Entre amics

– Molt bé, ja hi som tots. Comencem –diu el president.

– Falta Defensa, no? –pregunta la ministra de Sanitat.

– Defensa no està convocada. L’he enviada a Malgastan a concedir unes quantes medalles; amb una mica de sort, potser despistarem una mica la parròquia amb la condecoració d’uns quants soldats. Au, va, anem per feina, que a les nou comença l’amistós de la selecció –diu mentre mira el rellotge–. Espero que hagueu espremut la vostra gent, perquè vull propostes vàlides i concretes. Heu de saber que tant els americans com els alemanys m’han tocat el crostó unes quantes vegades, i ja n’estic fart de quedar davant els mitjans com un estúpid a qui li calen lliçons econòmiques.

– Doncs sí, president –intervé la ministra de sanitat amb rapidesa, aprofitant l’avinentesa que la de Defensa no hi és per avançar-s’hi–, jo tinc algunes mesures que considero molt interessants. En primer lloc, hem d’eliminar el xec nadó; si abans la gent tenia fills sense ajudes, estic convençuda que ara en seguiran fabricant. És un desig tan humà, que ens en podem aprofitar.

– Em sembla bé, que això del xec és una pasta considerable. Alguna cosa més des de Sanitat?

– També he pensat en la despesa farmacèutica. Hem d’aconseguir que les farmàcies dispensin les dosis justes de medicaments i no caixes senceres que després caduquen a les farmacioles de les llars.

– Això ja no ho veig tan clar –respon el president–. Tant les empreses com els de la patronal de farmàcies se’ns fotran al damunt.

– Ja ho he tingut en compte, president. Els podem compensar amb un augment del preu dels condons i de les pastilles anticonceptives.

– Hòstia, quina bona idea! Així tanquem el cercle: o la gent aposta per la castedat, amb la qual cosa guanyarem alguns punts davant l’església, o hi haurà més gent follant a pèl i, en conseqüència, la demografia no se’n ressentirà tant, que ja va bé. Molt bé, els de Sanitat, heu fet una gran feina. Si seguiu treballant amb aquesta intensitat, us hauré de recompensar d’alguna manera, i ja sabeu que jo sempre compleixo la meva paraula –l’afalaga a la vegada que li pica l’ullet–. Què m’oferiu, la resta?

– Des de Treball creiem que és essencial congelar les pensions. És una de les partides més oneroses que tenim i cal posar-hi fre. No obstant això, per tal de no mostrar-nos massa durs de cara a l’opinió pública, som del parer que podem augmentar les pensions més miserables ja que, al cap i a la fi, l’augment de l’IPC d’aquest any serà ridícul. Ara bé, la resta cal posar-les a refredar immediatament. Més endavant hauríem d’insistir en la bona pràctica que suposa tenir un pla de pensions privat, però això ja seria una mesura a llarg termini que caldria consensuar amb els bancs.

– Completament d’acord –ratifica el president–. A més a més, els vells es saben administrar tan bé, que dubto que els vingui de vint o trenta euros menys al mes. Realment són d’admirar: miren i remiren preus, llegeixen el diari a la biblioteca o al casal d’avis i gasten l’electricitat justa. Bona pensada, aquesta de les pensions, i que sapigueu que aquest és l’esperit que m’agrada davant d’aquesta època que ens ha tocat viure, tan plena d’adversitats: un esperit valent i, sobretot, constructiu –li diu al ministre tot aixecant el dit polze.

– El meu ministeri també vol col·laborar. A Administracions Públiques veiem indispensable reduir el sou als treballadors públics. Els funcionaris tenen la feina fixa i haurien de ser els primers a mostrar-se solidaris amb els aturats o amb aquells que tenen contractes escombraries.

– Així es parla! No m’esperava menys de tu, camarada. Tens tota la raó: els funcionaris han d’entendre que aquest sacrifici està plenament justificat. Parla amb ajuntaments i comunitats autònomes i poseu-vos d’acord; cal que ells també apliquin aquesta mesura. En aquest tema, totes les administracions hem d’anar a la una, però estigueu tranquils, perquè estic convençut que, en aquest cas concret, els diferents colors polítics no representaran cap entrebanc. Tenim res més?

– Bé, sí –diu el ministre una mica dubitatiu–, si arribés a ser absolutament imprescindible, es podria arribar a estudiar una retallada del salari dels diputats, senadors i dels membres del govern.

– Tens tota la raó –diu el president per, seguidament, callar durant uns segons–. Farem una cosa: encarreguem un estudi acurat sobre la qüestió i, quan en tinguem els resultats, ho tornem a debatre assossegadament. Qui sap d’algú de confiança que ens pugui fer aquest estudi per un bon preu?

– Jo.

– Jo també.

– I jo.

– Jo.

– I jo també.

– ...

Conte escrit el 24 de maig de 2010.

Revisat el 18 de maig de 2011.