dilluns, 26 de desembre de 2016

Un país normal?

Abans d'ahir ens vam desfogar amb un tros de tronc que, a canvi, va cagar regalets. Ahir vam celebrar l'aniversari d'un paio que no hem conegut mai i del que hi ha alguns dubtes sobre la seva existència. I avui celebrem un sant sense que ningú de la família porti aquest nom...

Un país normal? Va, home, va!

divendres, 28 d’octubre de 2016

No més fums a les voreres

Tornem a ser aquí i, com en l’anterior post, per res relacionat amb la literatura, però com que el blog no deixa de ser un canal de comunicació més, per què no l’hauríem d’aprofitar?

Potser algú recordarà aquella sèrie curta anomenada Si jo fos alcalde que vaig escriure quan s’acostaven les darreres eleccions municipals. Doncs bé, en relació amb la primera de les quatre entrades de la sèrie, ara hem començat a recollir signatures a Change.org.

Cada vegada que una moto o un cotxe aparcat amb el tub d'escapament enfocat a la vorera encén el motor, el fum que se'n desprèn (que no és poc) queda a l'alçada dels nens més petits o dels que van en cotxet. Amb una normativa ben simple que obligués a aparcar amb el tub d'escapament enfocat a la calçada, aquestes concentracions puntuals (i tan perjudicials) de fums desapareixerien de les voreres. És una mesura que ja es duu a terme en altres llocs.

Per més informació, podeu visualitzar el programa Quèquicom on s'explica bé aquesta problemàtica.

Moltes gràcies per avançat i a reveure!

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Si t’agafo, et reciclo

Hola de nou! 

En el darrer post del blog ja vaig comentar que podia ser que de tant en tant tornés a aparèixer per treure la pols i publicar alguna coseta (res literari, ni gaire transcendental, sinó més aviat per buidar una mica el pap), i per això em trobeu novament per aquí, després de poc més de tres mesos.

Diuen que, amb els anys, les coses te les prens amb més calma i que, en general, tot et rellisca més. En certa manera i en molts temes és així, però en altres casos, quan veig la deixadesa i fins i tot negligència per part d’alguns elements, se m’inflen les venes del cap, les del coll i, perquè no dir-ho, també se m’inflen els pebrots.

I què és això que m’indigna tant? Doncs que els irresponsables de torn no només no separin ni reciclin, sinó que, a més a més, utilitzin qualsevol dels contenidors específics de cada material com si fossin una paperera més. És molt millor que ho llencin tot a la primera paperera convencional que trobin ja que així, com a mínim, no engeguen a rodar l’esforç de la majoria que sí que separa i recicla. I no em refereixo als contenidors del carrer, que també podria ser, sinó a les papereres de cartró destinades al paper o als petits contenidors de piles que hi ha en oficines, centres educatius i empreses vàries. Sempre pot passar que algú no s’hi fixi i llenci la bola de paper d’alumini que embolicava l’esmorzar al contenidor del paper; tots ens podem despistar. Però que n’hi hagi una dotzena en poca estona o que algú s’arribi a esforçar a encabir brutícia per l’estreta obertura del contenidor de piles ja no té nom ni perdó.

I el que ja em treu de polleguera del tot són els utilitzen el contenidor per a reciclar taps, que es destinen a fundacions que després els venen per aconseguir fons per a la investigació, com a paperera convencional tot i haver-hi rètols explicatius a color enganxats al contenidor. A aquests els enviava de pet a algun programa de reeducació humana i ambiental, i a veure si així es reciclen una mica.

I ja està: pap buidat! Fins a la propera!

dijous, 30 de juny de 2016

Tanquem paradeta

Doncs sí, avui, dia 30 de juny de 2016, després de 6 anys, 7 mesos i 8 dies, i amb 375 posts publicats (inclòs aquest), El blog del Maurici baixa la persiana i tanca la paradeta. El tancament, però, no és definitiu ni irreversible; diguem que, de tant en tant, és possible que passi a treure una mica la pols i, de pas, publiqui alguna cosa (ni que sigui el llistat de llibres llegits!). El que sí que és segur és que ja no publicaré un post setmanal. El motiu és ben senzill: tal i com vaig explicar a l’entrada que vaig publicar quan el blog va fer cinc anys, ja no em queda cap conte decent per publicar, i els indigeribles, que algun també en tinc, continuaran a la catacumba del disc dur amb pany i forrellat. A més a més, a l’escassetat de material cal sumar-hi que no escric cap relat des de fa (massa) temps.

M’agradaria tornar a publicar amb relativa freqüència d’aquí a un cert temps, tot i que també voldria engrescar-me d’una vegada per totes i intentar escriure alguna cosa més llarga que pugui assemblar-se a una novel·la. El que sí que veig complicat és escriure un blog i alhora una novel·la. I el que encara és més complicat és fer qualsevol de les dues coses amb dos fantàstics fills als que m’agrada dedicar-los tan temps com puc. Com és fàcil d’entendre, les prioritats són ben fàcils de definir.

I això és tot, i no cal que ens posem més sentimentals perquè, com diu la cançó L’hora dels adéus: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant.

A reveure!

diumenge, 26 de juny de 2016

Un escriptor de segona


– Gràcies, moltes gràcies.

– No, si us plau, gràcies a vostè per haver-lo comprat.

Agafa el llibre amb cura i l’obre amb delicadesa fins a la pàgina on hi ha escrita la dedicatòria. La llegeix amb un somriure a la cara i, quan l’acaba, desa el llibre dins la seva cartera.

– Així estic segur que no me l’oblido aquí. El començaré tan bon punt arribi a casa. Tot just abans d’ahir vaig acabar de llegir el seu tercer llibre.

– Home, potser serà millor que el deixi a la tauleta de nit durant uns dies, o encara acabarà empatxat dels meus contes. Sempre pot agafar una bona novel·la negra, que segur que li agraden.

– Què vol que li digui, les novel·les negres em cansen. En canvi, els seus tres primers llibres m’han encantat i m’hi jugo el coll que aquest nou recull no em decebrà gens ni mica. I, escolti, pel que he pogut llegir en diagonal mentre el fullejava, els contes del nou llibre no tenen cap línia temàtica concreta, oi? 

– No, en aquest cas són contes independents, si bé comparteixen l’escenari i l’ambientació.

– Ja veig. Cadascun va a la seva, aquí. Sap què significa això? Que el comencen a considerar un bon negoci.

– Tant com un bon negoci...

– N’estic convençut.

