaça i, a l’instant, tothom calla. Demana al summe sacerdot que s’acosti i expliqui a tothom, amb pèls i senyals, quins són els càrrecs que hi ha contra l’acusat. Dels ulls del sacerdot salten espurnes ja que se li presenta una ocasió d’or per desplegar la seva millor oratòria, i això l’ajudarà a consolidar la seva posició en aquella ciutat. El prefecte s’adona que, sense voler-ho, la jugada li ha sortit rodona i ni s’ha d’esforçar a esgarrapar uns quants minuts més.

Mentrestant, entre la gent del poble, un grup d’homes continua discutint en veu baixa. El neguit els consumeix en comprovar que tot s’està allargant més del que esperaven. Un, fins i tot, diu que potser s’hauran d’encarregar del summe sacerdot un cop hagin acabat amb el tema que els ocupa ara. Un altre demana paciència i assegura que tot va bé, i que la feina ben feta requereix el seu temps. I encara n’hi ha un altre que, vigilant bé qui té al voltant, s’atreveix a dir que no es refia ni un pèl del prefecte.

Finalment, el summe sacerdot acaba el seu discurs i, amb falsa modèstia, prega a Pilat que condemni l’acusat a la pena capital. Centenars i centenars d’ulls es claven sobre el prefecte, i com que durant uns moments no diu res, una remor amenaçadora comença a créixer a la plaça. Però la sort el torna a acompanyar quan una patrulla encapçalada pel centurió entra a la plaça amb Barrabàs engrillonat. L’atenció es desvia immediatament cap al nou pres que acaba d’entrar en escena i això li dóna un respir al prefecte.

– Però què hi fa en Barrabàs aquí? –exclama el que no es refia del prefecte. 

– El que faltava! –diu un altre al que li batega tan fort el cor que creu que tindrà un infart i morirà sense veure executat el pres–. Sembla que avui s’està reunint la flor i nata d’aquest país: un lladre i un altre que encara és pitjor.

– Escolti –intervé un desconegut que s’ha barrejat involuntàriament entre ells–, que en Barrabàs, a banda de ser un lladre, també és un assassí. I el Messies és innocent de tot el que li imputen. És...

– Calli!

– Fora d’aquí!

– Jo, de vostè –li diu el més assenyat–, fotria el camp d’aquí ara mateix. I ara –adreçant-se als seus companys–, calleu tots, que sembla que Pilat té alguna cosa a dir.

En efecte, el prefecte alça els braços per demanar silenci. L’interès per saber com acaba tot plegat és tan gran que el seu èxit és aclaparador. Això el desconcerta uns instants però es sobreposa amb rapidesa i demostra així que és l’amo de la situació.

– Ciutadans de Jerusalem, m’heu portat aquí aquest home perquè assegureu que mereix la pena de mort. El summe sacerdot diu que és un blasfem i un heretge, i jo no sóc ningú per dir el contrari. Ara bé, aquesta és una qüestió de fe i Roma sempre ha respectat la vostra, com respecta i respectarà la d’aquest pobre infeliç si és que algú s’atreveix a professar la seva mateixa fe ara o en un futur.

El rum-rum es dispara a la plaça. Alguns criden que se l’ha d’executar. Altres, amagats entre la multitud i emparats per l’anonimat, diuen que és innocent.

– Però què diu ara el prefecte? S’ha tornat boig?

– Ja us ho deia jo que no s’hi podia confiar en aquest home. La seva especialitat és rentar-se les mans de qualsevol afer.

– Com això no surti bé, ho passarem malament –es lamenta un d’ells–. Amb la de diners que ens hi hem deixat els meus companys i jo...

– Vosaltres rai, que només heu subornat el traïdor. Els meus col·legues i jo li hem promès un nou temple al summe sacerdot i, ara com ara, no tinc clar que hagi estat una bona inversió.

– Calma, senyors, calma. Esperem a veure com acaba el discurs del prefecte i ja actuarem després, si cal.

Callen quan s’adonen que Pilat es disposa a continuar. Fa pujar Barrabàs per tal que el pugui veure tothom.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma és tan benèvola que també ha respectat les vostres tradicions. Com tots sabeu bé, estem en dies de Pasqua i, segons tinc entès, és tradició oferir al poble la possibilitat d’indultar un pres. Així doncs, us ofereixo dues possibilitats: o alliberem Barrabàs i executem el vostre reu, o ho fem a l’inversa. Vosaltres trieu. A qui voleu alliberar?

La plaça esclata. Molts criden Barrabàs però també n’hi ha molts d’altres que criden Jesús. Alguns objectes, tals com pedres i sabates, comencen a volar per damunt dels caps.

– Això és de bojos! Com pot tenir un cervell tan recargolat aquest coi de prefecte? Ens posa entre l’espasa i la paret!

