diumenge, 27 de maig del 2012

El color de la sang

Conte premiat amb un accèssit l’XIè premi literari de l'Associació de donants voluntaris de sang de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Modalitat relat solidari. Barcelona, 2012.

Camina d’una banda a l’altra del passadís per enèsima vegada. Porta recorregut més d’un quilòmetre en múltiples de quatre gambades. Gira el canell i consulta el rellotge: no han passat ni dos minuts des de l’últim cop que se l’ha mirat. Inspira a fons i expira amb força, talment com esbufega un brau abans d’embestir el seu futur assassí. Llegeix en diagonal les instruccions de l’extintor penjat a la paret i en comprova la data de la propera revisió. Intenta desxifrar el pla d’evacuació que hi ha enganxat al costat però es perd amb tanta fletxa amunt i avall. S’acosta a una màquina expenedora d’aigües i en treu una ampolla de litre i mig; amb dos glops llargs i sonors se’n beu més de la meitat. Esquiva un auxiliar que duu una llitera buida i s’asseu al costat de la seva filla. Se la mira de reüll mentre repica el terra amb la planta del peu. Finalment, esclata:

– Veus el que has aconseguit? Que el teu fill acabi a l’hospital amb una ganivetada. Quantes vegades t’havia dit jo que portessis el noi a un bon institut? Si fins i tot estava disposat a ajudar-vos i posar calés de la meva butxaca. Però no, la meva filla i el sòmines del seu marit sempre parlen de la integració d’aquesta xusma immigrant que ens envaeix dia a dia, i totes aquestes collonades que només es creuen els utòpics i els il·luminats; és a dir: els idiotes! Sí, sí, no em miris amb aquesta cara, que saps que tinc raó. Ni integració ni hòsties! Els negres amb els negres i els blancs amb els blancs, com sempre ha estat i com sempre hauria de ser. Al cap i a la fi, com més es barregin les races, més iguals serem tots plegats i, llavors, la diversitat que tant us agrada se n’anirà a la merda, per força. I ara què toca? Confiar en la justícia d’aquest país? Amb molta sort, lenta i feixuga com és, d’aquí uns anys tindrem una sentència que condemnarà aquesta escòria a una pena irrisòria, en lloc de fotre’ls una bona pallissa sense compassió i retornar-los a la seva terra d’una puntada al cul ara mateix. I qui són aquells quatre que hi ha a l’entrada de la seva habitació? Els seus amics? Un negre, un moro i un sudaca. Fantàstic! Sort que n’hi ha un d’aquí per compensar tanta foscor, ni que sigui una mica, que si no...

– És romanès.

– El que faltava per acabar-ho d’arrodonir! Tant poden ser els seus amics com podrien ser-ho dels malparits que l’han apunyalat. I es pot saber què fan parlant amb el metge del noi?

– Només els aclareix que no podran donar sang fins que tinguin divuit anys.

Conte escrit el 4 de maig de 2012.

5 comentaris:

  1. Un relat molt ben mesurat en l'espai i els temps, directe i sincer. Felicitats pel premi Maurici!

    ResponElimina
  2. No m'estranya que et donessin un premi! ets donat de sang? jo també dono sang

    ResponElimina
  3. Maurici, el meu sincer reconeixement. Te'ls mereixes tots, els premis rebuts.

    ResponElimina
  4. Potser ara l'avi entendrà que el que importa és qui ets i no d'on vens. Felicitats pel relat i pel premi.

    ResponElimina
  5. Argh... venen ganes de cantar-n'hi quatre de fresques, però amb la resposta que ell mateix es busca, queden les coses clares. Jo també dono sang! Vaja, quan puc... tinc unes venetes de merda!

    ResponElimina