– Bé, com vostè vulgui. He de confessar-li que em sento molt afalagat. No estic acostumat a tenir admiradors, si és que se’n pot dir així.

– Doncs si un dia algú li munta un club de fans, segur que me’n faig soci. Bromes a banda, tinc moltes ganes d’agafar el seu llibre i aïllar-me durant una bona estona de la resta del món. A més a més, ahir vaig començar un llibret de poesia que em va recomanar un amic meu però, que quedi entre vostè i jo, no n’entenc ni un borrall. 

– Si li he de ser sincer, a mi la poesia tampoc m’agrada gaire, sigui dit amb tota la diplomàcia.

– Em reconforta saber això; em fa sentir menys talòs del que em podia pensar. En canvi, els seus contes són una delícia, amb un llenguatge planer, ben estructurats i amb personatges treballats que, com la gent del carrer, tenen les seves esquerdes. Toca temes amb els que qualsevol s’hi pot identificar i culmina els relats amb uns finals d’allò més originals i sorprenents. Sap què li dic? Que jo crec que vostè posa les paraules al servei de la seva literatura, al contrari d’altres escriptors, molt pagats de sí mateixos, que utilitzen la literatura per engrandir el seu ego. Aquests no m’interessen gens ni mica.

– És una manera peculiar de definir els diferents estils que hi pot haver dins l’univers literari, sí senyor.

– A vostè el vaig descobrir no fa ni un mes, mentre tafanejava per les prestatgeries d’una petita llibreria que hi ha al meu barri. Tot just vaig acabar el primer, que em van faltar cames per anar a comprar el segon i, després, el tercer. I, avui, per pura xamba, he llegit a l’agenda del diari que aquesta tarda presentava el quart. No m’ho he pensat dos cops i m’he escapat una estona de la feina per tal d’assistir a la presentació.

– Espero que el seu cap no l’hagi enxampat...

– No, no pateixi. A més, a la meva feina mai tenim horaris fixos. Un dia treballes per la tarda, l’endemà pel matí i el següent fins a les tantes de la nit. Saps a l’hora que entres, però difícilment a la que surts. Però bé, als que som d’aquest ram, ja ens agrada aquest descontrol. 

– Suposo que és una feina molt vocacional, no?

– Jo diria que estem fets d’una pasta diferent de la resta de la gent. Per cert, tinc molta curiositat per veure com ens ha retratat vostè. Espero que no s’hagi intoxicat massa de les pel·lícules americanes, eh?

– Ja m’ho dirà quan hagi llegit el llibre, però sigui condescendent amb mi, que tot és fruit de la meva imaginació. Ara bé, hi ha la possibilitat que el cinema m’hagi pogut influir una mica, així que és bastant probable que moltes coses no coincideixin amb la realitat en la que vostè està immers cada dia. M’interessarà molt saber la seva opinió, li ho dic de debò.

– A comissaria; el títol és directe i sense embuts, com ha de ser. Doncs, miri, si vostè vol i em permet que guardi el seu número de telèfon, de bon grat li diré el que m’ha semblat, d’acord?

– Perfecte.

– I bé, ja que acabem de citar el títol del llibre, em podrà explicar ara, amb tots els ets i uts, com és que s’ha muntat tot aquell guirigall al final de la presentació i l’hem hagut de portar a vostè aquí a la comissaria? Que quedi clar que, per ara, no li demano una declaració oficial, eh? És més aviat per intentar ajudar-lo en la mida que pugui.

– N’estic profundament avergonyit del penós espectacle que he ofert a tota la gent que hi havia allà, entre ells la meva família, amics...

– I també molts dels seus lectors, no ho oblidi pas. Llavors, si se n’avergonyeix, puc deduir que també n’està penedit?

– No.

– No?

– No.

– Ah, d’acord. I, d’això, per què no, si es pot saber? Té algun problema personal amb la víctima, el senyor Martí? Perquè, com és natural, ell sí que té alguna cosa contra vostè ara mateix.

– Es troba millor?

– Sí. L’han examinat a urgències i, després de fer-li les cures necessàries, li han donat l’alta. Però, en lloc de tornar a casa seva, ha vingut aquí, a la comissaria, i li ha interposat una denúncia per agressió amb danys, i no cal que li digui que té un fotimer de testimonis, entre ells jo mateix. El respecto i l’admiro molt a vostè però, si aquest afer acaba al jutjat, hauré de testificar contra vostè, mal que em pesi. Espero que m’entengui.

– I tant que sí, i no es preocupi. Vostè ha de complir amb el seu deure, sigui el professional o el cívic. I quant al senyor Martí, el conec, però poc. I no, no tinc res en particular contra ell.

– Doncs no ho comprenc, senyor C. A veure, recapitulem. Jo li explico com ha anat tot plegat o, si més no, tot el que he vist, d’acord? Així vostè també se’n pot fer una idea des d’una altra perspectiva. Interrompi’m quan vulgui si té res a afegir.

– Molt bé.

– Malgrat que la presentació estava programada per a les set de la tarda, no ha començat fins vint-i-cinc minuts després (m’agradaria saber perquè en aquesta mena d’actes la puntualitat és tan inusual, però això ja ho discutirem un altre dia). Jo hi he arribat a les set menys cinc minuts i m’he assegut a la penúltima fila. M’estalviaré els detalls de com ha anat tot plegat, que tampoc vénen al cas. Així doncs, l’acte ha transcorregut amb absoluta normalitat fins que ha arribat el moment de la signatura de llibres. Vaig bé?

– Sí. Fins aquí tot ha anat com la seda. He de dir, i reconec que això no justifica el meu comportament, que em poso bastant nerviós quan veig que se m’acumula la gent que vol una dedicatòria al llibre que acaben de comprar. Quan és una sola persona i tinc temps, no hi trobo cap inconvenient; és més, procuro esmerçar-m’hi i fer-la petar amb el lector, perquè per a un escriptor és un autèntic plaer escoltar les impressions de la gent que el llegeix. En canvi, quan són tants com aquesta tarda, sovint no sé què escriure-hi, la cal·ligrafia se’n ressent i a vegades semblo mig dislèctic a l’obviar algunes lletres.

– Ja, però, com vostè ha dit, no és un atenuant gaire consistent, deixant de banda que la víctima segurament no en sap res d’aquest petit problema que m’acaba d’explicar. Permeti’m que continuï amb el relat dels fets, perquè, al cap i a la fi, el sarau ha vingut quan la signatura en massa ja havia finalitzat i tothom estava prenent una copa de cava. Li prego que no se m’enfadi amb la pregunta que li faré a continuació però és la meva obligació per tal d’aclarir els fets: creu que potser ha pres alguna copa de més?