– Callin, si us plau! No em deixen sentir el que diu la gent!

– I què hi fa el que digui la gent? O és que hem invertit tots aquells diners per claudicar ara davant del parer del poble?

– De cap de les maneres. Hem d’improvisar i ho hem de fer ja.

– Però què podem fer?

– Només queda una solució: untar el prefecte.

– Més diners, encara? Escolti, ben mirat tampoc és tan mala idea això d’executar en Barrabàs si tenim en compte tot el mal que ha fet. Aquest cabronàs porta la maldat a les venes. Qui més qui menys ha patit les seves barrabassades.

– I què proposa, vostè? Que sobrevisqui aquest tal Jesús? No digui bestieses, home! Ara que ho tenim a tocar, no ens farem pas enrere. Al gra: necessito ara mateix un voluntari de cada gremi, i tots junts anirem tan a prop com puguem del prefecte i mirarem de parlar-hi.

El rebombori no para de créixer. Quan sembla que s’imposa l’alliberació de Barrabàs, acte seguit són els seguidors del Messies els que criden més. Pilat s’ho mira tot perplex. Ni al circ de Roma havia sentit mai tant guirigall. Tot i que encara no les té totes, el reconforta veure que el poble està dividit. De sobte, se li acosta el centurió i li diu que una delegació gremial vol parlar amb ell. Se’ls mira de lluny però es nega a anar-hi; el seu lloc és allà i no el pot abandonar. Li diu al centurió que els escolti i que després li transmeti el missatge. El centurió se’n va i torna al cap de poca estona, però no sense abans aconseguir un petit tros del pastís. El prefecte escolta el que li diu a cau d’orella i, acte seguit, fa callar altra vegada la plaça.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma us ha escoltat i ha pres una decisió irrevocable. En Barrabàs serà alliberat i el tal Jesús queda condemnat. I ara, si us plau, aneu-vos-en en pau. 

Uns deixen anar tota la seva eufòria. Altres cauen a terra de genolls i es posen a plorar. El summe sacerdot rep felicitacions de tots els seus seguidors. Pilat, mentrestant, baixa a saludar un a un els membres de la delegació que l’ha ajudat a decidir-se.

– Excel·lentíssim prefecte, a la meva esquerra hi té el president del gremi de forners, el dels pescadors i el dels peixaters. I aquí a la meva dreta hi ha el representant dels curanderos del país i jo, el seu humil servidor, que sóc membre del col·lectiu de metges.

– Encantat de saludar-vos, senyors. I permeteu-me que us digui una cosa: heu actuat sàviament, que amb els calés no s’hi juga, i tenint en compte els miracles que diuen que aquell paio no para de fer, us hagués arruïnat en un obrir i tancar d’ulls. I és que, com va dir tan encertadament el Cèsar: és l’economia, estúpid*! Tu –li diu a part al legionari que abans l’ha anat a buscar–, fes que em portin una mica d’aigua i sabó, que, amb la gentada que hi havia per aquí, vés a saber quants microbis hi ha pul·lulant per l’aire.

*  És l’economia, estúpid! (James Carville, assessor de la campanya electoral de Bill Clinton, any 1992)

Conte escrit el 17 de gener de 2010.
Revisat el 30 de març de 2016.

diumenge, 17 d’abril del 2016

Cinc anys!


I qui ho anava a dir que ja fa cinc anys que no fumo! Una mà sencera! 

Au, cap al sis!

dilluns, 4 d’abril del 2016

La píndola

Sierra de Cebollera

Temps enrere vaig tenir uns dies d’aquells més aviat fluixos, tant pel que fa a l’aspecte físic com mental (prova, un cop més, que un tema va associat a l’altre). De motius pels quals aquells dies els ànims estaven per sota dels núvols en podríem trobar uns quants, però tampoc és qüestió de llistar-los aquí en aquest moment. En canvi, del que sí que vull parlar és de quina manera vaig començar a remuntar amb relativa facilitat.

Quan ja duia uns dies capcot, recordo que li vaig comentar a la meva dona: fa molts dies que no penso en vacances; en llocs on podríem anar; en excursions que podríem fer; en rius on tirar pedres, jugar amb vaixells que tenen forma de branqueta, construir ponts amb el Guillem, i ara també banyar-nos amb l’Eloi; en racons on poder muntar un petit pícnic i després fer la migdiada (per torns!) escoltant el silenci de la muntanya... I sí, aquest pensament va funcionar mil vegades millor que qualsevol antidepressiu que m’hagués pogut imaginar (tot i que, de fet, això només és una suposició perquè, per sort meva, fins ara mai me n’han receptat).

