dimarts, 24 de maig del 2011

TMB i l’estalvi energètic


Ningú posa en dubte que moure’s per les ciutats en transport públic ajuda a reduir les emissions i mitigar la contaminació de l’aire. TMB, a més d’apostar fermament per energies menys pol·luents per als seus vehicles, ha endegat algunes campanyes dignes de menció com, per exemple, la de Canviem CO2 per flors. Malgrat tot, sempre hi ha possibilitats de millora i sovint a cost zero. Entre altres mesures, es podrien apagar els fluorescents dels autobusos quan hi ha llum solar suficient, els que hi ha sota les baranes de les escales mecàniques del metro i també els dels anuncis de publicitat que hi ha a les estacions i passadissos. De ben segur que els experts en ecologia en tenen moltes més en cartera.


Carta publicada (per encàrrec familiar) a El Punt/Avui (09/04/2011). 

dijous, 19 de maig del 2011

Entre amics

– Molt bé, ja hi som tots. Comencem –diu el president.

– Falta Defensa, no? –pregunta la ministra de Sanitat.

– Defensa no està convocada. L’he enviada a Malgastan a concedir unes quantes medalles; amb una mica de sort, potser despistarem una mica la parròquia amb la condecoració d’uns quants soldats. Au, va, anem per feina, que a les nou comença l’amistós de la selecció –diu mentre mira el rellotge–. Espero que hagueu espremut la vostra gent, perquè vull propostes vàlides i concretes. Heu de saber que tant els americans com els alemanys m’han tocat el crostó unes quantes vegades, i ja n’estic fart de quedar davant els mitjans com un estúpid a qui li calen lliçons econòmiques.

– Doncs sí, president –intervé la ministra de sanitat amb rapidesa, aprofitant l’avinentesa que la de Defensa no hi és per avançar-s’hi–, jo tinc algunes mesures que considero molt interessants. En primer lloc, hem d’eliminar el xec nadó; si abans la gent tenia fills sense ajudes, estic convençuda que ara en seguiran fabricant. És un desig tan humà, que ens en podem aprofitar.

– Em sembla bé, que això del xec és una pasta considerable. Alguna cosa més des de Sanitat?

– També he pensat en la despesa farmacèutica. Hem d’aconseguir que les farmàcies dispensin les dosis justes de medicaments i no caixes senceres que després caduquen a les farmacioles de les llars.

– Això ja no ho veig tan clar –respon el president–. Tant les empreses com els de la patronal de farmàcies se’ns fotran al damunt.

– Ja ho he tingut en compte, president. Els podem compensar amb un augment del preu dels condons i de les pastilles anticonceptives.

– Hòstia, quina bona idea! Així tanquem el cercle: o la gent aposta per la castedat, amb la qual cosa guanyarem alguns punts davant l’església, o hi haurà més gent follant a pèl i, en conseqüència, la demografia no se’n ressentirà tant, que ja va bé. Molt bé, els de Sanitat, heu fet una gran feina. Si seguiu treballant amb aquesta intensitat, us hauré de recompensar d’alguna manera, i ja sabeu que jo sempre compleixo la meva paraula –l’afalaga a la vegada que li pica l’ullet–. Què m’oferiu, la resta?

– Des de Treball creiem que és essencial congelar les pensions. És una de les partides més oneroses que tenim i cal posar-hi fre. No obstant això, per tal de no mostrar-nos massa durs de cara a l’opinió pública, som del parer que podem augmentar les pensions més miserables ja que, al cap i a la fi, l’augment de l’IPC d’aquest any serà ridícul. Ara bé, la resta cal posar-les a refredar immediatament. Més endavant hauríem d’insistir en la bona pràctica que suposa tenir un pla de pensions privat, però això ja seria una mesura a llarg termini que caldria consensuar amb els bancs.

– Completament d’acord –ratifica el president–. A més a més, els vells es saben administrar tan bé, que dubto que els vingui de vint o trenta euros menys al mes. Realment són d’admirar: miren i remiren preus, llegeixen el diari a la biblioteca o al casal d’avis i gasten l’electricitat justa. Bona pensada, aquesta de les pensions, i que sapigueu que aquest és l’esperit que m’agrada davant d’aquesta època que ens ha tocat viure, tan plena d’adversitats: un esperit valent i, sobretot, constructiu –li diu al ministre tot aixecant el dit polze.

– El meu ministeri també vol col·laborar. A Administracions Públiques veiem indispensable reduir el sou als treballadors públics. Els funcionaris tenen la feina fixa i haurien de ser els primers a mostrar-se solidaris amb els aturats o amb aquells que tenen contractes escombraries.