– Rotundament, no. El cava m’agrada més aviat poc i únicament omplo la copa per brindar i mullar-me una mica els llavis. Li puc ben jurar que només n’he agafat una i que amb prou feines l’he tastat.

– Doncs pel que fa aquest punt no hi ha res més a dir; li agraeixo que no s’hagi pres malament la pregunta. Prossegueixo: quan la signatura de llibres ha acabat, la gent s’ha abraonat sobre la beguda i els canapès, com ja és costum en aquesta mena d’esdeveniments. S’han format uns quants grups de tertúlia espontanis, i ha estat llavors quan jo, que encara no tenia el llibre signat a causa de la cua que vostè ha esmentat abans, m’he acostat al seu grup. Però, just en aquell moment, el senyor Martí se m’ha avançat una mica bruscament –m’ha trepitjat un peu i Déu n’hi do el mal que m’ha fet– i li ha demanat si podia signar-li el seu exemplar. Vostè ha deixat la copa sobre la lleixa que hi havia a la paret i s’ha endut el llibre a la taula més propera per poder escriure amb més comoditat, suposo. 

– És que amb la mala lletra que faig, si signo de qualsevol manera el lector després no desxifra res del que he escrit. Em sembla que les meves mans ja estan més acostumades al teclat de l’ordinador que no pas al tacte d’un bolígraf. Hauria de practicar una mica l’escriptura a mà.

– Diria que això li deu passar a gairebé tothom avui en dia. Bé, arribats a aquest punt li hauré de preguntar què diantre li ha dit el senyor Martí quan vostè li ha tornat el llibre perquè, acte seguit, el seu rostre s’ha endurit com si fos el d’un pistoler de l’oest i, en dècimes de segon, ha agafat una ampolla de cava mig plena que hi havia a la taula i l’ha fet esclatar sobre el cap d’aquell pobre desgraciat. El senyor Martí ha caigut fulminat a terra però, afortunadament per a vostè, al cap de poc més d’un minut l’han pogut reanimar. I també ha tingut sort que jo era ben a prop, perquè la senyora Martí, quan ha comprovat que el seu marit estava més o menys bé, de ben poc que no li torna la jugada. En fi, em dirà que li ha dit el senyor Martí? L’ha insultat? Li ha faltat al respecte?

– No, no, de cap de les maneres. El que m’ha dit anava amb tota la bona intenció, però tots tenim un límit i jo no he pogut aguantar més, i a ell li ha tocat pagar els plats trencats.

– Però, què li ha dit?

– Que per quan la novel·la...

Conte escrit el 4 de novembre de 2009.
Revisat el 25 de maig de 2016.

dilluns, 13 de juny de 2016

QWERTY (XIV)

Q. El fracàs de la campanya publicitària estava cantat: anunciar les millors ofertes en higiene ínfima els va enfonsar el negoci. 

W. Tot i ser al·lèrgic a aquesta mena d'esdeveniments, la curiositat va poder més en llegir la invitació: et convidem a la nostra femta d'aniversari.


E. L'editorial del primer número del nou diari va causar cert rebombori: no ho dubtin, comptarem amb els millors orinadors del país.


R. Els fulletons de propaganda electoral del partit que aspirava a tornar al poder eren clars: momificarem totes les polítiques de l'actual govern.


T. El missatge del professor de narrativa era diàfan: l'escriptura, com més ximple i senzilla, millor.


Y. Amb els temps que corrien a ningú li va sobtar el titular a primera plana: el president serà envestit quan s'assoleixi un acord.

dilluns, 6 de juny de 2016

El dit a la nafra (XI). Distinció

Dia rere dia, mentre feia un menú del dia per llepar-se els dits a la terrassa de Ca la Pepa, notava com bona part de la clientela que entrava al restaurant del costat se’l mirava per damunt de l’espatlla amb un somriure foteta. Sens dubte, ell mai podria pagar el menú degustació d’aquell restaurant amb tres estrelles Michelin, però el reguitzell de cambrers estirats que atendria aquella colla d’esnobs no tenien res a pelar amb el somriure de noia Pirelli que esbossava la Pepa a totes hores.

Microrelat escrit el 7 d’abril de 2016.

dilluns, 30 de maig de 2016

PUTAHÒSTIA


Primer va ser “malo”. Després va ser “tonto”, que encara treu el cap alguna vegada. I ara és “putahòstia”, així, tot junt, com si fos un sol mot. Aquestes són les tres paraules mal sonants, paraulotes o com les vulgueu anomenar, que ha utilitzat alguna vegada el meu fill gran, de quatre anys i mig, des que va començar a articular frases amb sentit. Que no entengui el significat de “puta” i “hòstia” ja és una altra qüestió.

A casa, en general, no deixem anar paraulotes així com així, però, tot i ser conscients que el primer exemple per a un nen han de ser els pares, alguna se’ns en pot escapar de tant en tant (papa, has dit punyeta!); és gairebé inevitable. Ara bé, l’entorn on vivim és ple de llocs i moments en què es poden sentir paraulotes: si bé en cap cas vol dir que sigui habitual, companys de l’escola, alguns espectacles infantils de qualitat qüestionable, alguns dibuixos animats o, senzillament, el senyor que passa pel carrer i que deixa anar un renec perquè una moto gairebé se l’endú per davant, també són font d’inspiració, per dir-ho d’alguna manera.

Com és lògic i com a qualsevol pare, no m’agrada que el meu fill digui paraulotes. Ara bé, com gairebé tot en aquesta vida, en aquest tema també convé relativitzar ja que, sortosament, només les diu de tant en tant (si formessin part del vocabulari usual, sí que ens hauríem de preocupar). Però és que, a diferència dels adults, que sovint diem paraulotes integrades com si res en la nostra parla, quan el meu fill deixa anar una paraulota sol ser a crits (PUTAHÒSTIAAAAAAAAAA), i això és símptoma inequívoc de que està molt i molt enfadat i que, per tant, com a pare, primer he d’intentar calmar el nen i després, si puc, descobrir els motius de l’enuig i veure si en podem aprendre alguna cosa de profit, tan ell com jo.

El que sí que se me’n refot (així de clar) és l’opinió que puguin tenir altres adults. Dir-li a un nen la clàssica frase “Això no es diu” però no atrevir-se a fer el mateix amb tots els adults que també ho fan i que, al capdavall, són responsables de que els nens les escoltin i les repeteixin és d’una hipocresia absoluta. 