Pensar i organitzar sortides i vacances és una de les meves aficions preferides. Mai m’ha passat allò de no saber on anar; al contrari, segurament no arribaré a trepitjar tots els llocs que ronden pel meu cap i més si tenim en compte que ens agrada repetir aquells llocs que ens han enamorat. Només a Catalunya ja tenim tots els Pirineus, el Cadí-Moixeró, Montsec, Montsant, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montseny, Montnegre i Corredor, volcans de La Garrotxa, Ports de Beseit, Muntanyes de Prades, Catllaràs, Montgrony, Guilleries, Port del Comte, Rasos de Peguera i vés a saber quants més en podríem afegir.

Però clar, si ens en anem una mica més enllà, cap al sud i l’oest, tenim tot el Pirineu aragonès i navarrès, La Cebollera, Alto Tajo, Ubasa y Andía, Aizkorri-Aratz, Aralar, Cañón del Río Lobos, Sierra Nevada, Picos de Europa, Gredos, Cazorla... Si pugem cap al nord, a banda de tota la vessant atlàntica dels Pirineus (com si fos petita), podem trobar Haut-Languedoc, Grands Causses, Cévennes, Mercantour i un llarg reguitzell més fins arribar als Alps... I per acabar de reanimar-me del tot, vaig tornar a passejar virtualment per Escòcia, una terra fascinant on m’agradaria tornar-hi algun dia amb la meva família.

I si tenim en compte que cada serralada està conformada per un munt de valls i rius, se’m comprendrà quan dic que no podré visitar tots els llocs que tinc al cap. En tot cas, però, sempre serviran per aclarir les idees i alimentar l’esperit.

Text escrit el 22 de gener de 2016.

diumenge, 27 de març del 2016

Coses de parella. El futur

– Mira Toni, hi he estat rumiant molt últimament i jo diria que la nostra relació ha madurat prou com per donar un pas endavant. Fa temps que vivim junts i, per això, crec que abans que acabi l’any ens hauríem de comprar un pis i deixar aquest de lloguer. Això significaria que, amb una hipoteca a trenta anys, l’acabaríem de pagar quan en tinguéssim cinquanta-nou, cosa que llavors ens permetria afrontar la jubilació amb tranquil·litat. A més a més, la meva previsió és que d’aquí a dos anys, com a molt, m’ascendeixin a cap de departament, amb un augment de sou important. A banda d’això, estic segura que, amb la teva vàlua, tu també aconseguiràs pujar ben amunt a la teva feina. Un cop ja tingui el càrrec, podem esperar un any a casar-nos; per cert, que m’encantaria anar a les Maldives de viatge de noces. Al cap d’un temps, set o vuit mesos a tot estirar, ja serà l’hora de pensar a tenir el primer fill i, dos anys després, el segon, que no m’agradaria que hi hagués gaire diferència d’edat entre tots dos. Jo havia pensat que Lluís o Jaume podrien ser dos bons noms si tinguéssim nens, i Carla o Joana si fossin nenes. M’estimaria més que anessin a una escola privada i, quan arribi el moment d’anar a la universitat, m’encantaria que un d’ells fos metge i l’altre arquitecte, si bé respectaré el que ells decideixin, evidentment. No seria mala idea tampoc enviar-los un any a Anglaterra mentre estudiïn la carrera; així aconseguiran perfeccionar l’anglès, perquè només amb l’acadèmia no n’hi haurà prou. I quan ja s’hagin llicenciat i pensin a volar del niu, coincidirà, si fa o no fa, amb l’amortització de la hipoteca, cosa que ens permetrà viure bé la vida. Què et sembla, Toni? No creus que ha arribat el moment d’agafar les regnes i fer un pas decidit cap al nostre futur?

– Potser sí, potser tens raó i ja ha arribat l’hora que fem un cop de cap. M’agrada que tinguis les coses tan clares i em sento alleugerit per la teva seguretat. Jo també m’ho havia plantejat però tenia un munt de dubtes sobre com fer les coses. No em decidia per comprar o continuar de lloguer, ni tampoc per formalitzar sobre un paperot la nostra relació. Així mateix, la teva confiança en un possible ascens a la meva feina em reconforta; jo també hi confio, més que res perquè si continuo de mileurista no hi haurà res a fer. Pel que fa a tenir fills, no et negaré que algun cop hi he pensat, però no sabia quants, si un, dos o tres. Crec que dos és un bon número i estic amb tu en això d’enviar-los a una escola privada; al cap i a la fi, estic convençut que no tindrem problemes econòmics si les nostres carreres professionals prosperen com esperem. També coincideixo plenament amb el teu parer que seria molt bonic tenir un fill metge (cirurgià si pogués ser) i un altre arquitecte, si bé no m’importaria que es decantés per l’enginyeria de camins, canals i ports. I quan ells ja facin números amb el seu futur, nosaltres podrem gaudir de la feina ben feta. Ara bé, les coses potser podrien anar d’una altra manera.

– De quina altra manera podria ser? No acabes de dir que coincidim en els nostres plans de futur?