– Així es parla! No m’esperava menys de tu, camarada. Tens tota la raó: els funcionaris han d’entendre que aquest sacrifici està plenament justificat. Parla amb ajuntaments i comunitats autònomes i poseu-vos d’acord; cal que ells també apliquin aquesta mesura. En aquest tema, totes les administracions hem d’anar a la una, però estigueu tranquils, perquè estic convençut que, en aquest cas concret, els diferents colors polítics no representaran cap entrebanc. Tenim res més?

– Bé, sí –diu el ministre una mica dubitatiu–, si arribés a ser absolutament imprescindible, es podria arribar a estudiar una retallada del salari dels diputats, senadors i dels membres del govern.

– Tens tota la raó –diu el president per, seguidament, callar durant uns segons–. Farem una cosa: encarreguem un estudi acurat sobre la qüestió i, quan en tinguem els resultats, ho tornem a debatre assossegadament. Qui sap d’algú de confiança que ens pugui fer aquest estudi per un bon preu?

– Jo.

– Jo també.

– I jo.

– Jo.

– I jo també.

– ...


Conte escrit el 24 de maig de 2010.
Revisat el 18 de maig de 2011.

dissabte, 14 de maig del 2011

La fi de la democràcia

También en Castellano.

El jutge roman impassible davant la mirada imploradora de l’acusat. Sap que tot el país està pendent del que passa a la seva sala i, malgrat les pressions i amenaces que ha rebut des de totes les instàncies dels poders polítics, econòmics, militars, eclesials i també els judicials, està decidit a complir amb el seu deure, peti qui peti. La culpabilitat de l’acusat ha quedat més que demostrada; ara només falta, per tant, dictar la sentència.

– Silenci a la sala!

Es sorprèn que tothom calli a l’acte. Mai la seva veu havia estat tan autoritària i eficient. Satisfet, comença el seu discurs:

– Acabem d’escoltar el veredicte de culpabilitat per part del portaveu del jurat. Avui, en aquesta sala, s’ha fet història. Aquest tresor que és la nostra democràcia n’és la vencedora indiscutible i res l’aturarà en el seu camí, per més travetes i entrebancs que trobi al seu pas. L’estat ha estat acusat de desatendre les necessitats més bàsiques d’aquells presos que havien de complir condemnes llargues a causa dels seus crims abominables. I això és inadmissible. Si un delinqüent és condemnat a dos-cents cinquanta anys de reclusió sense remissió de pena, l’estat ha de garantir les condicions de vida adequades per tal que així sigui. A més a més, la reincidència ha estat contínua ja que, a banda dels familiars dels deu presos morts que es personen com a acusació particular, són incomptables els casos repartits per tots els centres penitenciaris del país. Així doncs, la gravetat del delicte exigeix d’aquest tribunal un càstig exemplar. Es condemna el principal responsable de l’estat, el president del país, a trenta anys de privació de llibertat per cadascuna de les acusacions presentades que, sumades, fan un total de tres-cents anys de presó. I decreto que, com a mínim, en compleixi cent cinquanta. S’aixeca la sessió. 

Conte escrit el 20 de gener de 2008.
Revisat el 14 de maig de 2011.

dijous, 5 de maig del 2011

Un matí de diumenge a Horta


Carrer Aiguafreda


És diumenge, u d’octubre. El despertador del telèfon mòbil ja ha sonat quatre vegades, cada deu minuts; queda clar que la mandra és molt poderosa. I també queda clar que dormo sol, ja que sinó ja m’haurien llençat el maleït telèfon pel cap. Aixeco la persiana i de cop i volta em quedo encegat a causa de l’esplèndid dia que fa. Hauria d’aprofitar aquest matí de diumenge, penso, però la veritat és que no tinc ganes de fer res. Però per tal de treure’m la son de les orelles decideixo finalment que, un cop hagi esmorzat, me n’aniré caminant fins a Horta.

Surto de casa. Fa una pudor de quitrà que gairebé mareja: estan pavimentant el carrer Felip II. Enfilo pel carrer de La Riera d’Horta fins a la plaça Virrei Amat. És una de tantes places de Barcelona, lletja i ocupada per un parell de nyaps arquitectònics que de ben segur hauran obtingut algun premi. Travesso la plaça i continuo pujant pel carrer Joan Alcover. A la dreta hi ha una nova plaça que no té nom i que, sorprenentment, està completament buida. No hi ha nens jugant, no hi ha jubilats prenent la fresca i tampoc hi ha cap terrassa de cap bar. Cap al fons hi veig el centre cívic Can Basté i la petita església de la que no en conec el nom; és un dels racons més bonics del districte de Nou Barris.