A casa tenim una anècdota molt divertida: en una visita a l’oculista, després que la infermera li posés al Guillem les gotes per dilatar la pupil·la per tercer cop (mentre jo, literalment, l’immobilitzava), li va cridar tan fort com va poder: “tonta, tonta i tontaaaaaaaaaaaaa!!!”. La infermera es va quedar bastant parada i li va dir “no, home, això no es diu”. Mentrestant, tant la mare com el pare no només ens vam aguantar les ganes de riure, sinó que també ens vam aguantar les ganes de dir-li a aquella infermera que, després de posar-li tres vegades les gotes dels nassos, que el nen, emprenyat com una mona, només li digués tonta, gairebé era d’agrair.

Text escrit el 16 d’abril de 2016.

dilluns, 23 de maig de 2016

Avui pot ser un bon dia

Petites coses que alegren el dia:

  • Saber que un conegut s'ha apuntat a Som Energia.
  • Trobar-te la farmacèutica del barri al supermercat, esbossar un somriure de circumstàncies perquè tots dos hem comprat el mateix paper higiènic, i parlar sobre si realment aquell paper dura el doble que els altres, tal i com ho anuncia l’embolcall.
  • Que el teu fill gran et digui que el Pepe, un amic imaginari, viu a les escombraries, menja mòmies i té la sang verda.
  • Poder donar una altra vida a un aparell electrònic que ja estava condemnat a la deixalleria i, a canvi, rebre un magnifíc còmic sobre Henry David Thoreau.
  • Veure un gos que es resisteix a entrar a casa fins que no fa la pixarada a la porta del seu amo.
  • Sentir oxímorons de 4 anys: Vaixell volador i helicòpter llevaneus.

dilluns, 9 de maig de 2016

Senyor carter

Sóc un d’aquests rara avis que, quan es troba una carta abandonada damunt les bústies de la comunitat, l’agafa, li dóna un cop d’ull i, si és d’un veí que ja no viu allà, agafa un bolígraf i dibuixa un X en l’apartat que més s’acosta a la realitat: “Canvi d’adreça”, “Absent”, o qualsevol eufemisme semblant. Després la diposito de nou a la bústia i alguna cosa en deuen fer a Correus, perquè no tornen a arribar pas totes.

Doncs bé, fa tot just pocs dies en va arribar una altra destinada a un veí que ja no viu al pis indicat. Així que agafo la carta, la pujo a casa i, quan estic a punt de deixar-la a la meva taula per tal de marcar la X quan tingui un moment, me n’adono que no hi ha cap opció que s’acosti a la realitat: “Desconegut”, no; “Canvi d’adreça”, no; “Falten dades”, no; “Vivenda deshabitada”, no; “Refusat”, no; “Absent temporalment” és la que més s’hi acosta, però tampoc. 

I és que el pobre home ja fa anys que és mort però, així i tot, li segueix arribant correspondència de tant en tant. Potser caldria afegir al revers del sobre una casella extra de “Difunt”, i més després de veure el remitent: Cementiris de Barcelona.

Text escrit el 10 de març de 2016.

dilluns, 2 de maig de 2016

Nou llibre: Coses de parella

Doncs res, amb aquesta nova entrada al blog presento el meu segon llibre electrònic que, com en el cas anterior, també consisteix en un recull de contes: els 25 contes de la sèrie Coses de parella. Aquest cop, però, no són contes premiats (bé, això no és del tot cert: n’hi ha un que sí), ni tampoc han estat publicats en paper anteriorment. En canvi, el que continua sent idèntic és la maquetació artesanal del propi autor, així que sigueu benèvols, si us plau...

Com acabo de dir, es tracta d’un e-book, cosa que significa que no cal que correu a les llibreries a buscar-lo (però hi podeu anar igualment, que els llibres mai fan nosa!). Si hi esteu interessats, només cal que m’ho comuniqueu per correu electrònic (mauricicm@gmail.com) o mitjançant un comentari a aquest post, i acte seguit, jo us enviaré el recull de contes tan aviat com pugui, en el format que trieu d’entre aquests tres: EPUB, MOBI o AZW3. I si no teniu l’aparell per llegir llibres electrònics, sempre podeu accedir a tots els contes mitjançant l’etiqueta Coses de parella del blog.

I el preu? Doncs aquest cop no hi ha preu de cap mena. L’experiència dels 18 contes va ser molt gratificant però també em va suposar una feinada extra (contactar amb ONGs, amb mitjans de comunicació, amb amics blogaires, etc.) que a hores d’ara no puc assumir. Així doncs, qui vulgui el llibre, que contacti amb un servidor i jo estaré més que satisfet d’enviar-li i saber que m’han llegit. Ara bé, si pel camí voleu fer algun donatiu a alguna ONG, per mi que no quedi ;)

Au, salut i literatura!

dilluns, 25 d’abril de 2016

Barrabàs 2.0


– Silenci!

No hi ha res a fer, la seva veu no aconsegueix imposar-se al xivarri que regna a la sala. El cas que els ocupa és massa sucós com perquè tota aquella gernació no caigui en la temptació de dir-hi la seva i en parli a crits amb els que té al voltant. Desesperat i esgotat, es posa les mans al cap i torna a seure a la seva cadira, al costat de la del seu gendre. Aquest es mira el sogre de reüll, dissimula un somriure burleta i, tot seguit, s’aixeca. Inspira profundament, baixa un parell de graons i, amb una mirada farcida de còlera, deixa anar un crit que ressona per tot arreu:

– Voleu fer el favor de callar!

L’èxit que aconsegueix és gairebé rotund. Tan sols es senten algunes rialles al fons de la sala causades per l’estrany esternut que ha seguit el crit. Malgrat tot, els que riuen procuren reprimir-se ràpidament ja que saben molt bé que amb el poder no s’hi juga.

El summe sacerdot es gira i es frega el coll; l’esternut li ha deixat la gola rasposa i adolorida. Intenta salivar, però té la boca massa seca. Torna a la seva cadira i demana alguna cosa per beure. Un esclau que li ha regalat un amic romà li ofereix una copa de vi, però abans li aclareix que aquell vi no és pur. El sacerdot se’l mira amb menyspreu, li pren la copa de les mans i se la beu d’un sol glop. Torna a inspirar i es gira cap a la plebs.

– Heu sentit bé les paraules de l’acusat, oi? Li hem fet una pregunta clara i concisa i el molt fatxenda ha contestat que sí. Tots els que esteu en aquesta sala en sou testimonis. És o no és així?