– Sí, sí, i espero de debò que tot es desenvolupi així. No obstant això, no puc deixar de pensar en altres possibilitats. Podria passar que, per exemple, jo em quedés sense feina, amb la qual cosa quedarien trencades totes les previsions de la meva promoció professional. Llavors ja podríem dir adéu a comprar un pis durant un bon temps, i això faria endarrerir, amb tota probabilitat, la data del nostre casament. Pel que fa a les Maldives, no hi hauria més remei que visitar-les virtualment. També queda clar que hauries d’endarrerir el teu rellotge biològic, ja que seria impensable portar nens a aquest món si no tenim les garanties mínimes per donar-los una vida digna. Tampoc tot és negatiu, ja que almenys ens estalviaríem la disjuntiva d’escollir quin tipus d’escola voldríem pels nostres fills. 

– Però, Toni...

– Espera, espera un moment, deixa’m acabar. Després de viure tot això, comprovarem que res haurà sortit com havíem planificat. I llavors vindrà el pitjor. La nostra relació s’anirà deteriorant a marxes forçades, per molts esforços que dediquem a mantenir-la. No passarà ni mig any que et fixaràs amb més interès en aquell company per qui ningú donava quatre rals, però que ara és el teu cap de departament. Ell també es fixarà en tu. A poc a poc us anireu coneixent millor i, malgrat el sentiment de culpabilitat que segur que experimentaràs, la distància entre vosaltres dos s’anirà escurçant cada cop més, fins que un dia fareu l’amor al seu despatx. Jo, mentrestant, estaré preparant el sopar a casa, tot pensant que últimament t’exploten amb massa reunions a darrera hora. Finalment, t’adonaràs que allò no és una simple aventura i que és amb ell amb qui de debò vols estar. M’ho diràs un dissabte que jo t’hauré despertat amb l’esmorzar al llit i en menys d’una setmana ja hauràs empaquetat totes les teves coses per marxar a casa seva. I jo, com que no em podré permetre pagar el lloguer, hauré de tornar a casa dels meus pares. No ho entenc, Paula, no entenc com em podràs arribar a fer una cosa així. 

Conte escrit el 10 de febrer de 2008.
Revisat el 6 de febrer de 2016.

dissabte, 12 de març del 2016

El dit a la nafra (X). Cames i ajudeu-me

Els seus companys l’havien advertit que no aixequés la llebre. Ell, però, creia que la veritat i la història s’havien de saber. No va dubtar ni un segon a divulgar que s’havien trobat diversos pergamins a Grècia on es demostrava que Filípides havia errat el camí i havia recorregut molt més tros del necessari i que, per tant, caldria invalidar totes les marques establertes en totes i cadascuna de les maratons corregudes fins a l’actualitat. L’endemà tenia una gernació de corredors davant la porta de casa seva amb cara de pocs amics. 

Microrelat escrit el 10 de febrer de 2016.

dilluns, 7 de març del 2016

dilluns, 29 de febrer del 2016

Converses inigualables (XII). Canvi de xip

Al cap d’una estona d’haver tingut una bona enrabiada, arriba la calma després de la tempesta:
Guillem, estàs bé? –pregunta el pare amb veu suau i pausada.
– Sí, estic bé. No tinc febre i tinc pocs mocs. Estic bé, papa.

Conversa mantinguda el 25 de desembre de 2015.

dilluns, 22 de febrer del 2016

Trencant esquemes

Quan sona el senyal acústic automàtic que avisa que algú acaba d’entrar, l’Esteve Arnau aixeca el cap i es troba amb dos homes fornits que es treuen les ulleres de sol mentre examinen el local d’una llambregada. A banda de l’Esteve, en aquell moment hi ha cinc persones més: en Pau, que atén un home gran que busca informació per a un viatge a Burkina Faso, i l’Aina, que comparteix un te amb menta amb una parella jove que acaba de contractar un recorregut de quatre setmanes pel nord de l’Índia. Mentrestant, al carrer, unes quantes persones s’agrupen davant l’aparador i, buscant un forat entre els nombrosos cartells que anuncien les darreres ofertes i novetats, intenten assabentar-se del que passa dins.

– Hola, molt bon dia. Seguin, si us plau. En què els puc ajudar? –diu l’Esteve amb el millor dels seus somriures.

– Esteve Arnau? És vostè el senyor Esteve Arnau? –li respon un d’ells de peu estant.

– Jo mateix. En què el puc servir?

– Policia –diu l’altre secament mentre mostra la identificació.

Totes les mirades dels que són dins l’agència es claven en l’Esteve, que fa cara de no entendre res de res. Llavors li arriba la remor creixent del carrer i, tot inclinant el cap lleugerament per poder veure l’exterior entre els cossos dels dos policies, s’adona que a fora hi ha una gernació expectant. Davant la porta, un mosso d’esquadra vestit amb l’uniforme barra el pas a qualsevol possible client que vulgui entrar.

