dimarts, 1 de maig de 2012

Ànima buida


– T’acompanyo en el sentiment, Xavier. Déu sap com m’estimava la meva cosina. Sé molt bé com et sents, i no cal que et digui que aquests són moments terriblement durs; encara recordo l’enterrament de la teva àvia, en pau descansi, com si hagués estat ahir mateix. Però bé, així és la vida, noi, i em sembla que, al capdavall, el millor que li podia passar a la teva mare era que Déu la cridés al seu costat; no pateixis, que amb el Senyor estarà bé. La teva mare ha tingut massa anys de patiment i malviure, amb tantes anades i vingudes a l’hospital cada dos per tres. I, ja veus, tot va començar amb un parell de morats que es van anar fent grossos i als que ningú, ni ella ni els del seu voltant, donava cap importància. N’hem de treure una bona lliçó de tot això: quan el cos ens avisa, se l’ha d’escoltar. Per cert, a ton pare el veig molt bé, fins i tot ha fet broma tot preguntant-me qui era jo. Home, feia temps que no ens vèiem, però jo diria que tampoc tant! Però ja sé el que li passa: la processó li va per dins, no pot ser altra cosa; tard o d’hora, li sortirà, com ha de ser. En fi, Xavier, que veig que hi ha molta gent aquí darrera que et ve a donar el condol. Em tens per a qualsevol cosa que necessitis, només m’ho has de dir, d’acord? No t’ho pensis dues vegades. Un petó, maco.
– Gràcies, Maria Cinta, moltes gràcies.

* * *

– Hòstia, Xavi, ho sento molt, de debò. Sé perfectament pel que estàs passant ara. És com si estiguessis en una espècie de núvol perquè tot sembla irreal, i més ara, amb tanta gent per tot arreu. Quan va morir el meu pare l’any passat, més que en un núvol jo em sentia com si estigués en una altra galàxia, a la quinta forca, vaja. Però l’autèntic cop va venir dies després, quan tot va tornar a l’aparent normalitat. Així que, ja saps, company, si et cal parlar, o si el que necessites és cridar per desfogar-te, fes-me un truc i quedem a l’instant, encara que siguin les tres de la matinada. Els amics estan per a això i per a tot el que necessitis.
– Gràcies per haver vingut, Dani. Moltes gràcies.
– Ah, i estigues atent amb el teu pare perquè, tot i que sembla que ho porta molt bé, ha d’estar fotut per collons. Mira si està distret que, quan abans l’he anat a saludar, m’ha dit que no volia saber res dels mormons. No sé, he pensat que potser s’havia confós perquè vaig vestit amb la roba de la feina i porto un llibre a la mà, però quan li he preguntat si no em recordava, llavors ha somrigut i m’ha donat un copet a l’esquena; encara té forces per fer bromes. No obstant això, deu estar bastant desorientat, el pobre. No és per preocupar-se, però durant les properes setmanes li hauràs de donar un cop d’ull de tant en tant. Au, xaval, una abraçada. I recorda: pel que calgui i quan calgui.
– Moltes gràcies. Ets un bon amic.

* * *

– Però Antoni, què hi fa aquí? Vingui, segui aquí, si us plau. No calia que vingués, home! Ja ho sap la Maria Cinta? 
– I què més! A veure si als meus noranta-vuit anys m’han de dir el que puc fer i el que no. Jo no he de demanar permís a ningú, que quedi clar! Això sí, segur que el corcó de la meva filla ho xerrarà tot al metge, però jo, com si sentís ploure. Mira-te-la, ja ve cap aquí a clavar-me el sermó de torn. Que els donin pel sac, a ella i al metge! Avui el meu lloc és aquí. Al cap i a la fi, la teva mare era la única neboda que tenia i me l’estimava tant com a la meva pròpia filla. Però ja veus, noi, la vida sovint és una merda, i aquest coi de Déu que tant venera la meva filla s’enduu els millors i deixa que els heretges que ens caguem en ell ens corquem fins al final. Ja em sentirà quan el vegi, aquest malparit; un bon gec de garrotades li fotré jo!
– Vigili, Antoni, que encara el sentiran tots dos: la Cinta i el d’allà dalt.
– Que se’n vagin a pastar fang, m’és igual. I al teu pare, què li passa? Ja saps que no és sant de la meva devoció i mai hem parlat gaire, ell i jo; potser per això no el conec bé. No obstant això, el veig estrany. Quan li he anat a oferir el meu condol, s’ha quedat mut i amb una cara de peix bullit que no li havia vist mai. Suposo que encara no ha començat a pair-ho. En fi, Xavier, que em sap molt de greu. Compta amb aquest vell pel que calgui, d’acord? 
– Moltíssimes gràcies, Antoni. Sigui on sigui, segur que la mama i també la iaia es posaran molt contentes de veure’l aquí.

* * *

– Doctor Pla, no m’esperava pas que vingués. Li ho agraeixo molt, de debò.
– Em sap greu, Xavier. No cal que et digui que, en la mida que pugui, estic pel que necessiteu tu i el teu pare.
– Em sembla que el meu pare no s’adona de res del que està passant aquí, doctor. Miri’l, allà el té. Tot just acaba de sortir d’una altra sala de vetlla. Perdoni’m, l’aniré a buscar.
– No, Xavier, ja hi vaig jo. Tu queda’t aquí, amb la teva mare.
– Gràcies, moltes gràcies, doctor.
– Si n’hem de treure alguna cosa positiva de tot plegat és que, si més no, l’Alzheimer li desdibuixa la pèrdua. 

Conte escrit el 4 de novembre de 2009.
Revisat el 5 de març de 2012.

3 comentaris:

  1. Un gran conte! me'l he llegit de cap a peus amb delectació gràcies! trist i bo!

    ResponElimina
  2. Ja es veia venir l'estat del pare... molt ben relatat, m'ha agradat especialment aquest sentir-se identificat de tothom, que es pensin que es poden posar a la pell del que pateix, això passa sempre, i ho has transmès mol bé.

    ResponElimina
  3. Sí, jo de seguida he pensat que el pare estava una mica alzheimerós (toma paraula!). Però el conte molt bé, queden les coses clares, explicades només amb diàlegs i diferents punts de vista. Ara, la Maria Cinta ja fot rabieta només començar!!! Trobo trist quan, morint-se un membre de la parella, l'altre tot i estar viu ni tan sols es pot adonar del que ha perdut... i creu-me, passa tot sovint.

    ResponElimina