Tothom sense excepció es posa a cridar que sí. El sacerdot, satisfet, somriu i assenteix amb el cap; li agrada assaborir el poder que li dóna aquella multitud entregada. Passeja la mirada per tota la sala i, de sobte, el sorprèn veure un home que no participa de l’eufòria general. Està quiet, mig amagat darrere una columna i amb cara d’espant. El sacerdot aixeca enèrgicament el braç i tothom calla de cop. Assenyala el pobre incaut i diu:

– Tu! Sí, tu, el de la columna. Tens res a dir?

L’home, enxampat in fraganti, mira enrere, com si la cosa no anés amb ell, però quan el sacerdot li repeteix la pregunta i tothom es gira per mirar-lo, s’adona que ha de sortir d’aquell mal pas com sigui. Diu que no, però el sacerdot li demana que ho digui més alt per tal que ho senti tothom. L’home empassa saliva i torna a dir no amb decisió i ho repeteix un tercer cop per assegurar-se les simpaties del seu interrogador. El sacerdot manté el seu esguard amenaçador durant uns segons i dóna el tema per tancat. Assenyala de nou l’acusat i, dirigint-se als seus incondicionals, diu:

– Ja ho veieu: aquest bergant és un blasfem de cap a peus i, amb la llei a la mà, ha de ser condemnat a mort.

La sala esclata d’alegria: uns aplaudeixen, altres criden mort i uns quants que estan al fons somriuen de satisfacció. El sacerdot, envalentit pel recolzament unànime, es disposa a oficialitzar la sentència però, just en aquell moment, el sogre aprofita l’ocasió per desacreditar una mica el seu gendre.

– Teniu tota la raó del món, gran summe sacerdot, però suposo que recordareu bé que la sentència a mort no és competència d’aquest tribunal. Haurem de dur l’acusat al prefecte de Roma i esperar que es compleixi la voluntat divina.

El sacerdot es veu obligat a ofegar les paraules i a repensar el que ha de dir. Durant més de mig minut es fa el silenci. Tots esperen la frase final, però la ràbia que sent envers el seu sogre li impedeix rumiar el seu discurs. Respira fondo per tal de controlar de nou la situació i diu:

– Encadeneu-lo, que ens en anem a veure Ponç Pilat.

Una altra vegada, la sala s’omple de crits d’alegria. Un cop el pres ha estat encadenat i l’han tret de la sala, aquesta es va buidant lentament. Al fons, però, un grup d’homes espera que tothom hagi sortit. Un cop ja han comprovat que estan sols, un d’ells diu:

– Bé, per fi sembla que s’acaba aquest malson. 

– Jo –diu un altre–, fins que no el vegi mort i enterrat, no m’ho creuré.

– No pateixi, bon home, que tot sortirà bé –s’hi afegeix un tercer–. Estic convençut que el prefecte ratificarà la sentència. I si no ho fa, de ben segur que hi haurà una revolta de les bones. Ja ens n’encarregarem nosaltres de provocar-la, si cal.

– Una revolta? I què més! Això encara ens costaria més diners. Que la broma ja ens ha sortit per una bona picossada, eh? Mal profit li facin els calés a aquell malparit!

– Veient de quin peu calça, posaria la mà al foc que no sabrà què fer-ne dels diners. No m’estranyaria gens ni mica que acabés penjat del primer arbre. No és de fiar aquell element.

– Si més no –diu un altre que seguia la conversa des d’una mica més lluny i que s’acosta per participar-hi–, n’hem de treure una lliçó de tot aquest afer: si estem units, sempre serem més forts. Els sacerdots bé que ho han percebut així, diria jo.

– Té tota la raó del món, però faci el favor d’apartar-se una mica, que la fortor que deixa anar em farà caure rodó, sigui dit amb tots els respectes, que tampoc voldria ofendre.

– I vostè què? Ha empastifat de blanc la roba de tothom –respon l’ofès tot espolsant-se la túnica–, i que consti que tampoc el vull fer enfadar, li ho dic de tot cor.

– Au, senyors, una mica de calma, si us plau. No acabem de dir que ens hem de mantenir units? És cert que, de moment, tot ens ve de cara però jo crec que ara hauríem de barrejar-nos entre tota aquella xusma i assegurar-nos que el prefecte fa executar aquell pocavergonya.

– És veritat. Au, anem!

– Sí, sí, anem.

S’arreglen les túniques i es dirigeixen cap a la sortida. Malgrat que han passat pocs minuts des que el summe sacerdot ha ordenat conduir el reu al palau del prefecte, a tots els racons de la ciutat de Jerusalem ha arribat la notícia que hi ha una execució en perspectiva. Els carrers s’han omplert de gom a gom en un tres i no res, i aquells que aconsegueixen veure l’acusat entre la munió que l’envolta no desaprofiten l’oportunitat i li llencen el primer que troben pel terra o el que poden robar de la fruiteria més propera. Quan ja són a punt d’entrar a la plaça on hi ha el palau del prefecte, un grup de cecs creua per davant de la comitiva sense adonar-se’n.

– Però què passa aquí? Què és aquest tot aquest enrenou? Sembla talment que s’hagin obert les portes de l’infern! –diu un d’ells amb por, tot agafant-se a un company amb un braç i estenent l’altre per protegir-se.

No passen ni dos segons que el summe sacerdot, que de tant en tant camina d’esquena i encoratja els seus seguidors, es gira i el seu nas topa de ple amb la mà del pobre cec.

– La mare que l’ha parit! Agafeu-lo! –diu mentre intenta aturar com pot l’hemorràgia causada pel xoc.

– Ho sento, ho sento! Ha estat sense voler. Pietat, si us plau, que ja en tenim prou amb la fatalitat de no veure res del que passa en aquest món.

– Té raó, senyor. És cec –diu un dels homes del summe sacerdot que ha agafat el cec, tot passant-li la mà per davant dels ulls.

– Està bé. Deixeu-lo anar. Tu, escolta’m bé: si no desapareixes de la meva vista ara mateix, t’asseguro que també et faré executar a tu, queda entès? Vinga, surt del mig!

– Perdoni, senyor, perdoni; li juro que no tornarà a passar. Resaré per vostè i, si m’ho permeteu, també pel pobre infeliç que s’ha buscat la desgràcia i ha de morir.

– Per mi no cal, pollós, però potser sí que hauries de resar pel reu. Després de tot, n’ha curat uns quants com tu de la ceguesa! –li crida a l’orella el sacerdot i esclata a riure a continuació.

Més enrere, barrejats entre la massa de gent que segueix el summe sacerdot, els homes que discutien a la sortida del judici intenten assabentar-se del que passa més endavant tot posant-se de puntetes.

