Coses de parella. El futur

– Mira Toni, hi he estat rumiant molt últimament i jo diria que la nostra relació ha madurat prou com per donar un pas endavant. Fa temps que vivim junts i, per això, crec que abans que acabi l’any ens hauríem de comprar un pis i deixar aquest de lloguer. Això significaria que, amb una hipoteca a trenta anys, l’acabaríem de pagar quan en tinguéssim cinquanta-nou, cosa que llavors ens permetria afrontar la jubilació amb tranquil·litat. A més a més, la meva previsió és que d’aquí a dos anys, com a molt, m’ascendeixin a cap de departament, amb un augment de sou important. A banda d’això, estic segura que, amb la teva vàlua, tu també aconseguiràs pujar ben amunt a la teva feina. Un cop ja tingui el càrrec, podem esperar un any a casar-nos; per cert, que m’encantaria anar a les Maldives de viatge de noces. Al cap d’un temps, set o vuit mesos a tot estirar, ja serà l’hora de pensar a tenir el primer fill i, dos anys després, el segon, que no m’agradaria que hi hagués gaire diferència d’edat entre tots dos. Jo havia pensat que Lluís o Jaume podrien ser dos bons noms si tinguéssim nens, i Carla o Joana si fossin nenes. M’estimaria més que anessin a una escola privada i, quan arribi el moment d’anar a la universitat, m’encantaria que un d’ells fos metge i l’altre arquitecte, si bé respectaré el que ells decideixin, evidentment. No seria mala idea tampoc enviar-los un any a Anglaterra mentre estudiïn la carrera; així aconseguiran perfeccionar l’anglès, perquè només amb l’acadèmia no n’hi haurà prou. I quan ja s’hagin llicenciat i pensin a volar del niu, coincidirà, si fa o no fa, amb l’amortització de la hipoteca, cosa que ens permetrà viure bé la vida. Què et sembla, Toni? No creus que ha arribat el moment d’agafar les regnes i fer un pas decidit cap al nostre futur?

– Potser sí, potser tens raó i ja ha arribat l’hora que fem un cop de cap. M’agrada que tinguis les coses tan clares i em sento alleugerit per la teva seguretat. Jo també m’ho havia plantejat però tenia un munt de dubtes sobre com fer les coses. No em decidia per comprar o continuar de lloguer, ni tampoc per formalitzar sobre un paperot la nostra relació. Així mateix, la teva confiança en un possible ascens a la meva feina em reconforta; jo també hi confio, més que res perquè si continuo de mileurista no hi haurà res a fer. Pel que fa a tenir fills, no et negaré que algun cop hi he pensat, però no sabia quants, si un, dos o tres. Crec que dos és un bon número i estic amb tu en això d’enviar-los a una escola privada; al cap i a la fi, estic convençut que no tindrem problemes econòmics si les nostres carreres professionals prosperen com esperem. També coincideixo plenament amb el teu parer que seria molt bonic tenir un fill metge (cirurgià si pogués ser) i un altre arquitecte, si bé no m’importaria que es decantés per l’enginyeria de camins, canals i ports. I quan ells ja facin números amb el seu futur, nosaltres podrem gaudir de la feina ben feta. Ara bé, les coses potser podrien anar d’una altra manera.

– De quina altra manera podria ser? No acabes de dir que coincidim en els nostres plans de futur?

– Sí, sí, i espero de debò que tot es desenvolupi així. No obstant això, no puc deixar de pensar en altres possibilitats. Podria passar que, per exemple, jo em quedés sense feina, amb la qual cosa quedarien trencades totes les previsions de la meva promoció professional. Llavors ja podríem dir adéu a comprar un pis durant un bon temps, i això faria endarrerir, amb tota probabilitat, la data del nostre casament. Pel que fa a les Maldives, no hi hauria més remei que visitar-les virtualment. També queda clar que hauries d’endarrerir el teu rellotge biològic, ja que seria impensable portar nens a aquest món si no tenim les garanties mínimes per donar-los una vida digna. Tampoc tot és negatiu, ja que almenys ens estalviaríem la disjuntiva d’escollir quin tipus d’escola voldríem pels nostres fills. 

– Però, Toni...

– Espera, espera un moment, deixa’m acabar. Després de viure tot això, comprovarem que res haurà sortit com havíem planificat. I llavors vindrà el pitjor. La nostra relació s’anirà deteriorant a marxes forçades, per molts esforços que dediquem a mantenir-la. No passarà ni mig any que et fixaràs amb més interès en aquell company per qui ningú donava quatre rals, però que ara és el teu cap de departament. Ell també es fixarà en tu. A poc a poc us anireu coneixent millor i, malgrat el sentiment de culpabilitat que segur que experimentaràs, la distància entre vosaltres dos s’anirà escurçant cada cop més, fins que un dia fareu l’amor al seu despatx. Jo, mentrestant, estaré preparant el sopar a casa, tot pensant que últimament t’exploten amb massa reunions a darrera hora. Finalment, t’adonaràs que allò no és una simple aventura i que és amb ell amb qui de debò vols estar. M’ho diràs un dissabte que jo t’hauré despertat amb l’esmorzar al llit i en menys d’una setmana ja hauràs empaquetat totes les teves coses per marxar a casa seva. I jo, com que no em podré permetre pagar el lloguer, hauré de tornar a casa dels meus pares. No ho entenc, Paula, no entenc com em podràs arribar a fer una cosa així. 

Conte escrit el 10 de febrer de 2008.

Revisat el 6 de febrer de 2016.