El carrer Joan Alcover acaba on comença el carrer dels Amics. No deixa de ser un nom curiós per a un carrer, però encara el fa més divertit trobar-hi un locutori anomenat Locutorio Guapo. De guapo no en té res; és tan senzill i apanyadet com qualsevol altre, però el propietari segurament no ho deu pensar així, i no seré jo qui entri ara a discutir-li. El carrer dels Amics va a parar a la plaça de Santa Eulàlia. En aquesta plaça sí que hi ha ambient. Es nota que la generació del baby boom de finals dels seixanta i principis dels setanta ha començat a procrear. També sento com un pare li diu al seu fill que no xuti tan fort; no sé si li diu per prudència o perquè comença a veure que el seu fill està creixent i fot unes canonades que fan por.

Faig la diagonal a la plaça, trenco per dos o tres carrers sense història (o com a mínim, sense història per a mi), i arribo al carrer Cartellà. A poc a poc em vaig acostant al meu destí. Pel camí hi veig un bar el nom del qual sempre m’ha cridat l’atenció: es diu Carlos sin Remedios. Sembla ser que el tal Carlos i la Remedios van tenir un divorci d’allò més conflictiu i dolorós, tant en l’aspecte sentimental com en l’econòmic. Finalment, una entitat bancària li va concedir un crèdit al Carlos en unes condicions no gaire favorables i així l’home va aconseguir quedar-se amb el bar, que era el que més desitjava. El primer que va fer, malgrat els deutes que acabava de contreure, va ser canviar-li el rètol i posar-hi el que té actualment. De fet, aquesta història me l’acabo d’inventar però reconec que sempre he tingut curiositat per entrar al bar i preguntar pel significat del rètol. Algun dia ho hauré de fer; això sí, amb molta mà esquerra, no fos cas que juguéssim amb foc.

Tirant Cartellà amunt travesso el carrer Pitàgores. Horta té uns quants carrers amb noms de grans personatges: també hi trobem Petrarca, Dante Alighieri i Santiago Rusiñol. Després hi ha la sèrie de carrers relacionats amb Portugal: Lisboa, Porto, Estoril i els rius Tajo i Duero, mig espanyols mig portuguesos. M’endinso per carrers per a vianants. Hi ha poca gent; suposo que tothom deu ser a la plaça Eivissa. Passo pel costat del Foment Hortenc però està tancat. En canvi, cinc minuts després trobo l’Ateneu obert. Gràcies a dues passejades que vaig fer anteriorment pel barri jo diria, sense apostar-hi ni un sol cèntim, que el Foment concentra els joves i l’Ateneu els vells i, és clar, uns encara mandregen i els altres ja fa hores que s’han llevat.

Decideixo anar fins a la plaça Eivissa i prendre un cafè amb gel en una terrasseta. Habitualment trobar-hi una taula lliure és com aparcar a Barcelona: trobes lloc quan tens la sort de veure un cotxe que se’n va. Doncs aquí sol passar el mateix. Però quan hi arribo em sorprèn el fet de veure unes quantes taules buides. Bé, millor, estic de sort. Em porten el meu cafè amb gel i em quedo contemplant la fauna que hi ha per la plaça: quatre vells bastant castigats pels cops de mala fortuna de la vida que juguen a cartes sobre una capsa de cartró, uns pintors que mostren les seves obres al mig de la plaça, pares i mares (i també avis i àvies) que regalimen de satisfacció plenament justificada mentre parlen i juguen amb els seus fills, un parell d’adolescents que es veuen tímids però que jo diria que estan ben enamorats un de l’altre i, també, allà al mig, un petit cadell de gos que arrenca somriures només mirar-lo. Al cap d’uns minuts pago i me’n vaig.

Deixo la plaça Eivissa i agafo el Passeig Maragall. A la cantonada amb el carrer Dante hi ha una agència immobiliària. Dono un cop d’ull als pisos i no n’hi ha cap que baixi dels tres-cents mil euros. I no es tracta de pisos grans, sinó de pisos de dues o tres habitacions i un bany. No sé com encara s’atreveixen a parlar de la desacceleració dels preus dels pisos. Fujo més resignat que indignat d’aquest aparador, ja que l’única cosa que aconsegueix és trencar el meu fins ara harmònic passeig. El mot Euríbor intenta entrar en escena dins del meu cervell, però el faig fora girant a la dreta cap al carrer Granollers; la seva forta pujada em recorda que potser hauria de deixar de fumar.