– Per què ens hem aturat ara? –pregunta, neguitós, el que fa pudor.

– No ho sé pas, però no m’agrada. Els meus deuen estar ben inquiets allà a la plaça.

– I els meus també, m’hi jugo el coll.

– I els meus!

– Au, no ens posem nerviosos, senyors. Ho veuen? Ja torna a arrencar. I no pateixin tant pels seus companys, que segur que estan tan tranquils com ho deuen estar els meus. Si els sembla bé, un cop siguem a la plaça, cadascú podria anar a buscar els seus i ens trobem tots al cantó est de la plaça, d’acord?

– D’acord –responen la resta a l’uníson.

El seguici entra finalment a la plaça. Es fa difícil moure’s ja que està tan plena que no hi cap ni una agulla. Mentrestant, un legionari obeeix les ordres del seu centurió i corre cap a dins del palau per avisar el prefecte. Camina per diferents passadissos i sales però no el troba. Rumia si potser hauria d’entrar a les estances privades, tot i que no ho té permès, però les paraules del centurió han estat clares: o el prefecte ve ara mateix o en tres dies se’ns cau el món a sobre. Obre la porta amb suavitat i veu dos esclaus uns metres més enllà, davant d’una porta. Els crida i un d’ells s’acosta.

– Esclau, el centurió m’ha ordenat que trobi el prefecte. És molt urgent.

– El prefecte està ocupat ara mateix, legionari.

– No ho dubto pas, però el centurió diu que l’assumpte que ha de resoldre allà fora, a la plaça, és d’una urgència urgentíssima.

– N’estic convençut, però jo diria que el prefecte primer ha d’acabar el que està fent ara.

– Escolta’m bé, esclau de merda! –li crida a ple pulmó agafant-lo pel coll–. Ens estem jugant una revolta de les grosses si el prefecte no surt immediatament. Ho entens, cap de suro?

– Sí, i tant que sí –aconsegueix respondre amb un fil de veu–, però resulta que el prefecte és al bany...

En aquell mateix instant, el prefecte apareix per la porta mentre s’arregla la túnica de la millor manera que pot.

– Però es pot saber què passa aquí? És que no puc ni cagar tranquil? Tu, legionari, què nassos estàs dient d’una revolta? Mira que si en fas un gra massa et faré assotar fins que et salti la pell. Amb mi no s’hi juga.

– Disculpeu-me, excel·lentíssim prefecte, però el cas és que el centurió m’ha ordenat que us vingués a buscar. La plaça és plena a vessar de gent, i us reclamen a vós per a no sé ben bé què. Jo només obeeixo ordres, il·lustríssim prefecte. El centurió us ho explicarà tot.

– Carai, sembla que tens raó; se’ls sent des d’aquí estant. Au, anem, de pressa. Després, això després –li diu a un esclau que duu una palangana d’aigua–, ara mateix no tinc temps per foteses d’aquestes. Vinga, legionari, passa davant.

El legionari obeeix i es posa a caminar cap a la sortida a un ritme que el prefecte no pot seguir fins que s’aixeca la túnica per sobre dels genolls. Quan són a pocs metres de l’exterior el prefecte s’atura.

– Legionari!

– Sí, senyor prefecte?

– Treu el cap per la porta i fes una ullada a la plaça.

– A les seves ordres –surt i torna al cap d’uns instants–. No hi ha perill, senyor. El centurió l’espera.

– No, no, que entri ell i m’expliqui què diantre passa allà fora. Aquí dins ens entendrem millor.

– A les seves ordres.

Pocs segons després el centurió entra amb el legionari enganxat a la seva capa, però no se n’adona que el té darrere fins que es posa ferms davant del prefecte i el legionari xoca amb ell.

– Però tu què fas aquí? Torna a la plaça o faré que t’enviïn a galeres, tros de covard! On s’és vist...

– Legionari, ets la vergonya de Roma! Ja l’has sentit –diu el prefecte–. Fes guàrdia a la porta i que ningú ens molesti. Molt bé –diu dirigint-se al centurió–, què és tot aquest terrabastall?

– Són el summe sacerdot i els seus acòlits. Han dut aquell que diuen que és el capitost d’aquesta nova secta. Han intentat entrar a la prefectura, però els ho hem impedit.

– Malament, ja que ara has convertit tota la plaça en una immensa prefectura; allà dins hauria estat més fàcil controlar-los, tros d’ase. En fi, ara tant hi fa. I, digues, què tenen contra aquell home?

– Si no ho he entès malament, l’han jutjat per heretge, blasfem, impostor i no sé quantes coses més. No n’han aportat cap prova però, tot i així, l’han sentenciat a mort. No obstant això, aquí només és el prefecte romà qui té potestat per dictar aquest tipus de sentències. En resum, que volen que vostè el condemni.

– I es pot saber què ha fet aquest pobre infeliç per arribar fins aquest punt?

– Li han preguntat si era el messies i ha contestat que sí.

– Déu n’hi do! O bé és un incaut o bé és un fanfarró.

– O els té molt ben posats.

– Que seria el mateix que ser un incaut de cap a peus. Bé, el cas és que el molt talòs l’ha ben vessada. Digues, centurió, aquest home ha perjudicat Roma d’alguna manera? Ha qüestionat la nostra autoritat? Ha robat a algun dels nostres?

– Que jo sàpiga, no, però, permeti’m dir-li, senyor prefecte, que els ànims estan molt esvalotats allà fora. Jo li suggeriria que tractés aquest afer amb molt de tacte. La guarnició de Jerusalem és bastant escassa i les legions més properes són a unes quantes jornades d’aquí.

– Tens raó. A veure, surt i que la situació no se t’escapi de control. Necessito pensar quina és la millor opció.

– A les seves ordres, i, amb perdó dels déus, que la llum d’Apol·lo encegui Mart durant aquesta estona.

– Sí, sí, el que tu diguis. Vés fora, que sortiré en un tres i no res.

El centurió se’n va i el prefecte es queda sol. No té ni idea de quina pot ser la millor solució. Per una banda es nega a acatar una decisió del summe sacerdot que es podria interpretar com un creixement de la seva influència, però, per l’altra, corre el perill que tot plegat degeneri en disturbis i revoltes arreu de la ciutat i les rodalies, i si això arribés a succeir, Roma li ho faria pagar molt car; al circ és dels pocs llocs on s’ha de ser espectador i no pas protagonista. Va caminant amunt i avall per la sala quan veu al final del passadís un esclau.

– Ei, tu, esclau, vine cap aquí.