– Policia? –pregunta sorprès–. Hi ha cap problema?

– Crec que serà millor que ens acompanyi a comissaria, senyor Arnau. El sergent li explicarà de què va tot plegat.

– A comissaria? Però per què? No és que no vulgui col·laborar, ni molt menys, però em sembla que vostès entendran la meva perplexitat davant del fet que es presentin aquí i em demanin que vagi a comissaria. Que estic detingut?

– No, no ho està pas i, de fet, podríem tenir la conversa aquí, però resulta que el sergent té una muntanya de feina a la comissaria i ens ha demanat que el duguem allà. Ara bé, si vostè ho prefereix, el podem trucar i dir-li que vingui, tot i que l’aviso que no li agradarà gaire; crec que és millor per a tots que li ho posi fàcil, senyor Arnau. A més a més, si s’ho mira bé, diria que el millor que pot fer de cara al seu negoci és acompanyar-nos i deixar que aquí tot torni a la normalitat.

– Sí, en això ja hi havia pensat, i com que, pel que veig, no hi ha una tercera via, aniré amb vostès a la comissaria. Em permetran, però, que els comenti quatre indicacions ràpides als meus companys sobre les gestions que deixo pendents?

– Evidentment. Vostè faci, que nosaltres l’esperem a la porta, i de pas posarem una mica d’ordre allà fora.

– Moltes gràcies. Estic amb vostès d’aquí a un moment.

Els mossos assenteixen amb el cap i surten de l’agència. Amb bones paraules dispersen la multitud congregada en un parell de segons. Mentrestant, l’Esteve Arnau tranquil·litza els seus clients i dóna un parell d’instruccions als dos empleats. Aquests li pregunten si tot va bé, i ell els respon que sí, perquè no ha fet res malament ni il·legal, i que tot plegat quedarà com una anècdota per explicar als amics. Finalment, agafa la jaqueta i se’n va a trobar els mossos. Un d’ells obre la porta del darrere i el fa entrar el primer al cotxe. El mosso d’uniforme seu al seient del conductor, mentre que els dos de paisà s’asseuen a dreta i esquerra de l’Esteve.

Quan el cotxe desapareix per la cantonada, tots aquells que s’ho miraven comencen a comentar la jugada. Una amalgama de totes les races possibles (pakistanesos, marroquins, dominicans, senegalesos, argentins, algerians, siris, xinesos, amazics, cubans, colombians, filipins, gambians i fins i tot algun mauricià) parlen entre ells creant un batibull i una còctel de llengües difícilment comprensible si no s’hi viu cada dia.

– Però què pot haver passat? –pregunta l’Ahmed, el carnisser.

– No ho sé pas –diu en Diego, propietari d’un locutori–, però jo m’hi jugo mil conferències de mitja hora a l’Equador que l’Esteve no ha fet res de res. Hi poso la mà al foc sense pensar-m’ho dues vegades.

– I és clar que no! –exclama indignat en Youssou, venedor ambulant–. El senyor Arnau és una bona persona i ha ajudat a molta gent d’aquest barri. Si no ho arribo a veure amb els meus propis ulls, mai de la vida m’hauria cregut una cosa així. On s’és vist!

– Sí, home –diu un nouvingut a qui ningú coneix–, per un cop a la vida que s’emporten un blanc, ara voleu anar a ajudar-lo. Que li posin un advocat d’ofici acabat de llicenciar i que se les apanyi com pugui. Total, què ens importa a nosaltres?

– Calla poca-solta! –criden uns quants a la vegada–. Què sabràs tu de l’Esteve? 
–continua un, més que enfadat–. Fot el camp d’aquí si no vols que et caigui un bon gec d’hòsties!

Amb tot això, el cotxe dels mossos és a punt d’arribar a la comissaria. Tot i saber que ell no ha comès cap delicte, no les té totes; la presència policial sempre li ha imposat respecte i fins i tot una mica de por. Al cap i a la fi, n’ha vist de tots els colors durant els seus incomptables viatges arreu del món, i malgrat la propaganda política que assegura que els estats democràtics respecten la llibertat individual per definició, coneix de prop uns quants casos que no ho corroboren del tot.

Els dits li repiquen inconscientment sobre els genolls i la respiració se li accelera per moments. És a punt de preguntar si falta gaire per arribar quan un dels mossos se li avança.

– Relaxi’s, senyor Arnau, que el sergent no se’l menjarà pas. Això sí, si m’accepta un consell, no procuri fer-se el graciós amb la intenció de caure-li simpàtic. És un home íntegre i molt professional, però és més recte que un pal, i no li agrada que res el distregui de la feina.

– Moltes gràcies. Ho tindré en compte.