Al final de la pujada del carrer Granollers, hi ha un petit trencall que em dirigeix cap al carrer Aiguafreda. Aquest carrer és un dels pocs llocs de Barcelona que et fa oblidar per uns moments que estàs en una gran ciutat. N’hi ha d’altres que produeixen la mateixa sensació, com per exemple el carrer Graus, a Sant Andreu, o la plaça de Sant Gaietà, darrere del mercat de Sarrià; de ben segur que n’hi ha algun més per descobrir. El carrer Aiguafreda, que deu tenir uns cent metres de longitud i uns dos o tres d’amplada, és de vianants i només té cases a la dreta. Són cases antigues de planta i pis. A l’altra banda, cada casa hi té el seu petit tancat; alguns hi tenen un hortet, d’altres hi han col·locat una petita piscina i també n’hi ha que estan en un estat completament abandonat i gairebé selvàtic. Els gats que jeuen pel mig del carrer no s’espanten quan passo, al contrari del que sol ser habitual en els gats de ciutat. Amb prou feines obren una mica els ulls per saber qui dimonis els està empipant en la seva becaina al sol.

La tranquil·litat se m’acaba de cop i volta. Per un dels extrems del carrer apareix una munió de gent. Deu ser una visita guiada ja que una dona va explicant coses mentre la resta escolta atentament. Així, m’assabento que des d’un punt determinat del carrer es pot veure Can Carbassa, un edifici neoclàssic, que jo desconeixia del tot. Per no semblar un aprofitat decideixo baixar avall, cap a un carrer el nom del qual ignoro, però que separa el barri del Carmel del d’Horta. Mentre vaig caminant, passo pel costat d’un home gran. Al cap de cinc o sis metres em creuo amb una dona, també gran, que li diu al vell que acabo d’avançar que què li va semblar ahir el Barça. L’home diu que malament, que sí, d’acord, que van guanyar però que el partit no va valer gaire la pena. La dona s’adona que jo he sentit la conversa i busca la meva complicitat dient-me que l’important, al cap i a la fi, era guanyar, no? Li esbosso un somriure sincer i gens forçat i li dic que sí, que si guanyem jugant malament, el dia que juguem bé no hi haurà qui ens pari.

Segueixo carrer avall fins al Passeig Maragall. Allà hi ha una masia que, si no recordo malament el que vaig llegir en un article d’algun diari de ja fa uns quants mesos, data del segle XIII o XIV. Pel que es veu, la masia és de propietat privada, i ara hi ha una forta polèmica ja que el propietari la vol vendre; sembla ser que hi volen posar un restaurant. En canvi, els veïns del barri reclamen que un espai tan emblemàtic es pugui convertir en un equipament pel barri. Si algun dia em demanen la signatura, no ho dubtaré ni un segon.

Començo ja a estar una mica cansat, per la qual cosa decideixo que avui no arribaré fins al carrer Campoamor, on hi ha algunes cases que no tenen res a envejar a les d’altres barris més tocats i posats. Així doncs, començo a desfilar de retorn cap a casa. Quan ja hi estic arribant, l’anterior pudor de quitrà ha estat substituïda per la de pintura; estan senyalitzant els carrers acabats d’asfaltar. D’això se’n diu eficàcia alemanya: en un matí han asfaltat i pintat. Arribo a casa, em descalço les bambes i em deixo caure al llit uns minuts. No deixa de ser paradoxal que tot el cansament surti just en el moment en què et poses a descansar.

Intento trobar-li l’entrellat però no ho aconsegueixo. La comarca del Priorat (en especial el pont de la Vilella Baixa), el carrer de la Pietat de Barcelona i una zona prop de Vic coneguda com Vespella em produeixen el mateix efecte: són llocs que, simplement pel fet d’anar-hi, m’aixequen l’ànim i em recarreguen les piles. Tots tres llocs tenen alguna significació especial per a mi, sigui familiar, sentimental o de records d’infantesa. En canvi, el barri d’Horta no té res de tot això. De fet, no vaig conèixer el barri fins que vaig començar a buscar pis, i d’això deu fer com a molt quatre anys. Però sempre que torno d’allà em trobo de més bon humor. No sé pas a què deu ser degut.

En fi, serà qüestió d’aixecar-se i espavilar una mica. Me’n vaig a fer el dinar, que ja toca.

Relat escrit el 14 d’octubre de 2006.
Revisat el 4 de maig de 2011.