– Sí, senyor. Què ordena?

– Si no vaig errat, tu ets esclau perquè et vas revoltar contra Roma anys enrere, oi?

– Així és, senyor.

– Per tant, saps de què parlo si et dic que aquí fora l’ambient es pot tallar amb un ganivet. Com a expert en el tema, què m’aconselles?

– Senyor, jo només sóc un pobre esclau i la meva intel·ligència, si és que mai n’he arribat a tenir, és tan inferior a la de qualsevol romà que sóc incapaç de proporcionar-li cap resposta.

– És clar, això és veritat. Però, i si et dic que l’oracle m’ha insinuat que és possible que les teves condicions de vida millorin i que fins i tot podries aconseguir la llibertat d’aquí a un parell d’anys?

– L’oracle dels romans és savi i il·lumina fins i tot els pobres esclaus. És temps de Pasqua, amo, i és tradició permetre que el poble indulti un pres.

– Però aquest no l’indultaran pas, home! Que no els sents, cap de suro?

– Quan parla l’amo, només el sento a ell. Oferiu al poble una elecció: busqueu a la presó el pitjor dels criminals i que triïn entre aquest o el que es fa dir el Messies.

– Caram, això no és mala idea, esclau. Si la cosa rutlla, jo no en sortiré perjudicat ja que, després de tot, la decisió haurà estat del poble. És més, la gent encara em tindrà per generós i tot; és que sou més ximples els de la plebs –diu amb un somriure ple de supèrbia–. Esclau, si ens sortim, tindràs el que t’he promès. En cas contrari et faré executar. Fes entrar el centurió i després torna a les teves tasques.

– Sí, amo.

– A les seves ordres, prefecte –diu uns segons després el centurió amb cara de no tenir-les totes.

– Escolta’m bé, que només t’ho diré una vegada. Jo ara sortiré a la plaça amb la protecció dels teus legionaris. Intentaré marejar la perdiu durant tant temps com pugui. Mentrestant, tu vés corrents a la presó i torna amb en Barrabàs, queda entès?

– Barrabàs? El lladre i assassí? Què hi té a veure amb tot això?

– Tu fes el que et dic i no discuteixis!

– A les seves ordres, senyor prefecte.

Pilat surt a la plaça i, a l’instant, tothom calla. Demana al summe sacerdot que s’acosti i expliqui a tothom, amb pèls i senyals, quins són els càrrecs que hi ha contra l’acusat. Dels ulls del sacerdot salten espurnes ja que se li presenta una ocasió d’or per desplegar la seva millor oratòria, i això l’ajudarà a consolidar la seva posició en aquella ciutat. El prefecte s’adona que, sense voler-ho, la jugada li ha sortit rodona i ni s’ha d’esforçar a esgarrapar uns quants minuts més.

Mentrestant, entre la gent del poble, un grup d’homes continua discutint en veu baixa. El neguit els consumeix en comprovar que tot s’està allargant més del que esperaven. Un, fins i tot, diu que potser s’hauran d’encarregar del summe sacerdot un cop hagin acabat amb el tema que els ocupa ara. Un altre demana paciència i assegura que tot va bé, i que la feina ben feta requereix el seu temps. I encara n’hi ha un altre que, vigilant bé qui té al voltant, s’atreveix a dir que no es refia ni un pèl del prefecte.

Finalment, el summe sacerdot acaba el seu discurs i, amb falsa modèstia, prega a Pilat que condemni l’acusat a la pena capital. Centenars i centenars d’ulls es claven sobre el prefecte, i com que durant uns moments no diu res, una remor amenaçadora comença a créixer a la plaça. Però la sort el torna a acompanyar quan una patrulla encapçalada pel centurió entra a la plaça amb Barrabàs engrillonat. L’atenció es desvia immediatament cap al nou pres que acaba d’entrar en escena i això li dóna un respir al prefecte.

– Però què hi fa en Barrabàs aquí? –exclama el que no es refia del prefecte. 

– El que faltava! –diu un altre al que li batega tan fort el cor que creu que tindrà un infart i morirà sense veure executat el pres–. Sembla que avui s’està reunint la flor i nata d’aquest país: un lladre i un altre que encara és pitjor.

– Escolti –intervé un desconegut que s’ha barrejat involuntàriament entre ells–, que en Barrabàs, a banda de ser un lladre, també és un assassí. I el Messies és innocent de tot el que li imputen. És...

– Calli!

– Fora d’aquí!

– Jo, de vostè –li diu el més assenyat–, fotria el camp d’aquí ara mateix. I ara –adreçant-se als seus companys–, calleu tots, que sembla que Pilat té alguna cosa a dir.

En efecte, el prefecte alça els braços per demanar silenci. L’interès per saber com acaba tot plegat és tan gran que el seu èxit és aclaparador. Això el desconcerta uns instants però es sobreposa amb rapidesa i demostra així que és l’amo de la situació.

– Ciutadans de Jerusalem, m’heu portat aquí aquest home perquè assegureu que mereix la pena de mort. El summe sacerdot diu que és un blasfem i un heretge, i jo no sóc ningú per dir el contrari. Ara bé, aquesta és una qüestió de fe i Roma sempre ha respectat la vostra, com respecta i respectarà la d’aquest pobre infeliç si és que algú s’atreveix a professar la seva mateixa fe ara o en un futur.

El rum-rum es dispara a la plaça. Alguns criden que se l’ha d’executar. Altres, amagats entre la multitud i emparats per l’anonimat, diuen que és innocent.

– Però què diu ara el prefecte? S’ha tornat boig?

– Ja us ho deia jo que no s’hi podia confiar en aquest home. La seva especialitat és rentar-se les mans de qualsevol afer.

– Com això no surti bé, ho passarem malament –es lamenta un d’ells–. Amb la de diners que ens hi hem deixat els meus companys i jo...

– Vosaltres rai, que només heu subornat el traïdor. Els meus col·legues i jo li hem promès un nou temple al summe sacerdot i, ara com ara, no tinc clar que hagi estat una bona inversió.

– Calma, senyors, calma. Esperem a veure com acaba el discurs del prefecte i ja actuarem després, si cal.

Callen quan s’adonen que Pilat es disposa a continuar. Fa pujar Barrabàs per tal que el pugui veure tothom.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma és tan benèvola que també ha respectat les vostres tradicions. Com tots sabeu bé, estem en dies de Pasqua i, segons tinc entès, és tradició oferir al poble la possibilitat d’indultar un pres. Així doncs, us ofereixo dues possibilitats: o alliberem Barrabàs i executem el vostre reu, o ho fem a l’inversa. Vosaltres trieu. A qui voleu alliberar?