– Diuen que no riu mai –intervé l’altre mosso–, i li puc ben jurar que és veritat, com a mínim des que jo estic assignat a aquesta comissaria, i ja hi porto dos anys i mig. I miri que, tot i ser un districte conflictiu, hem tingut casos d’aquells per pixar-se a sobre.

– I tant que sí! Recordes aquell del fals dentista guineà?

– No era camerunès? O del Congo?

– Tant hi fa, que tots s’assemblen. Doncs escolti, senyor Arnau, que el cas té tela. Aquell malparit de pseudodentista realitzava tractaments de neteja de boca indolors per un preu gairebé rebentat, uns quinze euros crec recordar. De fet, una neteja de boca no és que faci gaire mal, però és desagradable en extrem, oi que sí?

– Sí –respon l’Esteve, sense gosar dir res més.

– Doncs bé, el paio deia que tenia una tècnica revolucionària i silenciosa, i molta gent curteta d’aquest barri (que en va ple) hi va caure de quatre grapes. Vol saber en què consistia?

– Sí, és clar –torna a dir l’Esteve.

– Explica-li tu, que, només de pensar-hi, ja em trenco de riure.

– Resulta que el molt estafador posava un drap lleument humitejat amb alcohol davant del nas del pacient; així el pobre no podia captar cap olor més i, de pas, el col·locava una miqueta. Després, amb l’excusa barata que el focus de llum no encegués al pacient, li posava un antifaç d’aquells que regalen als avions.

– Que segur que el va robar del mateix avió amb el que es va colar al país. Ja ho veu, senyor Arnau, vostè treballant cada dia durament per mantenir un negoci i, en canvi, aquest cabronàs ni se’ls gasta per comprar un antifaç. És més: estic segur que ni el rentava. Sort que el sergent el va posar al seu lloc. Es mereixia tot el que li va fer i més, i tant que sí.

– Què vol dir amb això? –pregunta tímidament l’Esteve.

– Doncs després de posar l’antifaç al pacient i de tenir-lo mig col·locat –continua l’altre mosso deixant l’Esteve sense resposta–, sap què feia aquell superodontòleg? Treia un pot industrial d’un Tipp-Ex de marca blanca i pintava una rere l’altra totes les dents del pacient! Què li sembla, Esteve?

– Aberrant, sens dubte.

– Aberrant? Només se li acut dir això? Però, per favor, Esteve, en quin món viu vostè? Aquell desgraciat es mereixia que li arrenquessin les dents una a una! No em dirà que no, oi?

– No ho sé, potser tenen raó, però em sembla que això no s’adiu gaire amb la justícia d’un país democràtic, no?

– Democràcia, democràcia... no em facis riure, home! –contesta un dels mossos tutejant-lo per primer cop–. Si aquell negre no creu en la democràcia, nosaltres ens hem de posar al seu nivell, engarjolar-lo i procurar que a partir d’aquell moment es porti millor. 

– I això és el que va aconseguir el sergent. No només li va arrencar les dents una a una sinó que després les hi va tornar a enganxar amb cola d’aquesta d’impacte. Oi que és bona aquesta, Esteve?

– Sí, sí...

– I espera, que la cosa no va acabar aquí. Un cop li va haver reposat totes les dents...

– No, totes no, que algunes les vam perdre. Si no recordo malament, li mancaven els dos ullals superiors.

– És veritat, me n’havia oblidat d’això. Mira que va quedar lleig, el molt cràpula. Però al que anava, Esteve: saps com ho va rematar el sergent? Doncs li va buidar el pot de Tipp-Ex sobre el cap! Bona, eh que sí? Mira-t’ho pel cantó positiu: almenys així es podia camuflar amb els autòctons –diu per tot seguit esclatar a riure.

– Mira, ja hem arribat. Au, baixa del cotxe i pugem ràpidament al despatx del sergent, que no li agrada que el facin esperar. Au, vinga, Esteve, mou-te, que no tenim tot el dia!

L’Esteve entra a l’ascensor amb la cara més blanca que un glop de llet. Té ganes d’anar al lavabo, però no s’atreveix a demanar-ho per no fer esperar més el sergent. Els dos agents el condueixen al despatx, truquen, i quan senten la veu que els permet el pas, obren la porta i fan passar l’Esteve.

– Aquí té el senyor Arnau, sergent.

– Molt bé, deixeu-nos sols –respon sense aixecar la vista de l’informe que està redactant.

– A les seves ordres, sergent –responen tots dos amb veu ferma–. A reveure, Esteve, que et vagi tot molt però que molt bé –afegeix un d’ells amb sornegueria.