La plaça esclata. Molts criden Barrabàs però també n’hi ha molts d’altres que criden Jesús. Alguns objectes, tals com pedres i sabates, comencen a volar per damunt dels caps.

– Això és de bojos! Com pot tenir un cervell tan recargolat aquest coi de prefecte? Ens posa entre l’espasa i la paret!

– Callin, si us plau! No em deixen sentir el que diu la gent!

– I què hi fa el que digui la gent? O és que hem invertit tots aquells diners per claudicar ara davant del parer del poble?

– De cap de les maneres. Hem d’improvisar i ho hem de fer ja.

– Però què podem fer?

– Només queda una solució: untar el prefecte.

– Més diners, encara? Escolti, ben mirat tampoc és tan mala idea això d’executar en Barrabàs si tenim en compte tot el mal que ha fet. Aquest cabronàs porta la maldat a les venes. Qui més qui menys ha patit les seves barrabassades.

– I què proposa, vostè? Que sobrevisqui aquest tal Jesús? No digui bestieses, home! Ara que ho tenim a tocar, no ens farem pas enrere. Al gra: necessito ara mateix un voluntari de cada gremi, i tots junts anirem tan a prop com puguem del prefecte i mirarem de parlar-hi.

El rebombori no para de créixer. Quan sembla que s’imposa l’alliberació de Barrabàs, acte seguit són els seguidors del Messies els que criden més. Pilat s’ho mira tot perplex. Ni al circ de Roma havia sentit mai tant guirigall. Tot i que encara no les té totes, el reconforta veure que el poble està dividit. De sobte, se li acosta el centurió i li diu que una delegació gremial vol parlar amb ell. Se’ls mira de lluny però es nega a anar-hi; el seu lloc és allà i no el pot abandonar. Li diu al centurió que els escolti i que després li transmeti el missatge. El centurió se’n va i torna al cap de poca estona, però no sense abans aconseguir un petit tros del pastís. El prefecte escolta el que li diu a cau d’orella i, acte seguit, fa callar altra vegada la plaça.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma us ha escoltat i ha pres una decisió irrevocable. En Barrabàs serà alliberat i el tal Jesús queda condemnat. I ara, si us plau, aneu-vos-en en pau. 

Uns deixen anar tota la seva eufòria. Altres cauen a terra de genolls i es posen a plorar. El summe sacerdot rep felicitacions de tots els seus seguidors. Pilat, mentrestant, baixa a saludar un a un els membres de la delegació que l’ha ajudat a decidir-se.

– Excel·lentíssim prefecte, a la meva esquerra hi té el president del gremi de forners, el dels pescadors i el dels peixaters. I aquí a la meva dreta hi ha el representant dels curanderos del país i jo, el seu humil servidor, que sóc membre del col·lectiu de metges.

– Encantat de saludar-vos, senyors. I permeteu-me que us digui una cosa: heu actuat sàviament, que amb els calés no s’hi juga, i tenint en compte els miracles que diuen que aquell paio no para de fer, us hagués arruïnat en un obrir i tancar d’ulls. I és que, com va dir tan encertadament el Cèsar: és l’economia, estúpid*! Tu –li diu a part al legionari que abans l’ha anat a buscar–, fes que em portin una mica d’aigua i sabó, que, amb la gentada que hi havia per aquí, vés a saber quants microbis hi ha pul·lulant per l’aire.

*  És l’economia, estúpid! (James Carville, assessor de la campanya electoral de Bill Clinton, any 1992)

Conte escrit el 17 de gener de 2010.
Revisat el 30 de març de 2016.

diumenge, 17 d’abril de 2016

dilluns, 4 d’abril de 2016

La píndola

Sierra de Cebollera

Temps enrere vaig tenir uns dies d’aquells més aviat fluixos, tant pel que fa a l’aspecte físic com mental (prova, un cop més, que un tema va associat a l’altre). De motius pels quals aquells dies els ànims estaven per sota dels núvols en podríem trobar uns quants, però tampoc és qüestió de llistar-los aquí en aquest moment. En canvi, del que sí que vull parlar és de quina manera vaig començar a remuntar amb relativa facilitat.

Quan ja duia uns dies capcot, recordo que li vaig comentar a la meva dona: fa molts dies que no penso en vacances; en llocs on podríem anar; en excursions que podríem fer; en rius on tirar pedres, jugar amb vaixells que tenen forma de branqueta, construir ponts amb el Guillem, i ara també banyar-nos amb l’Eloi; en racons on poder muntar un petit pícnic i després fer la migdiada (per torns!) escoltant el silenci de la muntanya... I sí, aquest pensament va funcionar mil vegades millor que qualsevol antidepressiu que m’hagués pogut imaginar (tot i que, de fet, això només és una suposició perquè, per sort meva, fins ara mai me n’han receptat).

Pensar i organitzar sortides i vacances és una de les meves aficions preferides. Mai m’ha passat allò de no saber on anar; al contrari, segurament no arribaré a trepitjar tots els llocs que ronden pel meu cap i més si tenim en compte que ens agrada repetir aquells llocs que ens han enamorat. Només a Catalunya ja tenim tots els Pirineus, el Cadí-Moixeró, Montsec, Montsant, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montseny, Montnegre i Corredor, volcans de La Garrotxa, Ports de Beseit, Muntanyes de Prades, Catllaràs, Montgrony, Guilleries, Port del Comte, Rasos de Peguera i vés a saber quants més en podríem afegir.

Però clar, si ens en anem una mica més enllà, cap al sud i l’oest, tenim tot el Pirineu aragonès i navarrès, La Cebollera, Alto Tajo, Ubasa y Andía, Aizkorri-Aratz, Aralar, Cañón del Río Lobos, Sierra Nevada, Picos de Europa, Gredos, Cazorla... Si pugem cap al nord, a banda de tota la vessant atlàntica dels Pirineus (com si fos petita), podem trobar Haut-Languedoc, Grands Causses, Cévennes, Mercantour i un llarg reguitzell més fins arribar als Alps... I per acabar de reanimar-me del tot, vaig tornar a passejar virtualment per Escòcia, una terra fascinant on m’agradaria tornar-hi algun dia amb la meva família.

I si tenim en compte que cada serralada està conformada per un munt de valls i rius, se’m comprendrà quan dic que no podré visitar tots els llocs que tinc al cap. En tot cas, però, sempre serviran per aclarir les idees i alimentar l’esperit.

Text escrit el 22 de gener de 2016.