Els mossos l’empenten subtilment i tanquen la porta. L’Esteve es queda palplantat a l’entrada del petit despatx del sergent. S’esperava un habitacle sòrdid, desordenat i farcit d’arxivadors, però el que pot observar amb una repassada ràpida és radicalment diferent: un espai lluminós, endreçat i amb unes quantes fotografies penjades a les parets. Reconeix Petra, Angkor, el Machu Picchu, Tombuctú i un paisatge amb el Kilimanjaro al fons. Això el reconforta una mica i pensa que potser no serà tan difícil entendre’s amb l’home que té al davant. De sobte, un estossec l’espanta i el retorna a la realitat però, quan mira el sergent, el veu encara concentrat en el seu informe. Decideix no tafanejar més i esperar pacientment amb la vista clavada al policia, i és llavors quan veu, sota un grapat de fulls, una pistola i unes manilles. Just quan el cor li comença a bategar més de pressa, el sergent aixeca el cap i li diu:

– Però què fa aquí dret? Segui, home, segui. M’haurà de perdonar. Quan vaig tan atabalat de feina, oblido les normes més bàsiques de la cortesia. Per cert, li ve de gust un cafè?

– No, no cal, gràcies.

– Ben mirat, potser té raó. Em sembla que ja sé què és el que de debò necessita, i crec endevinar-ne els motius. Li demano disculpes. He oblidat d’avisar els nois que el seu cas era diferent de l’habitual –diu, tot agafant el telèfon–. Mateu, porta’ns dos cafès sols, si us plau.

Just penjar, la porta s’obre i entra en Mateu amb dos gots de plàstic fumejant. 

– Caram, quina rapidesa!

– És el costum, sergent.

– Gràcies, això és tot.

Quan en Mateu tanca la porta, el sergent obre un calaix i en treu una petaca. Aboca una mica de conyac al cafè de l’Esteve i la torna a desar.

– Begui, begui. No és un conyac gaire bo, però pel fet segur que farà servei. Ja em dec imaginar que el viatge fins aquí, tot i que curt, haurà estat bastant tens, oi?

– Una mica, sí, senyor.

– No em digui senyor, per favor, que això no és una caserna de l’exèrcit americà. El meu nom és Albert Garcia, però tracta’m de tu, d’acord? Si no et fa res, jo faré el mateix.

– D’acord, Albert.

– I, doncs, quina una t’han explicat aquell parell de bèsties? La del camell peruà que vam depilar amb un encenedor? La del mafiós italià obès a qui vam arrencar un tros de greix i li vam tornar en boletes dins d’un paquet de nyoquis?

– No, una d’un fals dentista africà.

– Hosti, tu, no fotis! Que en feia de temps que no la feien servir aquesta. No els ho tinguis en compte; en el fons són bona gent.

– Perdoni. Vull dir, perdona. Així, no és veritat tot allò que m’han explicat de les dents i el Tipp-Ex?

– Una part, sí. El molt estafador va pintar unes quantes dents amb el seu peculiar i tòxic sistema. L’altra, tot allò que li vam arrencar les dents i que després li vam tornar a enganxar és rotundament fals, només faltaria. I tampoc li vam buidar el pot de Tipp-Ex al cap.

– Però... –tartamudeja l’Esteve.

– Són històries que ens inventem i expliquem als detinguts durant el trajecte fins a la comissaria. Així aconseguim que se’ns estovin una miqueta, si bé hi ha tipus durs a qui tot això no afecta gens. Podríem discutir-ne la legalitat de tot plegat, però la realitat és que aquest és un districte bastant dur, però, alhora, també és apassionant. És el que té i tindrà el xoc de cultures fins que entre tots plegats no aconseguim una mínima harmonia.

– Doncs t’asseguro que amb mi han assolit plenament els seus objectius –diu l’Esteve mig alleujat, mig empipat.

– Em sap greu, de debò. Avui tenia un munt de paperassa pendent i quan els he dit als nois que t’anessin a buscar, no he pensat en avisar-los. De fet, m’hauria agradat venir a la teva agència i fer el xafarder.

– Ja m’he adonat que t’agrada viatjar.

– I tant! És la millor manera de gastar els calés i també la millor manera d’obrir la ment que, sinó, sembla que anem pel món com un burro amb aclucalls.

– Amb què?

– Sí, home, això que els posen als ulls perquè només mirin endavant.

– Ah, aquesta no la sabia.

– Cada dia s’aprenen coses noves. Per cert, tornant als viatges, aquest any, la meva dona i jo tenim previst anar al Nepal. Tu deus tenir informació de la bona, oi?

– Tota la que vulguis. És la meva feina.

– Sí, clar, és obvi. A vegades faig unes preguntes d’allò més absurdes.
L’Esteve no respon res i, per uns moments, creu que fa malament en no rebatre l’afirmació del sergent. Però, just en l’instant que és a punt de fer un comentari que creu més o menys graciós, el sergent se li avança.

– Bé, Esteve, què et sembla si anem al gra?

– Com? –dubta durant unes dècimes de segon–. Sí, sí, perdona, que tu deus tenir molta feina.

– D’això en pots estar segur. Bé –continua–, si ho tinc ben entès, tu ets el propietari d’una agència de viatges anomenada Trencafronteres, i teniu una mena de lema que apareix tant al rètol de l’entrada com a tot arreu on hi hagi el logotip de l’agència: Trencant esquemes. Correcte?

– Correcte.

– I, a més a més, ets el president de l’associació d’agències de viatges alternatius. Veus, sempre m’ha fet gràcia això dels viatges alternatius. Al cap i a la fi, són agències de viatges com les altres, no?

– Sí, suposo que sí, però intentem oferir un producte diferenciat i sovint anem a destins poc usuals.

– Que consti que no ho critico, eh? És que em fa una mica de ràbia aquesta gent que menysprea l’agència de viatges tradicional però, en canvi, paga el que calgui per un viatge amb una d’aquestes altres agències. Al capdavall, un viatge organitzat és un viatge organitzat, el facis amb qui el facis, no?

– Dedueixo que vostè, vull dir tu, t’organitzes els viatges a la teva manera, oi?

– Sí, i en gaudeixo molt d’aquesta fase de preparació. Però no m’interpretis erròniament, Esteve, que no tinc res contra les agències de viatges i, és més, són molt útils si un no té temps d’organitzar-ho. Els que no suporto ni gota són els esnobs, i estic convençut que tu en deus conèixer uns quants.

– No et diré que no, però he de reconèixer que són bons clients, dels millors que tenim, potser.

– Sí, els d’aquesta espècie solen estar ben carregats de duros, però molts d’ells també són uns prepotents i uns fatxendes. Es creuen que tenen dret a tot pel simple fet que paguen més. La mostra la tens en una clienta teva, que t’ha denunciat i, per si no fos prou, per partida doble.

– Bé, el cas és que em sorprèn només a mitges, perquè per alguna raó m’heu dut aquí. El que no acabo de comprendre és això de les dues denúncies –diu l’Esteve amb un discret somriure d’impotència.

– No té cap secret. T’ha denunciat com a propietari de l’agència, i també com a president de l’associació.

– I puc saber-ne els motius?

– Ara hi anirem. Abans, però, t’he d’advertir que, probablement, tard o d’hora aquest cas sortirà als mitjans, i és ben possible que hi hagi una mica de rebombori durant uns dies.

– No fotis! –diu l’Esteve entre sorprès i incrèdul–. Que, depenent del que sigui, la mala premsa pot ensorrar qualsevol negoci.

– Jo, de tu, tampoc m’hi encaparraria gaire. La dona que t’ha denunciat és de l’alta burgesia d’aquesta ciutat, però li agrada fer d’ovella negra de la família i va de progressista per la vida. El cas és que, després de gairebé set anys casada amb un impresentable com n’hi ha pocs, ella ha demanat el divorci. Ell s’hi ha avingut ràpidament perquè sap que li podrà treure una bona picossada. Si fóssim malpensats, i en aquesta ocasió dubto que ens equivoquem, podríem arribar a creure que ell s’hi va casar únicament pels diners.

– Em sap greu per ella, però què té a veure això amb mi?

– Espera, que tot arribarà. Tot i saber des d’un principi com era aquell home i que no encaixava gens a la seva família, ella se’n va enamorar bojament; he parlat amb els seus pares i sembla que la relació no els acabava de fer el pes, per dir-ho de manera suau. És un home egoista, molt tibat, sense escrúpols, masclista i, segurament, feixista de cap a peus. I ella, com passa més vegades de les que ens pensem, va creure que el podria canviar i convertir-lo en l’home encisador que desitjava. Evidentment, ha fracassat estrepitosament –fa una pausa reflexiva.

– I...

– Sí, continuo, i potser serà millor que vagi directament al quid de la qüestió o encara t’agafarà un infart. Ara mateix ella està rabiosa contra tot i tothom. Ha denunciat una editorial de llibres d’autoajuda i del món de la parella perquè assegura que cap li ha funcionat. També s’ha querellat contra un assessor matrimonial a qui va demanar consell i contra un sexòleg a qui acusa del fracàs de la seva vida sexual. I, finalment, us ha denunciat a tu, per una banda, com a president de l’associació, i, per l’altra, a la teva agència i unes quantes més, d’haver-la enganyat quan li asseguràveu que viatjar era la millor manera d’acabar amb els prejudicis. Com era d’esperar, tot i viatjar per mig món el paio és un racista de dalt a baix i, el que és pitjor, se’n sent orgullós,.

– Però això...–diu l’Esteve bocabadat i sense trobar les paraules necessàries–, és gairebé còmic!

– No, Esteve, no et confonguis. És el pa de cada dia.

Conte escrit el 4 de febrer de 2010.
Revisat el 4 de gener de 2016.